Hoy es 29

Hoy es 29. Hace 8 años que es 29... en noviembre. Y yo tenía 29 justo en esa fecha... allá a finales de los 90 (¡cuántos nueves tiene esta relación!). Cambiamos juntos de década, incluso de siglo. Cambiaron tantas cosas… o quizás no. Quizás nosotros lo cambiamos todo. Teníamos tanto para cambiar, y seguimos teniendo tanto todavía.

Hoy es 29. Hace 8 años, también. Fue en el Café de la Calle. ¿O era la Calle del Café? ¿O tomamos café en la calle… un día como el de hoy? Sea como sea, esa tarde hubo café… o algo parecido. Y Ana Belén no paraba de cantar. En realidad, llevaba toda la semana cantando. Y Emma Thomson, junto con su madre, lo miraba todo desde lejos, desde su invierno particular. Y Stockard Channing, nuestra querida Stockard Channing, seguía apadrinándonos desde el desconocimiento y la distancia.

Hoy es 29. Hace 8 años que es 29… en noviembre. Y tengo ganas de escribirlo, de publicarlo. De acompañarlo de una foto, que no es del día 29 (ese día no hubo fotos) pero sí de una época próxima. Una foto en la que los brazos forman un corazón, y el mar se cae por la izquierda. Una foto que encierra nuestra realidad de ayer, y quizás la de mañana.

Hoy es 29. Hace 8 años, también.

Presentacions formals

Liquidación por Derribo va creixent. Va creixent en nombre de projectes, d'espectacles... i també d'actors. De moment, hi ha tots els que es veuen a la foto. I és curiós, perquè alguns d'ells es coneixeran precisament a través d'aquesta foto. Si, a més, volen establir el primer contacte, doncs molt fàcil: ho poden fer a través del COMMENT que mai utilitza ningú, tret d'honroses excepcions.

Ordre (D'esquerra a dreta, i de dalt a baix): Abel, Ángeles, Carles, Genís, Iván, Robert, Jordi i David.

La cosa és que... no es pot abreujar la cosa

Per tal d'anar fent "boca" i anar publicitant l'esdeveniment, aquí teniu algunes fotos de "Els paisatges segons Cartier-Bresson". S'estrenarà el 18 de gener dins del cicle Menú Escènic que organitza el Centre Cívic de Sant Martí. Esperem que faci després un breu recorregut per altres centres, per acabar finalment en alguna sala. Creuem els dits. Us anirem informant de tot, no patiu.

Don Cuckor de La Mancha

Text escrit per a la secció No Comment, del programa de cinema La Linterna Mágica (Ràdio Ciutat de Badalona). Programa emès el 4 de novembre de 2006.

Era jo molt i molt jove, quan en una sessió de “Cine de medianoche”, a Televisió Espanyola, vaig veure com l’Alaska –llavors també coneguda com Olvido Gara i com a cantant de Pegamoides- se li pixava a la cara (literalment) a la Carmen Maura. No em qualifiquin de pervertit, però ja aleshores vaig pensar que aquell director arribaria lluny. Un director que en una altra escena de la mateixa pel·lícula s’atrevia a sortir personalment medint “la titola” de tota una sèrie d’homes fornits i alliberats... alliberats de pantalons, vull dir. Era una mena d’homenatge a Hichcock, però passat pel sedàs de “la movida” i “el petardeo”.

Sí, ho han endevinat. El nostre home és Pedro Almodovar. Un director que, amb el temps, ha agafat ofici, s’ha refinat, fins i tot domesticat... tot i que encara conserva, a data d’avui, la honestedat de dir que NO a Hollywood i seguir fent allò que li dóna la gana. De totes formes, està clar que s’ho pot permetre: les seves pel·lícules triomfen a tot el món, el seu nom és sinònim de cinema espanyol, la seva productora El Deseo triomfa gràcies a ell mateix i als èxits de la Coixet... Bé, que de moment encara es pot permetre el luxe de dir que NO.

El cinema d’Almodóvar també ha creat, amb el temps, una mena de marca de fàbrica. Els colors vius, l’estètica pop a l’estil de Chueca, els boleros de la Chavela, els personatges femenins forts i turmentats (fins i tot a les comèdies), els homes ambigus o directament transvestits, les actrius “marca de la casa” –com ara Chus Lampreave, Rossy de Palma, Bibi Andersen-, els títols de crèdits artístics i virolats, l’humor manxec... Tot forma part del seu estil, i ja moltes estètiques similars, encara que no ho pretenguin, acaben titllades amb l’etiqueta d’almodovarianes.

Almodóvar és tot això, i més que tot això. És l’inventor del melodrama “canyí-postmodern”; és el George Cuckor de La Mancha; és el nen que s’enrabia si no treu premis; és l’home que més sants coneix de tot Espanya –amb permís de l’Alsius-; és la bèstia negra invisible i mai confessada de José Luis Garci; és l’antitesi del cinema espanyol, però també n’és el compendi. Sense ell no s’entén el cinema espanyol actual, però ell tampoc s’entendria si abans no haguéssin existit Buñuel, Berlanga, Bardem, Azcona o Fernán Goméz. I si no només cal recordar “El extraño viaje”, una pel·lícula d’aquest últim que ja era “almodovariana” l’any 64.

Almodóvar té assegurat un lloc de privilegi a la història del cinema... I el millor és que les seves pel·lícules difícilment passaran de moda, perquè no s’assemblen a d’altres, perquè tenen un segell propi. Vaja, que si Itàlia estima Fellini, ¿per què nosaltres no hem d’estimar Almodóvar?

Un projecte més

La setmana que ve Liquidación por Derribo encetarà els assajos d'un nou projecte. Sí, un més. En realitat serà el tercer, després de “El último invitado” i “Històries de trens”, que s’estrenarà el 23 F (us sona la data?). Aquest cop ens decantem per una comèdia: absurda, boja, desmadrada, farsesca, imprevisible... I dic imprevisible perquè encara està a mig escriure, i segurament s’anirà cuinant sobre la marxa. Tracta de les aventures i desventures de dos skin-heads. I us preguntareu: per què Lili Marlene? Per què la Dietrich ens apadrina el projecte? Bé, quan parlava de comèdia boja i absurda em referia una mica a tot això. Crec que en realitat responc a la demanda del grup, que després de tants drames i obres tan contingudes, volia desmadrar-se un pèl. En Robert, l’Ivan, en David i en Genís tindran ara la oportunitat. Per abril, el resultat!!

Sopa de Pèsols

No ha arribat encara el moment de donar receptes de cuina... tot i que amb el temps, i a mesura que vagi esgotant temes, potser acaba arribant.



En aquesta ocasió vull comentar-vos que el proper 24 de gener la Sala Beckett oferirà la lectura d’una obra de teatre col·lectiva, sorgida d’un taller de L’Obrador que va impartir en Carles Batlle. L’obra es diu “Erbsensuppe”, que vol dir Sopa de Pèsols en alemany, i està escrita per la Mar Castell Berch, l’Elisenda Guiu, en Francisco Lorenzo, en Jordi Prunés, en Ferran Civit, en César Martínez i un servidor.

Una obra a catorze mans!! Realment complicat, però jo crec que al final ha resultat profitós, enriquidor. Només saber que hem arribat a complir la fita, que hem arribat al final d’una empresa tan difícil, ja és satisfactori. Suposo que el més fàcil era pensar que quedaria a mitges o que senzillament no funcionaria, però els set som caparruts i finalment la sopa està servida.

Ja aniré informant quan s’acosti el dia, i a més, prometo publicar una foto d’una sopa més apetitosa, d’acord?

Carta oberta a Stockard Channing

Benvolguda Stockard,

Fa temps que volia donar-li les gràcies, ja que gràcies a una conversa sobre vostè en un bar, que no era un bar, la meva vida va donar un tomb. Sí, sé que vostè no em coneix, ni entendrà tan sols la llengua amb què escric, però tant li fa. El més important és la intenció, la meva intenció... és clar.

Quan vostè feia de Rizzo als cinemes de mig món, jo encara era un nen. Sembla mentida, però jo vaig descobrir “Grease” per primer cop a la televisió, i no pas als cinemes, cosa que em rejoveneix i em fa sentir millor. De totes maneres, la reedició de la banda sonora uns anys després així com la reestrena de la pel·lícula, van fer que entrés de ple dins de la llista de mites de la meva generació.

La pel·lícula, si li haig de dir la veritat, mai em va entusiasmar. La música ja era una altra cosa, i vostè... Ah, vostè era diferent. Vostè destacava enmig de tots aquells “carcamals” que jugaven a fer d’adolescents sense cap mena de credibilitat. Vostè també tenia els seus anys (34 per ser exactes), perquè ens hem d’enganyar, però tot en vostè tenia un altre aire: era rebel, se li enfotia tres raves la virginitat, amargava a la fleuma de la Newton John, i a sobre no era corresposta en l’amor...

Després va desaparèixer (almenys pel públic europeu), com tants i tant secundaris que han tingut el seu moment de glòria. Però uns anys més tarda va reaparèixer amb una candidatura a l’Òscar per “Seis grados de separación”, i de tant en tant l’hem vista amoblar pel·lícules en les que seguia essent... secundària de luxe (“Moll Flanders”, “El club de las primeras esposas”, “Al caer el sol”, “Smoke”, “Anything else”, etc.) Ens va arribar el ressò de que s’havia convertit en una gran dama del teatre (dos vegades finalista als Tony), i últimament l’hem poguda veure com triomfava en una sèrie de culte: “El ala oeste de la Casa Blanca”.

I per què li explico tot això, que vostè ja sap de sobres? Per què de cop em recordo de vostè? Suposo que el seu nom, com passa tantes vegades a la vida, ha deixat de ser el nom d’una actriu per passar a ser el NOM d’una nit. Una nit, suposo que d’estiu –sempre fa més maco, no?- , en la que algunes persones avorrides conversaven... d’astres o d’alguna transcendència similar. I finalment, algú diu el seu nom, i jo el conec i m’hi enganxo. I de cop la nit esclata en un torrent de cites cinèfiles, una cascada de noms relacionats, de petites confidències amagades darrera del cel·luloide... I tot, a partir del seu nom. I de cop estem damunt dels astres, volant, mirant des de dalt a la resta de tertulians moribunds. Volem molt alt... i vostè ens acompanya, sense saber-ho, però ens acompanya.

De tot això, ja fa més de vuit anys. I és per això que li dono les gràcies. Sé que no ens coneixem, i que no entendrà ni tan sols la llengua en què escric, però tant li fa. El més important és saber trobar, de tant en tant, un nom que et faci volar.

Rebi una cordial salutació... i un petó a cada galta.

Bienvenidos al Club

Cuando Germán y Silvana me hablaron, hace ya unos dos años, del Club del Trueque no sabía muy bien de que me estaban hablando. Luego, al convertirse en un ejemplo práctico –el intercambio de una dirección escénica por la composición de la música para una obra- ya empecé a comprenderlo mejor. Este verano, con la constitución del club de una forma definitiva, me ha quedado todo tan clarito que ya puedo explicarlo aquí con pelos y señales.

Los Clubs del Trueque han sido y son una práctica habitual en algunos países sudamericanos, sobre todo en épocas de necesidades económicas. Y esto es así, porque el Trueque se produce cuando existe realmente una necesidad. La gran aportación de nuestro club ha sido centrarnos exclusivamente en el mundo artístico, y atender a la realidad de muchos grupos o artistas individuales (sean de la disciplina que sean) que se mueven en nuestro entorno. Esa realidad, sin duda alguna, es la de “una necesidad constante”.

Me explico con un ejemplo. Para montar un determinado espectáculo muchas veces contamos con un director, unos actores, un texto… y poca cosa más. Luego nos damos cuenta de que también nos haría falta alguien que nos diseñara el decorado, o alguien que nos compusiera la música, o alguien que nos hiciera unas grabaciones, unas fotos… Esas cosas, a veces, ya no están a nuestro alcance, y tenemos que acabar prescindiendo de ellas o bien pidiendo favores. Para que el trabajo de esas personas (fotógrafos, maquilladores, músicos, etc.) no sea un favor sino realmente un trabajo, el Club del Trueque facilita un intercambio, que se valorará en “horas”. Es decir, si el fotógrafo emplea cuatro horas trabajando para nosotros, luego él podrá pedir a cualquier miembro del Club aquello que necesite para cubrir sus necesidades: un o una modelo para una sesión fotográfica, por ejemplo.

El Club no tiene ningún espíritu mercantilista, ni cobra nada a los socios, ni tiene voluntad de hacer ningún tipo de negocio… Sus objetivos son promover la creación artística, mejorar la calidad de los trabajos y potenciar el intercambio entre artistas. Sólo se pide a cambio el compromiso de todos sus miembros, y que se establezca una relación de confianza y honestidad entre ellos.

De momento, ya somos nueve socios, entre los que hay actores, directores, autores, músicos, compositores, educadores, maquilladores… Todos tiene necesidades que cubrir, pero lo más importante es que todos también tienen muchas cosas que ofrecer. Si hay alguien interesado, ya lo sabe. Bienvenidos al maravilloso mundo del trueque… artístico.