Els trens han tornat

HISTÒRIES DE TRENS torna a representar-se. Aquest cop a Barcelona, al Teatre de La Riereta (C/ Reina Amàlia, 3. Metro: Sant Antoni). Hi serem els tres primers diumenges d'abril (1, 8 i 15). La funció comença a les 19 h, i es poden treure les entrades a la mateixa taquilla, o bé per Atrápalo. Us hi esperem! Crec que aquesta vegada no us la heu de perdre!!

Sang en ampolles

Sang de colorant, pixats d'aigua de Ribes, merda de xocolata... Tot mentida (una mentida evident i gens dissimulada), però tot i així efectiu, efectista i provocador. Estic parlant del MACBETH que la companyia alemanya dirigida per Jürgen Gosch va presentar el cap de setmana passat en el Teatre Lliure.

La proposta és realment interessant, sobretot per l'esforç brutal dels set actors i per una sèrie de troballes escèniques que realment ens demostren que al darrera hi ha experimentació, i molt de treball. El que queda clar és que aquestes propostes, tot i que discutibles en molts aspectes, aporten idees que no haurien sortit d'una lectura més acadèmica, o fins i tot més "bieitiana", de l'obra de Shakespeare. I és que Jürgen Gosch encara es prèn el teatre com un joc, com un fenòmen que ha de distreure, arribar a l'espectador... a través de la sorpresa, de l'efecte, de la complicitat dels actors i del seu joc escènic.

De totes maneres, aquest MACBETH resulta massa ambiciós, potser, al voler respectar tant el text shakesperià, o a l'abusar de certs recursos (quantes ampolles de colorant es van arribar a buidar a sobre els actors?). A més, el que a vegades em fa por és que muntatges com aquest es prenguin com el camí a seguir, com la modernitat absoluta, potser per aquella equivocada idea de que el de fora SEMPRE és millor. Penso que cal aprendre molt, i que actualment el teatre català està estancat, però també penso que cal valorar i mesurar el que ens arriba. No tot és novedós (ja fa 20 anys que La Fura feia coses similars...) ni tot és absolutament genial i vàlid (si veiéssim la fórmula repetida en uns quants shakespeares més, segur que ens en fartàvem...).

Tot i que penso que valia molt la pena veure aquest MACBETH, crec que si hagués d'escollir un muntatge Shakespearià novedós, amb idees i ben executat em quedaria amb els següents: el TITUS ANDRÒNIC de l'Àlex Rigola (un muntatge català, sí!!! Ooooh!!!) i el HAMLET del lituà Eimuntas Nekrosius, que es va poder veure el 2003 al Teatre Nacional. També hi ha a la memòria recent dels espectadors catalans el HAMLET del Peter Brook, tot i que en aquest cas no puc jutjar... perquè no el vaig veure.

Aquella presentació

Aviat farà un mes. El llibre ja era cuit, i calia presentar-lo. L'editorial Denes va posar els mitjans, i jo vaig triar els actors i a la persona que em va fer la presentació. En aquest cas, ningú millor que l'Andreu Solsona, un actor que no fa d'actor últimament... però que gestiona cultura, i ho fa sempre molt bé. I té la virtut de tenir les paraules justes, i de saber-les dir, i de resultar sempre afectuós, proper.

La Mònica, l'Anna i la Marta -actrius retirades, segons elles- em van fer el favor de llegir els personatges femenins de SOPAR D'ESTIU. I en David i en Jordi -actors actius i en actiu- van fer el mateix amb els masculins. Una petita escena, resultat de dos vermouths i de moltes rialles dominicals, sempre sota la mirada atenta de l'Ariadna.

Una presentació amb els pares i els amics... molts amics. I també amb la gent del Singlot, i de Denes, i d'altres llocs. Una presentació que va acabar al London, mentre apuràvem els últims entrepans de la barra i el Barça perdia -o guanyava, tant se val- a la televisió. Una presentació amb absències i tardances, amb vergonyes dedicades i confiança en el futur.

Ja posats, per Sant Jordi també firmarem llibres o bé farem acte de presència (prop de Plaça Sant Jaume, a l'stand de Denes Editorial).

Una recomanació més (C.R.A.Z.Y.)

Ara fa un mes, aproximadament, que ja es pot trobar el DVD de la pel·lícula canadenca C.R.A.Z.Y, que es va estrenar a les cartelleres catalanes l'estiu passat... si no recordo malament. Sé que últimament em faig pesat amb les recomanacions, però com que aquest era un dels objectius del blog, no me'n puc estar.


C.R.A.Z.Y. és realment recomanable. La vaig veure l'altre dia per primer cop i, a part de despertar algun sentiment dolorós i algunes històries del passat, em va semblar una pel·lícula molt ben feta, sempre a cavall entre melodrama i comèdia... i sempre molt atenta al despertar sexual d'un noi que farà el possible per no defraudar al seu pare. C.R.A.Z.Y. té moments d'una tendresa gens empalagosa, juntament amb d'altres d'una crua brutalitat (excel·lent l'escena del sopar en que un dels germans anucia que es casa).

El film compta també amb uns actors increïbles (atenció al pare i a la mare) i amb una banda sonora d'escàndol (David Bowie i Rolling Stones, barregats amb Patsy Kline i Charles Aznavour). A més, està a l'alçada d'altres grans pel·lícules que han tractat l'acceptació de la identitat sexual, com ara "Maurice", "Beautiful thing", "Ma vie en rose", "Desayuno en Plutón" (una altra de les grans pel·lícules del 2006), "Krampack" o "Brokecack Mountain". Potser també hauria de col·locar a la llista "Priscilla", que tot i no ser excel·lent ni anar exactament d'aquest tema... és una pel·lícula que va marcar a tota una generació de gays... LA MEVA.

Suposo que C.R.A.Z.Y., tot i estar ambientada en els 70, serà juntament amb la cinta d'Ang Lee una de les pel·lícules que marqui a les generacions més joves.

El castell de la Mala Vella

"Es diu que per allà l'Edat Mitjana, en un poble anomenat Caldes els vilatans estaven atemorits perquè una criatura monstruosa -meitat home meitat llop- rondava pels seus carrers, entrava a les cades de la gent i s'enduia els nens. Però aquest no era l'únic problema: tothom havia de pagar uns impostos molt elevats a la senyora feudal: una vella que vivia en un castell i que de tan lletja, geperuda i dolenta com era... tots la coneixien com la "mala vella"."

"Un dia va arribar a la vila un tal Maurici, que al trobar-se sense feina no va tenir més opció que arribar-se fins el castell i demanar un treball. Allí, un home geperut i mal carat li va dir que ja podia començar a treballar, i li va encarregar les feines més feixugues... De mica en mica, en Maurici es va adonar que en el castell passaven coses rares: una nit va veure com el geperut sortia disfrassat de llop i es dirigia cap el poble. En Maurici el va seguir i va veure com segrestava un nen i el duia cap al castell amb intenció de cuinar-lo. I és que la vella, que tenia un pacte amb el diable, havia de menjar cada nit el cor d'un nen petit. Si ho feia, mantindria els seus poders sobre els pagesos de Caldes."

"Poc abans de que el geperut bullis al nen dins d'una gran olla, en Maurici s'hi va enfrontar i el va matar. Li va treure el cor i després li va servir a la "mala vella", que de seguida es va adonar de l'engany. El poble va arribar en el moment just, i la dona -sense cap altra opció- va haver de fugir per no tornar més... Des de llavors, el poble es diu Caldes de Mala Vella, per no oblidar el mal que aquella dona va fer al poble durant anys."

I tot això és per recordar el poble de Caldes, en el que he passat uns dies de vacances en un dels seus balnearis... Com que no vull oblidar-ho, he pensat que la llegenda sempre em serviria d'excusa... de bona excusa. A més, és una llegenda maca, no? (Per cert, no us recorda una mica a la pel·lícula EL BOSQUE... Bé, potser només una mica...)

Un Pinter al Nacional

Pinter aterra al Nacional, i crec que per primera vegada... I és que Pinter, a Barcelona, s'ha treballat sobretot a les sales petites, a les alternatives, com s'acostuma a dir ("La traició", "L'amant", etc.) I és curiós (i fins i tot escandalós) que això sigui així, quan en realitat estem parlant d'un dels autors vius més importants del teatre contemporani (una vegada algú em va dir: "En teatro, Shakespeare es Dios. Y luego... viene Pinter").

Ja veurem com s'afronta aquest Pinter, que no és cosa fàcil ni superficial. Esperem que el muntatge sigui, doncs, una d'aquelles escasses sorpreses que dóna el Nacional de tant en tant. El repartiment promet -sobretot per Àurea Márquez, que és una actriu que em desperta simpatia. Ja veurem!

Un altre assaig

Un dia més per oblidar. I ja van tants, que a vegades penso que acabaré perdent la memòria. És difícil trobar dies inoblidables, sobretot quan et pesa la negativitat, el pessimisme... i sobretot la inseguretat. Parlava fa dies amb algú de l’autoestima, i a vegades dubto que jo n’hagi tingut mai d’això. Sigui com sigui, això no vol dir que no m’estimi ni em valori. Ben al contrari.

La qüestió cal buscar-la potser en el fons de tots els fons... A l’infantesa o a qualsevol lloc d’aquells ens els que furguen els psicòlegs. I furgant, furgant... però no a la infantesa, sinó a la carpeta MIS IMÁGENES del meu ordinador, he trobat uns nens antics que jugaven a un d’aquells jocs que farien furor... ara fa 50 anys. I he pensat que tot i que no era la meva infantesa, preferia pensar que jo podia haver estat un d’aquells nens. I pensant, pensant... la meva vida ha estat diferent. I he pensat que fins i tot m’havia convertit en una persona “autoestimable”, que deu voler dir alguna cosa així com que “et pots estimar a tu mateix”.

Hopper se’m creua de cop a la retina i ja no puc deixar de sentir-me desesperada- ment sol i desamparat. Hopper ja ho té, això. Els seus personatges m’entristeixen, però em fascinen. Quan contemplo els seus quadres, sempre penso amb en C.C. Buxter, aquell personatge de “L’APARTAMENT” (irrepetible Jack Lemmon) que passejava pels bars i els carrers de Manhattan mentre els seus superiors aprofitaven el seu piset per cardar amb les seves amants ocasionals. Quina història tan trista la d’aquella pel·lícula. Quin personatge tan desesperadament patètic... i en el fons, tan real i tan comprensible.

I de Hopper me’n vaig a la Lucy, la del “MAG D’OZ”. Sí, ja sé que no té res a veure... però és que la meva carpeta d’imatges és últimament un magatzem de disbarats més que considerable. Tot i així, els companys de LIQUIDACIÓN ja sabran perquè de cop apareix un personatge com aquest... Els CARNICEROS venen empenyent fort, i aviat serà inevitable parlar d’ells en aquest mateix blogg... Dubtes, pors, inseguretats. Tot va lligat, i segur que l’assaig d’avui m’ha deixat tocat d’alguna manera... El teatre ja ho té, això! Toques tantes tecles, i deixes tant al descobert la part sensible, que algun cop en surt malmesa.

Serà millor que vagi a dormir. Com diria Scarlett O'Hara: "Demà serà... un altre assaig."

SHORT BUS / THE HOST

Les últimes pel·lícules que he vist en cinema són d’aquelles que es posen de moda pels comentaris de la gent, més que pels comentaris de les revistes o dels crítics... que també n’hi ha hagut. Es tracta de dues cintes completament diferents, de gèneres molt concrets, tot i que intenten escapar-ne sempre gràcies a la imaginació i llibertat creativa dels seus respectius directors.

SHORT BUS ha estat l’escàndol de la temporada. Es tracta d’una d’aquelles pel·lícules comercials –a l’igual que “Intimidad”, “Nine songs” o algunes altres- que conté imatges de sexe explícit. En aquest cas... molt explícit. Però també molt desimbolt, divertit i lliure de prejudicis. En realitat, és un film que vol parlar de sexe, de la dificultat de les relacions sexuals o de les relacions en general, però sense oblidar que la majoria de relacions acaben –o comencen- en el sexe... i que això, a vegades, ho pot complicar tot molt.

SHORT BUS, a l’igual que a “Hedwig and the angry inch” –un altra pel·lícula de John Cameron Mitchell- la música i l’estètica global acaben tenint molta importància. No es pot dir, doncs, que SHORT BUS sigui un film més sobre sexe, i amb sexe, sinó que és una reflexió sobre els nostres comportaments, una obra sèria –però amb molt sentit de l’humor-, una petita mostra de que es pot fer bon cinema... s’expliqui el que s’expliqui. Té, això sí, aquell esperit lliure, rebel i quasi documental dels setanta... però habitat aquest cop per personatges molt dels nostres dies.

I si el films de Cameron Mitchell provoca un cert escàndol, la cinta del coreà Bong Jon-ho provoca por, ensurts... però sobretot admiració. I és que THE HOST –i aquest cop ho dic sense cap mena de rubor ni de vergonya- és una gran pel·lícula. I no tan sols una gran pel·lícula de gènere, sinó una cinta astuta, intel·ligent, que gràcies a l’embolcall de pel·lícula de “monstres” ens endossa una crítica ferotge al comportament dels polítics davant dels desastres, a la manipulació que exerceix el poder, etc. I ho fa amb una elegància que pot fer que ni t’adonis... tot i que la imatge d’aquell noi llençant còctels molotov al monstre és més que reveladora. Canvieu el monstre per un tanc, i tindreu una de les imatges periodístiques més repetides ara fa uns anys als països comunistes asiàtics... com per exemple, Corea del Sud.

THE HOST també utilitza molt hàbilment el sentit de l’humor, que acaba esdevenint clau en la forma de narrar la història. I és que l’humor és una de les eines utilitzades tot sovint per Bong Jon-ho, com ja va fer a la maravellosa MEMORIES OF MURDER, guanyadora del premi al millor director en el Festival de San Sebastian d'ara fa un parell d'anys. Per cert, si algú pot recuperar aquesta pel·lícula en DVD que ho faci sense demora... Es tracta d’un dels thrillers més interessants dels últims 15 anys. Això sí, amb càrrega sòciopolitica al darrera... i amb lliçó de cinema inclosa (els travellings i els plans generals que utilitza aquest directors són realment d’antologia).