El retorn de... la cantant calva

Stròmboli Teatre -abans Nexus o un nom similar- és un grup al que sempre m'he sentit unit... tot i no ser-ne un integrant fixe o un soci dels de debò. Des d'aquelles cigarretes fumades d'amagat en un terrat l'any 99, la relació sempre ha estat inmillorable: ja fos com a actor, com a director, com a "companyia suplent" (encara recordo l'any que el grup ens va prestar el seu nom), com a autor circumstàncial... i sempre, o gairebé sempre, com a espectador fidel.

El dia 10 de juny, Stròmboli tornarà a la seva sala habitual: la sala gran del Teatre Joventut (no s'hi posen per poc). I aquesta vegada serà amb un clàssic de l'absurd, un estil al que sempre hi han tingut certa tirada... sobretot en els darrers anys. "LA CANTANT CALVA" serà el repte. Un repte del que segur en surten airosos, com sempre.

Molta merda, nois. Si res no falla, allà estaré. Encara recordo les "EXTREMITATS" que us vau deixar pel camí l'any passat... i sé que algun dia haurem de recollir-les de nou. Vau fer un salt al buit, i sense xarxa, i des d'aquí us en dóno públicament les gràcies.

Una obra. Dos carteles

Gracias a los dibujos de Iván -que tan fielmente reproducen a los actores de la obra- se han podido confeccionar dos carteles distintos de "Carniceros de Milwaukee", y hasta tres formatos diferentes de programas de mano. No quería dejar pasar la ocasión de publicar estos carteles, que llevaron su trabajo... y que nos ayudan, además, a hacer publicidad de la obra. ¡Y es que estamos en campaña!

CARNICEROS ("er meikinof")

CARNICEROS DE MILWAUKEE se empezó a gestar pasado el verano, y ya en noviembre empezaban los ensayos de esta obra... que no estaba escrita. En realidad, se acabó hacia el mes de enero, más o menos, cuando los personajes ya estaban creados y decidían, por ellos mismos, hacia donde encaminar la trama, sus aventuras y sus desventuras.

La obra la protagonizan Roberto Alonso, Iván Fernández, David Font y Genís Bolívar, todos espléndidos en sus absurdos y atolondrados papeles. Además, creo que puedo asegurar que los actores se lo han pasado "pipa" construyendo a estos carniceros, y también creo que el proceso en general ha sido divertido. El resultado -una mezcla de grotesco, clown, guiñol y cabaret- también debería serlo.

Pero a parte de los actores y de mí, que he dirigido el cotarro, hay que tener en cuenta que detrás de esta obra hay un montón de gente, y un montón de trabajo. Está Silvana, que nos ha hecho unos sombreros, una pelucas y unos muñecos maravillosos; están Rosa Gili, Aurora Bolívar, el grupo de costura del Casal de Sant Feliu y el mismo Genís, que han hecho un vestuario divertido, original y colorista; está Pilar, que nos ayudará en las sombras del escenario cada noche; está Anna, que nos regala en cada función sus "pinturas de guerra"; está Iván con sus "dibus"; y está Sergio, que con sus manitas colocará y descolocará focos, "desfacerá" entuertos mil y nos alegrará con sus ocurrencias, únicas en el mundo.

Y gracias también a Marlene, a Judy, a Doris, a la Miranda, y a algunos otros por dejarnos sus voces, su recuerdo y su iconografía, que tan salvajemente hemos copiado y hasta reiventado. Y gracias, por último, a toda la gente que nos ha dejado cosas, muchas cosas... porque esta obra, si tiene algo, son "cosas".

Esperamos que vengáis, que dejéis el cerebro en casa y que os dejéis arrastrar por unos personajes completamente descerebrados y cómicos. No busquéis trascendencia alguna, porque sólo encontraréis "teatro" popular, para todos y contando con la complicidad y las risas de todos.

CARNICEROS DE MILWAUKEE - Del 11 al 27 de mayo. (Viern. y sáb., a 22h / Dom. a 19h)
TEATRE DE LA RIERETA- C/Reina Amàlia, 3 (Metro: Sant Antoni)

Dimoni 2007

La meva relació amb Badalona, perquè us haig d'enganyar, sempre ha estat complicada, difícil, contradictòria... D'amor-odi, vaja.

Els que em coneixeu bé, o bé de fa molts anys, me n'heu sentit dir mil pestes, però també m'heu vist involucrat amb mil i una iniciatives per tal de que la ciutat fos més ciutat... i menys un poble de vilatans mal avinguts. I també m'heu vist participar, sempre que he pogut, de les seves festes, de les seves tradicions... perquè crec que formen part de la meva família, i jo sóc de la família que m'ha tocat, i totes aquestes coses...

Total, que aquest rotllo-preàmbul no és més que per dir que Badalona està en festes: les FESTES DE MAIG. I que el dijous a la nit es crema el DIMONI, una tradició badalonina (no tant antiga com es pensen alguns) que consisteix en cremar una gran figura de fusta que es col·loca a la platja. És com "una mena de falla", però sense ser-ho, ja que si a Badalona els hi dius que allò és una falla pot ser que et cremin a tu també al costat de l'esmentada figureta.

FUR - Un conte per a nens dolents

A aquestes alçades de BLOG ja no puc amagar que Nicole Kidman em té el cor robat. I no és tant per la seva bellesa, o per les seves qualitats interpretatives -indiscutibles les dues-, sinó per tot el conjunt, per aquesta mena de personatge calculat i quasi "diví" que s'ha anat creant amb els anys. I quan dic "diví" m'hi refereixo des d'un punt de vista cinematogràfic, perquè Kidman és el més semblant al que antigament es coneixia com a una estrella del Hollywood clàssic.

Tot i això, l'actriu no m'agrada només per ser divina i estupenda... sinó perquè, de tant en tant, participa en pel·lícules arriscades, d'aquelles que segurament rebutjarien la Julia Roberts, l'Angelina Jolie, la Cameron Díaz... per citar només alguns exemples. I és que la Kidman ha tingut el valor, en els moments de màxima popularitat, de participar en films com "DOGVILLE" -un atac frontal als EEUU- o "THE BIRTH" -provocativa, polèmica i moralment discutible. Aquesta última, precisament, és una pel·lícula a recuperar, ja sigui en DVD, en televisió... o de la manera que sigui, ja que per a mi és una de les cintes més suggerents i perturbadores de la última dècada. Crec que li falten uns anyets, però sé que tot i la seva discreta estrena s'acabarà convertint en pel·lícula de culte. Imprescindible.

I la última de totes, de la que precisament us volia parlar avui, també entra dins del capítol de films arriscats. I és que "FUR" (o perquè ens entenguem, "Retrato de una obsesión") és una pel·lícula marciana com n'hi ha poques, però amb uns actors en estat de gràcia (la Kidman i en Robert Downey Jr.) i amb una de les històries d'amor més originals que he vist aquest any en pantalla.

La pel·lícula barreja un personatge real (Diane Arbus) amb una fantasia que ens evoca "Alicia en els país de les meravelles" o "La bella i la bèstia". Tot és simbòlic i imaginat, però segurament acaba acostant-se amb força claredat a la ment de la fotografa nord-americana, famosa per retratar a "freaks", éssers deformes, marginats i apartats per la societat ben pensant.

Petits nebots

En els últims anys, la meva vida s'ha omplert de petites vides, de petits nebots... que tot i no ser nebots, els sento com a tal. Primer, ja fa més de tres anys, va arribar l'INTI... i quan pensàvem que seria un fet aillat, la meva amiga Montse ens anuncia que en PAU estava de camí. I després de'n Pau, una certa tranquil·litat, tot i que ficticia. Passarien menys de dos anys, i de cop vindria un allau incontenible que ens ha portat a l'ARIADNA, al NIL, a la MARINA, a la LUANA i a la TÀNIA.

Felicitats a tots. Sobretot al Martí i a la Mireia, que porten quatre dies de papes.

Llegan los... CARNICEROS DE MILWAUKEE

FLEKI.- Pero, vamos a ver ...
BUBU.- Que no me hables.
FLEKI.- Ya lo creo que voy a hablarte. Voy a hablarte muy seriamente, porque aquí hay algo que no me cuadra. (Se toma su tiempo, y formula la superpregunta.) A ver, ¿no se supone que es el maricón el que debe asustarse de nosotros?
BUBU.- ¿Cómo? Anda, no me vengas con excusas.
FLEKI.- Pero si las excusas sólo las has puesto tú. (Vuelve a tomar aire.) A ver, ¿desde cuando te cogen ataques de nervios ante el acoso de un maricón?
BUBU.- No lo sé. Nunca me había acosado ninguno.
FLEKI.- Es que no debe acosarte nunca ninguno… Debes estar por encima de eso, ¿no lo comprendes?
BUBU.- A mi no me vengas con cosas que…
FLEKI.- QUE NO PUEDE SER, BUBU. (Fleki, que hasta ahora había mantenido la calma, empieza a perderla.) Que somos lo que somos, y ellos son lo que son. No se pueden invertir los conceptos, recoño. ¿Qué no lo ves? ¿No ves que te ha dado un ataque de pánico? (Bubu empieza a llorar. Fleki se enternecerá poco a poco.) Pero… ¿qué pasa ahora? No, no. No me llores, ¿eh? Que no me llores… Pero bueno, hombre. Yo sólo te lo digo por tu bien.
BUBU.- Es que me he asustado, Fleki. Me he asustado.

FLEKI.- (Lo abraza.) Ya está. Ya está. Anda, no me llores más. Yo te comprendo. La primera vez que ves a uno de cerca se te queda cara de idiota, pero ellos son solo maricones, ¿comprendes? No son como nosotros. No, no lo son.

(Desde el 11 al 27 de mayo... en el Teatre Riereta. Todos los viernes y sábados, a las 22h, y los domingos, a las 19h. Fleki y Bubu os recibirán con sus pequeños cerebros y sus uniformes de skin-heads. Todo preparado para que no penséis en nada y os dejéis llevar por las desventuras de estos desventurados...)