Testimonis necessaris

Els que no van viure els anys 80 i no recorden les notícies que apareixien cada dia a tots els mitjans, ni les morts de famosos, ni les campanyes per prevenir la Sida, etc. s'obliden sovint de que la malaltia encara existeix, tot i que afortunadament s'ha avançat molt en investigació i s'han aturat força les seves conseqüències. Als que ho van viure de prop els hi va canviar la vida, perquè pel camí van quedar familiars, amics propers... o stars i ídols de masses (Freddy Mercury, Rock Hudson, Anthony Perkins, Rudolph Nureyev, Reinaldo Arenas, Brad Davis, Magic Johnson...). I és cert que no cal anar amb por, ni amb l'amenaça penjada a l'esquena -prou se'n van ocupar els moralistes de l'època-, però tampoc s'ha d'anar d'amnèsic.

LOS TESTIGOS és una pel·lícula francesa dirigida per un director homosexual, André Techiné, que ha donat algunes de les millors pàgines del cinema del país veí en els últims 20 anys. El film recull una història centrada en aquells anys, quan el virus era encara desconegut i no se sabien del tot els seus efectes. Tot i així, no és una cinta pessimista o fosca, sinó tot el contrari. Intenta que no oblidem, pretén homenatjar als que van marxar, però també vol explicar una història creïble, amb moltes cares, moltes dimensions... I és que els personatges estan retratats amb mà mestre, i a sobre són interpretats per grans actors (Michel Blanc i Emmanuelle Béart, entre d'altres).

Techiné fa un gran testament... I jo us recomano des d'aquí que si no els coneixíeu, recupereu algunes de les seves pel·lícules: "En la boca no", "Los juncos salvajes" (imprescindible i meravellosa), "Los ladrones", "Alice et Martin"... No us en penedireu pas gens.

STALIN - EL LLIBERTÍ

Sé que unir els dos títols pot portar a equívoc, perquè STALIN estava lluny de ser un llibertí. El seu tarannà anava més cap a altres adjectius més austers i eixuts; en moltes ocasions, més perillosos. En realitat, si he fet aquesta maliciosa unió ha estat perquè són les dues estrenes més publicitades d'aquesta "reentré" al panorama teatral. Eren esperades amb candeletes -una d'elles, fins i tot amb pedres i punyals-, i finalment el resultat ha estat el que s'esperava: una ha triomfat, i l'altra ha estat durament criticada. Vaja, com en la millor tradició de Broadway... tot i que en aquest cas tot s'ha mogut prop de la Plaça Catalunya.

EL LLIBERTÍ és un text intel·ligent i divertit, que s'amaga sota un gènere teatral actualment molt devaluat: el vodevil. Com que el personate principal és Diderot, i com que es parla de filosofia, i de Rousseau, i de Voltaire, i de tants i tants altres, sembla que tot té un aire erudit i sofisticat. El text d'Eric-Emmanuel Scmhitt potser no innova, ni s'arrisca (almenys, no més enllà del tema)... però cumpleix a la perfecció, i convenç. A més a més, Laura Conejero i Ramon Madaula utitilitzen tota la munició per convertir aquesta peça en un èxit immediat, i sembla ser que durardor.

Jo diria que EL LLIBERTÍ no deixa de ser una "piece bien fait", que diuen els francesos. Crec que arrodoneix tots els seus elements i els porta a una correcció indiscutible. Crec que Joan Lluís Bozzo ha portat bé el projecte, i jo personalment li agraeixo la discreció, la contenció i la senzillesa. Crec que l'escenografia de Montse Amenós és brillant. Crec que tot funciona... però també crec que juga sobre segur i fa certa trampa.

Ara bé, trampes a part, penso que el nivell d'aquest espectacle -tan lloat per la crítica- és el nivell mig que haurien de tenir una gran part dels espectacles que s'estrenen als grans teatres. Si realment presumim de fer un "gran" teatre, no podem baixar d'aquest llistó. I, en canvi, es veu que baixem sovint... perquè quasi tothom ha parlat de EL LLIBERTÍ com un dels millors muntatges en anys... Bé, potser no cal exagerar.

Per altra banda, Flotats ha estat l'altra cara de la moneda. Amb un text com STALIN ha volgut fer un salt mortal, s'ha atrevit a adaptar una nove·la, s'ha volgut buscar un paper a mida -això els seus crítics habituals no li perdonen, ni li perdonaran en anys-i, en una paraula, s'ha arriscat. En aquest cas sí que hi havia risc... tot i que potser Flotats ha acabat actuant amb prudència, ha anat a la recerca de la "piece bien fait", ha desitjat fer una obra gran a partir d'un gran text... i finalment l'ha cagat, parlant en plata. Penso que l'adaptació teatral que ha fet no funciona; penso que ell ha volgut lluir una mica massa -algú deia encertadament que el Calígula de Camus no necessita parlar tant per imposar-se com a personatge -; penso que la seva direcció resulta pobra en comparació a muntatges anteriors; penso que hi ha precipitació; penso, en definitiva, que podia haver estat un gran espectacle i que ha quedat en no res.

Leído en algún lado... (1)

" [...] Intuyo que le gustaría preguntarme qué será de mí... La respuesta es que cargaré con las consecuencias de mi elección. No me gustan los dramas silenciosos que duran décadas, con enemigos invisibles, cargados de tensiones agotadas y exangües. Si ha de ser un drama, que sea fragoroso, que tenga gritos, peleas, muertos, que se oigan tantos aplausos como silbidos. Quiero saber quien soy y lo que vale mi intervención en este drama. Si he fracasado, me iré. Luego, que suceda lo que tenga que suceder [...]"

LA MUJER JUSTA

Sándor Márai

Un any de blog

Avui fa exactament un any que vaig iniciar aquest blog que teniu davant dels ulls. No sabia quan duraria, si tindria cap interès, ni fins on m'arribaria la paciència d'anar-lo actualitzant. Els mals auguris deien que als tres mesos un alt percentatge dels blogs creats acaben morint... o essent abandonats. Però vaig superar els tres mesos, el mig any... i ara estem a punt de creuar la frontera de l'any sencer.

Hi ha hagut comentaris de teatre, consells, recomanacions, crítiques... i alguna que altra reflexió personal. També hi ha hagut els vostres comentaris, les rèpliques, les contrarèpliques... i situacions divertides que han ajudat a mantenir la Cambra de Jocs viva i en forma. Gràcies a tots i fins ben aviat.

HAIRSPRAY - Promesa complerta

Vaig prometre als meus lectors una crítica de la pel·lícula "HAIRSPRAY", i aquí està. Bé, en realitat només ho vaig prometre a dues persones, però segur que representen un percentatge molt alt dels lectors d'aquest blog.

Bé, doncs, "HAIRSPRAY" és una pel·lícula que prometia ser festiva, alegre, desinvolta... i que no ha fallat en el seu intent. Té la rara virtut de començar amb un ritme trepidant i de no defallir en cap moment. Sé que no té les millors cançons del cinema musical; sé que no té una història increïble, sinó una anècdota divertida i ben portada; sé que els seus actors no són grans especialistes del gènere ni velles glòries de Broadway; sé que el director només havia destacat per comèdies mediocres "made in Hollywood"; etc, etc. Però, sigui com sigui, el resultat és brillant, divertit, ben acabat i digne d'un gènere cinematogràfic (el musical) que s'està refent a una marxa lenta, però imparable. Quan jo era adolescent era pràcticament un gènere mort, però "MOULIN ROUGE", "CHICAGO", "DREAMGIRLS", "EL FANTASMA DE L'ÒPERA", "THE PRODUCERS", "RENT", "BAILAR EN LA OSCURIDAD" i les properes adaptacions de "MAMMA MIA" i "SWENNEY TODD" així ho avalen.

Una altra delícia de "HAIRSPRAY" es veure al seu magnífic repartiment. I és que per a un cinèfil aficionat com jo, suposa un fet impagable veure a Travolta transvestit i passant-s'ho "pipa", o a la Pfeiffer i a Cristopher Walken marcant-se números musicals d'antologia i fent gamberrades a l'estil de John Waters. I és que l'esperit de Waters s'ha conservat. Pensava que el maquillarien o suavitzarien, però encara es pot captar el seu peculiar sentit de l'humor anàrquic i terrorista. Evidentment, no és l'humor de "Pink Flamingos" o "Cecil B. Demente", però és que l'original ja no era tampoc un dels seus films més "guerrillers".

I ja per acabar, citar a Queen Latifah. Una gran estrella, en tots els sentits. No sé que té, però quan li donen un vehicle potent i sobretot "musical" es converteix en la reina de la funció: ho va fer a "CHICAGO" i ho fa en totes les escenes de "HAIRSPRAY" en les que surt. Esperem que li segueixin caient musicals de pes, que deixi de fer comèdies tontes i que li donin per fi una protagonista de la seva magnitud. Estaria ideal fent el "biopic" d'Aretha Franklyn. Bé, tot arribarà...

Un poco de alegría

Después del "pollo" montado con el último post, me las he ingeniado para demostrar un poco de alegría... pues tampoco soy un ser absolutamente depresivo o deprimente, depende de cómo se quiera ver. Y qué mejor manera de dar alegría que con un número musical. Pues eso, a cantar y a bailar todos, que hoy estrenan HAIRSPRAY (la imagen pertenece al musical de Broadway) y seguro que yo no me la pierdo. Ya os contaré si vale la pena, pero estoy seguro que ver a Travolta de mujer, a la Pfeiffer de mala y a Cristopher Walken haciendo lo que sea... ya vale la pena.

¿Quemado? Quizás.

Esto de la profesión teatral es algo que quema, pero a lo mejor ese calorcillo no es tan desagradable, pues insistimos e insistimos una y otra vez hasta reducirnos a cenizas. Luego resurgimos, como vulgar Ave Fénix, y ahí estamos de nuevo... asándonos como pollo a l'ast en un chiringuito de playa. Claro está que, como todo pollo a l'ast, estamos expuestos públicamente para que todo el mundo nos observe y nos elija... Y eso, como no, ¡nos encanta!

A veces me harto de dar vueltas inútiles, como el mencionado pollo, y me gustaría rociarme con el extintor. Me gustaría salir de todo esto y ser mero espectador. Elegir yo el pollo, leche. Pero... ¡ay! ¿Es acaso eso posible?

Sí. Lo del teatro es contradictorio, cansado, extraño... a veces. Yo creo que aún no he pillado los entresijos de la profesión, y demasiado a menudo me siento ajeno a ella. Es como si intentara ser fontanero y no hubiera visto nunca un desagüe. Es como en los sueños, cuando de golpe tienes que intervenir a alguien a corazón abierto, y piensas... pero ¿cuando estudié yo medicina?

Todo está por llegar y dicen que todo llega. Pues nada. Seguiremos allí, ante el cristal del escaparate, girando y girando sobre el mismo eje, esperando que alguien se fije en nuestra piel tostadita y nos elija para siempre... aunque sólo sea de acompañamiento a las patatas con allioli.

Caótica Ana. Pretencioso Medem

Sé que debe ser una blasfemia para muchos criticar a Julio Medem, pues es verdad que es uno de los directores españoles más originales, personales y frescos de las últimas décadas. Su cine no se parece al de nadie, y sus películas atraen a un público que, en general, no va a ver cine español o más bien reniega de él. Estamos ante un director que atrae a público joven y sigue arrastrando a los que vimos en el cine sus primeras películas ("Vacas", "La ardilla roja", "Los amantes del círculo polar"...), sin duda alguna las más estimables de todo el conjunto de su obra.

Por todo esto, y por cosas que seguro que me dejo, parecerá injusto que lo critique como voy a hacer... pero es que pienso que a Medem le traiciona su aura de "trascendencia", que sinceramente me parece de lo más ingenuo y naïf. Los críticos lo esconden diciendo que son licencias poéticas, pero a mi esa "poesía" me parece más propia del diario de una quinceañera que de Alexandre, Salinas, o incluso Machado, que a veces también podía llegar a ser un poco "naïf". Es algo parecido a lo que me pasa cuando escucho las letras de grupos de moda, como La oreja de Van Gogh, Amaral o Nena Daconte... aunque en ese caso se justifica que estén escritas por una niña de quince años (lo más extraño es que interesen a tanta gente de mi generación).

Vi "Tierra" en el cine, hace ya muchos años, y ya se me quedó la mosca tras la oreja... pues aunque acepto el "universo Medem", que es parte de su encanto como autor, no puedo dejar de sonrojarme cuando la voz en off de Carmelo Gómez dice, ante una imagen cargada de estrellitas, algo parecido a esto: "Soy una molécula perdida en el cosmos..." ¡Pero por favor, seamos serios!

En "Caótica Ana" pasa algo parecido. Aunque empieza con los aires de "Lucía y el sexo" -será por lo de las islas Baleares-, pronto olvida la trama argumental y se adentra por unos derroteros místico-filosóficos que corresponden a la mente de la protagonista. Si Medem hubiera apostado directamente por una película experimental y se hubiera dejado de coartadas argumentales (un poco al estilo Lynch) igual ahora hablaríamos de otra manera de su "poesía", pero como quiere tocarlo todo y no olvidar la historia iniciada acaba resultanto todo de lo más "infantil". Es por eso que al acabar la peli se me ocurrieron unas cuántas preguntas: ¿Por qué explicar en más de hora y media un mensaje que ya se había dado en el prólogo, que dura sólo un par de minutos? ¿Por qué complicar tanto un mensaje tan simple? ¿Por qué la película parece, en ocasiones, una panfletada feminista al estilo de Coelho?

Aún así, "Caótica Ana" tiene sus méritos: la fotografía y el estilo visual, como siempre en Medem, son impecables; la música, con Cesárea Évora y Caetano Veloso de leit-motiv, es sensacional; la actriz protagonista (Manuela Vellés) promete y convence con un papel difícil y rayano a la ridiculez; Bebe está simpática y desenfadada, recordando a veces a la María Barranco de sus orígenes; etc. Por tanto, id a verla, id a ver cine español... aunque yo os recomiendo mucho más "Bajo las estrellas", un debut realmente interesante.