La fiesta del terror

Nunca he sido amante de importar costumbres o tradiciones lejanas, precisamente porque nos son lejanas y ajenas. Además, si eso va unido a fines comerciales, snobs o simplemente a este vulgar interés por la imitación, aún lo entiendo menos. No es que me cierre a nada, pues todo enriquece, pero si eso tiene que ir en detrimento de otras costumbres con menos marketing detrás… pues eso, que me quedo con ellas, ya que lo mío se ve que siempre han sido las minorías.

A pesar de todo, debo decir que de siempre me ha hecho gracia esta tradición anglosajona del Halloween, sobre todo porque une elementos que a un niño siempre llaman la atención: el miedo, los muertos… Lo sinietro, en definitiva. Es cierto que en la tradición española de la Noche de Difuntos también se encuentran estos elementos, pero como aquí parece prohibido frivolizar con la muerte y todo lo que la rodea, al final hemos tenido que conformarnos con las visitas a los cementerios, las misas de difuntos y otras cosas igual de aburridas para los niños, e incluso para los mayores.

Los anglosajones, en cambio, tratan el tema de la muerte de otra manera. Para empezar, la fiesta de Halloween es eso, una fiesta. Y en ella tienen cabida los monstruos sin cabeza, los esqueletos cachondos y los caramelos, bombones y otros dulces de formas macabras. A partir de hoy también tendrán cabida en este blog estas divertidas y despreocupadas demostraciones erótico-festivas del Halloween (¡¡lo que hay que hacer para que cuatro salidos lean este blog!! ¡¡Con la de artículos culturales que he hecho!!)

Comença... la XII Mostra de Teatre

El dia 30 d'octubre comença la XII Mostra de Teatre de Barcelona, un aparador important de tots els grups que es mouen a l'ombra de les sales barcelonines, fins i tot a l'ombra de les alternatives. És un aparador heterogeni, perquè en ell s'hi barregen les companyies noves de trinca, les que es fan i es desfan només per a la Mostra, i les que porten temps -com la nostra- batallant a l'ombra, o "en el lado oscuro", com dirien altres. També és cert que dins de les companyies participants hi veus actors de totes classes, des de professionals a aspirants a professionals, amateurs, joves, veterans, etc. Una barreja heterogenia però que reflecteix, segurament, la gran barreja real que s'oculta darrera del teatre més oficial, per dir-ho d'alguna manera.

I aquesta barreja és bona, i segurament aporta idees fresques, originals i molt més noves i lliures que les de la cartellera dels diaris. És per això que la Mostra esdevé important, fins i tot necessària. Només cal veure la llista dels espectacles d'enguany per comprovar que més de la meitat són obres de creació pròpia, que es barregen tot tipus de gèneres i estils, i que les idees semblen -sobre paper- interessants i originals.

Per tant, seguiu aquesta mostra tot el que pogueu. Hi ha sis sales implicades (Teatre del Raval, Guasch Teatre, Tantarantana, Teatreneu, Versus i Antic Teatre), 19 companyies participants, un premi del públic a més dels premis d'un jurat professional, etc.

La companyia Liquidación por Derribo ha tingut la sort de ser escollida a la Mostra d'enguany per representar "CARNICEROS DE MILWAUKEE", que es podrà veure els dies 10 i 11 de novembre al Teatre Guasch (C/Aragó, 140), a les 22h i les 19,30, respectivament.

Reinventando profesiones

Las profesiones pueden ser, a veces, dúctiles y elásticas. La profesión de actor/actriz, sin duda, lo es por necesidad y casi por definición. En realidad, la actividad de un actor se supone que es actuar... pero, ¿dónde? El cine es algo reservado a pocos, la tele es privilegio de una repetitiva minoría, y el teatro (el profesional) es algo reservado a otros pocos, y a veces incluso a los mismos que han pasado antes por el cine, y sobretodo, por la tele.

Por tanto, ¿qué hace un actor o una actriz mientras no se abre una de las tres puertas de la "primera división"? Bueno, puede jugar en "segunda", o incluso en "tercera regional"... que viene a ser algo parecido a morirse de hambre. Pero claro, ¿no es eso acaso lo que siempre decían nuestros padres? Ay, ¡si es que siempre acabamos en los tópicos!

Pues bien, la verdad verdadera es que los actores/actrices se buscan otros caminos, reinventan la profesión, o incluso captan la atención de una sociedad que -en muchas ocasiones- necesita de los actores para reinventarse a ella misma. De ahí surgen los profesores o monitores forzados (sea ya con niños, jovenes o jubilados); de ahí surgen los figurantes, los dobles de luces e incluso los dobles de manos o pies; de ahí surge toda la cantera del teatro infantil y juvenil; de ahí surgen los ejecutores de performances, animación de hoteles o pasajes del terror; de ahí surgen los cuenta-cuentos; de ahí surgen las escenificaciones de leyendas en museos, pueblos con historia u otros lugar de interés turístico; de ahí surgen las campañas de concienciación que usan y abusan de actores en playas, calles ruidosas y otros lugares atípicos; de ahí surge el mal llamado "teatro social"; etc.

Y de ahí surge también la animación de eventos de empresa, o simplemente "teatro de empresa". ¿En qué consiste? Pues bien, acostumbra a tener dos finalidades distintas, y las dos muy nobles: por un lado, hacer entender la temática del taller o seminario a los asistentes, aproximándolos de una forma directa y práctica; y por otro, entretener y dinamizar.

Y eso es lo que he hecho hace unos días con dos super-actrices (la de la foto es mi querida Pilar delante de la Universidad de Salamanca). Hemos estado en Cáceres, Getafe, Salamanca y Avilés intentando entretener y despertar el interés de gente muy variada, que lo último que esperaba era ver una mini-representación a las 10 de la mañana de un martes. Pero aún así, el teatro es mágico aunque se haga en un aula y a plena luz del día, o de fluorescente. Y de ahí que, a pesar de lo que pueda parecer, uno puede sentirse orgulloso de su trabajo, pues ha conseguido un objetivo (entretener y hacer pensar) en un plazo muy corto, en condiciones quizás adversas y con un público que no le esperaba para nada.

Ara fa vint anys...

Aquest mes d'octubre ha fet vint anys que vaig trepitjar per primer cop la facultat de Ciències de la Informació, a Bellaterra, i també ha fet vint anys de la meva amistat amb la Laura i la Montse. Per recordar-ho, i per posar a prova la memòria de tots tres, vam pujar divendres passat a la UAB amb Ferrocates (és a dir, els Ferrocarrils de la Generalitat), vam passejar pel canviat i transformat campus, vam entrar a la nostra facultat, i fins i tot vam poder seure en els mateixos pupitres de llavors.

El més curiós del cas és que tot estava pràcticament igual. Les classes -exceptuant les de compaginació, que ara estan absolutament informatitzades- jo diria que són ben iguals. Bé, la Montse va notar que ara tenien radiadors, cosa important, perquè fa vint anys ens havíem de refiar d'una calefacció centralitzada que ens deixava gelats o bé ens rostia com a pollastres.

La facultat -amb el seu bar, els platós de TV, els seus estudis de ràdio...- té la mateixa fesomia. Només presenta la novetat d'unes taquilles (poques), uns suros a la paret i uns panells electrònics que enuncien coses poc útils. La única diferència està en les plantes de l'interior i els arbres de fora, que s'han fet autèntiques bèsties... El cert és que la natura sempre és la que et demostra que els anys han passat de veritat, i per a tots.

Una mica menys de llum

Als anys 50 la Metro Goldwyn Mayer va treure un eslògan que deia que a l'estudi hi havia"més estrelles que al cel". Si acceptem el joc, podríem dir que el cinema de Hollywood va crear en aquella època un autèntic firmament... que anys després s'ha anat apagant forçosament. En primer lloc, perquè aquella època ha passat i els actors i actrius ja són de carns i ossos, i viuen en el món real... sense l'embolcall artificiós dels estudis, que tant inventaven el físic de les seves estrelles (Marlène Dietrich, Rita Hayworth...) com la vida privada dels seus astres rutilants (Rock Hudson, Cary Grant...). En segon lloc, perquè els astres s'han anat apagant/morint... I el cert és que ja en queden molt pocs amb llum pròpia.

Les últimes estrelles a apagar-se han estat les de Jane Wyman i Deborah Kerr, que si ara passaven desapercebudes com dues velletes d'edat avançada i amb malalties pròpies de l'edat, en el seu moment van ser dues de les persones més conegudes, admirades i fotografiades del planeta. És curiós veure com alguns diaris les ventilen ara amb mitja plana. Això em fa pensar en com es ventilarà d'aquí a trenta o quaranta anys a algunes de les cares que omplen les pantalles dels cinemes actuals.

En aquell sistema perfecte dels estudis, cada estrella tenia el seu rol i el seu espai definit. Deborah Kerr va ser la imatge de l'actriu britànica seriosa, un pèl distant i molt competent com a intèrpret (el que vindria a ser, actualment, Cate Blanchett). És cert que va tenir una etapa exitosa però merament decorativa en el cinema d'aventures en Technicolor ("Quo Vadis", "Las minas del rey Salomon", "El prisionero de Zenda"...), tot i que el seu destí era el món del drama, amb personatges psicològicament complexos i ben definits ("De aquí a la eternidad", "Té y simpatía", "Tú y yo", "Buenos días tristeza", "Mesas separadas", "Tres vidas errantes", "Suspense", "La noche de la iguana", etc.) Fins i tot es va apuntar a la seva filmografía un dels musicals més exitosos dels cinquanta, "El rey y yo", encara que alguna cantant de l'època la doblés a les cançons.

Jane Wyman també va encarnar al Hollywood de l'època el paper d'actriu seriosa, especialitzada en melodrames típics dels quaranta ("Días sin huella", "Noche y día", "Belinda", "No estoy sola") i també en el melodrama glamourós que s'inventaria Douglas Sirk en els cinquanta ("Obsesión" i "Sólo el cielo lo sabe"). De totes maneres, Wyman és coneguda també per dos fets no estrictament cinematogràfics: per haver estat casada vuit anys amb Ronald Reegan i per haver encarnat en els vuitanta a un dels personatges televisius més estimats i recordats de tots els temps, Angela Channing.

Sí, arribats a aquest punt, ho haig d'admetre: sempre vaig ser un fan de "Falcon Crest", tant pel seu desvergonyiment, com pel seu sentit de l'espectacle i els seus rocambolescos arguments que s'atrevien a fer sortir nazis i espies internacionals, o bé acabar una temporada amb un capítol al més pur estil d'Agatha Christie. Una mena de paròdia del serial familiar, rodat amb una llibertat que no tenien altres grans exemples del gènere, com "Dallas". Mal que ens pesi, moltes sèries posteriors van agafar l'estil de "Falcon Crest", tot i que potser no el van saber entendre.

Nadie es perfecto

Noticia publicada hoy en La Vanguardia Digital, después de que la Agencia EFE la difundiera en todo el mundo.

Londres. (EFE).- Albus Dumbledore, el director de la escuela Hogwarts y personaje de la serie de Harry Potter, es homosexual, según su creadora, la escritora escocesa JK Rowling.

Rowling, de 42 años, hizo esa revelación el viernes en el Carnegie Hall de Nueva York, donde se encuentra promocionando su último libro, informa la BBC.

Alguien de la audiencia preguntó a la escritora si Dumbledore había encontrado el "verdadero amor", y Rowling reveló las inclinaciones sexuales del personaje. Según la escritora, Dumbledore estaba prendido de su rival Gellert Grindelwald, a quien había vencido en una vieja batalla entre brujos buenos y malos.

Tras la inicial sorpresa por esa revelación, la audiencia comenzó a aplaudir, y la escritora comentó: "Si hubiera sabido que la noticia iba a hacerles tan felices, se lo habría dicho antes". "El amor puede cegarnos", agregó la escritora, según la cual Dumbledore había sufrido una "horrible decepción" y su amor por Grindelwald había sido para él una "gran tragedia".

En los portales de Internet, los admiradores de Harry Potter han hecho todo tipo de cábalas sobre la sexualidad de Dumdledore, que tiene un pasado misterioso.

Rowling explicó a la audiencia, según la BBC, que mientras trabajaba en la proyectada sexta película de la serie, "Harry Potter y el Príncipe Mestizo", vio que el guión hacía referencia al interés que Dumbledore había mostrado por una muchacha. La escritora decidió en ese momento aclarar las cosas e informó al director del filme, David Yates, de la condición de homosexual del personaje.

Atacs de provincianisme

Tot i que sóc crític amb la batalla política que es va muntar (ara sembla que està miraculosament apaivagada) entorn de Frankfurt; tot i que m'esfereeixen els atacs de provincianisme; tot i que crec lamentable que els "escollits per a la glòria" s'hagin de considerar més catalans i patriotes que els "no escollits"; tot i que crec més en el foment de la lectura o en l'ajuda a les editorials que publiquen en català que no en fastos puntuals com el de Frankfurt... penso que valia la pena parlar-ne una mica, deixar obert el post als vostres comentaris, i recollir -una mica més avall ho podreu veure- fragments del divertit i original discurs de Quim Monzó. Crec que és brillant perquè és el que ningú s'esperava, perquè parla de moltes coses quan aparentment sembla que no parla de res; perquè carrega contra tots i contra ningú; perquè és breu, divertit i enginyós.

Ara bé, tampoc cal mitificar-lo ni abanderar-lo com estan fent molts, perquè llavors segur que traïm ràpidament el seu esperit. Si alguna cosa destaca d'aquest discurs és que treu rellevància i importància a coses que no l'han de tenir. I amb això no vull dir que la literatura no ho sigui d'important, però quan es barreja amb altres coses sempre queda un xic malmesa i embrutida. A més, la literatura d'aquest país -la bona literatura- ha estat quasi sempre humil, i en moltes ocasions els escriptors han reflectit les mancances i els defectes d'aquest petit país que tan estimen. Monzó no ha fet altra cosa que seguir una tradició literària, fent un discurs que conserva la mala llet de Pla, les sortides de to de Russinyol i tants d'altres noucentistes, l'estil inconfusible de Calders, etc.

Catalunya ja té el seu Frankfurt, i pel que sembla ja ha començat a cruspir-se'l. Ara cal esperar i veure com serà la digestió.

Catalunya ja té el seu Frankfurt

Fragments del discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt.

"Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges
també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics?" [...]

"Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho.

Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg—“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins." [...]

"Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més
desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment." [...]

"També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient." [...]

"Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no.

Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda."

"Em moro pels teus ossos"

Després del text de Calders i de la fotografia de la tomba... he pensat que calia seguir amb el tema cadavèric, però amb un altre aire. En realitat, trobo que aviat estarem a Tots Sants i no estava de més fer un post d'esquelets "catxondos".

El cert és que aquestes obres formen part de la mostra "Siete consideraciones sobre sexo X", que mostra radiografies eròtiques de l'artista plàstic Wim Delvoye. Bàsicament es tracta dels primers plans que es podrien trobar en qualsevol revista pornogràfica, però retratats amb una visió interior. Molt interior, vaja. En realitat, les imatges van ser preses amb raigs X, i suposem que amb algun tipus de protecció cap els pobres i arriscats models.

Vistos des de dins, els humans som tan poca cosa. I tot i així, pretenem ser el motor del món, el melic de tota la creació. Una llàstima, tenint en compte que ens reduïm a aquest grapat d'ossos, que uns porten més amagats que d'altres...

Leído en algún lado... (2)

Venim de la pols

"Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura."

INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES

Pere Calders