martes, febrero 26, 2008

BODA EN ROJO Y NEGRO


Si los colores de la última gala de los Oscars fueron el rojo y el negro, cabe decir que en la boda de Sara y Carles, también. Y es que los invitados los sorprendimos con esa limitación cromática, que finalmente resultó de lo más acertada y elegante. Vamos, que hasta la chica que ofició la boda no salía de su asombro cuando levantaba la vista y veía a todos los invitados rojinegros invadiendo el dorado salón de Can Buxeres.

Esta fue, sin duda, una boda original, divertida y llenísima de cariño hacia los dos contrayentes. Creo que se lo han ganado, pues son personas muy especiales y muy queridas en todos sus entornos (el familiar, el teatral, el laboral, el universitario...) Y es por todo esto que todos los invitados se volcaron en hacer de esta fiesta algo diferente, único. Fue una boda interactiva, participativa, en la que los mismos invitados hacían de guías, camareros o someliers. Incluso de cura, monaguillo y feligresas (bueno, eso es otra historia... un poco larga de contar).

Fue una boda de niebla en la autopista; una boda con maletas y sacos de dormir; una boda de linternas en la noche; una boda de cena, desayuno y comida; una boda con sus cerillas y sus bolas de coco; una boda con macetas; una boda con cumpleaños incluido; una boda de chuchos y croissants rellenos por la madrugada; una boda con pijamas; una boda con duelo de baile; una boda con sirtaki; una boda con música de Benny Hill y otras perlas...; una boda con su rato de guateque; una boda con risas y ronquidos... Una gran boda. Una boda que no olvidaremos.
Y todo esto lo recojo aquí en unas cuantas imágenes, en unos cuantos instantes. Fueron muchos más, evidentemente. Y creo que cada uno guardará un recuerdo, una anécdota, un chascarrillo... Pues si queréis podéis dejar los comentarios, y cuando el matrimonio Berbel-Mejuto vuelva de París aquí se lo encontrará... mezclado y revuelto.


Y al día siguiente... Después de la fiesta...



Etiquetas:

lunes, febrero 25, 2008

"Esto es para los cómicos de España"


"Mamá, esto es para ti. Esto es para ti; esto es para tus abuelos; para tus padres, Rafael y Matilde. Esto es para los cómicos de España, que han traído como tú el orgullo a nuestro oficio."

Con estas emotivas palabras, Bardem recogía ayer por la noche su merecido Oscar por ese increíble, cruel y sádico Anton Chigurth, uno de esos personajes que se queda clavado en la retina del espectador y que ha entrado ya directo en la historia del cine. Debo decir que no creo que sea el personaje más difícil de su carrera, ni el más arriesgado, ni mucho menos el que más faena le ha dado... Debo decir, porque así lo creo, que para hacer ese personaje necesitas primero un guionista que te sirva semejante bombón, una presencia física imponente y unas cuantas tablas. Lo dejas en manos de los directores, y el resto está hecho. Eso sí, la película de los Coen sin Bardem no hubiera sido la gran triunfadora de ayer en Hollywood.

En cuanto al resto de premios, decir que las previsiones se fueron cumpliendo una a una, menos en el caso de las actrices... pues ahí la academia nos salió por peteneras. En mejor actriz, la favorita era Julie Christie, pero ganó la francesa Marion Cotillard (segunda actriz en la historia de los Oscar, después de Sofía Loren, que gana un Oscar por hablar en un idioma diferente al inglés). En secundarias, en cambio, la increíble y estupenda Tilda Swinton desbancó a las favoritas: Cate Blanchett i Amy Ryan.


La gala fue más o menos rápida, más o menos divertida... pero un poco anticuada estéticamente. El decorado, "kitsch", como siempre, y los números musicales me parecieron bastante de cartón-piedra, sobretodo los últimos de "Encantada". Vaya, que después del look "modernizado" del año pasado, con los originales vídeos de "foto-matón", las salidas de tono de Ellen Degeneres y las imágenes animadas que construía un grupo de bailarines, parece que hemos vuelto para atrás... Bastante atrás.


Los modelos de las actrices volvieron a llamar la atención en la alfombra roja, como no. Pero lejos de ese estallido de colores que se anunciaba como última tendencia, nos sorprendimos al ver mucha contención en los diseños, y sobre todo mucha unidad cromática: mucho negro, mucho rojo... y poco más. Las mejores, para mi gusto, Hillary Swank, Anne Hataway, Hellen Mirren o la siempre correctísima Nicole Kidman. Muy bonito el vestido de Calista Flockhart; horroroso lo que llevaban Diablo Cody y la acompañante de Daniel Day-Lewis; y original, el modelo de la siempre original e inclasificable Tilda Swinton. Por cierto... una maldad: se rumorea que Marion Cotillard le robó el vestido a la que hace de Sirenita en Eurodisney-París. Eso sí, le faltaba la cola de pescado.

Etiquetas:

domingo, febrero 17, 2008

El retorn més LÚCID de la temporada

La Sala Beckett ha tornat a programar, des de dimecres passat, "LÚCID" de Rafael Spregelburd. Aquesta obra, que l'any passat va ser tota una troballa entre les peces de petit format representades a Barcelona, ens explica la història d'una noia que torna per reclamar al seu germà el ronyó que li va donar fa anys per salvar-lo d'una mort quasi segura. Val a dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Val a dir també que la peça va sorgir d'un acord entre Sala Planeta, Festival Temporada Alta, Diputació i Ajuntament de Girona, més la col·laboració i el suport de Sala Beckett. Per tant, un espectacle d'origen gironí, però absolutament encomanat de la "dramatúrgia catàstrofe" d'un argentí únic i molt estimulant, teatralment parlant. Em refereixo a Rafael Spregelburg, que vaig tenir el gust de conèixer fa cosa d'un any i mig... Entre els actors, gent tan estupenda com la Cristina Cervià, la Meritxell Yanes, en David Planas i l'Oriol Guinart. Es pot veure a la Beckett fins el 2 de març.

Etiquetas:

Sanguinolenta i Burtoniana

"Sweeney Todd" ha arribat ja a les nostres pantalles, i ho ha fet empastifant-les de sang per tot arreu. La nova pel·lícula de Tim Burton, però, a més de sanginolenta és també un homenatge molt particular a les llegendes del Londres decimonònic, al terror de La Universal, o al d'aquells pioners del cinema que van donar cares terrorífiques a actors com Boris Karloff, Bela Lugosi o Lon Channey (Johnny Depp, sens dubte, és una combinació modernitzada i estilitzada de tots tres). Ja sigui amb la magnífica direcció artística, amb la tenebrosa fotografia, amb un vestuari decadent o bé amb una perruqueria i un maquillatge volgudament tètrics, Burton construeix un film d'una bellesa especial... que tot i estar a disposició de l'excel·lent música d'Stephen Sondheim, aporta també una visió pròpia a aquesta història. Burton no pot deixar de ser Burton.



Etiquetas:

domingo, febrero 10, 2008

LA SOLEDAT... ÉS UN TERRAT AMB ROBA ESTESA


Gràcies a l’inesperat èxit en la darrera edició dels Goya –després direm que els premis no serveixen per a res- “La soledad” ha tornat als cinemes. Suposo que no tindrà una carrera comercial espectacular, sobretot ara que coincideix amb tots els pesos pesats dels Òscars, però quasi segur que supera amb escreix aquells minsos 40.000 espectadors que va fer en les seves poques setmanes d’exhibició, allà per l’estiu del 2007…

“La soledad” és una pel·lícula seca, aspra, rotunda. Una de les cintes que més m’ha impressionat en els últims anys; un autèntic cop de mall al mig del crani. I no ho és per la seva violencia, pels seus efectes especials o pel seu dispendi de producció (tot el contrari), sinó per la seva incòmoda proximitat, pel seu retrat hiperrealista de la societat en la que vivim. Crec que d’aquí a 30 o 40 anys serà una de les cintes imprescindibles per saber com es vivia a l’Espanya de principis del segle XXI, quines eren les inquietuds i preocupacions dels ciutadans, o bé quines eren les pulsions que movien la relació personal entre pares i fills, entre germans, entre parelles o simplement entre coneguts ocasionals.

El cinema de Jaime Rosales –director del film- té el poder d’hipnotitzar-me, d’estimular la meva capacitat d’observació. Ho va fer a “Las horas del día” –un magnífic i realista retrat d’un psicòpata- i ho aconsegueix del tot en aquesta nova pel·lícula, que s’ha d’anar veure sense prejudicis i amb la intenció de deixar-se arrossegar per una proposta “voyeurística” elevada a l’enèsima potència.

Rosales planta la càmara i mostra el que succeeix. Esborra completament el paper de narrador directe o indirecte i es limita a mostrar. Això pot posar nerviós, perquè com a espectadors no hi estem acostumats, però si s’entra en el joc pot resultar fascinant. A més, a “La soledad” tenim un afegit: la polivisió.



QUÈ ÉS LA POLIVISIÓ?

No content en mostrar-nos un pla estàtic, moltes vegades des d’un lloc insospitat i quasi anticinematogràfic –fet que accentua la sensació d’estar espiant els personatges-, Rosales divideix la pantalla en dos en moltes de les escenes del film. Cada part de la pantalla mostra un racó diferent de l’escena; un racó que segurament no podríem veure en un pla normal. Moltes vegades en aquest racó no passa res, i fins i tot està buit de personatges (a vegades tota la pantalla està exempta d’actors, que actuen fora de càmara). Per a què serveix, doncs, tot aquest artifici? Bé, cal veure la pel·lícula, perquè tot i que pugui sobtar... al final a ningú li estranya veure habitacions buides, terrats solitaris o passadissos inhabitats en una pel·lícula que parla de la soledat, però també de l’absència, de les coses efímeres... Per a mi, la roba penjada que es veu en una de les últimes escenes del film aconsegueix un nivell poètic que poques vegades he vist en una pantalla. Tant, amb tan poc. Realment extraordinari.

A tot això li hem de sumar una planificació molt curosa, un sentit del cinema absolutament clàssic i respectuós, i sobretot unes interpretacions que són... trossos de vida. Atenció a Sonia Almarcha –tota una revelació- i sobretot a Petra Martínez, que interpreta una de les dues mares més ben retratades de tot el cinema espanyol (l’altra, evidentment, la que feia María Galiana a “Solas”).

Etiquetas:

miércoles, febrero 06, 2008

La ressaca dels Goya


Tenint en compte que aquest bloc segueix amb atenció els esdeveniments teatrals i cinematogràfics més importants (bé, els que a mi m’interessen), no podíem passar per alt la Nit del Cinema Espanyol: el lliurament dels Premis Goya. A aquestes alçades tothom sap que EL ORFANATO no va ser la millor pel·lícula, i que la Verdú i l’Alberto San Juan van veure recompensada finalment la seva ja llarga trajectòria, i sobretot el seu bon moment professional. També sabem que l’Alfredo Landa es va encallar en una espiral sense fi, i que l’Elsa Pataki va ser la més elegant, juntament amb Belén Rueda, Silvia Abascal i, fins i tot, Blanca Portillo, que lluïa amb prestància un difícil model del sempre difícil David Delfín. A aquestes alçades ho sabem gairebé tot, però deixeu-me de tota manera donar la meva opinió de tot plegat...

Per començar, el triomf de LA SOLEDAD deu ser, segons el que diuen, força merescut. La primera sorpresa va ser que la nominessin, ja que en la cartellera havia durat quatre dies. Però després va venir el premi Fotogramas atorgat pels crítics espanyols, i ja durant la cerimònia vam veure que el premi d’actor revelació anava per a un dels seus protagonistes. Això em va fer pensar que els acadèmics volien donar una sorpresa. No em va estranyar gens, perquè ja ho han fet en altres sonades ocasions: TESIS va guanyar en front de EL PERRO DEL HORTELANO, la gran favorita d’aquell any; EL BOLA va poder amb LA COMUNIDAD; i LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS va escombrar a OBABA just ara fa dos anys. Per tant, el triomf era possible.

Ara bé, no deixa de ser curiós que un film tan radical, tan petit, i tan poc vist com aquest, pugui captar la atenció dels acadèmics. Aquí és on entren les meves hipòtesis... Jo crec que en un any en que la producció cinematogràfica espanyola no ha estat massa lluïda, els senyors votants han volgut premiar la qualitat. Volien fer prevaldre els criteris més cinematogràfics enfront dels purament comercials. Ara bé... ¿havien vist LA SOLEDAD per saber que era millor que les altres? Suposo que uns quants sí, però molts altres deuen haver tingut com a referència la primera obra de Jaime Rosales (LAS HORAS DEL DÍA, excel·lent i altament recomanable) i sobretot l’èxit de crítica obtingut a Cannes ara fa uns mesos. LA SOLEDAD portava ímplicita l’etiqueta de “qualité”, enfront de la comercialitat de EL ORFANATO, el costumisme de SIETE MESAS DE BILLAR FRANCÉS i l’estampeta històrica i benintencionada de TRECE ROSAS. Sigui com sigui, crec que aquest any serà una excepció, i dubto molt que en les properes edicions comencin a acaparar les candidatures autors experimentals, com ara José Luís Guerín, Marc Recha o fins i tot Julio Medem, a qui no estimen pas gaire els acadèmics.
En quant a la Gala, crec que va ser el que havia de ser: una Gala. Amb això vull dir el que sempre he pensat, que és molt difícil fer d’un lliurament de premis un programa de televisió. Tot i així, hi va haver moments brillants, com els petons de Corbacho a la Pataki o a... Alejo Sauras!! (per a mi el més guapo de la nit, tot i que mai m’ha agradat gaire). També va ser brillant la imitació del discurs de la presidenta o el gag final disfressat de Javier Bardem. Tot i així, el nivell va ser més baix que el de l’any passat, i a jutjar pels comentaris fora de to del presentador (només calia veure la cara d’alguns) dubto que l’any que ve repeteixi.

Res més. Un post llarg, sí senyor. Ara ja només resta anar a veure LA SOLEDAD, que pel que he llegit es reestrena aquest divendres una altra vegada. Esperem que tingui més sort.

Etiquetas:

martes, febrero 05, 2008

Els MAX són d'ANIMALARIO

Partia com a favorita (11 nominacions), i després de l'èxit de crítica i públic semblava lògic que els Max la reconeguessin com a millor de l'any. Això semblava... però finalment, els Premis Max de les Arts escèniques (eclèctics, variats i capriciosos) han abandonat "Plataforma" -el millor espectacle de Calixto Bieito en molts anys- a la seva sort, i han tornat a premiar al grup Animalario. I dic que han premiat al grup més que al muntatge, perquè el "Marat-Sade" que van presentar aquest any passat va ser molt discutit i llargament criticat.

Animalario és un grup que cau bé. El seu tarannà progre, el seu inconformisme i la seva radicalitat de manual els converteix en els nens mimats del teatre espanyol. A la gent de la faràndula els hi agrada que hi hagi actors i directors combatius, contestataris i desllenguats, com és el cas d'Alberto SanJuan (l'ànima del grup), Andrés Lima, Guillermo Toledo, Juan Mayorga, etc. I és per això que en el 2004 van guanyar el Max per "Alejandro y Ana", el 2006 per "Hamelin" i en el 2008 per "Marat-Sade". Any sí, any no. Tota una proesa!!

No cal dir que lamento la mala fortuna de Bieito i del seu equip, que l'any passat ja es va quedar amb la canya sense peix, tot i les moltíssimes nominacions de "Peer Gynt". Aquesta vegada encara han arreplegat el premi al millor secundari (Carles Canut) i el premi a la millor il·luminació. Dos premis d'onze possibilitats. Mal promig.


Els premis de millor actor i millor actriu van ser per a dos veterans en això dels Max. La millor actriu va ser Vicky Peña, que ja en té dos. I el millor actor, Francesc Orella, que ja en va guanyar un fa anys per "La caiguda". La millor actriu de repartiment ha estat Gloria Muñoz per "Homebody Kabul".
Com podeu veure, molts catalans entre els premiats... Però normalment són catalans que treballen en espectacles produït i realitzats a Madrid. "Plataforma", en canvi, va ser produïda a Catalunya... i ja veieu que no ha tingut pas massa sort. I no vull ser mal intencionat, però en aquests premis prima molt el corporativisme i les coneixences o amistats. I si no, per què en onze anys de Max no tenen cap premi Bieito, Rigola o Albertí? Bé, això requeriria un post llarguíssim, i potser ho deixaré per a una altra ocasió.
  • MARAT-SADE (3 premis): Millor espectacle teatral; Millor director; Millor producció.
  • PEQUEÑOS PARAÍSOS (3 premis): Millor espectacle de teatre infantil; Millor escenografia; Millor disseny de vestuari.
  • EL ENEMIGO DEL PUEBLO (3 premis): Millor actor; Millor adaptació teatral; Millor composició musical.
  • ASCENSO Y CAÍDA DE LA CIUDAD DE MAHAGONNY (2 premis): Millor espectacle de teatre musical; Millor direcció musical.
  • HOMEBODY KABUL (2 premis): Millor actriu principal; Millor actriu de repartiment.
  • PLATAFORMA (2 premis): Millor actor de repartiment; Millor il·luminació.

Etiquetas:

lunes, febrero 04, 2008

Els pacients de GIRASOL ingressen al TEATRENEU


Des d'aquest proper dimecres, 6 de febrer, el grup Teatro a la Intemperie oferirà "BIENVENIDO A GIRASOL" al Teatreneu (C/ Terol, 26). Serà tots els dimecres, a les 21 hores. Si no heu vist aquesta obra, escrita i dirigida per Denise Despeyroux, us la torno a recomanar. Passareu una bona estona: riureu, pensareu i us emocionareu amb uns personatges molt i molt entranyables.

Etiquetas: