Lo nuevo de Teatro a la Intemperie

Con el sugerente título de "La vida no lo es todo", el grupo Teatro a la Intemperie vuelve este jueves al Teatreneu para hacer reír, pensar y sugerir. En realidad, esta vez la obra lleva un aclaratorio subtítulo que ya da qué pensar: "Historias sobre la felicidad aptas para infelices".

Después de "Bienvenido a Girasol", Denise Despeyorux -alma del grupo, directora y autora de los textos- nos explica tres historias complementarias, y unidas por unos personajes complejos, desamparados... casi "dignos de lástima". En la obra, que leí y me divirtió e impresionó a parte iguales, aparecen dos médiums, una tortuga, unos cuantos espíritus e incluso un puñado de canciones tristes. Pero... ¿habla de la felicidad? Bien, creo que sí... aunque ya se sabe que la felicidad, como todo, puede tener mil caras.

Teatreneu. C/ Terol, 26
Jueves, a las 21 h.
(Entradas por Atrápalo)

El Blog de El Apeadero (lavado de cara)

Ya hemos lavado la cara al blog de El Apeadero. En vez de ese blog que sólo lucía actas de reunión, ahora tenemos un blog en el que se intenta explicar brevemente qué somos, lo qué hacemos... En definitiva, en qué consiste esto del Trueque artístico, que no es más -ni menos- que organizar ese feo tema de los favores ("déjame la furgo para un volo... y te debo una") y convertirlo en un sistema de ayuda mútua que, a la vez, aumenta la calidad de los productos y fomenta relaciones profesionales. Clicad aquí y podréis entender mejor lo que hago el tercer domingo de cada mes (día habitual de reunión) en Sant Andreu de Llavaneras, o bien ya no tendréis que preguntar qué es eso del Apeadero que sale en los programas de mano de las obras. Por cierto, a partir de ahora aparecerá hasta con logo... ¡que ya tenemos!

(Por cierto, si alguien está seriamente interesado en el tema, que me lo diga. Hacen falta tantas cosas en un proceso de creación...)

El Victòria, el Picarol i l'Indiana

Aquest volia ser un post dedicat a l'heroi de la meva adolescència, però crec que acabarà essent un homenatge als cinemes de la meva infància i joventut, és a dir, els cinemes -ja quasi tots desapareguts- de Badalona. I és que la meva primera trobada amb l'Indiana Jones va ser en un pleníssim Cinema Victòria, al que els meus pares m'hi van portar per insistència meva i per recomanació d'un cosí. Allà vaig veure com els nazis perseguien a Harrison Ford i com l'arca perduda s'obria per revelar els seus perillosos secrets...

Recordo que aquell primer encontre va ser força prometedor, però res feia augurar el plaer de la segona vegada. Potser va ser perquè ja no hi anava amb els pares, sinó amb els amics (crec que eren en Martí i en Juan Antonio); potser perquè ja tenia pèls al bigoti i veia les coses d'una altra manera; potser perquè sabia una mica més de cinema i entenia millor els homenatges de l'Spielberg; potser perquè m'agradava tirar-me pel tobogan d'aventures i misteris que se’m proposava... Potser per una mica de tot plegat, la meva segona trobada amb l'Indi (aquest cop en el Picarol, quan encara eren un dos sales) va ser realment antològica. M'encanta aquella pel·lícula. No ho puc evitar.

És curiós que la quarta entrega de la saga -gens menyspreable, però no pas comparable amb el Temple maleït- m'hagi fet recordar aquells enormes cinemes, que després es convertirien en bingo, multisales, etc. Recordo també el Cinema Nou (ara uns grans magatzems de roba), el Verbena, el Principal i fins i tot un oblidat Marquina, que vaig poder conèixer de petit en la que deuria ser una de les últimes projeccions... I també podria citar el Cinema La Salut, un cinema de barri i programa doble que tot i que no sé si el vaig visitar mai... era el cinema més freqüentat pel Genís.

És curiosa aquesta nostàlgia, però té la seva explicació. Aviat, Badalona es quedarà sense cinemes, almenys momentàniament. Els Picarol -únics supervivents- tancaran en breu les seves portes, i els Montigalà -aquells allunyats cinemes de centre comercial que nodrien també als colomencs- ja fa mesos que han desaparegut. Sembla que la tan cacarejada Ciutat del Bàsket obrirà algunes sales, però aquests cinemes també perifèrics seran els únics existents en tres ciutats de densa població: Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs. Més de 370.000 habitants sense cinema, o bé amb un ridícul i immerescut nombre de sales. No ho podia evitar, la temptació era gran: "Indiana Jones contra la maledicció dels cinemes perifèrics".

El Blog de Liquidación

Liquidación por Derribo se va haciendo cada vez más adulto y profesional. Poco a poco, con pasos pequeños y bien dados (nuestras cortas piernas no dan para grandes zancadas), vamos sacando la cabeza entre cientos de grupos como el nuestro que pululan por Barcelona y alrededores. De momento, el último paso ha sido el blog que aquí presentamos; un anticipo de la web que ya ha empezado a prepararse. Pinchad aquí y podréis ser de los primeros en comprobar cómo nos presentamos en sociedad, y cuáles son nuestros puntos fuertes y nuestras flaquezas... si las hay.

Jazz y música africana

Ahí va otra recomendación artística. Esta vez, musical. La cuestión es que el hermano de un compañero nuestro inicia carrera musical con un nuevo grupo, en el que mezcla jazz y música africana. La experiencia de Juanma Nieto en esto de la música es larga y muy interesante. Después de pasar por diferentes formaciones, y de participar también en teatro con la Compañía El Musical més Petit, vuelve ahora con un grupo de fusión.
El primer concierto, seguramente dentro de unas jornadas, tiene una fecha y un horario bien peculiares, pero el segundo ya es más apto para todos.

Martes 27 de mayo. 13h. L'Auditori (Sala Oriol Martorell)
Viernes 6 junio. 22.30h. La nave del olvido (C/Méjico, 19. Local E)

Arrossos made in Can Castelló

El curs d'Arrossos, Fideuàs i altres Plats Mediterranis que està duent a terme en Genís en el Centre Cívic de Can Castelló segueix endavant. Per tal de fer més nutritiu i saborós aquest blog, de per si prou gustós, en Genís us vol regalar una recepta. Concretament, la d'arròs a la cassola, que no és molt llarga i que m'hi cap perfectament. (Ah, per cert, la foto és d'un arròs mar i muntanya, que vindria a ser molt similar a aquest... però amb l'afegit de les gambes, el marisc i coses d'aquestes que sempre venen de gust.)

Arròs a la cassola

Ingredients per a 4 persones:

• 350 gr. d'arròs (2 gots de 250 cc).
• 5, 6 o 7 gots de 250 cc de brou de carn (segons agradi més o menys caldós)
• Per al sofregit: 2 cebes mitjanes, 1 pebrot verd, 4 alls, 4 tomàquets.
• 1 tros de costella de porc, 4 salsitxes de pollastre, o la carn que més us agradi (tot el que el pressupost ens permeti; també una mica de marisc, si voleu.)
• 40 gr. de pèsols, 3 carxofes (o fabetes, espàrrecs verds,etc...)
• 7 cullerades d’oli d’oliva.
• Pebre vermell dolç, julivert, colorant alimentari, farigola, pebre.
• 4 ametlles, 4 avellanes i 6 cacauets per fer una picada (opcional).

Es sofregeix la ceba amb les 7 cullerades d’oli. Se li afegeix la carn que necessiti mes cocció tallada a daus i salpebrada, i es va daurant. Després li toca el torn al pebrot. Es segueix sofregint tenint en compte que es vagi caramel·litzant sense cremar-se.

Talleu les carxofes i afegiu-les al sofregit (o les verdures més dures). Uns 10 minuts després talleu les salsitxes i poseu-les al sofregit per daurar-les conjuntament. S'afegeix el tomàquet ratllat. Es rectifica de sal. Quan el sofregit tingui un punt ben rostit aboqueu el brou de carn colat i amb el seu punt de sal. Després els pèsols (o les verdures més tendres), el pebre vermell, el colorant i la farigola. Quant a la carn estigui tendre afegiu l'arròs. Durant uns deu minuts ha de bullir, després baixeu el foc i afegiu els alls trinxats i el julivert, i la picada de fruits secs, si la feu servir. Si es queda sec (pot ser que al bullir el brou hagi evaporat massa) afegiu més brou, però sempre calent. Rectifiqueu de sal i proveu el punt de l'arròs. Més o menys triga uns 18 minuts, depèn de l'arròs, del foc, etc...

Apagueu el foc i deixeu-lo reposar uns minuts tapat... i apa, bon profit!

Una jornada particular

Sé que des de fora no es deu entendre; comprenc que hi hagi qui ho considera estrany, estrambótic; admeto fins i tot que desperti desconfiança, del tipus "quina gent més rara" i tot això... Però jo ho trobo normal, fins i tot de bon gust. Oi que es celebren els aniversaris de noces, els aniversaris de determinades efemèrides? Doncs... per què no celebrar l'aniversari d'una amistat?

Quan en Martí i jo vam fer 25 anys d'amistat ho vam celebrar de forma discreta... Però arribats als 30 ja va ser més notori, i no tothom ens va mirar com a persones normals. Després va venir la pujada a la Universitat amb la Laura i la Montse, vint anys després de la primera vegada. I ara en Jose ha volgut celebrar que fa vint anys que ens va conèixer, en aquella mítica sortida de pont a l'Espluga de Francolí. No hi podíem pas faltar: els supervivents d'aquesta llarga amistat estàvem allà, presents i contents de retrobar-nos. Costa d'entendre? Jo crec que no tant. Hi ha poques coses que durin tants anys, i el cert és que ni la distància entre uns i altres, ni les diverses circumstàncies de les nostres vides han pogut amb nosaltres.

La Carme, la Mar, en Martí, en Juan Antonio, en Jose i jo mateix hem rememorat fa poc aquells dies. I encara que els cabells d'alguns no hi siguin tots i un parell ja siguin caps de família, la complicitat -potser modificada, potser engruixida o potser més madura- continua present entre nosaltres, fins al punt que seguim essent "aquella gent tan rara". Ara que hi penso... crec que sempre ho vam ser una mica de rars. I ara que hi caïc... mai ens en vam avergonyir. Ara menys.