Independent, alternatiu... o què?

Aquest passat cap de setmana, l’amic Oriol Lladó es preguntava en el seu blog –Àlbum de retalls- si el que havia anat a veure en una sala independent de Barcelona era realment teatre independent. Es preguntava pel risc o per la transgressió i realment no sabia trobar-la en aquell espectacle, que –com tants- es podia haver fet en el Capitol, el Condal o l’Espai Lliure. No em vaig poder estar de respondre-li, i avui recullo part d’aquell comentari –extens com a comentari, però no com a post- i hi afegeixo altres aspectes que sovint em neguitegen i coarten les aspiracions professionals de tants grups barcelonins...

Jo entenc -i crec que moltes sales ho entenien fa anys, però ara ho han oblidat- que teatre independent és aquell que és transgressor, o no comercial a priori, o experimental, o políticament incorrecte, o reivindicatiu, o simplement teatre que es fa sense recursos i que necessita el suport de les sales per veure la llum.

Ara tot això s'ha subvertit: teatre transgressor no en veiem pràcticament enlloc; si creuen que no serà comercial ja ni volen sentir a parlar de tu; l'experimental segueix veient-se en espais off, molt lluny de l'establishment de sales independents... I l'últim punt me'l deixo pel final perquè és el més sucós.

Perquè et deixin fer una obra en sala "independent" has de portar una productora darrera, algun professional que t'avali o bé una bona subvenció (de 30.000 euros cap amunt, encara que després no ho sembli). Això vol dir que a vegades qui et dóna la subvenció t'imposa un actor mínimament conegut al capdavant, i retocs determinats al text... per igualar-lo al que suposadament la gent vol veure. És per això que veiem tants i tants productes similars, interpretats de maneres similars, carents d'emoció i de risc... i això sí, amb uns acabats de certa qualitat... perquè el públic no pot permetre que el decorat sigui pobre!! Bé, crec que això és menystenir al públic, que tant se li refot del decorat si el que se li serveix és potent i aporta aspectes nous i frescos. Potser imperfectes, però almenys diferents i un pèl arriscats.


És cert que de sales alternatives o del circuit independent n’hi ha de tots colors, però també és cert que la paleta no es mou gaire dels paràmetres abans exposats:

• Les sales que realment importen –les que els mitjans atenen i mimen- prioritzen sobretot els noms reconeguts, el risc mínim i la producció sobretot ben acabada.
• D’altres sales, que es colen en el circuit, podríem dir que són sucursals d’altres teatres amb més capacitat i que això les hauria de catapultar a un altre àmbit. Però fa tan bonic portar el segell d’independent!
• Després hi ha les que ho agafen tot... bé, tot el que els hi pugui donar diners, perquè en aquest cas la qualitat o l’acabat no els importen pas gaire (les condicions d’exhibició ja no ho permeten). Aquestes, també cal dir-ho, estan desateses per la premsa i mal vistes dins de la professió, tot i que a vegades oculten joies sense polir que mereixerien una mica més de cas.
• També hi ha les que acullen rareses, teatre experimental de veritat, o bé obres difícilment classificables (la dansa contemporània es mou sovint per aquests caus). Aquestes sales –algunes no són ni sales- ja no és que siguin desateses per la premsa, el públic i la professió en general, sinó que a vegades si no t’ho diu un amic no saps ni on paren, ni si han existit mai... tot i que faci vint anys que funcionen.
• Per últim, hi ha sales que sí tenen la voluntat de seguir essent independents –entengui’s com a independent tot el que dèiem al principi. Però ja sabem que la voluntat és feble i sempre surt la frase de rigor: “És que bé s’ha de pagar la contribució, i la llum, i l’aigua, i els impostos, i....”

Vaig escrivint i escrivint, i se m’acudeixen mil matisos, mil apreciacions... Crec que ho anirem comentant en altres posts, perquè veig que encara podria parlar de l’actitud dels mateixos professionals –sovint molt poc encoratjadora-, de la comoditat d’autors i actors, de la mandra que fa arriscar-se... De tantes i tantes coses que es parlen en la intimitat, o en cercles teatrals reduïts, però que després fa una por enorme exposar en públic. No sé per què n’ha de fer, si la única possibilitat de canviar una mica tot això és nostra, només nostra (públic inclòs).

¿Qui són els monstres?

Sé que arribo una mica tard, i que pràcticament està fora de la cartellera, però crec que val la pena recomanar la que, per a mi, és una de les pel·lícules de l'any: "La niebla", de Frank Darabont, basada en un conte d'Stephen King.

"La niebla" -no confondre amb una de John Carpenter- és una pel·lícula de terror adult, seriós, conseqüent. Una pel·lícula que deixa un regust amarg i que es veu amb l'ai al cor, però també amb la seguretat de que el que s'està veient és cinema del bo. I és cinema del bo per molts motius: un gran guió, que extrapola una història fantàstica a la situació social i política de principis de segle; una fabulosa Marcia Gay Harden, en el que seria el personatge femení més boig i pervers de la història del cinema després de la mare de "Carrie"; uns efectes especials dignes de la millor producció, tot i que el film té un look de sèrie B que no pot dissimular; un sentit del ritme envejable, que combina escenes d'acció amb llargues converses sobre la religió, la supervivència, etc... sense que res patini ni sembli superflu.

"La niebla" comença en el moment en que l'espessa boira baixa de la muntanya i bloqueja a uns quants consumidors en un supermercat. Aquesta escena, aparentment senzilla, ja comença a posar els pèls de punta al personal. I no tant pel que està passant, sinó perquè ens avisa de que realment passarà alguna cosa. És evident que tots sabem que passarà alguna cosa, perquè estem en una pel·lícula de terror, però si el director et fa oblidar d'això per un instant, encara que només sigui un instant, vol dir que ha fet molt bé la seva feina.

El terror de "La niebla" és un terror sec, eixut, realista. I no ho dic per les escenes de monstres fantàstics -que hi són, i que estan molt ben fets- sinó per totes les escenes d'autèntic terror que provoca l'histerisme i l'angoixa de gent "aparentment normal" davant d'una situació límit. Darabont ens diu, amb bon criteri, que nosaltres som els autèntics monstres.


No puc ni vull explicar molt més d'una pel·lícula que sorprèn cada deu minuts i que basa en la sorpresa part del seu encant. L'altra part l'aconsegueix amb una magnífica ambientació i fotografia que semblen transportar-nos a un film dels vuitanta, i també amb una memorable interpretació -no em cansaré de repetir-ho- de Marcia Gay Harden, la inoblidable actriu de "Muerte entre las flores", "Pollock", "Casa de los babys" o "Mistic River".

Comença el Grec: Cita obligada?

Amb el temps, un ja porta uns quants Grecs a les esquenes, i s'adona que amb els anys el festival ha tingut fesomies diverses, estètiques d'allò més variades i cartells de primera, segona... o tercera regional. Els meus primers records es remunten a quan jo començava a ser un projecte d'adol·lescent i sentia a dir que a Montjuïch hi havia un teatre Grec (de pega, és clar) que començava a utilitzar-se per fer-hi teatre, i espectacles varis (en realitat, el festival va començar com a tal l'any 1976). Recordo que la meva tia ens va arrossegar a tots a veure un "Èdip" que venia de Madrid, amb Manolo Zarzo al capdavant, i amb més caspa que altra cosa... Després he sabut que van ser anys eclèctics, en els que tant hi cabia qualsevol cosa amb tuf de clàssic com el teatre més avantguardista de Bob Wilson i companyia.


El cert és que per a mi el Grec comença cap a finals dels vuitanta o principis dels noranta, quan ja puc decidir per mi mateix què vull anar a veure, quan, com i amb qui. És també l'època en que, gràcies al meu carnet de premsa, començo a obtenir entrades per alguns espectacles interessants. I és l'època, a més, en que la meva amiga Montse i jo comencem a triar sobre el programa -que anàvem a buscar cerimoniosament a La Virreina- allò que ens interessa, i apostem fort per coses que prometien i que després no van ser res, o bé ens maravellem amb espectacles-sorpresa, que sempre n'hi ha hagut algun.

A vegades no sé què he vist o no al Grec, perquè quan comença a dispersar-se per tots els teatres de Barcelona, la meva memòria barreja espectacles, funcions i èpoques diverses. El que recordo, sobretot, són les coses vistes al Grec de veritat, el de Montjuïch, és clar. Recordo "Un somni d'una nit d'estiu" més aviat mediocre; recordo "L'Hostalera" del Belbel, una autèntica joia; recordo un "Otel·lo" de Mario Gas, un "tostón" que vam haver de veure sense interrupció (tres hores sobre pedra, un suplici); recordo "L'Avar", "A little night music", un recital de Milva, un concert de Manhattan Transfer, etc. Recordo fer cues a les guixetes de Plaça Catalunya, les corregudes per agafar un metro que s'acabava i moltes altres peripècies que feien estiu, i que segurament encara el fan.

El Festival Grec, després del meu periple vital com a espectador, ha passat de ser una plataforma que brindava espectacles inoblidables, a ser un aparador de la temporada següent, cosa que moltes vegades refredava les ganes de veure res ("per què pagar incomoditats, si després m'ho faran al Victòria"). També ha estat, en ocasions, una mena d'escenari de proves i, fins i tot, la oportunitat d'aprofitar la subvenció d'estiu: "agafo quatre amics, faig una cosa clàssica i després la porto a Mèrida, Sagunt..." És a dir, quatre funcions de compromís -i sense gaire entusiasme- per acabar econòmicament bé la temporada teatral d'uns quants actors i directors.

Des de fa uns anys, i sobretot des de l'entrada del nou director, crec que es dóna encara una altra variant. La variant del director que fa les coses al seu gust, sense comptar llastimosament amb el gust de quasi ningú més. No dic amb això que el seu gust sigui dubtós o dolent, però crec que el Grec ha de ser per a tota la ciutat, per a tots els públics, i sobretot ha d'acostar aquells artistes singulars i rellevants que no venen habitualment a la ciutat. Per què cada cop més els afeccionats -els que poden, és clar- prefereixen emigrar als festivals privats (Peralada, Cap Roig, Porta Ferrada, etc.)? Per què Avignon és la referència, i el Grec només és un festivalet pels que no saben què fer a Barna? On són les grans estrelles d'altres anys? On són els gran noms, ja sigui de teatre, música o dansa? És una qüestió de pressupost? Sí... segurament és una qüestió de pressupost, com sempre, però també d'imaginació i de poca previsió.


Entrats en matèria diré que el programa d'enguany m'ha atret més que el de l'any passat, però segueixo trobant a faltar els plats estrella, o bé aquells espectacles que difícilment podríem veure si no fos gràcies a un festival com aquest. Algun hi ha, però no gaires. De tot plegat, destaco -així per sobre- els espectacles de Josep Maria Pou i Javier Daulte, que hauríem vist igualment a la temporada normal; destaco "The brothers size", "Troilus and Cressida", "Todos hablan" i "A disappearing number", tots ells provinents de fora, i tots ells avalats per la qualitat i l'èxit. També destaco, per últim, aquest espectacular ballet aquàtic sobre "Dido & Aeneas" que es presentarà al TNC... i deixo la resta de recomanacions per als que vulguin opinar, comentar o dir la seva. Entre tots segur que encara trobarem coses per gaudir d'un bon Grec.

Bette Davis: Cent anys de mirada despiatada

El passat 6 d'abril es va complir el centenari del naixement d'una de les grans estrelles del cinema de tots els temps: Bette Davis. Per a mi, la Davis sempre ha estat un animal cinematogràfic que va resistir èpoques, modes i directors diversos, aconseguint una llarga carrera en la que destaquen gairebé una desena d'obres mestres. Poques actrius, amb l'excepció d'una altra bèstia com la Katherine Hepburn, podrien dir el mateix.

Per a mi, Bette Davis és cinema en estat pur. Aquella mirada estava feta per a la càmara. El cinema s'havia d'inventar perquè gent d'aquesta categoria li acabés donant sentit... I la Davis va ser com una gran estrella de cinema mut, però que a més parlava... i com parlava! Per la seva boca van sortir perles que ja mai podrem oblidar: "Cordin-se els cinturons, que aquesta nit hi haurà tempesta."


Ella va resistir, precisament, tempestes de tota mena. En una carrera tan llarga, evidentment, hi ha crisis i cops forts, i en el seu cas hi va haver més d'un moment en que la seva vida cinematogràfica semblava acabada. Però quan això passava, ella es reiventava, sorgia amb força i contra tot pronòstic tornava a posar-se a dalt de tot, ja fos amb quaranta... ja fos amb cinquanta anys. Al llarg de tota la seva carrera va aconseguir premis de tota mena, i entre ells es troben 2 òscars, 11 nominacions, premi d'interpretació a Cannes, premi d'interpretació a Venècia, el Bafta, etc.

Tota gran estrella, a més, té el seu gran director al costat. I ella, no va ser menys. Al darrera d'alguns dels seus millors melodrames hi va tenir al que seria també, per un temps, el seu company sentimental: William Wyler. Fruit d'aquesta coneixença sorgirien "Jezebel", "La Carta" i "La loba". Altres directors també farien amb ella alguna de les seves millors pel·lícules; tal és el cas de Mankiewikz i aquella obra mestra de tots els temps que és "Eva al desnudo", o bé Robert Aldrich, que li va servir un personatge excel·lent, però absolutament passat de voltes: Baby Jane. Un paper que l'enfrontaria a un altre monstre del cinema, en totes les seves dimensions: Joan Crawford.



Polèmica, malvada, perversa... Tot li esqueia a aquesta actriu que va haver de ser forta per sobreviure en un món d'homes encara més perversos i poderosos que ella: els taurons de Hollywood. Una actriu tot terreny que va seguir lluitant fins gairebé el final. Un final que arribaria poc després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, en el que -agafada al piano, per no caure enmig de l'escenari- confessava emocionada: "Vostès m'han tornat la vida". Poques setmanes després moria d'un càncer de pit, i en l'epitafi de la seva tomba s'hi va fer posar el següent: "Ho va fer de la manera difícil".

Sex & the city & me

Aquesta setmana s'estrena entre nosaltres "Sex & the city", i jo volia comentar abans quatre coses de la magnífica sèrie, potser per avançar-me al desencís que segurament em provocarà la pel·lícula. I si puc afirmar que em desencantarà és perquè la sèrie -malgrat el seu embolcall de sedes variades- era políticament incorrecte i anava dirigida a un públic molt concret, i segurament minotari. La pel·lícula made in Hollywood voldrà abastar un públic més ampli, i en el camí es perdran els atreviments eròtics de Samantha, les converses pujades de to, els comentaris absolutament despreocupats de la Miranda, i fins i tot els molts paquets de tabac que es fumava la Carrie a totes hores...

"Sex & the city" -la sèrie, evidentment- era molt més que una desfilada de modes o unes quantes converses sobre sexe, com potser podia semblar en els últims capítols, on totes les marques comercials -atretes per l'èxit- havien començat a ficar mà. En realitat, "Sex & the city" va ser la primera sèrie que va portar a la televisió americana les preocupacions de la dona treballadora i alliberada de finals del segle XX; la primera en parlar obertament de tot tipus de pràctiques, problemes o preocupacions sexuals; la primera en mostrar el sexe com una cosa divertida, necessària... i ho feien, a més, sense massa tabús. Per acabar-ho d'amanir, la sèrie tenia uns personatges molt ben definits i uns guionistes que es notava molt que s'ho passaven "teta", mai millor dit. Hi ha molts capítols que són autèntiques peces de col·leccionista pel que fa al guió, ja que en poc més de 30 minuts es donava una lliçó a tots els que fan comèdia a Los Ángeles... (entengui's amb això, Hollywood i les seves pobres comèdies de tombant de segle).

I és que "Sex & the city" era, per sobre de tot, una gran comèdia. O un conjunt de petites grans comèdies, ja que en molts capítols s'homenatjava la comèdia americana clàssica, passant de "Breakfast at Tiffany's" a "Manhattan", i sense oblidar altres joies com "La tentación vive arriba , "Un día en Nueva York", "El apartamento", "Una cara con ángel", "Confidencias a medianoche", etc.

Per tant, que ningú torni a dir que "Sex & the city" - la sèrie, evidentment- és només el retrat de quatre "pijas" novaiorqueses sense haver vist abans uns quants capítols. Només amb uns quants s'adonarà que sí, són "pijas" -si és que voleu anomenar-les així-, però són per sobre tot personatges de carn i ossos, coherents en si mateixos, i que evolucionen temporada a temporada com ho farien a la vida real. Poques sèries de comèdia aconsegueixen que ens creiem tant als seus personatges.


CURIOSITATS:

• Per si algú no ho sap, els primers capítols de la sèrie van ser dirigits per Susan Seidelman, la directora indie nord-americana que, allà pels vuitanta, va donar-se a conèixer amb "Buscando a Susan desesperadamente". Evidentment, els primers capítols tenen un aire més documental, i molt menys glamourós, que amb el temps s'aniria diluint.
• A part de les quatre actrius protagonistes - Sarah Jessica Parker, Kim Cattrall, Kristin Davis i Cynthia Nixon-, per la sèrie van passar molts altres actors i actrius reconeguts, ja fos en petits papers o en personatges de certa importància: Kyle MacLachlan, Chris Noth, Mikhail Baryshnikov, Sonia Braga, Lucy Liu, Alanis Morissette, Matthew McConaughey, Sarah Michelle Gellar, Vince Vaughn, Carrie Fisher, Candice Bergen, Jon Bon Jovi, Valerie Harper, Nathan Lane, Heather Graham, Tatum O'Neal, David Duchovny, Geri Halliwell, etc. També hi podem veure dissenyadors, models famoses (Heidi Klum, Linda Evangelista) i personatges de certa rellevància en la vida social de Nova York (Donald Trump, entre d'altres), així com locals exclusius d'oci.

A Coruña: unha cidade e as súas contradicións

Toda ciudad tiene sus contradicciones, y A Coruña -por allí, por donde la península se peina su rizado flequillo- no podía ser menos. Conocí la ciudad, muy por encima, hace unos tres veranos más o menos... y me pareció moderna, en contraste con los pueblos gallegos, tan bellos... pero tan tradicionales. Me pareció que era una ciudad que se esforzaba por abrirse al mundo, o al menos al resto del país, y hoy me ha parecido una ciudad empeñada en abrirse lo justo; sólo lo justo.

A Coruña es una ciudad que ha dependido siempre del mar, pero que ahora se gana la vida haciendo jerseys y pantalones a pocos kilómetros. Inditex, el imperio de la moda española (Zara, Massimo Dutti, Berska, Pull & Bear, etc.), ha tejido una gran red que alcanza a toda la provincia, y ha puesto esta esquina de Europa en el centro de la producción textil mundial.

A Coruña presenta unos equipamientos culturales que ya los querrían muchas ciudades incluso mayores -allí está ese Palacio de la Ópera, con cascada incluida-, pero a la hora de la verdad la programación es escasa e insuficiente. Sus grandes centros de arte aguantan las exposiciones hasta cinco meses, pero no por afluencia de público sino para economizar y rentabilizar, se supone, unos centros que no tienen presupuesto para más. Al igual que en muchas ciudades españolas -las catalanas incluídas- se prima más el continente que el contenido... Craso error que luego pagamos (en los dos sentidos) todos los ciudadanos.

A Coruña es una ciudad que vive de cara al mar, pero en cambio creó su primera gran superficie comercial absolutamente cerrada, sin ventanas, sin visión del exterior... y eso que se construyó en el mismo puerto.

A Coruña es una ciudad más bien conservadora, acomodada, orgullosa de haberse hecho a si misma y de haber prosperado en un entorno climatológicamente complejo. Y eso lo notas en sus construcciones, en sus jardines, en la forma de hacer de sus gentes, en sus manera de vestir... Aunque claro, siempre te puedes topar de cara con alguna contradicción más, pues en mi segunda visita me crucé con la segunda "bicicletada desnuda", que nunca pensé ver en un lugar como éste.

A Coruña es una ciudad tranquila, con diversos parques, paseos o jardines. Una ciudad que da pie a pasear, y en la que es fácil encontrar un rincón silencioso para leer al aire libre. Sin embargo -y vamos por la enésima contradicción- sus habitantes tienen la sensación de que es ruidosa, con un tráfico caótico y unos transportes públicos casi inexistentes (en eso, igual les doy la razón). Es evidente que estos habitantes no se comparan con Madrid o Barcelona, pero yo lo hago en mis adentros... y no puedo evitar que se me escape la sonrisa.

Ahora bien, A Coruña -a parte de las contradicciones que daban pie a este post- es una ciudad hermosa y de obligada parada. Una ciudad con sus monumentos importantes (la Torre de Hércules, el castillo de San Antón... y, para algunos, el estadio del Riazor), su rica y generosa gastronomía, su entorno natural, etc. Una ciudad única en Galicia, tanto por su idiosincrasia como por su aspecto externo, voluntariosamente moderno y actual.