Cambra de Jocs

ENS HEM TRASLLADAT...

2008-08-07T14:39:00.004+02:00

Ens hem traslladat... al blog de la cantonada. Volia donar un aire nou i una mica més participatiu a aquest vell blog de gairebé dos anys. I encara que el podreu seguir consultant sempre que volgueu des de la nova pàgina, aquí va la que -a partir d'ara- serà la vostra nova adreça de referència.

NOVA CAMBRA. Cliqueu aquí

Espero que seguiu tots els moviments que es donin dins de la nova cambra, que hi participeu i que, de tant en tant, us puguin ser útils o simplement entretinguts.

Qui estigui lliure de PECAT...

2008-07-28T11:15:00.004+02:00

Dissabte vaig assistir a l'estrena "mundial" (potser fins i tot, única) d'una obra meva. Se'm feia estrany, perquè l'havia escrit per encàrreg ja fa cosa de cinc mesos i ho havia deixat tot en mans del Lluís Parera, un actor-director-amic que conec des de fa... Uf, ja fa tant? Com passa el temps!

En Lluís dirigeix el Grup de Teatre Jove de Cabrils i l'any passat ja em va demanar una col·laboració amb alguna cosa de text. Aquest cop, però, em demanava una obra sencera... i és clar, no tenia cap que anés bé a un grup de 10 actors/actrius d'edats compreses entre els 18 i els 29 anys. Finalment, la idea de fer una obra per episodis em va anar engrescant. I quan vaig saber que la dedicaria als set pecats capitals (va bé triar una llista tancada, perquè almenys ja saps les escenes que et toca escriure) vaig pensar també que aquests pecats havien de ser força coneguts per mi. I finalment, vaig pensar que tots els pecats serien... teatrals.

"PECATS" va estar enllestida cap a meitats de febrer, i amb un temps rècord (només assajen un cop per setmana) en Lluís ha muntat una obra dinàmica, divertida, amb un marcat to hiperrealista i amb tres o quatre coreogràfies que quasi la converteixen en un musical d'allò més lúbric. Va muntar una entrada orgiàstica que -tenint en compte que en el públic hi havia pares, mares i tietes- ens podia haver fet guanyar, tant al Lluís com a mi, el títol de "persones non grates" del poble de Cabrils... Finalment, res d'això. Els actors van estar molt i molt bé, el públic va entendre i acceptar la nostra proposta, i crec que fins i tot l'alcalde vol moure el muntatge per pobles veïns. Vaja, que encara podré tornar a Cabrils.

Per últim, gràcies Lluís per pensar en mi, per confiar en els meus textos "un xic" passat de voltes i "un molt" carregats de mala llet. Gràcies per anar apareixent cíclicament i per anar mantenint oberta l'esperança -crec que compartida- de que algun dia treballarem junts. Bé, en realitat ja ho estem fent, oi?

Verano, Trueque y Proyectos

2008-07-25T01:05:00.005+02:00

Llegó el tiempo de bañarnos en la piscina de Sil y Ger. Luego lo disfrazamos de reunión del Club del Trueque, pero nadie va a negar la evidencia a estas alturas... Bueno, quizás esta vez podamos hacer una excepción, pues la jornada vivida el domingo pasado nos dio estímulos e ideas para empezar a gestar proyectos. Quizás individuales, quizás colectivos. Quizás proyectos perdidos en un apeadero, pero proyectos a fin de cuentas.

Todo empezó de buena mañana, con ejercicios grupales, que nos ayudaron a conocernos mejor (algunos no habían trabajado nunca juntos) y que aumentaron un poco nuestra confianza. Luego, ejercicios de escritura automática, para acabar con improvisaciones surgidas de la música propuesta por los distintos participantes... Una lluvia de inofrmaciones, que a veces parece que no van a servir, pero que al final se quedan pegadas en algún rincón de nuestras cabezas... hasta que un día, PUF, estallan y empiezan a darnos sorpresas.

Todo surgió de la propuesta de Germán de crear un proyecto grupal. Una propuesta que podía partir de un apeadero cualquiera en el que coinciden, confluyen, muchas vidas, de muchos personajes distintos... Cada uno de estos podía servir para inspirarnos, para proyectar en él nuestra capacidad de creación, nuestra fantasía. Y todos estos caminos vivenciales (también caminos artísticos), que no sabemos hacia donde podrían llevarnos, serían el cuerpo de un proyecto en el que pueden participar todos los socios del Club que lo deseen.

No sé si hemos empezado bien, si realmente ha germinado alguna idea. Pero supongo que estimular la imaginación es algo que siempre viene bien y que resulta provechoso a largo plazo. Lo hacemos tan poco, en general, que creo que es bueno hacer un entrenamiento periódico, constante, concienzudo. Y si encima se trata de artistas, es casi una obligación...

"Nunca estuviste tan melancólico, Daulte"

2008-07-25T00:46:00.004+02:00

Sé que llego tarde. Sé que faltan cuatro días para que salte de programación, pero problemas informáticos me impidieron recomendar el último trabajo de Javier Daulte estrenado entre nosotros. Su "Nunca estuviste tan adorable" desaparecerá este domingo de la Villarroel, y no sabemos ya si volverá a aparecer por estos lares. Visto el éxito y la aceptación, podría ser que sí... y lo cierto es que sería justo.

Esta obra, de la que desconozco su fecha de escritura, es un Daulte que no parece un Daulte. Es decir, no juega tanto con lo formal, con sus saltos de tiempo/espacio... Y utiliza muy sutilmente sus juegos escénicos, sus recursos. ¿Quizás estamos ante una obra atípica en la andadura del director? Lo dudo, pues por poco que rasques aparecen muchos de sus trucos... Trucos de magia, diría yo.

Ésta es una obra-homenaje. Un homenaje a su abuela materna, a sus padres, a sus tíos... Un homenaje hecho con buen gusto, con mucho cariño y unas gotas de amargura que no estropean la función, sinó que la realzan. Un viaje al centro de una familia porteña; un viaje que podría incluso aumentar el tiempo de trayecto (dos horas y media) y no nos inquietaría para nada. Yo creo que aún tengo algún personaje metido en casa.

Complicitat escènica. Cançons per no oblidar

2008-07-08T11:39:00.006+02:00

El Teatre del Raval acull durant tot el mes l'espectacle "AND 19. Las canciones olvidadas", en la que el cantant Juan Antonio Vergel recupera 11 cançons andaluses del segle XIX amb l'acompanyament del pianista Gabriel Pujades. També hi intervé el ballarí Antonio Izquierdo, que dóna el contrapunt irònic i descontextualitzat a aquest recomanable espectacle. I si el recomano és perquè crec que -amb un fil argumental primíssim, gairebé inexistent- es donen a l'escenari moments de gran veritat escènica, de gran complicitat. Moments de fina ironia, combinats amb d'altres d'una simplíssima i efectiva plasticitat. Tot això gràcies a l'acurada direcció de Joan Maria Segura, el mateix de "Ruddigore. La nissaga maleïda", un espectacle que també vam destacar fa temps en aquest blog.

Torna... La Torna del Grec

2008-07-08T10:49:00.005+02:00

Fa cosa de cinc anys que al Grec li ha sortit una alternativa: la Torna del Grec. En realitat, es tracta d'una programació d'espectacles de petit format, suposadament arriscats i menys comercials, que es representen en algunes de les sales alternatives de la ciutat. Segons el cartell, "una mirada a l'escena multidisciplinària de petit format".

Multidisciplinària? Petit format? Crec que aquí "multidisciplinària" vol dir que la programació agafa espectacles de teatre, algun de dansa i uns quants de musicals. I "petit format" s'ajusta textualment a les dimensions dels llocs on es representen els muntatges. És curiós com les paraules modernitzen, actualitzen o maquillen el significat de les coses. I més curiós em resulta pensar per què el Grec no es considera una "mirada multidisciplinar", quan abraça gèneres encara més diversos que els de la Torna.

Siguem realistes. Aquesta Torna, que em sembla molt correcte i segurament necessària, no és més que la programació d'estiu d'algunes sales petites d'aquesta ciutat, doncs no totes hi estan representades. Una programació que segurament és difícil de mantenir sense un "salvavides" econòmic, però que durant anys també es va dur a terme sota el paraigües del Grec (les sales alternatives participaven sempre en el festival). Des de que el Grec ha prescindit d'aquestes sales, o aquestes sales del Grec (desconec els motius exactes), ha aparegut aquesta Torna que sembla tenir un caracter més independent, reivindicatiu i lliure. Home, segurament els criteris de programació no estan tan ajustats a la idea de Festival, però suposo que els diners venen del mateix lloc i darrera de tot hi ha les mateixes institucions. Vaja, que ara sembla que tinguem dos festivals, però només estem davant d'una separació aparentement amistosa i consensuada.

TANTARANTANA

"Umbral", de Paco Zarzoso. Del 2 al 13 de juliol.
"Música clásica. Disparate cómico-lírico en un acto". Del 16 al 27 de juliol.
"Divinariana nostra que esteu en...". Companyia de Roberto G. Alonso. Del 30 juliol al 10 d'agost.

TEATRE DEL RAVAL

"AND 19. Las canciones olvidadas". Del 3 al 27 de juliol.

L'ANTIC TEATRE

"Madama(s) Butterfly(s)". Del 2 al 6 de juliol.
"Prólogo para una obra de Maiakovski: Página en blanco". Del 10 al 13 de juliol.
"Striptease", de Pere Faura. 15 i 16 de juliol.
"Sola". Del 17 al 20 de juliol.
"Cabaret Deca y Unlimited". Del 22 al 27 de juliol.

Música en directe a MOOG, TARANTOS, MAS I MAS i JAMBOREE.

Independent, alternatiu... o què?

2008-06-29T12:31:00.007+02:00

Aquest passat cap de setmana, l’amic Oriol Lladó es preguntava en el seu blog –Àlbum de retalls- si el que havia anat a veure en una sala independent de Barcelona era realment teatre independent. Es preguntava pel risc o per la transgressió i realment no sabia trobar-la en aquell espectacle, que –com tants- es podia haver fet en el Capitol, el Condal o l’Espai Lliure. No em vaig poder estar de respondre-li, i avui recullo part d’aquell comentari –extens com a comentari, però no com a post- i hi afegeixo altres aspectes que sovint em neguitegen i coarten les aspiracions professionals de tants grups barcelonins...

Jo entenc -i crec que moltes sales ho entenien fa anys, però ara ho han oblidat- que teatre independent és aquell que és transgressor, o no comercial a priori, o experimental, o políticament incorrecte, o reivindicatiu, o simplement teatre que es fa sense recursos i que necessita el suport de les sales per veure la llum.

Ara tot això s'ha subvertit: teatre transgressor no en veiem pràcticament enlloc; si creuen que no serà comercial ja ni volen sentir a parlar de tu; l'experimental segueix veient-se en espais off, molt lluny de l'establishment de sales independents... I l'últim punt me'l deixo pel final perquè és el més sucós.

Perquè et deixin fer una obra en sala "independent" has de portar una productora darrera, algun professional que t'avali o bé una bona subvenció (de 30.000 euros cap amunt, encara que després no ho sembli). Això vol dir que a vegades qui et dóna la subvenció t'imposa un actor mínimament conegut al capdavant, i retocs determinats al text... per igualar-lo al que suposadament la gent vol veure. És per això que veiem tants i tants productes similars, interpretats de maneres similars, carents d'emoció i de risc... i això sí, amb uns acabats de certa qualitat... perquè el públic no pot permetre que el decorat sigui pobre!! Bé, crec que això és menystenir al públic, que tant se li refot del decorat si el que se li serveix és potent i aporta aspectes nous i frescos. Potser imperfectes, però almenys diferents i un pèl arriscats.

És cert que de sales alternatives o del circuit independent n’hi ha de tots colors, però també és cert que la paleta no es mou gaire dels paràmetres abans exposats:

Les sales que realment importen –les que els mitjans atenen i mimen- prioritzen sobretot els noms reconeguts, el risc mínim i la producció sobretot ben acabada.
D’altres sales, que es colen en el circuit, podríem dir que són sucursals d’altres teatres amb més capacitat i que això les hauria de catapultar a un altre àmbit. Però fa tan bonic portar el segell d’independent!
Després hi ha les que ho agafen tot... bé, tot el que els hi pugui donar diners, perquè en aquest cas la qualitat o l’acabat no els importen pas gaire (les condicions d’exhibició ja no ho permeten). Aquestes, també cal dir-ho, estan desateses per la premsa i mal vistes dins de la professió, tot i que a vegades oculten joies sense polir que mereixerien una mica més de cas.
També hi ha les que acullen rareses, teatre experimental de veritat, o bé obres difícilment classificables (la dansa contemporània es mou sovint per aquests caus). Aquestes sales –algunes no són ni sales- ja no és que siguin desateses per la premsa, el públic i la professió en general, sinó que a vegades si no t’ho diu un amic no saps ni on paren, ni si han existit mai... tot i que faci vint anys que funcionen.
Per últim, hi ha sales que sí tenen la voluntat de seguir essent independents –entengui’s com a independent tot el que dèiem al principi. Però ja sabem que la voluntat és feble i sempre surt la frase de rigor: “És que bé s’ha de pagar la contribució, i la llum, i l’aigua, i els impostos, i....”

Vaig escrivint i escrivint, i se m’acudeixen mil matisos, mil apreciacions... Crec que ho anirem comentant en altres posts, perquè veig que encara podria parlar de l’actitud dels mateixos professionals –sovint molt poc encoratjadora-, de la comoditat d’autors i actors, de la mandra que fa arriscar-se... De tantes i tantes coses que es parlen en la intimitat, o en cercles teatrals reduïts, però que després fa una por enorme exposar en públic. No sé per què n’ha de fer, si la única possibilitat de canviar una mica tot això és nostra, només nostra (públic inclòs).

¿Qui són els monstres?

2008-06-28T00:04:00.007+02:00

Sé que arribo una mica tard, i que pràcticament està fora de la cartellera, però crec que val la pena recomanar la que, per a mi, és una de les pel·lícules de l'any: "La niebla", de Frank Darabont, basada en un conte d'Stephen King.

"La niebla" -no confondre amb una de John Carpenter- és una pel·lícula de terror adult, seriós, conseqüent. Una pel·lícula que deixa un regust amarg i que es veu amb l'ai al cor, però també amb la seguretat de que el que s'està veient és cinema del bo. I és cinema del bo per molts motius: un gran guió, que extrapola una història fantàstica a la situació social i política de principis de segle; una fabulosa Marcia Gay Harden, en el que seria el personatge femení més boig i pervers de la història del cinema després de la mare de "Carrie"; uns efectes especials dignes de la millor producció, tot i que el film té un look de sèrie B que no pot dissimular; un sentit del ritme envejable, que combina escenes d'acció amb llargues converses sobre la religió, la supervivència, etc... sense que res patini ni sembli superflu.

"La niebla" comença en el moment en que l'espessa boira baixa de la muntanya i bloqueja a uns quants consumidors en un supermercat. Aquesta escena, aparentment senzilla, ja comença a posar els pèls de punta al personal. I no tant pel que està passant, sinó perquè ens avisa de que realment passarà alguna cosa. És evident que tots sabem que passarà alguna cosa, perquè estem en una pel·lícula de terror, però si el director et fa oblidar d'això per un instant, encara que només sigui un instant, vol dir que ha fet molt bé la seva feina.

El terror de "La niebla" és un terror sec, eixut, realista. I no ho dic per les escenes de monstres fantàstics -que hi són, i que estan molt ben fets- sinó per totes les escenes d'autèntic terror que provoca l'histerisme i l'angoixa de gent "aparentment normal" davant d'una situació límit. Darabont ens diu, amb bon criteri, que nosaltres som els autèntics monstres.

No puc ni vull explicar molt més d'una pel·lícula que sorprèn cada deu minuts i que basa en la sorpresa part del seu encant. L'altra part l'aconsegueix amb una magnífica ambientació i fotografia que semblen transportar-nos a un film dels vuitanta, i també amb una memorable interpretació -no em cansaré de repetir-ho- de Marcia Gay Harden, la inoblidable actriu de "Muerte entre las flores", "Pollock", "Casa de los babys" o "Mistic River".

Comença el Grec: Cita obligada?

2008-06-24T20:36:00.008+02:00

Amb el temps, un ja porta uns quants Grecs a les esquenes, i s'adona que amb els anys el festival ha tingut fesomies diverses, estètiques d'allò més variades i cartells de primera, segona... o tercera regional. Els meus primers records es remunten a quan jo començava a ser un projecte d'adol·lescent i sentia a dir que a Montjuïch hi havia un teatre Grec (de pega, és clar) que començava a utilitzar-se per fer-hi teatre, i espectacles varis (en realitat, el festival va començar com a tal l'any 1976). Recordo que la meva tia ens va arrossegar a tots a veure un "Èdip" que venia de Madrid, amb Manolo Zarzo al capdavant, i amb més caspa que altra cosa... Després he sabut que van ser anys eclèctics, en els que tant hi cabia qualsevol cosa amb tuf de clàssic com el teatre més avantguardista de Bob Wilson i companyia.

El cert és que per a mi el Grec comença cap a finals dels vuitanta o principis dels noranta, quan ja puc decidir per mi mateix què vull anar a veure, quan, com i amb qui. És també l'època en que, gràcies al meu carnet de premsa, començo a obtenir entrades per alguns espectacles interessants. I és l'època, a més, en que la meva amiga Montse i jo comencem a triar sobre el programa -que anàvem a buscar cerimoniosament a La Virreina- allò que ens interessa, i apostem fort per coses que prometien i que després no van ser res, o bé ens maravellem amb espectacles-sorpresa, que sempre n'hi ha hagut algun.

A vegades no sé què he vist o no al Grec, perquè quan comença a dispersar-se per tots els teatres de Barcelona, la meva memòria barreja espectacles, funcions i èpoques diverses. El que recordo, sobretot, són les coses vistes al Grec de veritat, el de Montjuïch, és clar. Recordo "Un somni d'una nit d'estiu" més aviat mediocre; recordo "L'Hostalera" del Belbel, una autèntica joia; recordo un "Otel·lo" de Mario Gas, un "tostón" que vam haver de veure sense interrupció (tres hores sobre pedra, un suplici); recordo "L'Avar", "A little night music", un recital de Milva, un concert de Manhattan Transfer, etc. Recordo fer cues a les guixetes de Plaça Catalunya, les corregudes per agafar un metro que s'acabava i moltes altres peripècies que feien estiu, i que segurament encara el fan.

El Festival Grec, després del meu periple vital com a espectador, ha passat de ser una plataforma que brindava espectacles inoblidables, a ser un aparador de la temporada següent, cosa que moltes vegades refredava les ganes de veure res ("per què pagar incomoditats, si després m'ho faran al Victòria"). També ha estat, en ocasions, una mena d'escenari de proves i, fins i tot, la oportunitat d'aprofitar la subvenció d'estiu: "agafo quatre amics, faig una cosa clàssica i després la porto a Mèrida, Sagunt..." És a dir, quatre funcions de compromís -i sense gaire entusiasme- per acabar econòmicament bé la temporada teatral d'uns quants actors i directors.

Des de fa uns anys, i sobretot des de l'entrada del nou director, crec que es dóna encara una altra variant. La variant del director que fa les coses al seu gust, sense comptar llastimosament amb el gust de quasi ningú més. No dic amb això que el seu gust sigui dubtós o dolent, però crec que el Grec ha de ser per a tota la ciutat, per a tots els públics, i sobretot ha d'acostar aquells artistes singulars i rellevants que no venen habitualment a la ciutat. Per què cada cop més els afeccionats -els que poden, és clar- prefereixen emigrar als festivals privats (Peralada, Cap Roig, Porta Ferrada, etc.)? Per què Avignon és la referència, i el Grec només és un festivalet pels que no saben què fer a Barna? On són les grans estrelles d'altres anys? On són els gran noms, ja sigui de teatre, música o dansa? És una qüestió de pressupost? Sí... segurament és una qüestió de pressupost, com sempre, però també d'imaginació i de poca previsió.

Entrats en matèria diré que el programa d'enguany m'ha atret més que el de l'any passat, però segueixo trobant a faltar els plats estrella, o bé aquells espectacles que difícilment podríem veure si no fos gràcies a un festival com aquest. Algun hi ha, però no gaires. De tot plegat, destaco -així per sobre- els espectacles de Josep Maria Pou i Javier Daulte, que hauríem vist igualment a la temporada normal; destaco "The brothers size", "Troilus and Cressida", "Todos hablan" i "A disappearing number", tots ells provinents de fora, i tots ells avalats per la qualitat i l'èxit. També destaco, per últim, aquest espectacular ballet aquàtic sobre "Dido & Aeneas" que es presentarà al TNC... i deixo la resta de recomanacions per als que vulguin opinar, comentar o dir la seva. Entre tots segur que encara trobarem coses per gaudir d'un bon Grec.

Bette Davis: Cent anys de mirada despiatada

2008-06-21T17:39:00.007+02:00

El passat 6 d'abril es va complir el centenari del naixement d'una de les grans estrelles del cinema de tots els temps: Bette Davis. Per a mi, la Davis sempre ha estat un animal cinematogràfic que va resistir èpoques, modes i directors diversos, aconseguint una llarga carrera en la que destaquen gairebé una desena d'obres mestres. Poques actrius, amb l'excepció d'una altra bèstia com la Katherine Hepburn, podrien dir el mateix.

Per a mi, Bette Davis és cinema en estat pur. Aquella mirada estava feta per a la càmara. El cinema s'havia d'inventar perquè gent d'aquesta categoria li acabés donant sentit... I la Davis va ser com una gran estrella de cinema mut, però que a més parlava... i com parlava! Per la seva boca van sortir perles que ja mai podrem oblidar: "Cordin-se els cinturons, que aquesta nit hi haurà tempesta."

Ella va resistir, precisament, tempestes de tota mena. En una carrera tan llarga, evidentment, hi ha crisis i cops forts, i en el seu cas hi va haver més d'un moment en que la seva vida cinematogràfica semblava acabada. Però quan això passava, ella es reiventava, sorgia amb força i contra tot pronòstic tornava a posar-se a dalt de tot, ja fos amb quaranta... ja fos amb cinquanta anys. Al llarg de tota la seva carrera va aconseguir premis de tota mena, i entre ells es troben 2 òscars, 11 nominacions, premi d'interpretació a Cannes, premi d'interpretació a Venècia, el Bafta, etc.

Tota gran estrella, a més, té el seu gran director al costat. I ella, no va ser menys. Al darrera d'alguns dels seus millors melodrames hi va tenir al que seria també, per un temps, el seu company sentimental: William Wyler. Fruit d'aquesta coneixença sorgirien "Jezebel", "La Carta" i "La loba". Altres directors també farien amb ella alguna de les seves millors pel·lícules; tal és el cas de Mankiewikz i aquella obra mestra de tots els temps que és "Eva al desnudo", o bé Robert Aldrich, que li va servir un personatge excel·lent, però absolutament passat de voltes: Baby Jane. Un paper que l'enfrontaria a un altre monstre del cinema, en totes les seves dimensions: Joan Crawford.

Polèmica, malvada, perversa... Tot li esqueia a aquesta actriu que va haver de ser forta per sobreviure en un món d'homes encara més perversos i poderosos que ella: els taurons de Hollywood. Una actriu tot terreny que va seguir lluitant fins gairebé el final. Un final que arribaria poc després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, en el que -agafada al piano, per no caure enmig de l'escenari- confessava emocionada: "Vostès m'han tornat la vida". Poques setmanes després moria d'un càncer de pit, i en l'epitafi de la seva tomba s'hi va fer posar el següent: "Ho va fer de la manera difícil".

Sex & the city & me

2008-06-16T14:52:00.008+02:00

Aquesta setmana s'estrena entre nosaltres "Sex & the city", i jo volia comentar abans quatre coses de la magnífica sèrie, potser per avançar-me al desencís que segurament em provocarà la pel·lícula. I si puc afirmar que em desencantarà és perquè la sèrie -malgrat el seu embolcall de sedes variades- era políticament incorrecte i anava dirigida a un públic molt concret, i segurament minotari. La pel·lícula made in Hollywood voldrà abastar un públic més ampli, i en el camí es perdran els atreviments eròtics de Samantha, les converses pujades de to, els comentaris absolutament despreocupats de la Miranda, i fins i tot els molts paquets de tabac que es fumava la Carrie a totes hores...

"Sex & the city" -la sèrie, evidentment- era molt més que una desfilada de modes o unes quantes converses sobre sexe, com potser podia semblar en els últims capítols, on totes les marques comercials -atretes per l'èxit- havien començat a ficar mà. En realitat, "Sex & the city" va ser la primera sèrie que va portar a la televisió americana les preocupacions de la dona treballadora i alliberada de finals del segle XX; la primera en parlar obertament de tot tipus de pràctiques, problemes o preocupacions sexuals; la primera en mostrar el sexe com una cosa divertida, necessària... i ho feien, a més, sense massa tabús. Per acabar-ho d'amanir, la sèrie tenia uns personatges molt ben definits i uns guionistes que es notava molt que s'ho passaven "teta", mai millor dit. Hi ha molts capítols que són autèntiques peces de col·leccionista pel que fa al guió, ja que en poc més de 30 minuts es donava una lliçó a tots els que fan comèdia a Los Ángeles... (entengui's amb això, Hollywood i les seves pobres comèdies de tombant de segle).

I és que "Sex & the city" era, per sobre de tot, una gran comèdia. O un conjunt de petites grans comèdies, ja que en molts capítols s'homenatjava la comèdia americana clàssica, passant de "Breakfast at Tiffany's" a "Manhattan", i sense oblidar altres joies com "La tentación vive arriba , "Un día en Nueva York", "El apartamento", "Una cara con ángel", "Confidencias a medianoche", etc.

Per tant, que ningú torni a dir que "Sex & the city" - la sèrie, evidentment- és només el retrat de quatre "pijas" novaiorqueses sense haver vist abans uns quants capítols. Només amb uns quants s'adonarà que sí, són "pijas" -si és que voleu anomenar-les així-, però són per sobre tot personatges de carn i ossos, coherents en si mateixos, i que evolucionen temporada a temporada com ho farien a la vida real. Poques sèries de comèdia aconsegueixen que ens creiem tant als seus personatges.

CURIOSITATS:

Per si algú no ho sap, els primers capítols de la sèrie van ser dirigits per Susan Seidelman, la directora indie nord-americana que, allà pels vuitanta, va donar-se a conèixer amb "Buscando a Susan desesperadamente". Evidentment, els primers capítols tenen un aire més documental, i molt menys glamourós, que amb el temps s'aniria diluint.
A part de les quatre actrius protagonistes - Sarah Jessica Parker, Kim Cattrall, Kristin Davis i Cynthia Nixon-, per la sèrie van passar molts altres actors i actrius reconeguts, ja fos en petits papers o en personatges de certa importància: Kyle MacLachlan, Chris Noth, Mikhail Baryshnikov, Sonia Braga, Lucy Liu, Alanis Morissette, Matthew McConaughey, Sarah Michelle Gellar, Vince Vaughn, Carrie Fisher, Candice Bergen, Jon Bon Jovi, Valerie Harper, Nathan Lane, Heather Graham, Tatum O'Neal, David Duchovny, Geri Halliwell, etc. També hi podem veure dissenyadors, models famoses (Heidi Klum, Linda Evangelista) i personatges de certa rellevància en la vida social de Nova York (Donald Trump, entre d'altres), així com locals exclusius d'oci.

A Coruña: unha cidade e as súas contradicións

2008-06-13T01:11:00.010+02:00

Toda ciudad tiene sus contradicciones, y A Coruña -por allí, por donde la península se peina su rizado flequillo- no podía ser menos. Conocí la ciudad, muy por encima, hace unos tres veranos más o menos... y me pareció moderna, en contraste con los pueblos gallegos, tan bellos... pero tan tradicionales. Me pareció que era una ciudad que se esforzaba por abrirse al mundo, o al menos al resto del país, y hoy me ha parecido una ciudad empeñada en abrirse lo justo; sólo lo justo.

A Coruña es una ciudad que ha dependido siempre del mar, pero que ahora se gana la vida haciendo jerseys y pantalones a pocos kilómetros. Inditex, el imperio de la moda española (Zara, Massimo Dutti, Berska, Pull & Bear, etc.), ha tejido una gran red que alcanza a toda la provincia, y ha puesto esta esquina de Europa en el centro de la producción textil mundial.

A Coruña presenta unos equipamientos culturales que ya los querrían muchas ciudades incluso mayores -allí está ese Palacio de la Ópera, con cascada incluida-, pero a la hora de la verdad la programación es escasa e insuficiente. Sus grandes centros de arte aguantan las exposiciones hasta cinco meses, pero no por afluencia de público sino para economizar y rentabilizar, se supone, unos centros que no tienen presupuesto para más. Al igual que en muchas ciudades españolas -las catalanas incluídas- se prima más el continente que el contenido... Craso error que luego pagamos (en los dos sentidos) todos los ciudadanos.

A Coruña es una ciudad que vive de cara al mar, pero en cambio creó su primera gran superficie comercial absolutamente cerrada, sin ventanas, sin visión del exterior... y eso que se construyó en el mismo puerto.

A Coruña es una ciudad más bien conservadora, acomodada, orgullosa de haberse hecho a si misma y de haber prosperado en un entorno climatológicamente complejo. Y eso lo notas en sus construcciones, en sus jardines, en la forma de hacer de sus gentes, en sus manera de vestir... Aunque claro, siempre te puedes topar de cara con alguna contradicción más, pues en mi segunda visita me crucé con la segunda "bicicletada desnuda", que nunca pensé ver en un lugar como éste.

A Coruña es una ciudad tranquila, con diversos parques, paseos o jardines. Una ciudad que da pie a pasear, y en la que es fácil encontrar un rincón silencioso para leer al aire libre. Sin embargo -y vamos por la enésima contradicción- sus habitantes tienen la sensación de que es ruidosa, con un tráfico caótico y unos transportes públicos casi inexistentes (en eso, igual les doy la razón). Es evidente que estos habitantes no se comparan con Madrid o Barcelona, pero yo lo hago en mis adentros... y no puedo evitar que se me escape la sonrisa.

Ahora bien, A Coruña -a parte de las contradicciones que daban pie a este post- es una ciudad hermosa y de obligada parada. Una ciudad con sus monumentos importantes (la Torre de Hércules, el castillo de San Antón... y, para algunos, el estadio del Riazor), su rica y generosa gastronomía, su entorno natural, etc. Una ciudad única en Galicia, tanto por su idiosincrasia como por su aspecto externo, voluntariosamente moderno y actual.

Lo nuevo de Teatro a la Intemperie

2008-05-31T16:53:00.005+02:00

Con el sugerente título de "La vida no lo es todo", el grupo Teatro a la Intemperie vuelve este jueves al Teatreneu para hacer reír, pensar y sugerir. En realidad, esta vez la obra lleva un aclaratorio subtítulo que ya da qué pensar: "Historias sobre la felicidad aptas para infelices".

Después de "Bienvenido a Girasol", Denise Despeyorux -alma del grupo, directora y autora de los textos- nos explica tres historias complementarias, y unidas por unos personajes complejos, desamparados... casi "dignos de lástima". En la obra, que leí y me divirtió e impresionó a parte iguales, aparecen dos médiums, una tortuga, unos cuantos espíritus e incluso un puñado de canciones tristes. Pero... ¿habla de la felicidad? Bien, creo que sí... aunque ya se sabe que la felicidad, como todo, puede tener mil caras.

Teatreneu. C/ Terol, 26
Jueves, a las 21 h.
(Entradas por Atrápalo)

El Blog de El Apeadero (lavado de cara)

2008-05-30T00:14:00.004+02:00

Ya hemos lavado la cara al blog de El Apeadero. En vez de ese blog que sólo lucía actas de reunión, ahora tenemos un blog en el que se intenta explicar brevemente qué somos, lo qué hacemos... En definitiva, en qué consiste esto del Trueque artístico, que no es más -ni menos- que organizar ese feo tema de los favores ("déjame la furgo para un volo... y te debo una") y convertirlo en un sistema de ayuda mútua que, a la vez, aumenta la calidad de los productos y fomenta relaciones profesionales. Clicad aquí y podréis entender mejor lo que hago el tercer domingo de cada mes (día habitual de reunión) en Sant Andreu de Llavaneras, o bien ya no tendréis que preguntar qué es eso del Apeadero que sale en los programas de mano de las obras. Por cierto, a partir de ahora aparecerá hasta con logo... ¡que ya tenemos!

(Por cierto, si alguien está seriamente interesado en el tema, que me lo diga. Hacen falta tantas cosas en un proceso de creación...)

El Victòria, el Picarol i l'Indiana

2008-05-25T19:41:00.008+02:00

Aquest volia ser un post dedicat a l'heroi de la meva adolescència, però crec que acabarà essent un homenatge als cinemes de la meva infància i joventut, és a dir, els cinemes -ja quasi tots desapareguts- de Badalona. I és que la meva primera trobada amb l'Indiana Jones va ser en un pleníssim Cinema Victòria, al que els meus pares m'hi van portar per insistència meva i per recomanació d'un cosí. Allà vaig veure com els nazis perseguien a Harrison Ford i com l'arca perduda s'obria per revelar els seus perillosos secrets...

Recordo que aquell primer encontre va ser força prometedor, però res feia augurar el plaer de la segona vegada. Potser va ser perquè ja no hi anava amb els pares, sinó amb els amics (crec que eren en Martí i en Juan Antonio); potser perquè ja tenia pèls al bigoti i veia les coses d'una altra manera; potser perquè sabia una mica més de cinema i entenia millor els homenatges de l'Spielberg; potser perquè m'agradava tirar-me pel tobogan d'aventures i misteris que se’m proposava... Potser per una mica de tot plegat, la meva segona trobada amb l'Indi (aquest cop en el Picarol, quan encara eren un dos sales) va ser realment antològica. M'encanta aquella pel·lícula. No ho puc evitar.

És curiós que la quarta entrega de la saga -gens menyspreable, però no pas comparable amb el Temple maleït- m'hagi fet recordar aquells enormes cinemes, que després es convertirien en bingo, multisales, etc. Recordo també el Cinema Nou (ara uns grans magatzems de roba), el Verbena, el Principal i fins i tot un oblidat Marquina, que vaig poder conèixer de petit en la que deuria ser una de les últimes projeccions... I també podria citar el Cinema La Salut, un cinema de barri i programa doble que tot i que no sé si el vaig visitar mai... era el cinema més freqüentat pel Genís.

És curiosa aquesta nostàlgia, però té la seva explicació. Aviat, Badalona es quedarà sense cinemes, almenys momentàniament. Els Picarol -únics supervivents- tancaran en breu les seves portes, i els Montigalà -aquells allunyats cinemes de centre comercial que nodrien també als colomencs- ja fa mesos que han desaparegut. Sembla que la tan cacarejada Ciutat del Bàsket obrirà algunes sales, però aquests cinemes també perifèrics seran els únics existents en tres ciutats de densa població: Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs. Més de 370.000 habitants sense cinema, o bé amb un ridícul i immerescut nombre de sales. No ho podia evitar, la temptació era gran: "Indiana Jones contra la maledicció dels cinemes perifèrics".

El Blog de Liquidación

2008-05-25T11:18:00.003+02:00

Liquidación por Derribo se va haciendo cada vez más adulto y profesional. Poco a poco, con pasos pequeños y bien dados (nuestras cortas piernas no dan para grandes zancadas), vamos sacando la cabeza entre cientos de grupos como el nuestro que pululan por Barcelona y alrededores. De momento, el último paso ha sido el blog que aquí presentamos; un anticipo de la web que ya ha empezado a prepararse. Pinchad aquí y podréis ser de los primeros en comprobar cómo nos presentamos en sociedad, y cuáles son nuestros puntos fuertes y nuestras flaquezas... si las hay.

Jazz y música africana

2008-05-23T19:32:00.006+02:00

Ahí va otra recomendación artística. Esta vez, musical. La cuestión es que el hermano de un compañero nuestro inicia carrera musical con un nuevo grupo, en el que mezcla jazz y música africana. La experiencia de Juanma Nieto en esto de la música es larga y muy interesante. Después de pasar por diferentes formaciones, y de participar también en teatro con la Compañía El Musical més Petit, vuelve ahora con un grupo de fusión.
El primer concierto, seguramente dentro de unas jornadas, tiene una fecha y un horario bien peculiares, pero el segundo ya es más apto para todos.

Martes 27 de mayo. 13h. L'Auditori (Sala Oriol Martorell)
Viernes 6 junio. 22.30h. La nave del olvido (C/Méjico, 19. Local E)

Arrossos made in Can Castelló

2008-05-14T23:11:00.018+02:00

El curs d'Arrossos, Fideuàs i altres Plats Mediterranis que està duent a terme en Genís en el Centre Cívic de Can Castelló segueix endavant. Per tal de fer més nutritiu i saborós aquest blog, de per si prou gustós, en Genís us vol regalar una recepta. Concretament, la d'arròs a la cassola, que no és molt llarga i que m'hi cap perfectament. (Ah, per cert, la foto és d'un arròs mar i muntanya, que vindria a ser molt similar a aquest... però amb l'afegit de les gambes, el marisc i coses d'aquestes que sempre venen de gust.)

Arròs a la cassola

Ingredients per a 4 persones:

350 gr. d'arròs (2 gots de 250 cc).
5, 6 o 7 gots de 250 cc de brou de carn (segons agradi més o menys caldós)
Per al sofregit: 2 cebes mitjanes, 1 pebrot verd, 4 alls, 4 tomàquets.
1 tros de costella de porc, 4 salsitxes de pollastre, o la carn que més us agradi (tot el que el pressupost ens permeti; també una mica de marisc, si voleu.)
40 gr. de pèsols, 3 carxofes (o fabetes, espàrrecs verds,etc...)
7 cullerades d’oli d’oliva.
Pebre vermell dolç, julivert, colorant alimentari, farigola, pebre.
4 ametlles, 4 avellanes i 6 cacauets per fer una picada (opcional).

Es sofregeix la ceba amb les 7 cullerades d’oli. Se li afegeix la carn que necessiti mes cocció tallada a daus i salpebrada, i es va daurant. Després li toca el torn al pebrot. Es segueix sofregint tenint en compte que es vagi caramel·litzant sense cremar-se.

Talleu les carxofes i afegiu-les al sofregit (o les verdures més dures). Uns 10 minuts després talleu les salsitxes i poseu-les al sofregit per daurar-les conjuntament. S'afegeix el tomàquet ratllat. Es rectifica de sal. Quan el sofregit tingui un punt ben rostit aboqueu el brou de carn colat i amb el seu punt de sal. Després els pèsols (o les verdures més tendres), el pebre vermell, el colorant i la farigola. Quant a la carn estigui tendre afegiu l'arròs. Durant uns deu minuts ha de bullir, després baixeu el foc i afegiu els alls trinxats i el julivert, i la picada de fruits secs, si la feu servir. Si es queda sec (pot ser que al bullir el brou hagi evaporat massa) afegiu més brou, però sempre calent. Rectifiqueu de sal i proveu el punt de l'arròs. Més o menys triga uns 18 minuts, depèn de l'arròs, del foc, etc...

Apagueu el foc i deixeu-lo reposar uns minuts tapat... i apa, bon profit!

Una jornada particular

2008-05-03T21:45:00.006+02:00

Sé que des de fora no es deu entendre; comprenc que hi hagi qui ho considera estrany, estrambótic; admeto fins i tot que desperti desconfiança, del tipus "quina gent més rara" i tot això... Però jo ho trobo normal, fins i tot de bon gust. Oi que es celebren els aniversaris de noces, els aniversaris de determinades efemèrides? Doncs... per què no celebrar l'aniversari d'una amistat?

Quan en Martí i jo vam fer 25 anys d'amistat ho vam celebrar de forma discreta... Però arribats als 30 ja va ser més notori, i no tothom ens va mirar com a persones normals. Després va venir la pujada a la Universitat amb la Laura i la Montse, vint anys després de la primera vegada. I ara en Jose ha volgut celebrar que fa vint anys que ens va conèixer, en aquella mítica sortida de pont a l'Espluga de Francolí. No hi podíem pas faltar: els supervivents d'aquesta llarga amistat estàvem allà, presents i contents de retrobar-nos. Costa d'entendre? Jo crec que no tant. Hi ha poques coses que durin tants anys, i el cert és que ni la distància entre uns i altres, ni les diverses circumstàncies de les nostres vides han pogut amb nosaltres.

La Carme, la Mar, en Martí, en Juan Antonio, en Jose i jo mateix hem rememorat fa poc aquells dies. I encara que els cabells d'alguns no hi siguin tots i un parell ja siguin caps de família, la complicitat -potser modificada, potser engruixida o potser més madura- continua present entre nosaltres, fins al punt que seguim essent "aquella gent tan rara". Ara que hi penso... crec que sempre ho vam ser una mica de rars. I ara que hi caïc... mai ens en vam avergonyir. Ara menys.

De delgadeces y otras historias

2008-04-26T21:58:00.010+02:00

"Pero, ¡qué estropeada está esta perra!" o "¿Ya le das de comer?" o "¡Ay, pobre! ¿Que no te come?". Esta es una pequeña muestra de las frases más repetidas en los paseos que mantenemos yo y mi perra Björk (antes llamada Mar... ¡¡¡y que nadie me pregunte por el cambio!!!).

A parte de tener perro, cosa a la que no estaba acostumbrado, lo de los comentarios sobre la delgadez es algo que conozco bien y que he tenido que aguantar toda la vida: "Uy, que prim que estàs, no?". A este comentario, evidentemente, hay que ponerle cara de asco, pues lo que para otros podría parecer un piropo para mi era casi siempre una especie de desprecio. Y ya no os digo si yo iba en bañador o sencillamente desnudo, pues las costillas Armengolianas -herencia de mi padre y sus antecesores- despertaban toda clase de nauseas y caras de pánico. Supongo que mis pobres carnes les hacían revivir toda clase de escenas apocalípticas, próximas a los campos de Auswitch o Treblinka. (Siempre pensé que podría haber hecho de extra en "La lista de Schlinder"... Mira por donde, me habría hecho ilusión.)

Este es un país de redondeces y suculentas carnes. Se persigue la delgadez -cada vez con más ahínco y obsesión- y se admira un cuerpo sin grasas, siempre que antes haya habido el esfuerzo por borrar todo lo que sobraba. Si naces enjuto, en cambio, no tienes valor. No has hecho esfuerzo ninguno... y eso debe dar rabia, digo yo.

"Qué seco estás" es una frase lícita. "Qué gorda te has puesto" es una de las frases más castigadas por el código social; una auténtica afrenta que sólo se puede borrar batiéndose en duelo. Por cierto... he jugado con el masculino ("seco") y el femenino ("gorda") porque en general son los opuestos a los prototipos de cada género. No es que ser gordo esté bien visto, pero la ausencia de carnes en un hombre sólo es sinónimo de enfermedad, drogadicción o hambruna "etiope".

Me siento identificado con Björk (con la perra, no con la cantante) y también con mi sobrino Yerai, que pesa menos que yo a su edad... y que promete una interesante delgadez. Es por eso que les regalo este post, y estas bonitas fotos... que bien podrían llamarse "Adolescente con perro" o "Depresión canina" o "Rebelde sin causa... pero con perro".

Tío Montero y la rumba "destroyer"

2008-04-24T10:48:00.005+02:00

El pasado domingo, Sergio nos dio una gran sorpresa. Sorpresa anunciada, esperada y quizás intuida, pero sorpresa a fin de cuentas. El grupo Tío Montero se presentaba en el pub Calways y nos descubría a Sergio como un auténtico cantante-showman y animador de primera. Había nervios, como es natural, pues su cometido era más del que le tocaba y la ausencia del auténtico Tío Montero (existe, de verdad que existe) le ponía en un compromiso más que importante. Pero ahí salió la vena de artista, que con algunas tablas más puede ser la envidia de muchos grupos. ¡Suerte Sergio! Suerte con el grupo, que tiene canciones buenísimas (ahí está ese increíble himno que es toda una carta de presentación: "Estoy hasta los huevos") y un ritmo muy prometedor. ¡Suerte en los próximos conciertos, y sobretodo en el tan esperado del KGB! Os mereceis un buen escenario, un buen sonido y unas buenas condiciones (en el Calways había lo que había), pero sobre todo un buen público... que yo creo que lo tenéis ya asegurado.

Próxima actuación de Tío Montero
Jueves 22 de mayo. 22h. SALA KGB

Audrey & Cary

2008-04-23T01:13:00.009+02:00

Avui que és Sant Jordi volia recomanar, per a aquells que siguin cinèfils o simplement curiosos, les dues biografies que he llegit en el primer trimestre de l'any. Són de dos actors coneguts per tothom, dos actors insatisfets amb si mateixos malgrat l'enveja sana i l'admiració que tothom els hi va professar en vida, i també després de la mort. Dos actors que ja són mites, malgrat ells mateixos.

AUDREY (Audrey Hepburn, de Donald Spoto. Ed. Lumen) -

Nascuda a prop de Bruseles l'any 1929 i criada més tard a Holanda, Audrey Kathleen Ruston va ser una nena que va patir els estralls de la guerra, i que, segons la biografia, va tenir molts punts en comú amb una compatriota seva amb molta menys sort: Anna Frank. Per edat, per situacions comunes i sobretot pel moment històric les seves vides podien haver estat paral·leles, però a Audrey li quedava una segona part espectacular i plena d'èxits; res més lluny del que tothom esperava per a la filla de l'arruinada baronessa Van Hemstra.

Marcada pel divorci dels seus pares, pel contacte gairebé inexistent amb un pare que quasi l'abandonà, i pel caràcter eixut de la seva mare, Audrey va desenvolupar una gran inseguretat -mai es va creure una bona actriu- i un gran sentiment de culpa i dependència, cosa que es veuria reflectida en el seu llarg matrimoni amb l'actor Mel Ferrer. Altres homes de la seva vida van ser l'aristòcrata italià Andrea Dotti, el guionista Robert Anderson, i els actors William Holden, Albert Finney i Ben Gazzara.

El més curiós d'aquesta biografia és que et fa pensar en com hauria estat Audrey Hepburn d'haver estat més segura de si mateixa, i d'haver tingut al costat persones que l'ajudessin a recuperar la confiança perduda. El seu encant i magnetisme personal ho podien gairebé tot, menys convèncer-la a ella.

CARY (Cary Grant. La biografia, de Marc Eliot. Editorial Lumen) -

Aquesta és una biografia sorprenent en tots els sentits. Primer, per la poca simpatia que el biògraf té per l'actor. I segon, per revelacions importants i gens favorables a Grant: la seva gasiveria i el seu amor pels diners, la seva ambició desmesurada, la seva incapacitat per estimar i deixar-se estimar, la seva addicció a l'LSD, els més que pressumptes maltractaments a l'actriu Dianne Cannon (la seva penúltima dona), etc.

Grant, segons el llibre, va viure sempre obsessionat per controlar la seva vida. I dins d'aquest control entrava el de la seva carrera com a actor, cosa que en aquell temps xocava de ple amb la política dels estudis. Això li va crear antipaties cròniques entre els membres de l'Acadèmia de Cine, que mai li van perdonar la seva independència, el seu gran èxit popular, la seva homosexualitat més o menys manifesta en els cercles de Hollywood, i també les seves tedències polítiques més aviat esquerranes (va ser amic i defensor d'alguns dels condemnats a l'ostracisme per culpa de la caça de bruixes de Mcarthy).

En el llibre també es parla extensament de la seva llarga amistat amb Howard Hughes, i també amb actrius com Grace Kelly i Ingrid Bergman. Evidentment, l'autor tampoc es deixa en el tinter la seva amistat -més que espcial- amb l'actor Randolph Scott, amb qui va compartir casa durant anys, fins i tot després dels primers matrimonis d'ambdos actors.

AUDREY & CARY - Hepburn i Grant només van coincidir una vegada, tot i que l'actor ja havia estat a punt de ser la seva parella a "Sabrina" i també a "Arianne". Ell tenia 25 anys més que ella, però això no va impedir que fessin una encantadora parella a la comèdia d'intrina "Charada", tota una delícia d'Stanley Donen. Una pel·lícula ben recomanable, en la que apareix una increïble colla de secundaris molt i molt interessants: Walter Matthau, James Coburn i George Kennedy.

Miss "Cara de Pan de Leche"

2008-04-20T13:19:00.010+02:00

Tenía un profesor de cine en la Universidad que decía que Meryl Streep tenía "cara de pan de leche". El profesor era sudamericano, para más señas, pues aquí no sabemos muy bien que cara tiene el pan de leche. Sólo decimos eso de "tienes cara de pan", pero creo que mi profesor se refería a otra cosa... Se refería, quizás, a esa cara un poco hervida, siempre a punto para un sollozo o una lágrima sobrera.

Todo hay que decir que yo iba a la Universidad entre finales de los ochenta y principios de los noventa, justo en la época en la que decir que te gustaba Meryl Streep (a mi me gustaba, y me sigue gustando) estaba mal visto. Hacer una declaración de principos como esa era casi sinónimo de no estar a la última, de ser un "ñoño", un sensiblero o algo aún peor. Vamos, un antiguo.

Es cierto que la Streep había encadenado durante esos años una serie de películas que antes se llamaban "películas para mujeres", y que en los ochenta se llamaban simplemente "románticas, ñoñas o lacrimógenas" (no debemos olvidar que los ochenta fueron una década muy dura: triunfaba Rambo, gobernaban Reagan y la Thatcher, y en España la movida no daba tregua con los más sensibles). Entre las películas de esa época están "Kramer contra Kramer", "La mujer del teniente francés", "La decisión de Sophie", "Enamorarse", "Plenty", "Memorias de África", "Se acabó el pastel", etc. Algunas eran películas estimables, pero su condición de "románticas" hacía olvidar los inicios de la actriz, que había despuntado en la mítica y durísima "El cazador" o en el universo neoyorkino de Woody Allen con "Manhattan".

Hoy, después de lo que ha llovido; después de que la Streep dejara de ser nominada anualmente como tradición -eso daba mucha rabia-; después de verla en 25 películas más; y después de rebajar nuestros prejuicios... podemos afirmar que es una de las mejores actrices que ha dado el cine americano. Sólo hace falta ver sus últimos trabajos para darnos cuenta de que pocas pueden dar los matices que ella da a una mirada, a un gesto, a un simple movimiento. Podríamos decir también que ha envejecido con sabiduría, y que se ha adaptado al cine más actual ("Adaptation. El ladrón de orquídeas"), al más comprometido ("El mensajero del miedo", "Leones por corderos", "Expediente Anwar") e incluso al de géneros específicos, como la comedia ("La muerte os sienta tan bien", "El diablo viste de prada"), el infantil ("Una serie de catastróficas desdichas"), la animación ("Ant bully") o el musical ("Mamma mía").

Es sin duda la única actriz de su generación (en el apartado masculino estarían Jack Nicholson, Al Pacino, Robert De Niro, Chistopher Walken...) que se ha mantenido siempre en lo alto, desafiando la edad (está rondando los sesenta), las modas y los caprichos de la industria. Quizás Susan Sarandon, Jessica Lange o Michelle Pfeipfer podrían decir algo parecido, aunque lo cierto es que se prodigan menos y alguna incluso ha tenido que retirarse largas temporadas por falta de buenos papeles.

Este es, pues, un post reivindicativo, impetuoso y no preparado que se me ha ocurrido al leer la crítica de "Expediente Anwar", en la que -como siempre- lo mejor de la película sigue siendo su aparición... ¡Qué curioso! Los mismos críticos que le ponían "cara de pan de leche", ahora se arrodillan ante su talento. El tiempo lo pone todo en su sitio... e interpretaciones como las de "Los puentes de Madison" o "Las horas" son ahora absolutamente indiscutibles.

Diario Intermitentes de un Carnicero (III)

2008-04-12T11:30:00.007+02:00

Jueves 10 de abril.- A veces resulta difícil subirse a un escenario, pues las circunstancias personales pueden ser muy duras, o como mínimo contrarias al estado de ánimo que el teatro requiere. Si trabajas en la oficina, explicas la situación y, en determinados casos, pueden ser comprensivos... Pero en el teatro, tu ausencia significa la suspensión del espectáculo o, en el mejor de los casos, un apaño con prisas. Hoy agradezco a uno de los actores el esfuerzo de subir a escena y poner la mejor cara.

Viernes 11 de abril.- Salgo de casa sabiendo que quedan tres funciones. La perra llora. ¿Sabrá también que quedan tres funciones? El escenario, como casi cada día, está medio desmantelado. Sergio y yo, como casi cada día, volvemos a unir todas las cortinas y "cametas", que están sueltas y libres como el viento. Hora de empezar. Afuera, diluvia. Por efecto de las aguas, algunos "atrápalos" se caen de la lista, pero aún así pasamos de los 40... Mucha animación, hoy. La función va rodada, con ritmo (incluso demasiado) y el público, con bastantes conocidos, se engancha desde el inicio. Una curiosidad, que luego comentamos en el camerino: en la primera fila vemos una pareja, de unos 40 o más, que curiosamente... también estaba ayer. Nadie los conoce. ¿Son fans reincidentes... o es que repiten porque no se podían creer lo que vieron la noche anterior?

Sábado 12 de abril.- Día extraño. Público extraño. Ambiente extraño en general. Me quedo contento de mi trabajo, pero la sensación que pesa en el aire es contraria a eso... Unos a otros nos vamos contagiando el sinsabor de esta prometedora noche, y al final... me siento -y me hacen sentir- más "substituto" que nunca. Serán tonterías mías, seguro, pero son las mías... ¿qué le vamos a hacer?

Domingo 13 de abril.- Último día, última función. ¿Será la última de Carniceros? Podría ser... pero creo que seguiremos buscándole un final en otra parte, en otro escenario... Finalmente, se actúa. La de hoy es una función normalita, quizás para olvidar. Se nota el cansancio de los días -y a algunos... el de las noches- pero se suda y se saliva a tope para llegar hasta el final, dejando la piel en el negro suelo del Guasch o cayendo exhausto en alguna silla al final de la función. Sin aliento, sin agua y casi sin kilos (a Ginés le caen los remetidos vestidos de señora "gorda y fea") llegamos al final. Al final de esto... y al principio de no se sabé qué.

Passeig pel riu

2008-04-08T10:22:00.006+02:00

Crec que algunes de les millors coses que han fet els ajuntaments de les ciutats que m'envolten ha estat la recuperació d'espais naturals que havien esdevingut poc més que un abocador o una claveguera. Ho van fer Badalona, i més espectacularment Barcelona, amb les seves platges. I ho han fet també Sant Adrià i Santa Coloma amb el Riu Besòs.

Tots recordem encara les llegendes del Besòs, que jo gairebé no havia vist mai... si no fos perquè el tren passava per sobre en un determinat moment del trajecte. Es deia que les fàbriques de la zona, sobretot les de Montcada i més amunt hi abocaven tota classe de residus tòxics, entre els que s'hi comptava l'arsènic. Vaja, que gairebé s'hi havien creat peixos radioactius o deformes, com a la recents pel·lícules japoneses de monstres... Ara, però, es pot passejar per les lleres del riu, cobertes de gespa -regada i cuidada a diari-; s'hi pot anar en bicicleta, amb patins, amb nens...; hi han tornat aus que feia anys que ni trepitjaven la zona -jo juro haver-hi vist un flamenc... això sí, una mica despistat-; s'ha senyalitzat tota la zona, amb cartells informatius que comuniquen les crescudes -ara ben poques-, les hores de tancament del parc, etc.; s'ha obert l'espai a festes ciutadanes i s'ha aconseguit que uneixi i vertebri tres poblacions metropolitanes i que, a l'estiu, aquell sigui un camí ràpid fins a la platja de Sant Adrià.

En definitiva, s'ha aconseguit convertir en un espai de lleure una zona degradada i absolutament vergonyant. Suposo que molts dels que ho gaudeixen ara, sobretot nens i joves, no valoraran el fet i fins i tot ho consideraran insuficient -tampoc cal enganyar-se... les mancances són moltes i no estem parlant de Central Park-, però jo penso que hem avançat molt i molt. Recordo la contaminació salvatge dels anys setanta i vuitanta, el fet que tacar-te de petroli a la platja fos considerat normal, la conjuntivitis que vaig agafar a la platja de Badalona, la deixadesa de la Serralada de Marina, la trista imatge del mar en el vell i gris port de Barcelona... Aquests són els records dels espais de lleure a la meva infància, i per tant, no puc deixar de sentir-me alegre quan passejo pel riu Besòs -encara que a vegades faci una mica de pudor- o quan em banyo a la costa barcelonina -encara que la sorra sigui cada cop més escassa i l'aigua no estigui sempre neta del tot.

Diario intermitente de un Carnicero (II)

2008-04-07T00:37:00.005+02:00

Jueves 3 de abril.- Problemas en el Banco: David llega 10 minutos antes de la función. Hoy me pasa de todo: se me rompe la taza entre bambalinas, se me atasca la cremallera de la bomber, me dejo un par de frases (no se nota), el "amigo-mariquita" me da una patada en los huevos que me deja grogui unos segundos y, para postre, en la escena final se me caen los billetes al suelo nada más salir... Estoy fuera, completamente fuera... Y sin embargo, al acabar, más de un compañero o espectador-repetidor (de los habituales, vamos) me dice que nunca me habían visto tan compenetrado con Robert. Me quedo perplejo. Tendré que tomar nota.

Viernes 4 de abril.- La mejor actuación de todos nosotros desde que estamos aquí. No sé si habrá habido compenetración pero lo hemos pasado pipa, y creo que se ha notado. El "amigo-mariquita" se ha puesto de aceite hasta el moño... Manchaba sólo de mirarlo. ¡Qué barbaridad! Entre "cametas" me entero de que el miércoles un programa de teatro de la Cadena Ser nos hizo una crítica superpositiva. Vamos, que nos han puesto muy bien... y encima, alguien que "entiende".

Sábado 5 de abril.- Otra buena función. La gente se parte. ¿Influye que tengamos espectadores jóvenes? ¡Seguro! Pero creo que hoy hay buena sintonía en general. Siguen pasando cosas inesperadas en escena, pero ya las resolvemos en un abrir y cerrar de ojos... Todo fluye. Sergio vale un potosí. Pilar, un Perú. ¿¡Qué haríamos sin ellos!?

Domingo 6 de abril.- Cuesta. Hoy, cuesta. La función es de las buenas (quizás no de las mejores), pero es público ha despertado tarde. Lo mejor, interactuar con el público. Hay espectadores que no se cortan nada; hablan contigo como si estuvieran en el comedor de casa. Pero bueno... eso da juego. ¡¡YA SOLO QUEDA UNA SEMANA!! Lo digo con pena, ¿eh?

Any Rodoreda

2008-04-05T10:03:00.006+02:00

El proper 10 d'octubre es cumpliran els 100 anys del naixement de l'escriptora Mercè Rodoreda, un personatge cabdal, controvertit i imprescindible de la nostra literatura. És per aquest motiu que ja fa mesos que s'estan fent actes i homenatges de tot tipus, des de la teatralització de "La plaça del diamant" de la mà de Benet i Jornet, fins a exposicions, reedicions, etc. Jo, des de la meva humil posició i amb l'ajut del meu grup de poesia del Casal de la Gent Gran de Sant Feliu, també vull retre un petit homenatge. Amb la complicitat d'aquesta gent tan fantàstica, que tenen la valentia de fer tot el que els hi proposo, m'he centrat en una part quasi oblidada de l'obra de Rodoreda: la poesia.

Volia fer aquí un petit esment sobre els poemes de l'escriptora, perquè ja posats a recomanar, descobrir o aconsellar (com faig altres vegades) crec que els seus versos són d'una qualitat molt alta. Estan recollits en el llibre "Agonia de llum", un compendi de totes les poesies soltes o petits reculls que va anar confeccionant durant tota la seva vida. La majoria de poemes són sonets, dedicats molts a temes clàssics, però també a la natura... La natura com a pretext, com a metàfora de tot el món que Rodoreda va haver de viure; sobretot el séu món interior, torturat i afectat per una gran soledat i melangia.

De totes maneres, el poema que recullo aquí -un dels meus favorits- s'aparta una mica de les temàtiques més utilitzades. És un poema que jo considero quasi amorós, tot i que els seus protagonistes són antagònics, potser enemics... Un amor impossible, però absolutament inevitable.

CANÇÓ DEL DIABLE

Oh tu, que daures la llosa
i atures el vent quan vols
i fas plorar els rossinyols
quan tot en el bosc reposa,

jo sóc l'àngel que no gosa
ésser teu perquè no em vols
-mentre fas els gira-sols
et vaig desfullant la rosa.

Dolç enemic, cada cosa
porta el senyal de tots dos:
l'arrel dins la terra closa,
l'herba fresca i el blat ros,
la llum que posa colors
damunt la dàlia desclosa.

Cada cosa, cada cosa,
porta el senyal de tots dos.

Va arribar diumenge a mig matí...

2008-04-01T11:52:00.005+02:00

Va arribar diumenge a mig matí. La mirada plena de dubtes, els moviments lents i la precaució a flor de pell. Ara ja és aquí. Ve per quedar-se, però tots hem de fer un esforç, ja que el passat no ha estat fàcil i tots tres ho sabem. Fa un mes i mig, ella vagava perduda per les platges del Vendrell, bebent aigua de mar en un acte de desesperació i suportant el dolor que li provocava un os clavat al paladar. Després d'això: la intervenció de SOS Galgos, l'acollida temporal a casa del Pere, de l'Isabel... i ara, finalment, la nostra adopció. Es diu MAR, en record al lloc on va ser trobada, i esperem que l'accepteu i la tracteu com realment es mereix, i no com ha estat tractada en el passat. S'està recuperant, i ara per ara, dorm molt... però ja ha començat a bellugar la cua de contenta. Tota una alegria.

(Per qui estigui interessat en la tasca de SOS GALGOS, aquí teniu l'adreça d'aquesta associació destinada a recuperar a gossos que han estat salvatgement tractats. Bé, crec que tots coneixeu ja les històries dels caçadors que pengen gossos i les canòdroms que fins fa poc existien prop de casa nostra. Si no ho sabeu, aquí trobareu informació: http://www.sosgalgos.com/)

Diario intermitente de un Carnicero (I)

2008-03-31T14:23:00.007+02:00

Domingo 23 de marzo.- Reestrenamos con buen pie. Empezamos un Jueves Santo en el Guasch, y yo me pregunto aún de dónde sale el público. Me sonrojo al ver un cartel con mi nombre (extrañamente doble) en pleno Eixample. Me ilusiono cada vez que sabemos que la lista de Atrápalos sube y sube... y me pongo nervioso, mezclando responsabilidad e inseguridad a partes iguales. Robert me pregunta cosas que a veces no sé responder, y David rebosa optimismo, como siempre. Este reestreno me llena de esperanzas, y a veces pienso que también de dudas. ¿Qué sería yo sin una duda? Me extraño al hablar por messenger con el Bubu original, como si fuera un eco que viene de lejos... Él también está en el Guasch, pues muchas de mis palabras y de mis gestos fueron antes suyos. Me enorgullezco de tener un sobrino que apareció tarde, tan excepcional, tan único... y me preocupo por los tobillos y las rodillas de mi vedette preferida. ¿Qué sería de "Carniceros" sin Ginés? Me gusta ver a Xesca en los saludos, y me encanta oír risas sinceras. Sólo se trata de eso: de pasar un buen rato, de distraer... Y cuesta tanto. Tanto.

Jueves 27 de marzo.- Hoy ha sido un mal día. Bueno de actuación, malo de público. Ginés dice que se siente como de regreso a La Riereta, con esos públicos exiguos y esa entrega vocacional desde el escenario. Hace unos días aparecíamos en la Guía del Ocio como grupo Ménades... El error periodístico no sabemos de donde sale (seguramente de una mala lectura del dossier) pero hoy todos nos hemos sentido más Ménades que nunca; defendiendo a capa y espada la obra ante un público atónito, pero que finalmente se ha reído como el que más. ¡Qué difícil hacer reír a un teatro vacío!

Viernes 28 de marzo.- Me levanto con la sensación de estar donde siempre... Ayer casi se me mata el técnico, casi se nos caen los ánimos y Barcelona me recuerda que seguimos siendo off-off-off teatro... ¿La Semana Santa ha sido un espejismo? Pues no, parce que hoy empezamos a recuperar espectadores. La representación no sale tan rodada como otras veces, pero hablamos de los fallos al finalizar... Es bueno hablar de los fallos; hacer autocrítica (con mesura, eso sí). Aunque parezca evidente, no siempre ha sido así.

Sábado 29 de marzo.- El mejor de día de público esta semana... al menos, por ahora. Parece que se divierten. A ver las críticas de Atrápalo...

Domingo 30 de marzo.- Día extraño. Día especial, por muchos motivos. Salgo a actuar pensando en alguien, pero eso no me afecta. Estoy concentrado. Sí, hoy estoy concentrado. El público es frío, por no decir helado... pero al final, aplausos calurosos y algunos "bravos". Yo ya no entiendo nada.

En el soterrani de Benet i Jornet

2008-03-29T16:53:00.006+01:00

Josep Maria Benet i Jornet, el dramaturg català en actiu més veterà i amb més èxits, acaba d'estrenar a la Sala Beckett la seva darrera obra, "SOTERRANI". Val a dir que és una obra de la línia dura de l'autor, en les que un fet sòrdid i fosc engega una trama amb girs inesperats i un clima opresiu, sovint ratllant amb lo macabre o morbòs. "Desig", "Testament", "El gos del tinent", "L'habitació del nen" i alguna altra obra podrien formar part d'aquest grup selecte, que per a mi és un dels més atractius de l'autor.

"Soterrani", més que cap altra, juga fort amb el clima, amb les paraules com a armes de doble tall, amb el combat dialèctic, amb la intriga com a motor de la història... Podríem dir que l'esperit de "La huella", de Mankiewikz, o la truculència de "Paraules encadenades" corren per la sala de Gràcia, tot i que encomanades d'un cert aire pinterià... Val a dir, però, que "Soterrani" és molt més que tot això, ja que la seva factura absolutament "noir" serveix com a embolcall d'una situació i uns temes realment més transcendents, que no desvetllarem per por a xafar la guitarra.

M'atreviria a dir que el text de Benet i Jornet és un èxit. L'altra cosa que em costaria més de dir és que el muntatge que n'ha fet l'Albertí sigui tambè ún èxit total. Crec que parteix d'una bona premissa -l'austeritat del gest, de l'entonació i de la intensitat-, però al final l'acaba allargant en excés... i el que hauria de ser una història d'aquelles que fan contenir la respiració -estic completament segur que això era potencialment possible- acaba conventint-se en una execució tediosa, monòtona i avorrida. Sabent la història que hi ha al darrera, i sabent també l'admiració que tothom sentia pel text, no m'explico els badalls i la somnolència de molts dels assistents dimecres passat a la Beckett. Per tant, només puc donar-li la culpa al ritme imposat, a aquesta contenció salvatge que funciona a estones, i més en un personatge que en l'altre.

Als actors no crec que els hi poguem donar pas la culpa, perquè Pere Arquillué i Pep Cruz tenen qualitat contrastada, i està clar que s'esforcen de valent per no passar-se de la premissa albertiniana... tot i que Arquillué sembla trobar-se més incòmode que no pas Cruz, almenys a simple vista. Pep Cruz, en canvi, té moments brillants, i el seu personatge té tanta força que crec que quedarà per sempre més en la memòria de molts espectadors barcelonins.

Els thrillers d'Antonio Hernández

2008-03-27T10:56:00.008+01:00

Ja fa uns quants anys vaig descobrir en el cinema, quasi per casualitat, una pel·lícula d'aquelles que et deixen clavat a la butaca. Era "Lisboa", una pel·lícula amb un guió intel·ligent -i quasi inusual en el cinema espanyol, ja que barrejava el thriller i les road-movies amb gran solvència-; una interpretació antològica de la Carmen Maura; una direcció excel·lent... Darrera de tot allò hi havia l'Antonio Hernández, un director novell que just aquell mateix any tindria el dubtós honor d'estrenar la seva segona pel·lícula, "El Gran Marciano", una broma pesada i allargada a costa dels integrants del primer Gran Hermano televisiu. Ara, vist en el temps, entenem que aquell encàrrec li va servir per dirigir -paral·lelament- la que seria la seva original i particular òpera prima. A més, que els directors també mengen... i si no que preguntin a Bayona, que abans d'atemorir a Belén Rueda ho feia rodant els videoclips de Camela.

"En la ciudad sin límites" va ser, sense cap mena de dubte, el reconeixement unànime de crítica, públic i companys de professió. La pel·lícula va ser nominada als Goya, va aconseguir alguns premis i, sobretot, va fer que Hernández fos tingut en compte en l'estranya indústria d'aquest estrany país. La cinta -excel·lent, tot i que em quedo amb "Lisboa"- tornava a ser un altre thriller. En aquest cas un thriller emocional, de sentiments amagats, ocults... I així es diria, precisament, la següent pel·lícula, el següent thriller: "Oculto", una peli que no va tenir la fortuna de les altres i que va passar més desapercebuda... tot i que no va renunciar a un estil que Hernández anava recreant i perfeccionant, almenys estèticament.

Després va venir el gran "boom" comercial: "Los Borgia". Potser no és de les seves millors cintes -el casting (suposadament imposat) d'actors joves i televisius deixava molt que desitjar-, però sí demostrava que podia afrontar una gran producció. I a més, d'època!! Això sí, tornava a ser un thriller: aquest cop polític, de poder... quasi mafiós.

I ara ens arriba "El menor de los males", una pel·lícula que vull recomanar perquè sé que durarà poc als cinemes. Ve avalada pels premis del Festival de Màlaga, però val a dir que són uns premis que encara no influeixen massa al públic (a excepció, potser, de "Bajo las estrellas", descoberta també en el mateix festival). Aquesta última cinta, aquest últim thriller, ens retorna a l'Hernández habitual. Un Hernández que es recrea amb els seus personatges, amb un ambient opressiu -quasi teatral- i amb un guió juganer, imprevisible, intel·ligent. Torna a haver-hi una gran Carmen Maura, però també un portentós Roberto Álvarez en el paper d'un polític gallec de dretes -de centre, especifica ell- que menteix més que parla i que és a punt de ser anomenat president del partit (que ningú tregui conclusions precipitades; no, no és la vida de Rajoy). I no em vull oblidar de Verónica Echegui, la Juani de Bigas Luna que aquí ens recorda que és una de les actrius amb més futur dins del cinema espanyol.

No us la perdeu. L'obra és plena de trampes, de situacions rebuscades, de mentides... Imprescindible l'escena de la merda barrejada amb el discurs del polític, tot fotent-se una amanida!!

Nota: Per cert, cap dels cartells exposats aquí ha estat l'escollit per a la promoció de la pel·lícula. Desconeixem el perquè.

El mejor vestido de la historia

2008-03-23T10:44:00.015+01:00

Hace unos meses, la Revista In Style y la plataforma británica de canales de cine en TV, Sky Movies, dieron la vuelta a la lista de vestidos más famosos e icónicos (palabra de ellos, no me la he inventado yo) de la historia del cine. El número uno, que siempre había estado ocupado por el vestido blanco de Marilyn (el que se levantaba para arriba por culpa de un respiradero del metro de Nueva York) o el negro de Audrey (el que usaba para desayunar en frente de Tiffany's), fue substituido por un vestido reciente, tan reciente como para sospechar que alguno de los votantes estaba metido en la producción o distribución de la película... Bueno, al final la decisión, que podría haber quedado relegada a los lectores de la revista, dio la vuelta al mundo... y el vestido verde que Keyra Knightley usa en "Atonement" se ha hecho famoso y ha cobrado vida de una forma sorprendente.

No negaremos desde aquí que el vestido tiene su importancia en la película, que está muy bien llevado, muy bien retratado, que une muy bien la moda actual (alta gama, claro está) con la de la época en la que se desarrolla la película y que seguro puede convertirse en una especie de icono. Pero está claro que la historia del cine empieza ya a ser larga, y la lista de vestidos maravillosos (dejando ya de lado que influyeran o no en la moda del momento) es también muy larga.

Hay vestidos que se han convertido en iconos, como los ya citados. En esa lista también se podría añadir el de Rita Hayworth en "Gilda", el de Judy Garland en "El mago de Oz", etc. Pero por otra parte también hay vestidos que han destacado por su majestuosidad, por su importancia en el filme en el que participaban. Ahí cabrían, como no, todos los de "Lo que el viento se llevó", "My far lady" -mis preferidos, sin duda alguna-, alguno de "Orlando", el famoso vestido rojo de "Jezabel" -aunque la película era en blanco y negro-, casi todos los de "El último emperador" o "Las amistades peligrosas", etc. Y no querría dejar en el baúl de los recuerdos el famoso traje amarillo de "La bella y la bestia", así como muchos trajes Disney de igual efectividad (el de Cenicienta, el de Cruella de Vil, el de Blancanieves... o el mismo de la Reina/Bruja).

Por otro lado están los vestidos filigrana; es decir, todos aquellos que se recrean en si mismos y lucen majestuosidad, originalidad y fantasía. Ahí estarían los que diseñó Eiko Ishioka para el "Drácula" de Coppola, o bien los que lució Elizabeth Taylor en "Cleopatra", sin olvidar todas las maravillas que lucen en muchas películas japonesas de Zang Yimou ("Heroe", "La maldición de las dagas voladoras" y, sobre todo, "La maldición de la flor dorada").

También están los vestidos sueltos, aquellos que aparecen en una escena vanal o anodina, pero que resaltan por su diseño, por su calidad... Ahí estaba Grace Kelly luciendo un maravilloso vestido blanco y negro cerca de una indiscreta ventana por la que espiaba James Stewart; ahí estaban los impecables trajes chaqueta por las que se hizo famosa Joan Crawford en sus melodramas; ahí estaban los vestidos que lucía Maggie Cheung en "Deseando amar" (repetidos en corte, pero variantes en color y texturas); etc.

La lista de In Style y Sky Movies, por si a alguien le interesa, recoge los siguientes trajes, obedeciendo más a su influencia mediática y de moda que quizás a su belleza estética...

El verde de "ATONEMENT"
El famoso vestido blanco de "LA TENTACIÓN VIVE ARRIBA"
El negro con guantes de "DESAYUNO CON DIAMANTES"
El ajustado atuendo final de Olivia Newton-John en "GREASE"
El traje azul de Kate Winslet en "TITANIC"
El indescriptible e inimitable estilo neoyorkino de Diane Keaton en "ANNIE HALL"
El erótico corsé negro de la Kidman en "MOULIN ROUGE"
Otro corsé, pero con bombín: Liza Minnelli en "CABARET"
Los suntuosos trajes de la reina Cate Blanchett en "ELIZABETH" (parte I y parte II)
El famoso vestido del baile de Escarlata O'Hara en "LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ"

CARNICEROS - Temporada al Guasch Teatre

2008-03-14T02:00:00.004+01:00

Reobrir un teatre -com és el cas del Guasch- amb una companyia que es diu Liquidación por Derribo és, sense cap mena de dubte, agoserat, valent i encomiable. Si a sobre, aquesta companyia és la que jo dirigeixo... encara em sembla millor.

I és que des del 20 de març, i fins el 13 d'abril, estarem de dijous a diumenge al Guasch Teatre (C/ Aragó, 140) representant "CARNICEROS DE MILWAUKEE", l'obra que tantes alegries ens està donant. També ens ha donat sobresalts, ensurts i algun que altre disgust... però no cal oblidar que ens està obrint, de mica en mica, portes que per nosaltres encara no estaven obertes. Primer va ser la Mostra de Teatre de Barcelona, una cita important, i ara és aquesta mini-temporada a un teatre cèntric de la ciutat.

Els CARNICEROS tornen amb força, renovats parcialment en el seu elenc (ara jo assumeixo un dels personatges principals) i amb ganes d'atreure un públic que sabem que existeix. Ara només cal esperar que vingui.

¿Por qué los deportistas son de derechas?

2008-03-06T11:01:00.007+01:00

Sé que la pregunta es tendenciosa, pues no todos los deportistas -claro está- tienen esta preferencia política. Pero es curioso ver que cuando nos adentramos en campañas electorales siempre hay gremios que apoyan a uno u otro candidato: los artistas, con Zapatero; los deportistas, con Rajoy. Y es curioso ver también que son apoyos que, desde fuera, pueden parecer casi unánimes... porque ¿hay acaso algún artista que haya apoyado abiertamente a Rajoy estas elecciones? Alguno habrá, pero no ha sido muy comentado... pues creo que nadie quiere ir en contra de su gremio, ni ponerse en contra de su entorno. Lejos han quedado ya los tiempos en que Julio Iglesias, Norma Duval, Raphael y Lina Morgan apoyaban o flanqueaban a Aznar en sus mítines. Supongo que es porque ya están todos medio retirados... (¡¡Ay, no... que Rafael repite cada año en el especial de Noche Buena!!)

Entre los deportistas de élite que apoyan esta vez al candidato popular están los atletas Marta Domínguez, Niurka Montalvo y Abel Antón, los gimnastas Jesús Carballo o Almudena Fernández, el ex-futbolista Emilio Butragueño, las judokas Miriam Blasco e Isabel Fernández, el ciclista Eduardo Chozas o el ex-seleccionador de España de baloncesto, Lolo Sainz, entre muchos otros. Como véis, las disciplinas son variadas, y los nombres bastante conocidos. Pero mi pregunta sigue en el aire... ¿Por qué los deportistas son mayoritariamente de derechas?

Puedo entender que los artistas, en general, sean mayoritariamente de izquierdas, puesto que tienen una visión de la realidad social mucho más abierta, más liberal y poco afín al conservadurismo del PP. Para hablar en plata, los artistas -desde siempre, incluso ya desde sus orígenes en Grecia- son "gente de mal vivir" que no encaja con los pensamientos más moralistas y conservadores. Y menos ahora, que la Iglesia vuelve a ponerse abiertamente al lado de la derecha (artistas y curas nunca han hecho buen matrimonio).

Pero... ¿por qué los deportistas? ¿Puede ser por las promesas electorales de Rajoy (mayor inversión, etc.)? ¿Puede ser porque algunos deportistas de élite (no todos) provienen de familias acomodadas, afincadas en la derecha desde siempre? ¿Puede ser que el hecho de ganar mucho dinero (caso de los futbolistas) te haga replantear tus ideas políticas? ¿Puede ser que las concentraciones, el esfuerzo individual, la lucha por la superación... acaben fomentando una mentalidad más conservadora? ¿Puede ser que se sientan descuidados o abandonados por parte de la Izquierda? ¿Puede ser que la mentalidad de gremio -y eso va también para los artistas- tenga una influencia decisiva?

Son preguntas sin respuesta. O preguntas que pueden tener múltiples respuestas. O preguntas que pueden ser rebatidas de cuajo... No lo pongo en duda. Sólo sé que muchos deportistas expresan este apoyo al Partido Popular, y yo no dejo de sorprenderme. Cuando el tenista Juan Carlos Ferrero se posicionó al lado de Aznar en 2003 pidiendo el travase del Ebro (ojo, que el tema vuelve a estar sobre la mesa) pensé que era un caso aislado... Y no. Este año hemos visto mítines exclusivos del PP para deportistas, con tatami incluido y llaves de judo trucadas que permitían a Rajoy erigirse como vencedor.

Aún así, cabe decir que, para no faltar a nadie, otros famosos deportistas como Fermín Cacho, Reyes Estévez o Gervasio Deferr se han puesto al lado socialista, junto con un aparatoso y abultado número de artistas varios: Soledad Jiménez, Jesús Vázquez, Fran Perea, Miguel Bosé, Cayetana Guillén Cuervo, Judith Mascó, Boris Izaguirre, Juan Echanove, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel, Ana Belén, Miguel Ríos, Nuria Espert, Enric Majó, Pep Munné, Rosa Novell, Lluís Pascual, Mario Gas, Lluís Marco, Ferran Madico, Pedro Almodóvar, José Luis Cuerda, Manuel Gómez Pereira, Mariano Barroso, Vicente Aranda, Manuel Gutiérrez Aragón, Marisa Paredes, María Barranco, Álvaro de Luna, Concha Velasco, Andrés Vicente Gómez, Juan Luis Galiardo, Cristina del Valle, Rosa León, Rafael Azcona, Juan Goytisolo, Günter Grass, José Saramago, Bernardo Bertolucci, Daniel Baremboim, Luís Puenzo, Antonio Skármeta, Leonor Benedetto, Marilina Ross, Carlos Fuentes, etc.

La mala llet de Sagarra

2008-03-06T10:19:00.008+01:00

Per qüestions que ara no venen al cas, he estat fullejant aquests dies els poemes satírics que Josep Maria de Sagarra va escriure al llarg de la seva vida literària. Són poemes que, en algun cas, van ser publicats en revistes, però que generalment van ser manuscrits (fins i tot darrera d'un plat) i lliurats a la persona a la que es referien. Altres vegades van ser apresos oralment, i van circular de boca en boca. En d'altres, com en el cas de la famosa i escandalosa "Balada de Fra Rupert", es copiaven els versos a mà i es passaven d'amagat entre les coneixences de l'escriptor.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè he trobat un poema dedicat al teatre, i m'ha fet tanta gràcia que no vull desaprofitar la ocasió de reproduir-lo. El poema va sorgir (estem als anys 30 o 40 del segle passat) quan va començar a córrer la notícia que un conseller de la dreta havia concedit una subvenció considerable a una actriu catalana força coneguda, amb el propòsit que pogués fer una temporada de teatre. Veiem, doncs, com Sagarra critica obertament el favoritisme, sense anar-se'n per les branques ni sense ocultar el que ja corria en boca en boca (mai millor dit) per tot Barcelona.

La qüestió del teatre,
del teatre català,
és una qüestió de catre,
que tractaré d'explicar.

Amb els quinze mil de l'ala,
que l'han tret del compromís,
es fa mamar la cigala
el conseller don Lluís,
que diu amb paraules lasses,
en sentir els senyals primers:
"Ai, Mercè, si te'ls empasses,
te'n daré quinze mil més".

(Si a algú li fa gràcia consultar alguns poemes satírics més pot fer-ho a http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/sagarra/sagarra.html. Allà hi trobarà la Balada de Fra Rupert, a la que ens referiem abans. En temps d'una duríssima, intolerant i enrabiada Conferència Episcopal, no m'he atrevit a publicar-lo... Llegiu-lo, llegiu-lo... que riureu una estona!)

Setmana Tràgica pel teatre barceloní

2008-03-02T18:05:00.007+01:00

El dimecres ens assabantàvem que el Guasch Teatre havia estat precintat temporalment per incumplir la normativa de seguretat contra incendis, i ja a finals de setmana veiem que la Sala Beckett s'havia salvat pels pèls -només pels pèls- de ser desallotjada del local de Gràcia en el que porta més de 20 anys. Tot i així, l'ordre judicial posa en safata a la immobiliària Núñez i Navarro la oportunitat de rescindir de nou -ara amb totes les formalitats legals- el contracte de lloguer que té amb el teatre.

Què està passant? Totes les institucions es felicitaven a principis de temporada per l'obertura de dos nous espais teatrals (el Teatre del Raval i el TGB), però ara -davant de les gravíssimes dificultats de dues sales històriques- callen com monges de clausura... Ni en temps d'eleccions, importa el teatre? Deixaran morir a la Beckett sense haver dit ni "mu"?

A més, són les mateixes institucions -concretament, l'Ajuntament de Barcelona- les que han ordenat el tancament temporal del Guasch. I diuen que per incomplir la normativa de seguretat!! Bé, perdonin si arribats a aquest punt la gent de la professió -o fins i tot els aficionats- ens descollonem de riure... Desconec si realment en aquest teatre es compleix la normativa al peu de la lletra, però tots hem treballat o assistit com a espectadors a sales, teatrets, teatrots i altres coses per l'estil que -aparentment- ni tan sols saben que existeix una normativa. Vaja, locals que no arriben ni a l'alçada de la sabata a les instal·lacions del Guasch. I no parlo només de "llocs on es fa teatre", sinó de sales que estan supersubvencionades per totes les institucions d'aquest estrany i aleatori país.

Confiem que el Guasch obri molt aviat, ja que sembla que els incompliments no són tan greus... Almenys, no tan greus com per tancar un negoci (es tanquen tan ràpidament les fàbriques o locals de restauració i oci que no compleixen la normativa?). I confiem també que Núñez i Navarro no pugui amb la Beckett, tot i que això ja ho veig més i més difícil... sobretot, sense el suport institucional, i fins i tot de la mateixa professió.

Òpera salvatge

2008-03-02T00:58:00.010+01:00

Diuen que el Liceu és de tradició wagneriana i straussiana; és a dir, que les notes de Richard Wagner i Richard Strauss han estat, i segueixen essent, les que més han sonat i les que més satisfan al públic entès d'aquest gran teatre. És potser per això que gairebé cada any aquests dos difícils compositors -difícils per les seves posades en escena, pels riscos argumentals, per una música complexa i per una gran dificultat vocal- acostumen a treure el cap en les programacions. Això no seria d'estranyar en països centre-europeus, però sembla que en un país com el nostre les arrels haurien de ser més verdianes o puccinianes... Però és clar, els catalans -quan ens ho proposem- som més germànics que napolitans.

Aquesta temporada, Strauss -res a veure amb la família dels valsos i les polques- ha tornat a la cartellera amb una de les seves grans peces: "ELEKTRA". Juntament amb "SALOMÉ" o "EL CAVALLER DE LA ROSA", aquesta òpera salvatge i enèrgica completa el gran testament operístic del compositor alemany, que també és autor d'"Ariadne auf naxos", "Intermezzo", "Arabella" i la famosa composició simfònica "Así habló Zarathustra", entre d'altres. A "Elektra", se'ns explica una part de la història de la filla de Clitemnestra, just en el moment en què espera a Orestes i planeja la venjança contra la seva mare i el seu padrastre.

L'obra que s'ha pogut veure al Liceu -i també a unes quantes sales de cinema del país, com a experiència única i novedosa- està dirigida per Guy Joosten, que aconsegueix moments dramàtics i teatrals que fa temps que no veia en cap escenari d'aquesta ciutat. Em sap greu dir-ho, però últimament m'emocionen més els espectacles d'òpera que la majoria d'espectacles teatrals prefrabricats i esterilitzats que es veuen en quasi tots els teatres barcelonins, i també madrilenys. Tot i la seva premeditada artificiositat, l'òpera ens està servint darrerament alguns moments absolutament catàrquics, veritables.

Les cantants Deborah Polaski, Eva Marton i Ann-Marie Backlund deuen haver tingut alguna cosa a veure amb les seves increïbles actuacions (tant interpretatives com vocals). Però també hauran influït l'escenografia de Patrick Kinmonth; les idees del director, que transportaven tota la cort grega cap a una mena de temps i espai irreals, amb reminiscències de l'imperi romà i del Tercer Reich; la portentosa música de Richard Strauss, magníficament interpretada per l'oquestra del Liceu; etc. Molta genialitat unida per atemorir al públic present amb una força i una energia inusitades. "Elektra" és, sense cap dubte, un cop de puny a l'estómag. Una peça relativament curta, interpretada sense interrupció i amb una crispació que comença amb la primera escena i acaba amb el sanguinolent i terrible desenllaç. Una obra mestra.

BODA EN ROJO Y NEGRO

2008-02-26T21:18:00.013+01:00

Si los colores de la última gala de los Oscars fueron el rojo y el negro, cabe decir que en la boda de Sara y Carles, también. Y es que los invitados los sorprendimos con esa limitación cromática, que finalmente resultó de lo más acertada y elegante. Vamos, que hasta la chica que ofició la boda no salía de su asombro cuando levantaba la vista y veía a todos los invitados rojinegros invadiendo el dorado salón de Can Buxeres.

Esta fue, sin duda, una boda original, divertida y llenísima de cariño hacia los dos contrayentes. Creo que se lo han ganado, pues son personas muy especiales y muy queridas en todos sus entornos (el familiar, el teatral, el laboral, el universitario...) Y es por todo esto que todos los invitados se volcaron en hacer de esta fiesta algo diferente, único. Fue una boda interactiva, participativa, en la que los mismos invitados hacían de guías, camareros o someliers. Incluso de cura, monaguillo y feligresas (bueno, eso es otra historia... un poco larga de contar).

Fue una boda de niebla en la autopista; una boda con maletas y sacos de dormir; una boda de linternas en la noche; una boda de cena, desayuno y comida; una boda con sus cerillas y sus bolas de coco; una boda con macetas; una boda con cumpleaños incluido; una boda de chuchos y croissants rellenos por la madrugada; una boda con pijamas; una boda con duelo de baile; una boda con sirtaki; una boda con música de Benny Hill y otras perlas...; una boda con su rato de guateque; una boda con risas y ronquidos... Una gran boda. Una boda que no olvidaremos.

Y todo esto lo recojo aquí en unas cuantas imágenes, en unos cuantos instantes. Fueron muchos más, evidentemente. Y creo que cada uno guardará un recuerdo, una anécdota, un chascarrillo... Pues si queréis podéis dejar los comentarios, y cuando el matrimonio Berbel-Mejuto vuelva de París aquí se lo encontrará... mezclado y revuelto.

Y al día siguiente... Después de la fiesta...

"Esto es para los cómicos de España"

2008-02-25T15:08:00.013+01:00

"Mamá, esto es para ti. Esto es para ti; esto es para tus abuelos; para tus padres, Rafael y Matilde. Esto es para los cómicos de España, que han traído como tú el orgullo a nuestro oficio."

Con estas emotivas palabras, Bardem recogía ayer por la noche su merecido Oscar por ese increíble, cruel y sádico Anton Chigurth, uno de esos personajes que se queda clavado en la retina del espectador y que ha entrado ya directo en la historia del cine. Debo decir que no creo que sea el personaje más difícil de su carrera, ni el más arriesgado, ni mucho menos el que más faena le ha dado... Debo decir, porque así lo creo, que para hacer ese personaje necesitas primero un guionista que te sirva semejante bombón, una presencia física imponente y unas cuantas tablas. Lo dejas en manos de los directores, y el resto está hecho. Eso sí, la película de los Coen sin Bardem no hubiera sido la gran triunfadora de ayer en Hollywood.

En cuanto al resto de premios, decir que las previsiones se fueron cumpliendo una a una, menos en el caso de las actrices... pues ahí la academia nos salió por peteneras. En mejor actriz, la favorita era Julie Christie, pero ganó la francesa Marion Cotillard (segunda actriz en la historia de los Oscar, después de Sofía Loren, que gana un Oscar por hablar en un idioma diferente al inglés). En secundarias, en cambio, la increíble y estupenda Tilda Swinton desbancó a las favoritas: Cate Blanchett i Amy Ryan.

La gala fue más o menos rápida, más o menos divertida... pero un poco anticuada estéticamente. El decorado, "kitsch", como siempre, y los números musicales me parecieron bastante de cartón-piedra, sobretodo los últimos de "Encantada". Vaya, que después del look "modernizado" del año pasado, con los originales vídeos de "foto-matón", las salidas de tono de Ellen Degeneres y las imágenes animadas que construía un grupo de bailarines, parece que hemos vuelto para atrás... Bastante atrás.

Los modelos de las actrices volvieron a llamar la atención en la alfombra roja, como no. Pero lejos de ese estallido de colores que se anunciaba como última tendencia, nos sorprendimos al ver mucha contención en los diseños, y sobre todo mucha unidad cromática: mucho negro, mucho rojo... y poco más. Las mejores, para mi gusto, Hillary Swank, Anne Hataway, Hellen Mirren o la siempre correctísima Nicole Kidman. Muy bonito el vestido de Calista Flockhart; horroroso lo que llevaban Diablo Cody y la acompañante de Daniel Day-Lewis; y original, el modelo de la siempre original e inclasificable Tilda Swinton. Por cierto... una maldad: se rumorea que Marion Cotillard le robó el vestido a la que hace de Sirenita en Eurodisney-París. Eso sí, le faltaba la cola de pescado.

El retorn més LÚCID de la temporada

2008-02-17T22:39:00.007+01:00

La Sala Beckett ha tornat a programar, des de dimecres passat, "LÚCID" de Rafael Spregelburd. Aquesta obra, que l'any passat va ser tota una troballa entre les peces de petit format representades a Barcelona, ens explica la història d'una noia que torna per reclamar al seu germà el ronyó que li va donar fa anys per salvar-lo d'una mort quasi segura. Val a dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Val a dir també que la peça va sorgir d'un acord entre Sala Planeta, Festival Temporada Alta, Diputació i Ajuntament de Girona, més la col·laboració i el suport de Sala Beckett. Per tant, un espectacle d'origen gironí, però absolutament encomanat de la "dramatúrgia catàstrofe" d'un argentí únic i molt estimulant, teatralment parlant. Em refereixo a Rafael Spregelburg, que vaig tenir el gust de conèixer fa cosa d'un any i mig... Entre els actors, gent tan estupenda com la Cristina Cervià, la Meritxell Yanes, en David Planas i l'Oriol Guinart. Es pot veure a la Beckett fins el 2 de març.

Sanguinolenta i Burtoniana

2008-02-17T21:14:00.009+01:00

"Sweeney Todd" ha arribat ja a les nostres pantalles, i ho ha fet empastifant-les de sang per tot arreu. La nova pel·lícula de Tim Burton, però, a més de sanginolenta és també un homenatge molt particular a les llegendes del Londres decimonònic, al terror de La Universal, o al d'aquells pioners del cinema que van donar cares terrorífiques a actors com Boris Karloff, Bela Lugosi o Lon Channey (Johnny Depp, sens dubte, és una combinació modernitzada i estilitzada de tots tres). Ja sigui amb la magnífica direcció artística, amb la tenebrosa fotografia, amb un vestuari decadent o bé amb una perruqueria i un maquillatge volgudament tètrics, Burton construeix un film d'una bellesa especial... que tot i estar a disposició de l'excel·lent música d'Stephen Sondheim, aporta també una visió pròpia a aquesta història. Burton no pot deixar de ser Burton.

LA SOLEDAT... ÉS UN TERRAT AMB ROBA ESTESA

2008-02-10T13:57:00.000+01:00

Gràcies a l’inesperat èxit en la darrera edició dels Goya –després direm que els premis no serveixen per a res- “La soledad” ha tornat als cinemes. Suposo que no tindrà una carrera comercial espectacular, sobretot ara que coincideix amb tots els pesos pesats dels Òscars, però quasi segur que supera amb escreix aquells minsos 40.000 espectadors que va fer en les seves poques setmanes d’exhibició, allà per l’estiu del 2007…

“La soledad” és una pel·lícula seca, aspra, rotunda. Una de les cintes que més m’ha impressionat en els últims anys; un autèntic cop de mall al mig del crani. I no ho és per la seva violencia, pels seus efectes especials o pel seu dispendi de producció (tot el contrari), sinó per la seva incòmoda proximitat, pel seu retrat hiperrealista de la societat en la que vivim. Crec que d’aquí a 30 o 40 anys serà una de les cintes imprescindibles per saber com es vivia a l’Espanya de principis del segle XXI, quines eren les inquietuds i preocupacions dels ciutadans, o bé quines eren les pulsions que movien la relació personal entre pares i fills, entre germans, entre parelles o simplement entre coneguts ocasionals.

El cinema de Jaime Rosales –director del film- té el poder d’hipnotitzar-me, d’estimular la meva capacitat d’observació. Ho va fer a “Las horas del día” –un magnífic i realista retrat d’un psicòpata- i ho aconsegueix del tot en aquesta nova pel·lícula, que s’ha d’anar veure sense prejudicis i amb la intenció de deixar-se arrossegar per una proposta “voyeurística” elevada a l’enèsima potència.

Rosales planta la càmara i mostra el que succeeix. Esborra completament el paper de narrador directe o indirecte i es limita a mostrar. Això pot posar nerviós, perquè com a espectadors no hi estem acostumats, però si s’entra en el joc pot resultar fascinant. A més, a “La soledad” tenim un afegit: la polivisió.

QUÈ ÉS LA POLIVISIÓ?

No content en mostrar-nos un pla estàtic, moltes vegades des d’un lloc insospitat i quasi anticinematogràfic –fet que accentua la sensació d’estar espiant els personatges-, Rosales divideix la pantalla en dos en moltes de les escenes del film. Cada part de la pantalla mostra un racó diferent de l’escena; un racó que segurament no podríem veure en un pla normal. Moltes vegades en aquest racó no passa res, i fins i tot està buit de personatges (a vegades tota la pantalla està exempta d’actors, que actuen fora de càmara). Per a què serveix, doncs, tot aquest artifici? Bé, cal veure la pel·lícula, perquè tot i que pugui sobtar... al final a ningú li estranya veure habitacions buides, terrats solitaris o passadissos inhabitats en una pel·lícula que parla de la soledat, però també de l’absència, de les coses efímeres... Per a mi, la roba penjada que es veu en una de les últimes escenes del film aconsegueix un nivell poètic que poques vegades he vist en una pantalla. Tant, amb tan poc. Realment extraordinari.

A tot això li hem de sumar una planificació molt curosa, un sentit del cinema absolutament clàssic i respectuós, i sobretot unes interpretacions que són... trossos de vida. Atenció a Sonia Almarcha –tota una revelació- i sobretot a Petra Martínez, que interpreta una de les dues mares més ben retratades de tot el cinema espanyol (l’altra, evidentment, la que feia María Galiana a “Solas”).

La ressaca dels Goya

2008-02-06T21:39:00.000+01:00

Tenint en compte que aquest bloc segueix amb atenció els esdeveniments teatrals i cinematogràfics més importants (bé, els que a mi m’interessen), no podíem passar per alt la Nit del Cinema Espanyol: el lliurament dels Premis Goya. A aquestes alçades tothom sap que EL ORFANATO no va ser la millor pel·lícula, i que la Verdú i l’Alberto San Juan van veure recompensada finalment la seva ja llarga trajectòria, i sobretot el seu bon moment professional. També sabem que l’Alfredo Landa es va encallar en una espiral sense fi, i que l’Elsa Pataki va ser la més elegant, juntament amb Belén Rueda, Silvia Abascal i, fins i tot, Blanca Portillo, que lluïa amb prestància un difícil model del sempre difícil David Delfín. A aquestes alçades ho sabem gairebé tot, però deixeu-me de tota manera donar la meva opinió de tot plegat...

Per començar, el triomf de LA SOLEDAD deu ser, segons el que diuen, força merescut. La primera sorpresa va ser que la nominessin, ja que en la cartellera havia durat quatre dies. Però després va venir el premi Fotogramas atorgat pels crítics espanyols, i ja durant la cerimònia vam veure que el premi d’actor revelació anava per a un dels seus protagonistes. Això em va fer pensar que els acadèmics volien donar una sorpresa. No em va estranyar gens, perquè ja ho han fet en altres sonades ocasions: TESIS va guanyar en front de EL PERRO DEL HORTELANO, la gran favorita d’aquell any; EL BOLA va poder amb LA COMUNIDAD; i LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS va escombrar a OBABA just ara fa dos anys. Per tant, el triomf era possible.

Ara bé, no deixa de ser curiós que un film tan radical, tan petit, i tan poc vist com aquest, pugui captar la atenció dels acadèmics. Aquí és on entren les meves hipòtesis... Jo crec que en un any en que la producció cinematogràfica espanyola no ha estat massa lluïda, els senyors votants han volgut premiar la qualitat. Volien fer prevaldre els criteris més cinematogràfics enfront dels purament comercials. Ara bé... ¿havien vist LA SOLEDAD per saber que era millor que les altres? Suposo que uns quants sí, però molts altres deuen haver tingut com a referència la primera obra de Jaime Rosales (LAS HORAS DEL DÍA, excel·lent i altament recomanable) i sobretot l’èxit de crítica obtingut a Cannes ara fa uns mesos. LA SOLEDAD portava ímplicita l’etiqueta de “qualité”, enfront de la comercialitat de EL ORFANATO, el costumisme de SIETE MESAS DE BILLAR FRANCÉS i l’estampeta històrica i benintencionada de TRECE ROSAS. Sigui com sigui, crec que aquest any serà una excepció, i dubto molt que en les properes edicions comencin a acaparar les candidatures autors experimentals, com ara José Luís Guerín, Marc Recha o fins i tot Julio Medem, a qui no estimen pas gaire els acadèmics.

En quant a la Gala, crec que va ser el que havia de ser: una Gala. Amb això vull dir el que sempre he pensat, que és molt difícil fer d’un lliurament de premis un programa de televisió. Tot i així, hi va haver moments brillants, com els petons de Corbacho a la Pataki o a... Alejo Sauras!! (per a mi el més guapo de la nit, tot i que mai m’ha agradat gaire). També va ser brillant la imitació del discurs de la presidenta o el gag final disfressat de Javier Bardem. Tot i així, el nivell va ser més baix que el de l’any passat, i a jutjar pels comentaris fora de to del presentador (només calia veure la cara d’alguns) dubto que l’any que ve repeteixi.

Res més. Un post llarg, sí senyor. Ara ja només resta anar a veure LA SOLEDAD, que pel que he llegit es reestrena aquest divendres una altra vegada. Esperem que tingui més sort.

Els MAX són d'ANIMALARIO

2008-02-05T00:52:00.000+01:00

Partia com a favorita (11 nominacions), i després de l'èxit de crítica i públic semblava lògic que els Max la reconeguessin com a millor de l'any. Això semblava... però finalment, els Premis Max de les Arts escèniques (eclèctics, variats i capriciosos) han abandonat "Plataforma" -el millor espectacle de Calixto Bieito en molts anys- a la seva sort, i han tornat a premiar al grup Animalario. I dic que han premiat al grup més que al muntatge, perquè el "Marat-Sade" que van presentar aquest any passat va ser molt discutit i llargament criticat.

Animalario és un grup que cau bé. El seu tarannà progre, el seu inconformisme i la seva radicalitat de manual els converteix en els nens mimats del teatre espanyol. A la gent de la faràndula els hi agrada que hi hagi actors i directors combatius, contestataris i desllenguats, com és el cas d'Alberto SanJuan (l'ànima del grup), Andrés Lima, Guillermo Toledo, Juan Mayorga, etc. I és per això que en el 2004 van guanyar el Max per "Alejandro y Ana", el 2006 per "Hamelin" i en el 2008 per "Marat-Sade". Any sí, any no. Tota una proesa!!

No cal dir que lamento la mala fortuna de Bieito i del seu equip, que l'any passat ja es va quedar amb la canya sense peix, tot i les moltíssimes nominacions de "Peer Gynt". Aquesta vegada encara han arreplegat el premi al millor secundari (Carles Canut) i el premi a la millor il·luminació. Dos premis d'onze possibilitats. Mal promig.

Els premis de millor actor i millor actriu van ser per a dos veterans en això dels Max. La millor actriu va ser Vicky Peña, que ja en té dos. I el millor actor, Francesc Orella, que ja en va guanyar un fa anys per "La caiguda". La millor actriu de repartiment ha estat Gloria Muñoz per "Homebody Kabul".

Com podeu veure, molts catalans entre els premiats... Però normalment són catalans que treballen en espectacles produït i realitzats a Madrid. "Plataforma", en canvi, va ser produïda a Catalunya... i ja veieu que no ha tingut pas massa sort. I no vull ser mal intencionat, però en aquests premis prima molt el corporativisme i les coneixences o amistats. I si no, per què en onze anys de Max no tenen cap premi Bieito, Rigola o Albertí? Bé, això requeriria un post llarguíssim, i potser ho deixaré per a una altra ocasió.

MARAT-SADE (3 premis): Millor espectacle teatral; Millor director; Millor producció.
PEQUEÑOS PARAÍSOS (3 premis): Millor espectacle de teatre infantil; Millor escenografia; Millor disseny de vestuari.
EL ENEMIGO DEL PUEBLO (3 premis): Millor actor; Millor adaptació teatral; Millor composició musical.
ASCENSO Y CAÍDA DE LA CIUDAD DE MAHAGONNY (2 premis): Millor espectacle de teatre musical; Millor direcció musical.
HOMEBODY KABUL (2 premis): Millor actriu principal; Millor actriu de repartiment.
PLATAFORMA (2 premis): Millor actor de repartiment; Millor il·luminació.

Els pacients de GIRASOL ingressen al TEATRENEU

2008-02-04T19:54:00.000+01:00

Des d'aquest proper dimecres, 6 de febrer, el grup Teatro a la Intemperie oferirà "BIENVENIDO A GIRASOL" al Teatreneu (C/ Terol, 26). Serà tots els dimecres, a les 21 hores. Si no heu vist aquesta obra, escrita i dirigida per Denise Despeyroux, us la torno a recomanar. Passareu una bona estona: riureu, pensareu i us emocionareu amb uns personatges molt i molt entranyables.

Pasión salvaje en la hierba... y otras bestialidades

2008-01-29T14:51:00.000+01:00

Intentando recordar su pasado “bacantil”, Sara y Ginés han decidido enzarzarse (nunca mejor dicho) en este apasionado y bucólico reportaje fotográfico. Madreselvas, hiedras, riachuelos y cascadas de mentira adornan estas fotos de estilo asalvajado, que National Geographic ya ha comprado para su próximo número de primavera. De momento, avanzamos las fotos más pudorosas y os emplazamos a ver todas las revistas de naturaleza que salgan a partir de ahora, así como los Documentales de la 2. En alguno saldrán. ¡¡Fijo!!

(Modelos: Sarita y Ginesín. Fotos: Son del Armengolo ese... Estilismo: Vittorio & Luchino, venidos a menos. Ella luce sudadera azul con capucha rosa a topos azules, y jersey verde loro asomando por debajo. Él desluce un jersey MÍOOOO, que destrozó para el reportaje.)

Despedirse a lo grande

2008-01-29T12:16:00.000+01:00

Sara y Carlos han decidido casarse. Y sus amigos han decidido despedirles la soltería... pero como muchos son gente de la farándula, o receptivos a ella, han decidido despedirles... a lo grande, de forma original y con muchas risas. Total: un fin de semana en el campo; un retroceso a nuestra infancia; juegos y disfraces; narices de clown y combinaciones de señora... Todo mezclado, bien meneado, y con una buena dosis de alegría y cariño. Ya no entenderé ninguda despedida de soltero/a sin jugar al Identity, a las carreras "a ciegas", al enredo, a las pinzas, etc. ¡Ya no entenderé una despedida de solteros sin agujetas!

Una nit amb Vicky Peña

2008-01-25T17:20:00.000+01:00

Pel Grec de l'any 2002, la companyia anglesa Cheek by Jowl -dirigida pel prestigiós Declan Donnelan- va portar al Teatre Lliure la seva versió de "Homebody-Kabul". Vaig anar-la a veure sense saber pràcticament res de l'obra, ni gairebé de la companyia. Hi anava atret per l'autor del text, Tony Kushner, del que havia gaudit enormement amb el seu "Àngels a Amèrica". Per tant, no sabia que m'emfrontaria a un text de teatre polític, compromès. No sabia que em trobaria amb un text complexe, dur i força llarg (gairebé 3 hores), que vaig aguantar estoicament en anglès subtitulat. No sabia que em trobaria amb un gran espectacle.

Ara que Mario Gas s'ha atrevit a dirigir-la i l'ha portat al Romea, no podia deixar escapar la oportunitat de veure-la en un idioma que domino i que comprenc. Volia veure com se'n sortia de tots els reptes que proposa l'obra: una estructura difícil, que comença amb un monòleg de quasi 50 minuts; un repartiment internacional en el que es barregen les cultures, i també els idiomes; un treball interpretatiu que en alguns moments requereix una gran força; etc.

Ara que he vist el resultat puc dir que l'espectacle ha estat inferior. Només podríem dir que hi ha una vencedora, i no és pas poc. Vicky Peña fa un autèntic recital amb el seu monòleg inicial; i gràcies a la seva aclaparadora experiència salva "els trastos" a una funció que, tot i entenent cadascuna de les paraules que es deien, se'm va fer monòtona i avorrida. Potser ha estat un error de casting (Montse Morillo naufraga en la seva substitució d'Elena Anaya). Potser hi ha hagut una direcció massa conservadora, massa ensimismada en el text. Potser el repte venia massa gros. Potser, en definitiva, Kushner era massa Kushner...

Borràs Superstar

2008-01-19T10:51:00.000+01:00

Si jo faig teatre deu ser perquè el meu avi (el de la foto d'aquí al costat) i el meu pare sempre havien estat aficionats a això que en diem “art escènic”. És cert que el meu pare es decantava més per la cançó, però el meu avi, que havia nascut el 1898, era el que avui coneixem com un autèntic “fan”. Un “fan” de l’Ignasi Iglésies, de l’Adrià Gual, d’en Russinyol... però sobretot, d’en Guimerà i d’en Borràs. I ho puc demostrar amb proves, perquè encara guardo –com si d’un tresor es tractés- les fotografies signades que ell aconseguia a l’acabar les estrenes de “Terra Baixa”, “El místic”, “El Cardenal”, etc. Allà on hi havia una estrena, allà estava el meu avi.

Amb els anys, i per motius familiars i de feina, en Manel Armengol Espeix (el meu avi) va afluixar la seva afició, però no va deixar mai d’estimar el teatre. El teatre de la seva època, és clar, amb els seus drames exacerbats, el seu populisme, la seva declamació afectada i els seus decorats de paper. Un teatre que ara rebutjaríem, però que no podem oblidar que és el germen de tot el que ha vingut després. Un teatre que va donar a Catalunya algunes de les seves pàgines més glorioses, ja que les obres tenien un èxit que avui semblaria impensable.

Un dels grans responsables de tot allò va ser l’actor Enric Borràs, una “Super Star” de l’època que va aconseguir fites impressionants i que, per a més coincidències, era d’on jo sóc: de Badalona. El Museu de la ciutat li ha dedicat, en el cinquantè aniversari de la seva mort, un llibre i una exposició molt completa que acaba a finals de mes.

Borràs, segons Sagarra, va dedicar-se al teatre “d’una forma monstruosa”. Això, que podria ser mal entès, es comprèn si valores tot el què va fer i ho situes en l’època en què ho va dur a terme. Formar companyia pròpia, inventar-se una forma de treballar, estrenar més de 50 obres, fer-se conegut a tot l’Estat, fer les Amèriques... són fites que requerien una força, una dedicació i un amor al teatre que pocs –Margarida Xirgu, María Guerrero, etc.- van portar tan lluny

L’Enric Borràs creava els seus personatges des del gest, des de la caracterització (i això que el famós Actors Studio americà encara s’havia d’inventar). Algunes de les seves creacions més importants són la del Mestre Jordi a “El ferrer de tall”, la de Pedro Crespo a “El alcalde de Zalamea”, la de Saïd a “Mar i cel”, la de dos capellans molt diferents a “El místic” i “El cardenal”, però sobretot, la de Manelic a “Terra Baixa”. Una obra que va representar en moltíssimes ocasions i que fins i tot va arribar a compartir amb Margarida Xirgu en el paper de Marta. Amb ella –també vinculada a la ciutat de Badalona- va formar companyia i va representar vàries funcions, com ara una “Medea” que va omplir fins a la bandera el Teatre Romà de Mérida.

Gràcies al Borràs, a Guimerà i principalment al meu avi, avui em deleixo i em desespero amb això del teatre. Sé que no aconseguiré cap fita, que cada vegada estic més lluny de poder viure d’aquest art que tant m’agrada, però també sé que el meu avi es sentiria orgullós de que algú hagi heretat aquesta misteriosa estimació pels escenaris, per la màgia del teatre. Això em reconforta, perquè el teatre també necessita d’espectadors apassionats, de gent que visqui amb passió cada aixecada de teló, cada nit d’estrena, cada aplaudiment final...

"SIMÓ vs BOADELLA"

2008-01-17T00:40:00.000+01:00

Aprofitant que divendres passat es va estrenar als cinemes "Alien vs Predator 2", la Isabel-Clara Simó -molesta perquè l'Alien no parlava català ni havia nascut a Castellfollit- ha volgut protagonitzar una versió catalana amb en Boadella de contrincant. L'excusa ha estat el llibre "Adéu, Boadella", resposta extensa al llibre que fa uns mesos va publicar el polèmic director, "Adiós Catalunya", en el que afirmava marxar del país perquè el virus del nacionalisme s'havia extès com una mala cosa.

La Simó, que té les dents més afilades que qualsevol bestioleta intergalàctica, es despatxa a gust titllant-lo de violent i reaccionari, i dient-li que, tot i els seus propòsits, només ha arribat a ser un Dalí de pa sucat amb oli. També comenta que "el seu esquema ideològic és tan primari com el d'un skin de setze anys", que professionalment està en plena decadència i que si ha marxat és perquè no suporta veure buits els teatres on actua.

Bé... no seré jo qui defensi Boadella, perquè tot i ser del mateix gremi trobo insalvables -i pràcticament incomprensibles- moltes de les seves últimes declaracions. L'autor i director d'Els Joglars ha actuat com un nen que s'enrabia quan no li donen la raó, ni li riuen les gràcies, però la Simó no ha estat gaire més adulta, que diguéssim. S'ha rebotat contra una provocació, contra una bufonada, i s'ha pres seriosament les paraules de Boadella... Ai, ingènua! Si l'única cosa que en Boadella es pren seriosament... és a si mateix.

Sigui com sigui, la Simó ataca la professionalitat del director d'Els Joglars i posa en dubte les seves capacitats artístiques actuals. Bé, aquí potser sí que li hem de parar els peus. Qui és ella per jutjar el treball d'un artista? Ha fet algun curs de teatre avançat? Serà la futura crítica teatral de l'Avui? És de justícia comentar que Boadella té una carrera brillant i que els seus últims espectacles mantenien el nivell de qualitat habitual. L'única equivocació va ser no tenir en compte al seu públic i continuar fora dels escenaris -i amb gran rebombori- la picabaralla que sempre ha mantingut amb polítics, famosos i altres criatures de mal viure.

El millor de tot és que Isabel-Clara Simó diu que va parlar amb amics, enemics, companys del teatre i coneguts del director. I la resposta unànime va ser la de mirar cap a una altra banda, i fer veure que sentien ploure. I aquesta és potser la millor resposta: la de la indiferència cap a un personatge que ha fet de la controvèrsia i de la crítica constant un forma de vida, i que -en un excés de megalomania- ha tensat massa la corda. Un personatge que, com a bon provocador, ara mateix deu estar fent-se... un fart de riure.

I de premi, una poma

2008-01-15T18:07:00.000+01:00

El passat mes de desembre es van conèixer les nominacions als premis Max de teatre, que constitueixen els premis més importants del panorama teatral espanyol. I també, per què no dir-ho, uns dels premis més caòtics i estranys que es concedeixen, a l’igual que d’altres que organitza l’SGAE. Caòtics, perquè cada any hi ha alguna anomalia en el procés de votacions (espectacles que no apareixen a les llistes de votació, però que després surten nominats; autors que competeixen per obres escrites fa 30 anys; rectificacions i llistes anul·lades; muntatges oblidats perquè potser no han estat gestionats per l’SGAE, etc.) Estranys, perquè el temps és sempre relatiu i perquè mai saps quin any estàs votant (les nominacions van sortir el 12 de desembre de 2007 i corresponien als espectacles estrenats entre 01/09/2006 i 31/08/2007, però en canvi el lliurament de premis haurà d’esperar al març o a l’abril de 2008). Amb tot aquest caos i amb un desfasament temporal tan obvi caldria preguntar si realment es compleix l’objectiu pel qual es van crear aquests premis, que a més “d’estimular el talent d’artistes i professionals de les arts escèniques” pretenia revitalitzar les produccions. Home, tenint en compte que la mitjana de vida d’un espectacle en aquest país és d’un parell de mesos... no sé si s’està fent bé tot això.

Per tant, els Max acaben essent més una festa privada que un impuls a la creació o a la producció anual. Amb una organització més efectiva i un calendari molt més ajustat, potser encara s’arribaria a allargar la vida d’algunes produccions, o bé reactivar una segona oportunitat... perquè no cal oblidar que les nominacions i els premis sí atrauen a un nombre gens menyspreable d’espectadors. No seria el primer any que algú recull el premi i es queixa de que el seu espectacle no va gaudir de la confiança dels programadors... (és a dir, va durar quatre dies) o bé no va ser suficientment publicitat. A més, és absurd que el teatre, que tant costa de sortir als mitjans de comunicació, desaprofiti o llenci a la paperera tota aquesta publicitat gratuïta que li poden suposar els Max.

Sigui com sigui, amb els anys els Max han deixat de ser uns desconeguts i ja comencen a aconseguir –encara que sigui a poc a poc- el seu prestigi. I és que alguns dels millors actors i directors del país ja s’han fet amb la poma dissenyada per Joan Brossa, que, d’altra banda, suposa un dels trofeus més originals que he vist mai. Segons Brossa, l’estatueta simbolitza el teatre perquè “sembla un cap i també una poma, que és un fruit pecaminós i frívol; i a la vegada l’antifaç aporta la dimensió dramàtica i el misteri escènic”.

Enguany, els muntatges més nominats són “Plataforma” (11 nominacions), “Marat-Sade” (6 nominacions), “Pequeños paraísos” (4 nominacions) i “Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny” (3 nominacions). Entre els actors nominats hi tenim Juan Echanove, Alberto San Juan y Francesc Orella. I entre les actrius, Blanca Portillo, Belén Rueda y Vicky Peña. En rol secundari, defensen la posició Carles Canut, Mingo Ràfols i Lluís Villanueva, en el cas dels homes, i Alicia Hermida, Belén Fabra i Gloria Muñoz, en el de les dones. Els directors, com no, tres veterans en aquestes qüestions: Calixte Bieito, Àlex Rigola i Andrés Lima.

El resultat... d'aquí a un munt de temps. Quan no quedi cap espectacle nominat en cartellera i quan alguns hagin caigut irremeiablement a l'oblit.

Con faldas y a lo loco

2008-01-13T03:00:00.000+01:00

La historia de la humanidad está llena de grandes preguntas, pero también de muchas preguntas idiotas: ¿Qué fue antes, el huevo o la gallina? ¿De qué color era el caballo blanco de Santiago? ¿Por qué tiene agujeros el queso Gruyère? ¿Qué llevan los escoceses debajo de falda…? A mi siempre me ha interesado especialmente esta última pregunta, pues los que me conocen ya saben de mi gran interés por los trajes típicos… y los bailes regionales.

Teniendo en cuenta que tengo un corresponsal en Glasgow, capital de Escocia y, por tanto, centro neurálgico de las faldas masculinas, pensé que hallaría la respuesta en un plis plas. Pero ay, se ve que el TAL IVÁN no se ha puesto en la cuestión, y ha preferido el estudio de la filosofía, que es a lo que ha ido a tan recóndito lugar. Si queréis saber más de sus ocupaciones, sus pensamientos, sus poemas, sus filias y sus fobias, sólo tenéis que entrar el blogg NIHILANTROPÍA. Sin duda alguna, un gran blogg.

Esta propaganda, sin embargo, tiene un precio Iván. A partir de hoy mismo quiero que entres de lleno en el estudio de los interiores falderos y que de aquí a pocos días nos des estadísticas, quesitos y pruebas gráficas de todo. Yo, por si acaso, te adelanto algunos documentos, que claro está… no están contrastados (bueno, se supone que el de la gaita lleva el calzoncillo pintado).

Vete poniendo “hilo a la aguja” porque de aquí a poco quiero resultados. Además, hay más cosas por resolver e investigar en tu zona de actuación: ¿Existe de verdad el monstruo del Lago Ness? ¿Cuántos escoceses sobrios viven en Escocia? ¿Cómo se toca una gaita? ¿Cuántas has tocado ya desde tu llegada a Glasgow (en el buen sentido, claro)?
Ya lo sabes, IvanHOE. Quiero resultados.

Luces y sombras. Madrid 2008

2008-01-09T00:07:00.001+01:00

Llevo unos cuantos años yendo a Madrid, y lo cierto es que una misma ciudad puede parecer absolutamente distinta de un año a otro. Supongo que lo que ha cambiado son los ojos de quien la mira, y la influencia del entorno, pues la ciudad en sí –al menos en su casco histórico y monumental- no ha cambiado apenas. Madrid sigue siendo majestuosa y se nota como el peso de la historia pesa en cada rincón, en cada edificio, en cada piedra. Sin embargo, en mi último viaje me ha parecido más “capital del reino” que en otras ocasiones, más orgullosa y pagada de si misma, más segura de su poder. Y por qué no decirlo, más “pepera” que nunca.

Las impresiones no se deben sólo a lo que se ve, sino a lo que se siente, a lo que te cuentan, a lo que se rumorea… Que si Gallardón traslada su centro de operaciones y se lleva el tradicional Belén de Navidad con él; que si en la Tele autonómica no se habla de otra cosa que de “los pantanos” que inaugura Esperanza Aguirre; que si El Mundo entrevista a una pitonisa a página entera y ésta hace un pronóstico inquietante entre líneas: Aguirre, posible presidenta de Gobierno en vez de Rajoy; etcétera. Esto, unido a la ostentosa manifestación de la Iglesia en la Plaza Colón, pesa mucho e influencia bastante en la visión que te acabas llevando.

La verdad es que cuando estás en Madrid te da la sensación de que todo pasa ahí. Te sientes como en el centro de todo, en el meollo de la vida política, pero también económica, cultural, social… Cuando estás en Barcelona esto se te olvida, quizás porque TV3 hace lo posible y lo imposible para invertir la centralización. Y si digo esto es porque siempre que he estado en Madrid he estado al lado de la noticia más importante de esos días: ahora me ha tocado la concentración de curas, pero en verano me tocó la de gays, y en Navidades pasadas me tocó lamentablemente el atentado de Barajas. Todo pasa en Madrid. Todo se cuece en Madrid.

Este año, sin embargo, he podido observar también otro Madrid que desconocía. Gracias a nuestros anfitriones –tener a mi cuñado de guía es un auténtico lujo- he podido tomar café en el Gijón, al lado de Manuel Alexandre y Álvaro de Luna; he podido visitar la cripta de la Almudena y observar las tumbas de los asesinados Marqueses de Urquijo; he visitado La Encarnación; me he acercado a la monumental Alcalá de Henares; he descubierto monumentos, inscripciones y esculturas (la de Jorge Negrete, entre otras) que me había pasado inadvertidas; he pisado el antiguo y tenebroso teatro Infanta Isabel (casi especializado ahora en obras de misterio y terror); etcétera.

También hemos visto la cacareada, y realmente interesante, exposición sobre Andy Warhol y he descubierto por mi mismo un auténtico paraíso: la zona de Princesa, con cuatro cines de V.O. y más de 24 salas ofreciendo películas distintas simultáneamente, y en su lengua original. La verdad es que en cines y teatros nos ganan de calle…

Orient/Occident

2008-01-08T02:00:00.001+01:00

Vaig descobrir a Ang Lee a principis dels noranta, quan es va estrenar a Espanya “El banquete de bodas”. En aquell moment em va semblar una comèdia agre-dolça extraordinària, on s’unien de forma increïble la manera de fer cinema occidental amb la sensibilitat oriental. El que no sospitava és que darrera s’hi amagués un dels més grans directors dels últims anys, i que en poc temps ens deixaria obres tan importants com “Sentido y sensibilidad”, “La tormenta de hielo”, “Tigre y dragón”, “Brokeback mountain” i “Deseo Peligro”.

Sempre a cavall entre orient i occident -o més ben dit, entre Taiwan i Estats Units- Ang Lee ha creat una filmografia sòlida, caracteritzada per l’elegància al dirigir, per la forma de narrar absolutament clàssica i gairebé invisible. Això últim ho comento perquè la seva última pel·lícula s’ha comparat molt amb “Deseando amar”, que tot i ser un film extraordinari basava gran part del seu èxit en l’estètica i en un exhibicionisme creatiu força evident. En canvi, Ang Lee –a l’igual que Ford, Houston o Eastwood- s’amaga darrera de la història, i encara que sembla que no hi sigui acaba dotant de personalitat tota la seva obra.

“Deseo Peligro” és, sense cap mena de dubte, la gran pel·lícula del 2007, i segurament una de les millors del 2008, a l’espera de les últimes estrenes dels Coen, de Tim Burton o del romanès Cristian Mungiu, entre d’altres. En aquesta cinta de quasi tres hores assistim a una de les històries d’amor més increïbles que he vist en una pantalla, i també una de les més romàntiques... tot i que a simple vista no ho sembli. A l’igual que a l’excel·lent “Brokeback mountain”, Lee ens retrata una relació que s’ha de viure d’amagat, i que no pot ser entesa per la societat que l’envolta. Els personatges principals, per tant, són éssers torturats pel seu destí, que des del principi accepten amb resignació... i potser un xic d’esperança, que desgraciadament no arriba mai.

L’altre gran motiu per veure aquest film és que Ang Lee l’encara com un melodrama clàssic, amb tot l’embolcall que això suposa: una fotografia meticulosa, una banda sonora realment espectacular d’Alexander Desplat i una producció de gran volada. Però tot i l’embolcall, “Deseo Peligro” és una pel·lícula de mirades, de petits gestos i de moments antològics (l’última escena a la joieria és d’aquelles que fa tornar la fe en el cinema).

Camí dels Òscars

2008-01-08T00:35:00.000+01:00

Enguany he descobert alguns blogs dedicats en la seva totalitat a l’esdeveniment dels Òscars. I no és que expliquin la història del premi ni facin llistes de guanyadors anteriors, sinó que es dediquen a fer càbales –des de ben entrada la tardor- de les pel·lícules, dels actors i dels directors que tindran possibilitat de guanyar alguna estatueta l’any 2008. Es tenen en compte tots els premis de la crítica americana, les nominacions de cada gremi en particular i també les taquilles i les crítiques aconseguides per cada film. D’aquesta manera es poden elaborar unes llistes prou precises per saber les possibilitats de cada actor, actriu, director o pel·lícula (són els famosos "termòmetres" que s’elaboren al blogg Los Oscars 2008). Suposo que deu ser una estadística molt similar a la que fan tots aquells que cada any aposten fort en les travesses d’aquests premis cinematogràfics.

Les pel·lícules que, a hores d’ara, tenen més possibilitats de rebre nominació són “NO COUNTRY FOR OLD MEN” –la multipremiada peli dels Coen-, “EXPIACIÓN” –l’aposta britànica de l’any-, “JUNO” –una comèdia indie que ha caigut molt bé, a l’estil de Miss Sunshine-, “THERE WILL BE BLOOD” –un drama èpic amb pous de petroli pel mig- i “INTO THE WILD” –una història de Sean Penn sobre un estudiant prometedor que ho abandona tot per viure una aventura en plena natura. Enrere queden cintes fins ara favorites, com “SWEENEY TODD”, que últimament està baixant punts de forma escandalosa, “MICHAEL CLAYTON”, “AMERICAN GANSTER” o “LA ESCAFANDRA Y LA MARIPOSA”. De totes maneres, encara no hi ha res definitiu. Els globus d’or –un premi prestigiós que enguany es queda sense cerimònia per culpa de la vaga de guionistes- seran els que acabaran d’influir en tot plegat.

Pel que fa als actors, els que ja tenen nominació segura són Daniel Day-Lewis i George Clooney, mentre que Johnny Depp, Vigo Mortensen o Denzel Washington hauran d’esperar els últims moviments. I pel que fa als secundaris, els que més possibilitats tenen d’estar nominats són Cassey Affleck, l’espanyol Javier Bardem -el favorit de molts i també un dels més premiats per totes les associacions de crítics- i el veterà Tom Wilkinson.

Les actrius que segur que estan nominades enguany són Julie Christie i Marion Cotillard, ambdues europees. De prop les segueixen Angelina Jolie, Ellen Page (la noia que vam descobrir fa uns anyets a “Hard candy”), i Keyra Knightley. En el rol de secundàries, trobem que les favorites són Amy Ryan, Cate Blanchett i Tilda Swinton.

Us convido a passar per les pàgines, sobretot la primera, ja que és realment curiós fins on pot arribar l’afició a aquests trofeus. A moments sembla com si fos una lliga de futbol i que cada pel·lícula fos un equip, que puja o baixa segons la seva influència, o segons l’entorn que l’envolta. Vaja, real com la vida mateixa... de Hollywood.

http://lososcar2008.blogspot.com/
http://www.caminoalososcar.com/category/oscars-2008/
http://www.cuak.com/?cat=73

¡Ojo, que viene bisiesto!

2007-12-28T01:54:00.000+01:00

Viene bisiesto, sí. Y para algunos esto es síntoma de desgracias y para otros, de buenas nuevas. Como siempre. Yo me quiero quedar con la segunda opción, pues siempre empiezo el año convencido de que será mejor, más digno que el pasado, más “mejor”… que dicen algunos. Siempre pienso que me lo merezco, que esta vez tiene que ser mi año de verdad, el definitivo. Y quizás al hacer balance olvidamos que sí hubo cosas buenas, importantes, muchas de las cuales hemos infravalorado o catalogado en años anteriores, olvidándolas y pensando que hace ya demasiado tiempo que pasaron.

Hoy también me decía una amiga que el 2008 será un año de cambios, un año para renacer, para tener esa oportunidad que se ha negado hasta la fecha. Me lo decía basándose en no sé qué cábala numérica que no he entendido. Pero vaya, se ve que la cosa está estudiada y todo.

Por tanto, con tantos buenos augurios nada puede fallar. Seguro que habrá cambios (espero que no se reduzcan al cambio que ya me sé: ¡¡que se me acaba el paro!!), y seguro que eso de la mala suerte de los años bisiestos no está ni estudiado ni nada. Además, yo lo único que he aprendido es que los años bisiestos tienen un día más, y no creo que pueda acarreársele la mala suerte a un solo día…

(Por último, decir que con este post acabo –de una vez por todas- los posts navideños y festivos. ¡¡Que sé que estáis hartos ya de tanto Papa Noel y tantos angelitos!!)

ADESTE FIDELIS... i coses d'aquestes

2007-12-25T12:06:00.000+01:00

Ara sí que estem a Nadal. I aquest post no vol ser-ne la constatació, sinó només un testimoni. Ara sí que ja no valen les campanyes preparatòries i absurdament matineres (comercialment, el Nadal d’ara comença després de Tot Sants); ja no tenen sentit les llums del carrer, que avui ningú veurà... perquè majoritàriament estarem tancats a casa; ja no valen les ofertes de gambes, llagostins i similars, perquè cadascú s’haurà de conformar amb el que tingui, o amb el que li posin a taula; ja no serveixen les campanyes milionàries per vendre la pel·lícula del Nadal, que avui, segurament, no veurem; ja ha passat l’allau de programes recaptatoris de la televisió, i fins i tot els lamentables espectacles on presentadors i presentadores canten, ballen i fan mil moneries. Avui és Nadal... i jo em pregunto quin sentit té. El religiós fa temps que el vaig perdre pel camí, i el familiar es reduirà a un dinar amb els meus pares i la meva cosina... com tantes altres vegades. El Nadal, però, existeix. I potser el fet de saber que milions de persones al món el celebren al mateix moment que nosaltres és el que més sentit li dóna. En una societat on cada vegada estem més globalitzats, però menys coses tenen el sentit d’unir-nos... potser aquesta n’és una excepció. Com quan teníem tele única, vaja!

Malgrat tot... Bon Nadal

2007-12-19T00:01:00.000+01:00

Amb aquest post vull felicitar el Nadal i l’Any Nou a tothom… A tothom que entri a aquest blog, i pugui llegir aquestes paraules, és clar.

Tot i que cada vegada tinc més motius perquè no sigui així, a mi el Nadal sempre m’ha agradat. Sé que vaig a contracorrent, perquè fa anys que sento dir a tots els del meu voltant que odien aquestes dates, que prefereixen fugir abans que estar amb la familia, que detesten el consumisme ferotge (tot i que generalment gasten el doble que jo), que no es creuen els bons sentiments de la gent, etc… Tant ho he sentit, i tant s’ha estès aquest sentiment anti-Nadal que crec que s’ha convertit en una moda… i que com a tal, deixarà de ser-ho en qualsevol moment.

Sé que hi ha certa raó en les paraules de molts anti-nadalencs, però quan arriba Nadal sempre entro en una fase de recessió i me’n torno a la infància, o a l’adol·lescència. En aquella època, el Nadal era la meva festa preferida de l’any. Ara han canviat moltes coses: falten algunes persones, i amb d’altres gairebé no ens veiem... Han canviat les circumstàncies, s’han afegit famílies, i també he canviat tradicions. Però tot i així, quan veig les primeres llums al carrer em sento transportat a una altra època, o a una altra dimensió que potser no ha existit mai... I és que a mi m’encantava, com a molts, el Nadal de les pel·lícules americanes (les del dissabte a la tarda) on tothom semblava obligat a passar les festes amb un luxe extraordinari i fictici. I com que el Nadal és més o menys igual estèticament d’un any per un altre, la recessió és fàcil, i viure en una falsa il·lusió, també.

De la mateixa manera, no em sento decebut quan veig que passades les Festes tothom és igual que abans, que alguns familiars desapareixen o s’amaguen fins al Nadal següent, que el compte corrent ha minvat un pèl més (i jo sense Paga Extra!!!) o que els guarniments i l’arbre semblen ridículs i fora de lloc. No em decep perquè amb els anys he posat certes prevencions. Sé que qui t’estima ho farà sempre, que els amics sempre hi seran, i que els que utilitzen la hipocresia com a escut també ho faran en altres èpoques de l’any. Fins i tot penso que en altres èpoques em dol molt més que no pel Nadal, on sembla que ser una mica hipòcrita fins i tot està ben vist. No ho defenso, però ho detecto... i ho accepto.

Malgrat tot... Bon Nadal. Bon Any Nou.

Ruddigore. Una recomanació

2007-12-15T20:35:00.000+01:00

Una recomanació interessant. El Versus ofereix aquest mes de desembre -i espero que també durant el gener- una obra musical de petit format, però de gran nivell. Es tracta de "Ruddigore o la nissaga maleïda", una antiga opereta de Gilbert i Sullivan, adaptada amb molt sentit de l'humor, molt d'enginy i també molt de "carinyo". A més, cal afegir que el grup està format per ex-alumnes de musical de l'Institut del Teatre que, ara fa un parell d'anys, van decidir emprendre l'aventura de muntar companyia pròpia. El resultat: moltes ganes, treball rigurós i un espectacle que alegra la cartellera, tot i ser -segons anuncien els programes- una "opereta sobrenatural".

Vint-i-cinc anys de Victòria

2007-12-14T17:26:00.000+01:00

Aquest any –que ja s’acaba- s’han celebrat les noces d’argent de “Blade Runner”, “E.T.” i fins i tot del vídeo “Thriller”, dirigit per un cineasta tan conegut en els vuitanta com en John Landis. És cert que aquests tres títols van marcar la meva generació, i també a moltes d’altres que han vingut després. Però en realitat no s’ha dit res d’una altra pel·lícula que també n’ha fet vint-i-cinc i que per a mi és una de les millors comèdies –a banda d’excel·lent musical- dels últims trenta o quaranta anys. Em refereixo a “Victor o Victòria”.

La pel·lícula en qüestió, avui un xic oblidada, és un autèntic mostrari de tots els mecanismes que poden construir una comèdia perfecte. A més, Blake Edwards exhibeix el seu estil inconfusible, amb aquelles festes o aquelles baralles perfectament coreografiades; amb els seus personatges secundaris de gran rellevància en les situacions còmiques (el cambrer o el detectiu privat són autèntics clons de Peter Sellers); amb la seva peculiar visió de l’slapstick, etc. Si a això hi afegim la prodigiosa veu de Julie Andrews, l’estat de gràcia de Robert Preston o Leslie Ann Warren (els dos roba-escenes de la pel·lícula), la prestància de James Garner, la música inconfusible de Henry Mancini i, sobretot, París (encara que sigui de pega)... ja no cal que us digui més. Tenim un cocktail perfecte, gairebé irrepetible. Una comèdia clàssica realitzada en el 82 amb un estil que no era el de l’època, però que avui es gaudeix com si fos... cine de tota la vida. En canvi, que malament ha envellit “E.T.”, no us sembla?

Sigui com sigui, no vull acabar sense dir que en aquell any de transvestismes fílmics va ser també l’any de “Tootsie”, una altra de les gran comèdies de la dècada. I ara que hi penso... el 82 va ser una gran anyada, com es diu en terme de vins. Tot i així, a que no sabeu qui va guanyar l’Òscar? Una pel·lícula de tres hores, una mica pesada i que mai he pogut veure sencera: “Gandhi”.

Arriba... el barber diabòlic de Fleet Street

2007-12-14T01:46:00.000+01:00

La parella Tim Burton/Stephen Sondheim es veia a venir. Si m'haguéssin preguntat fa temps qui podia portar millor al cinema el Londres sinistre i macabre de SWEENEY TODD, hauria dit, sense cap mena de dubte, que aquest era Burton. I no és que el director estigui especialitzat en el cinema de terror, misteri... o fins i tot el thriller, però sí que sap retratar com ningú a personatges malaltissos (el barber diabòlic i Miss Lovett ho són) i també sap com plasmar en pantalla l'ambient -gairebé irreal o oníric- en el que viuen.

Burton és un geni, això ho sap tothom. Però aquí tenim, a més, l'alicient de tenir un dels millors compositors de musicals de tots els temps. Sondheim ha anat sempre contracorrent i ha estat, per sobre de tot, un gran músic. En aquest sentit, els seus musicals no acostumen a ser massa melòdics, i les seves partitures estan plenes de dificultats, de reptes. Per això mateix, a SWEENEY TODD destaca una música que pretenia, essencialment, produir por o angoixa. I el cert és que és un dels musicals més atípics i inquietants que s'han fet fins a la data, tot i que molts van intentar imitar-lo o copiar-lo després.

L'estrena d'aquest gran esdeveniment cinematogràfic es produeix el dia 21 als Estats Units, però nosaltres haurem d'esperar fins el febrer. De moment, però, la crítica americana ja ha començat a donar el seu veredicte, i sembla que la cosa està dividida. Tot i això, Burton ha rebut un premi de direcció d'alguna associació de crítics, i just avui la cinta ha aconseguit quatre nominacions pels Globus d'Or. Esperem que l'èxit de públic avali al film i aquest pugui arribar, per fi, i amb prou dignitat, a la Gala dels Òscars. No crec que li donin mai una estatueta a Burton... però no estaria bé que l'Acadèmia el tornés a ignorar un cop més, perquè si no al final hauran d'inventar-se algun premi honorífic, tal com van fer amb Hitchcock, Chaplin, Welles i altres genis oblidats.

(Curiositats sobre SWEENEY TODD: El paper del barber Sweeney, ara representat per Johnny Deep, va ser representat en la versió catalana per Constantino Romero, i més tard per Joan Closas. La Mrs. Lovett catalana va ser, com sap molta gent, Vicky Peña, en una de les seves creacions més recordades... Però el que potser no sap tothom és que la Lovett per excelència a Broadway va ser Angela Lansbury, la coneguda Jessica Fletcher de la TV. Ah, i com a última curiositat... Ben Kingsley també va ser l'endimoniat barber, però en aquest cas en una minisèrie americana que va dirigir John Schlessinger.)

L'últim petó

2007-12-08T18:05:00.000+01:00

Fa uns dies, el SEXCULTURES ens mostrava una imatge que va despertar l'interès i la curiositat de molts dels assidus a aquest blog especialitzat en escultures, generalment festives, o eròtiques, o simplement dedicades a la bellesa del cos humà... La imatge de l'altre dia, però, anava una mica més enllà. Era el conjunt escultòric d'un panteó que es troba al Cimitero Monumentale de Milano, una autència exposició escultòrica a l'aire lliure...

Les escultures no tindrien cap mena de rellevància, si no fos perquè dos dels protagonistes -tumbats a terra i abraçats en un últim petó, o sospir- són dos homes, joves i quasi nus. Davant d'ells, una dona que s'ho mira, i una mic més amunt dos homes -suposadament morts- que fan de testimoni. Quina relació hi ha entre tots ells? Els nois de terra són purament una llicència de l'escultor? Però, llavors, com li van deixar exposar públicament -els cementiris, i més a principis del segle passat, estaven molt transitats- sense que això aixequés butllofes? Tothom va passar per alt que els dos homes agafats per la mà s'estaven fent un petó?

Sé que el creador de SEXCULTURES està buscant informació al respecte, però el cert és que no és fàcil... i sembla que tot és una mica confús. De moment, sembla que és una mare amb els seus dos fills, però això introduiria el tema de l'incest, i encara ho estaríem embolicant més i tot. Si algú pot esbrinar alguna cosa... Si algú ha estat a Milà... El cert és que els panteons sempre m'han semblat llocs misteriosos, ja que guarden vides passades... i cada vida, certament, és un misteri.

Zamora en 3D - Carniceros en ruta

2007-12-02T01:22:00.000+01:00

Los Carniceros ham empezado la ruta. Primera parada: el Certamen Nacional de Teatro de Zamora. El resultado: público entregado, éxito en risas... y premio de interpretación para el BUBU recién estrenado del Armengol ese. A punto estuvimos de conseguir otro en protagonista, con ese Robert incombustible, y también en dirección. Muchos kilómetros, sí... pero también buenos recuerdos. Mucho cansancio -sobre todo para ese Sergio de 20 quilates- pero "valió la pena", como dice la canción. Esperamos coger pronto otra vez la mini-furgo... y a correr mundo, que a los teatreros nos encantan los viajes a ninguna parte.

Fora ambigüitats

2007-11-29T11:43:00.000+01:00

Fa dies que la televisió emet un espot de D&G Time en el que l'ambiguitat sexual ha deixat pas a una clara referència homosexual (tant lèsbica com gay). El primer cop que veus la campanya sobta, ja que no estem acostumats a veure anuncis tan explícits -lluny queden els temps d'ANAÏS ANAÏS, en que tot quedava insinuat i ambigu. Ara, en canvi, veiem com un noi i una noia -joves, però luxosament vestits- acudeixen per separat a una cita. Ella va en metro; ell, en taxi (serè mal pensat, però jo també hi veig aquí una subversió dels rolls habituals). Quan arriben, observem que a cadascun d'ells els espera una altra persona... del mateix sexe. Petó final de les dues parelles, i pla detall d'unes mans que llueixen espectaculars rellotges.

El més curiós del cas -si ens posem a filar prim- és que les parelles que estan esperant als dos protagonistes són dos clons. És a dir, són dues persones -un noi i una noia- absolutament idèntics als que estan arribant. Un cop analitzat el tema... he pensat que D&G, que sembla haver agafat el relleu de Bennetton amb això de les campanyes polèmiques, potser no volien fer un cant de l'homosexualitat, o bé enfocar-se cap a un mercat concret. Jo crec que el que ens està dient és que si t'estimes a tu mateix... que et compris un rellotge D&G Time. L'objectiu és vendre, naturalment. És clar que algú, veient l'anunci, també pot arribar a pensar en el mimetisme del lobby gay, o en l'egoïsme implícit de la gent guapa en general... però això ja són figues d'un altre paner, i potser no em toca a mi ficar-m'hi. Au, molleu-vos, i visiteu l'anunci a Internet, si encara no l'heu vist (http://time.dandgcommercial.com/man).

El extraño viaje de Fernán-Gómez

2007-11-29T01:21:00.000+01:00

La semana pasada moría Fernando Fernán-Gómez, una de esas figuras irrepetibles. Buen escritor, gran director y excelente actor de cine, televisión y también teatro. Sin duda alguna, se trata de una de esas pocas personas que heredaron el talante decimonónico de Galdós (su pasión por las tertulias, su inestimable presencia en el Café Gijón) pero también la socarronería de Berlanga y la modernidad de Buñuel (véase "El extraño viaje", por ejemplo), sin olvidar la tradición teatral española que le vendría directamente por vía materna (véase "El viaje a ninguna parte", por poner otro ejemplo).

De su obra literaria podría hablar de "Las bicicletas son para el verano", una obra que conozco y que supone un acertadísimo retrato de esa resistencia ciudana de Madrid a principios de la Guerra Civil. Podría hablar de sus interpretaciones ("Ana y los lobos", "El espíritu de la colmena", "Belle Epoque", "El abuelo", "Todo sobre mi madre", "La lengua de las mariposas", "En la ciudad sin límites", etc.) pero sería inútil, pues sus creaciones forman parte ya de nuestra memoria cinematográfica. No hay director que se le haya escapado: todos, o casi todos, le han podido dirigir y han arrancado de él personajes de todo tipo. Desde Garci a Almodóvar, pasando por Saura, Erice, Trueba o Cuerda.

Podría hablar, por tanto, de muchas cosas... aunque me centraré sólo en una película: "El extraño viaje". Dije ya una vez en este mismo blog que era una película pre-almodovariana, y el otro día, cuando repitieron el pase que Versión Española le dedicó a la película, comprobé que uno de los invitados al plató era el propio Almodóvar. También cabe decir que es post-berlanguiana -por algo la idea del guión era del mismo Berlanga- e incluso algo buñueliana, como ya he insinuado antes.

"El extraño viaje" es una película a contracorriente. Se estrenó sin pena ni gloria, y tuvieron que ser los críticos y los directores de décadas posteriores los que la sacasen del olvido. Aún hoy no es de las películas españolas más conocidas por el gran público, a pesar de ser una de las mejores. Una auténtica obra maestra, en la que se dan la mano la comedia costumbrista, el terror insinuado, el suspense, el melodrama... e incluso alguna pincelada de musical, sin olvidar el erotismo y la provocación (los pases de lencería de Carlos Larrañaga eran algo inaudito en la época, y aún hoy provocan cierto estupor, cierta extrañeza). Sin duda alguna, una película valiente. Valía la pena decirlo, pues a lo mejor aún hay alguien que no la ha visto...

Addiccions vàries...

2007-11-17T22:33:00.000+01:00

Explicar com vaig conèixer a la Denise seria remuntar-nos a un curs de la Beckett, a un estiu de teatre a Argelaguer i a trobades esporàdiques, però sempre interessants. Una d'elles va ser abans de les vacances d'estiu, quan em va dir que anés a veure una de les seves estrenes... perquè ella -igual que jo- escriu, dirigeix, a vegades actua, i a més, representa els seus textos també a la Riereta. Vaja, com dues gotes d'aigua.

L'obra que vaig poder veure era "BIENVENIDO A GIRASOL", que em va sorprendre per ser una obra fresca, feta amb molt de "carinyo" i amb aquella autenticitat que últimament només trobo a sales petites, petitetes. Ara torna a ser a La Riereta tots els dilluns i dimarts de novembre, i també els dilluns, dimarts i diumenges de desembre. Fins poc abans de Nadal podreu gaudir d'una comèdia agre-dolça sobre les addiccions interpretada per una colla d'actors-cómplices que val la pena anar seguint. Us la recomano molt i molt.

(Ah... i un dia també em podreu veure a mi. El dia 2 hi faré una substitució.)

TORNA, TORNA SERRALLONGA

2007-11-17T21:48:00.000+01:00

No es tracta de la cançó de'n Lluís Llach, sinó d'una minisèrie que TV3 prepara amb força cura de cara l'any vinent. En realitat, seran dos capítols en els que s'explicarà la vida i miracles del famós bandoler català. I és clar, com que els bandolers necessitaven de nobles i de rics per poder viure... aquí teniu un exemple d'aquesta noblesa catalana tan ben vestida, tan empolainada i tan mesquina. El cert és que el rodatge ha estat divertit, sobretot quan vam anar caminant des de Plaça Catalunya a Porta Ferrissa amb aquesta "fatxa". Ah... i dinant al Fresco. Tot un espectacle!!

Un pas més

2007-11-14T20:05:00.000+01:00

Les passes de LIQUIDACIÓN POR DERRIBO són curtes, lentes potser, però de moment van endavant. Portem més de dos anys i mig, que pot semblar poc, però que per a un grup de teatre de les nostres característiques és realment molt. Moltíssim, diria jo. No tornaré a repetir aquí els inicis del grup, les obres realitzades -tampoc són tantes; només dues-, ni tampoc els concursos, els premis o les anècdotes... ja que ho he fet en altres posts, i no em vull fer pesat.

La meva intenció, ara que acabem de presentar "CARNICEROS..." a la MOSTRA, era fer una mica de memòria dels nostres objectius inicials, de les nostres intencions. Una d'elles era anar avançant, a poc a poc -potser perquè no hi veiem altra manera-, però sense haver de tornar mai cap enrera. Quasi tots veníem d'un grup estancat, o bé ens havíem empantanat en altres formacions o intents de formació. Per tant, teníem clar que cada any calia fer algun pas més, i crec que ho hem aconseguit.

La MOSTRA, un dels altres objectius inicials, ha estat un d'aquests passos. No sé quina repercussió tindrà, perquè cal ser realistes i veure que el panorama és poc alentador... per a tothom. Però a nosaltres ja ens serveix per anar-nos allunyant d'aquella sensació d'estar sempre al mateix forat, d'estar sempre donant voltes sobre les mateixes coses.

Per a bo o per a dolent, "CARNICEROS..." ha estat un pas substancial per donar-nos a conèixer una mica més i per guanyar un públic que no teníem. "EL ÚLTIMO INVITADO" ens va ajudar a fircar-nos en el projecte i crec que també va servir per donar-nos una mica més d'0fici a tots plegats. Ara cal seguir anant endavant. De moment, els "CARNICEROS..." encara cuejen, i crec que ho faran per molt de temps. El dia 24 actuem a Zamora, dins del Certamen Nacional de Teatre que es celebra a la ciutat, i crec que els "volos" no acabaran aquí... Bé, ho anirem informant oportunament.

Per cert, gràcies a tots els que vau venir a fer-nos costat al Guasch. I també gràcies a tots els actors (els internacionals i els nacionals), a la Pilar per la seva inestimable ajuda i també al Sergio, que sempre ens treu de més d'un ensurt... encara que ningú no ho sàpiga.

La roda de les receptes

2007-11-14T01:13:00.001+01:00

De totes les rodes o cadenes que m'arriben per correu electrònic, la única a la que he fet cas darrerament ha estat una en que s'havien de passar receptes de cuina a gent anònima. Escrivies una recepta senzilla a una persona -segurament desconeguda- i després reenviaves el correu a vint més. Finalment, havies de rebre quasi una trentena de receptes... tot i que haig d'admetre que no he tingut tanta sort. La gent s'acaba fent un embolic amb les instruccions, o a vegades senzillament passa...

Sigui com sigui, en aquest cas valia la pena intentar-ho. Hi ha molta gent que viu sola, que comparteix pis d'estudiants (bé, ara ja no són només els estudiants els que comparteixen casa) o senzillament que no sap fer ni un ou ferrat. Jo haig de dir -i sé que sonarà molt antipàtic- que no em faria falta, perquè tenir un cuiner a casa sempre té molts avantatges... Ara bé, he complert, i suposo que a algú o altre dec haver fet un favor. Me n'alegro.

Humor negre i l'esperit dels Ealing

2007-11-02T21:21:00.000+01:00

Els Estudis Ealing -britànics fins al moll de l'os- presumeixen de ser els estudis cinematogràfics més antics del món, però sobretot presumeixen d'haver creat un segell propi per a la comèdia. La comèdia satírica, d'humor negre, irreverent... i molt, molt britànic. Al principi dels anys 50, un cop passada la guerra, els estudis van produir pel·lícules que ja estan a la llista de clàssics: "Whisky a gogo", "Pasaporte a Pimplico", "Ocho sentencias de muerte", "Oro en barras" i, sobretot, "El quinteto de la muerte", autèntic vaixell insignia de la casa.

La pel·lícula "Un funeral de muerte", del sempre efectiu Frank Oz, no és ni de la Ealing i ni tan sols és una peli britànica. Per tant, algú es pensarà que m'he begut l'enteniment... Però no. Resultat que Oz fa un petit-gran homenatge al cinema britànic de post-guerra amb una comèdia negra com el carbó, irreverent i amb molta mala bava. Això sí, situada a Anglaterra i amb una gran majoria d'actors anglesos (esplèndids tots, com sempre).

"Un funeral de muerte", que he cregut apropiada de comentar per trobar-nos a les dates que ens trobem, barreja l'humor típicament britànic amb l'slapstick i l'estil humorístic i esbojarrat del director Frank Oz ("La tienda de los horrores", "Un par de seductores", "¿Qué pasa con Bob?, "In & Out", "Bowfinger, el pícaro", "Las mujeres perfectas"...), que també ha seguit una carrera paral·lela com actor (vàries pel·lícules de la sèrie "Star Wars", en el paper de Yoda, i quasi tots els grans èxits de John Landis en els vuitanta). En realitat, la pel·lícula uneix bé totes les trames i aconsegueix escenes d'autèntica bogeria: l'intent de segrest del nan, els dos funerals frustrats, totes les escenes en les que el "vàlium" fa els seus efectes, etc.

Val la pena acostar-se al cinema per gaudir d'una bona comèdia com aquesta, just en una època en què les comèdies americanes que ens arriben acostumen a ser tan barroeres i tan poc originals. Lluny queden els temps de Capra, Wilder, Donen, Edwards i companyia... i fins i tot, els més recents i més modestos de John Landis, Harold Ramis o James L. Brooks. La tan famosa "comèdia americana" fa anys que està en perill. Sort que Oz, de tant en tant... ens fa passar una bona estona.

La fiesta del terror

2007-10-31T01:11:00.000+01:00

Nunca he sido amante de importar costumbres o tradiciones lejanas, precisamente porque nos son lejanas y ajenas. Además, si eso va unido a fines comerciales, snobs o simplemente a este vulgar interés por la imitación, aún lo entiendo menos. No es que me cierre a nada, pues todo enriquece, pero si eso tiene que ir en detrimento de otras costumbres con menos marketing detrás… pues eso, que me quedo con ellas, ya que lo mío se ve que siempre han sido las minorías.

A pesar de todo, debo decir que de siempre me ha hecho gracia esta tradición anglosajona del Halloween, sobre todo porque une elementos que a un niño siempre llaman la atención: el miedo, los muertos… Lo sinietro, en definitiva. Es cierto que en la tradición española de la Noche de Difuntos también se encuentran estos elementos, pero como aquí parece prohibido frivolizar con la muerte y todo lo que la rodea, al final hemos tenido que conformarnos con las visitas a los cementerios, las misas de difuntos y otras cosas igual de aburridas para los niños, e incluso para los mayores.

Los anglosajones, en cambio, tratan el tema de la muerte de otra manera. Para empezar, la fiesta de Halloween es eso, una fiesta. Y en ella tienen cabida los monstruos sin cabeza, los esqueletos cachondos y los caramelos, bombones y otros dulces de formas macabras. A partir de hoy también tendrán cabida en este blog estas divertidas y despreocupadas demostraciones erótico-festivas del Halloween (¡¡lo que hay que hacer para que cuatro salidos lean este blog!! ¡¡Con la de artículos culturales que he hecho!!)

Comença... la XII Mostra de Teatre

2007-10-23T12:48:00.000+02:00

El dia 30 d'octubre comença la XII Mostra de Teatre de Barcelona, un aparador important de tots els grups que es mouen a l'ombra de les sales barcelonines, fins i tot a l'ombra de les alternatives. És un aparador heterogeni, perquè en ell s'hi barregen les companyies noves de trinca, les que es fan i es desfan només per a la Mostra, i les que porten temps -com la nostra- batallant a l'ombra, o "en el lado oscuro", com dirien altres. També és cert que dins de les companyies participants hi veus actors de totes classes, des de professionals a aspirants a professionals, amateurs, joves, veterans, etc. Una barreja heterogenia però que reflecteix, segurament, la gran barreja real que s'oculta darrera del teatre més oficial, per dir-ho d'alguna manera.

I aquesta barreja és bona, i segurament aporta idees fresques, originals i molt més noves i lliures que les de la cartellera dels diaris. És per això que la Mostra esdevé important, fins i tot necessària. Només cal veure la llista dels espectacles d'enguany per comprovar que més de la meitat són obres de creació pròpia, que es barregen tot tipus de gèneres i estils, i que les idees semblen -sobre paper- interessants i originals.

Per tant, seguiu aquesta mostra tot el que pogueu. Hi ha sis sales implicades (Teatre del Raval, Guasch Teatre, Tantarantana, Teatreneu, Versus i Antic Teatre), 19 companyies participants, un premi del públic a més dels premis d'un jurat professional, etc.

La companyia Liquidación por Derribo ha tingut la sort de ser escollida a la Mostra d'enguany per representar "CARNICEROS DE MILWAUKEE", que es podrà veure els dies 10 i 11 de novembre al Teatre Guasch (C/Aragó, 140), a les 22h i les 19,30, respectivament.

Reinventando profesiones

2007-10-21T16:44:00.000+02:00

Las profesiones pueden ser, a veces, dúctiles y elásticas. La profesión de actor/actriz, sin duda, lo es por necesidad y casi por definición. En realidad, la actividad de un actor se supone que es actuar... pero, ¿dónde? El cine es algo reservado a pocos, la tele es privilegio de una repetitiva minoría, y el teatro (el profesional) es algo reservado a otros pocos, y a veces incluso a los mismos que han pasado antes por el cine, y sobretodo, por la tele.

Por tanto, ¿qué hace un actor o una actriz mientras no se abre una de las tres puertas de la "primera división"? Bueno, puede jugar en "segunda", o incluso en "tercera regional"... que viene a ser algo parecido a morirse de hambre. Pero claro, ¿no es eso acaso lo que siempre decían nuestros padres? Ay, ¡si es que siempre acabamos en los tópicos!

Pues bien, la verdad verdadera es que los actores/actrices se buscan otros caminos, reinventan la profesión, o incluso captan la atención de una sociedad que -en muchas ocasiones- necesita de los actores para reinventarse a ella misma. De ahí surgen los profesores o monitores forzados (sea ya con niños, jovenes o jubilados); de ahí surgen los figurantes, los dobles de luces e incluso los dobles de manos o pies; de ahí surge toda la cantera del teatro infantil y juvenil; de ahí surgen los ejecutores de performances, animación de hoteles o pasajes del terror; de ahí surgen los cuenta-cuentos; de ahí surgen las escenificaciones de leyendas en museos, pueblos con historia u otros lugar de interés turístico; de ahí surgen las campañas de concienciación que usan y abusan de actores en playas, calles ruidosas y otros lugares atípicos; de ahí surge el mal llamado "teatro social"; etc.

Y de ahí surge también la animación de eventos de empresa, o simplemente "teatro de empresa". ¿En qué consiste? Pues bien, acostumbra a tener dos finalidades distintas, y las dos muy nobles: por un lado, hacer entender la temática del taller o seminario a los asistentes, aproximándolos de una forma directa y práctica; y por otro, entretener y dinamizar.

Y eso es lo que he hecho hace unos días con dos super-actrices (la de la foto es mi querida Pilar delante de la Universidad de Salamanca). Hemos estado en Cáceres, Getafe, Salamanca y Avilés intentando entretener y despertar el interés de gente muy variada, que lo último que esperaba era ver una mini-representación a las 10 de la mañana de un martes. Pero aún así, el teatro es mágico aunque se haga en un aula y a plena luz del día, o de fluorescente. Y de ahí que, a pesar de lo que pueda parecer, uno puede sentirse orgulloso de su trabajo, pues ha conseguido un objetivo (entretener y hacer pensar) en un plazo muy corto, en condiciones quizás adversas y con un público que no le esperaba para nada.

Ara fa vint anys...

2007-10-21T16:21:00.000+02:00

Aquest mes d'octubre ha fet vint anys que vaig trepitjar per primer cop la facultat de Ciències de la Informació, a Bellaterra, i també ha fet vint anys de la meva amistat amb la Laura i la Montse. Per recordar-ho, i per posar a prova la memòria de tots tres, vam pujar divendres passat a la UAB amb Ferrocates (és a dir, els Ferrocarrils de la Generalitat), vam passejar pel canviat i transformat campus, vam entrar a la nostra facultat, i fins i tot vam poder seure en els mateixos pupitres de llavors.

El més curiós del cas és que tot estava pràcticament igual. Les classes -exceptuant les de compaginació, que ara estan absolutament informatitzades- jo diria que són ben iguals. Bé, la Montse va notar que ara tenien radiadors, cosa important, perquè fa vint anys ens havíem de refiar d'una calefacció centralitzada que ens deixava gelats o bé ens rostia com a pollastres.

La facultat -amb el seu bar, els platós de TV, els seus estudis de ràdio...- té la mateixa fesomia. Només presenta la novetat d'unes taquilles (poques), uns suros a la paret i uns panells electrònics que enuncien coses poc útils. La única diferència està en les plantes de l'interior i els arbres de fora, que s'han fet autèntiques bèsties... El cert és que la natura sempre és la que et demostra que els anys han passat de veritat, i per a tots.

Una mica menys de llum

2007-10-21T12:16:00.000+02:00

Als anys 50 la Metro Goldwyn Mayer va treure un eslògan que deia que a l'estudi hi havia"més estrelles que al cel". Si acceptem el joc, podríem dir que el cinema de Hollywood va crear en aquella època un autèntic firmament... que anys després s'ha anat apagant forçosament. En primer lloc, perquè aquella època ha passat i els actors i actrius ja són de carns i ossos, i viuen en el món real... sense l'embolcall artificiós dels estudis, que tant inventaven el físic de les seves estrelles (Marlène Dietrich, Rita Hayworth...) com la vida privada dels seus astres rutilants (Rock Hudson, Cary Grant...). En segon lloc, perquè els astres s'han anat apagant/morint... I el cert és que ja en queden molt pocs amb llum pròpia.

Les últimes estrelles a apagar-se han estat les de Jane Wyman i Deborah Kerr, que si ara passaven desapercebudes com dues velletes d'edat avançada i amb malalties pròpies de l'edat, en el seu moment van ser dues de les persones més conegudes, admirades i fotografiades del planeta. És curiós veure com alguns diaris les ventilen ara amb mitja plana. Això em fa pensar en com es ventilarà d'aquí a trenta o quaranta anys a algunes de les cares que omplen les pantalles dels cinemes actuals.

En aquell sistema perfecte dels estudis, cada estrella tenia el seu rol i el seu espai definit. Deborah Kerr va ser la imatge de l'actriu britànica seriosa, un pèl distant i molt competent com a intèrpret (el que vindria a ser, actualment, Cate Blanchett). És cert que va tenir una etapa exitosa però merament decorativa en el cinema d'aventures en Technicolor ("Quo Vadis", "Las minas del rey Salomon", "El prisionero de Zenda"...), tot i que el seu destí era el món del drama, amb personatges psicològicament complexos i ben definits ("De aquí a la eternidad", "Té y simpatía", "Tú y yo", "Buenos días tristeza", "Mesas separadas", "Tres vidas errantes", "Suspense", "La noche de la iguana", etc.) Fins i tot es va apuntar a la seva filmografía un dels musicals més exitosos dels cinquanta, "El rey y yo", encara que alguna cantant de l'època la doblés a les cançons.

Jane Wyman també va encarnar al Hollywood de l'època el paper d'actriu seriosa, especialitzada en melodrames típics dels quaranta ("Días sin huella", "Noche y día", "Belinda", "No estoy sola") i també en el melodrama glamourós que s'inventaria Douglas Sirk en els cinquanta ("Obsesión" i "Sólo el cielo lo sabe"). De totes maneres, Wyman és coneguda també per dos fets no estrictament cinematogràfics: per haver estat casada vuit anys amb Ronald Reegan i per haver encarnat en els vuitanta a un dels personatges televisius més estimats i recordats de tots els temps, Angela Channing.

Sí, arribats a aquest punt, ho haig d'admetre: sempre vaig ser un fan de "Falcon Crest", tant pel seu desvergonyiment, com pel seu sentit de l'espectacle i els seus rocambolescos arguments que s'atrevien a fer sortir nazis i espies internacionals, o bé acabar una temporada amb un capítol al més pur estil d'Agatha Christie. Una mena de paròdia del serial familiar, rodat amb una llibertat que no tenien altres grans exemples del gènere, com "Dallas". Mal que ens pesi, moltes sèries posteriors van agafar l'estil de "Falcon Crest", tot i que potser no el van saber entendre.

Nadie es perfecto

2007-10-20T20:56:00.000+02:00

Noticia publicada hoy en La Vanguardia Digital, después de que la Agencia EFE la difundiera en todo el mundo.

Londres. (EFE).- Albus Dumbledore, el director de la escuela Hogwarts y personaje de la serie de Harry Potter, es homosexual, según su creadora, la escritora escocesa JK Rowling.

Rowling, de 42 años, hizo esa revelación el viernes en el Carnegie Hall de Nueva York, donde se encuentra promocionando su último libro, informa la BBC.

Alguien de la audiencia preguntó a la escritora si Dumbledore había encontrado el "verdadero amor", y Rowling reveló las inclinaciones sexuales del personaje. Según la escritora, Dumbledore estaba prendido de su rival Gellert Grindelwald, a quien había vencido en una vieja batalla entre brujos buenos y malos.

Tras la inicial sorpresa por esa revelación, la audiencia comenzó a aplaudir, y la escritora comentó: "Si hubiera sabido que la noticia iba a hacerles tan felices, se lo habría dicho antes". "El amor puede cegarnos", agregó la escritora, según la cual Dumbledore había sufrido una "horrible decepción" y su amor por Grindelwald había sido para él una "gran tragedia".

En los portales de Internet, los admiradores de Harry Potter han hecho todo tipo de cábalas sobre la sexualidad de Dumdledore, que tiene un pasado misterioso.

Rowling explicó a la audiencia, según la BBC, que mientras trabajaba en la proyectada sexta película de la serie, "Harry Potter y el Príncipe Mestizo", vio que el guión hacía referencia al interés que Dumbledore había mostrado por una muchacha. La escritora decidió en ese momento aclarar las cosas e informó al director del filme, David Yates, de la condición de homosexual del personaje.

Atacs de provincianisme

2007-10-12T12:29:00.000+02:00

Tot i que sóc crític amb la batalla política que es va muntar (ara sembla que està miraculosament apaivagada) entorn de Frankfurt; tot i que m'esfereeixen els atacs de provincianisme; tot i que crec lamentable que els "escollits per a la glòria" s'hagin de considerar més catalans i patriotes que els "no escollits"; tot i que crec més en el foment de la lectura o en l'ajuda a les editorials que publiquen en català que no en fastos puntuals com el de Frankfurt... penso que valia la pena parlar-ne una mica, deixar obert el post als vostres comentaris, i recollir -una mica més avall ho podreu veure- fragments del divertit i original discurs de Quim Monzó. Crec que és brillant perquè és el que ningú s'esperava, perquè parla de moltes coses quan aparentment sembla que no parla de res; perquè carrega contra tots i contra ningú; perquè és breu, divertit i enginyós.

Ara bé, tampoc cal mitificar-lo ni abanderar-lo com estan fent molts, perquè llavors segur que traïm ràpidament el seu esperit. Si alguna cosa destaca d'aquest discurs és que treu rellevància i importància a coses que no l'han de tenir. I amb això no vull dir que la literatura no ho sigui d'important, però quan es barreja amb altres coses sempre queda un xic malmesa i embrutida. A més, la literatura d'aquest país -la bona literatura- ha estat quasi sempre humil, i en moltes ocasions els escriptors han reflectit les mancances i els defectes d'aquest petit país que tan estimen. Monzó no ha fet altra cosa que seguir una tradició literària, fent un discurs que conserva la mala llet de Pla, les sortides de to de Russinyol i tants d'altres noucentistes, l'estil inconfusible de Calders, etc.

Catalunya ja té el seu Frankfurt, i pel que sembla ja ha començat a cruspir-se'l. Ara cal esperar i veure com serà la digestió.

Catalunya ja té el seu Frankfurt

2007-10-12T12:13:00.000+02:00

Fragments del discurs inaugural de Quim Monzó a la Fira del Llibre de Frankfurt.

"Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges
també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics?" [...]

"Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho.

Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg—“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins." [...]

"Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més
desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment." [...]

"També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels: “Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.
De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient." [...]

"Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no.

Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda."

"Em moro pels teus ossos"

2007-10-10T20:08:00.000+02:00

Després del text de Calders i de la fotografia de la tomba... he pensat que calia seguir amb el tema cadavèric, però amb un altre aire. En realitat, trobo que aviat estarem a Tots Sants i no estava de més fer un post d'esquelets "catxondos".

El cert és que aquestes obres formen part de la mostra "Siete consideraciones sobre sexo X", que mostra radiografies eròtiques de l'artista plàstic Wim Delvoye. Bàsicament es tracta dels primers plans que es podrien trobar en qualsevol revista pornogràfica, però retratats amb una visió interior. Molt interior, vaja. En realitat, les imatges van ser preses amb raigs X, i suposem que amb algun tipus de protecció cap els pobres i arriscats models.

Vistos des de dins, els humans som tan poca cosa. I tot i així, pretenem ser el motor del món, el melic de tota la creació. Una llàstima, tenint en compte que ens reduïm a aquest grapat d'ossos, que uns porten més amagats que d'altres...

Leído en algún lado... (2)

2007-10-10T19:51:00.000+02:00

Venim de la pols

"Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura."

INVASIÓ SUBTIL I ALTRES CONTES

Pere Calders

Testimonis necessaris

2007-09-30T13:52:00.000+02:00

Els que no van viure els anys 80 i no recorden les notícies que apareixien cada dia a tots els mitjans, ni les morts de famosos, ni les campanyes per prevenir la Sida, etc. s'obliden sovint de que la malaltia encara existeix, tot i que afortunadament s'ha avançat molt en investigació i s'han aturat força les seves conseqüències. Als que ho van viure de prop els hi va canviar la vida, perquè pel camí van quedar familiars, amics propers... o stars i ídols de masses (Freddy Mercury, Rock Hudson, Anthony Perkins, Rudolph Nureyev, Reinaldo Arenas, Brad Davis, Magic Johnson...). I és cert que no cal anar amb por, ni amb l'amenaça penjada a l'esquena -prou se'n van ocupar els moralistes de l'època-, però tampoc s'ha d'anar d'amnèsic.

LOS TESTIGOS és una pel·lícula francesa dirigida per un director homosexual, André Techiné, que ha donat algunes de les millors pàgines del cinema del país veí en els últims 20 anys. El film recull una història centrada en aquells anys, quan el virus era encara desconegut i no se sabien del tot els seus efectes. Tot i així, no és una cinta pessimista o fosca, sinó tot el contrari. Intenta que no oblidem, pretén homenatjar als que van marxar, però també vol explicar una història creïble, amb moltes cares, moltes dimensions... I és que els personatges estan retratats amb mà mestre, i a sobre són interpretats per grans actors (Michel Blanc i Emmanuelle Béart, entre d'altres).

Techiné fa un gran testament... I jo us recomano des d'aquí que si no els coneixíeu, recupereu algunes de les seves pel·lícules: "En la boca no", "Los juncos salvajes" (imprescindible i meravellosa), "Los ladrones", "Alice et Martin"... No us en penedireu pas gens.

STALIN - EL LLIBERTÍ

2007-09-30T00:52:00.001+02:00

Sé que unir els dos títols pot portar a equívoc, perquè STALIN estava lluny de ser un llibertí. El seu tarannà anava més cap a altres adjectius més austers i eixuts; en moltes ocasions, més perillosos. En realitat, si he fet aquesta maliciosa unió ha estat perquè són les dues estrenes més publicitades d'aquesta "reentré" al panorama teatral. Eren esperades amb candeletes -una d'elles, fins i tot amb pedres i punyals-, i finalment el resultat ha estat el que s'esperava: una ha triomfat, i l'altra ha estat durament criticada. Vaja, com en la millor tradició de Broadway... tot i que en aquest cas tot s'ha mogut prop de la Plaça Catalunya.

EL LLIBERTÍ és un text intel·ligent i divertit, que s'amaga sota un gènere teatral actualment molt devaluat: el vodevil. Com que el personate principal és Diderot, i com que es parla de filosofia, i de Rousseau, i de Voltaire, i de tants i tants altres, sembla que tot té un aire erudit i sofisticat. El text d'Eric-Emmanuel Scmhitt potser no innova, ni s'arrisca (almenys, no més enllà del tema)... però cumpleix a la perfecció, i convenç. A més a més, Laura Conejero i Ramon Madaula utitilitzen tota la munició per convertir aquesta peça en un èxit immediat, i sembla ser que durardor.

Jo diria que EL LLIBERTÍ no deixa de ser una "piece bien fait", que diuen els francesos. Crec que arrodoneix tots els seus elements i els porta a una correcció indiscutible. Crec que Joan Lluís Bozzo ha portat bé el projecte, i jo personalment li agraeixo la discreció, la contenció i la senzillesa. Crec que l'escenografia de Montse Amenós és brillant. Crec que tot funciona... però també crec que juga sobre segur i fa certa trampa.

Ara bé, trampes a part, penso que el nivell d'aquest espectacle -tan lloat per la crítica- és el nivell mig que haurien de tenir una gran part dels espectacles que s'estrenen als grans teatres. Si realment presumim de fer un "gran" teatre, no podem baixar d'aquest llistó. I, en canvi, es veu que baixem sovint... perquè quasi tothom ha parlat de EL LLIBERTÍ com un dels millors muntatges en anys... Bé, potser no cal exagerar.

Per altra banda, Flotats ha estat l'altra cara de la moneda. Amb un text com STALIN ha volgut fer un salt mortal, s'ha atrevit a adaptar una nove·la, s'ha volgut buscar un paper a mida -això els seus crítics habituals no li perdonen, ni li perdonaran en anys-i, en una paraula, s'ha arriscat. En aquest cas sí que hi havia risc... tot i que potser Flotats ha acabat actuant amb prudència, ha anat a la recerca de la "piece bien fait", ha desitjat fer una obra gran a partir d'un gran text... i finalment l'ha cagat, parlant en plata. Penso que l'adaptació teatral que ha fet no funciona; penso que ell ha volgut lluir una mica massa -algú deia encertadament que el Calígula de Camus no necessita parlar tant per imposar-se com a personatge -; penso que la seva direcció resulta pobra en comparació a muntatges anteriors; penso que hi ha precipitació; penso, en definitiva, que podia haver estat un gran espectacle i que ha quedat en no res.

Leído en algún lado... (1)

2007-09-27T02:04:00.000+02:00

" [...] Intuyo que le gustaría preguntarme qué será de mí... La respuesta es que cargaré con las consecuencias de mi elección. No me gustan los dramas silenciosos que duran décadas, con enemigos invisibles, cargados de tensiones agotadas y exangües. Si ha de ser un drama, que sea fragoroso, que tenga gritos, peleas, muertos, que se oigan tantos aplausos como silbidos. Quiero saber quien soy y lo que vale mi intervención en este drama. Si he fracasado, me iré. Luego, que suceda lo que tenga que suceder [...]"

LA MUJER JUSTA

Sándor Márai

Un any de blog

2007-09-21T10:36:00.000+02:00

Avui fa exactament un any que vaig iniciar aquest blog que teniu davant dels ulls. No sabia quan duraria, si tindria cap interès, ni fins on m'arribaria la paciència d'anar-lo actualitzant. Els mals auguris deien que als tres mesos un alt percentatge dels blogs creats acaben morint... o essent abandonats. Però vaig superar els tres mesos, el mig any... i ara estem a punt de creuar la frontera de l'any sencer.

Hi ha hagut comentaris de teatre, consells, recomanacions, crítiques... i alguna que altra reflexió personal. També hi ha hagut els vostres comentaris, les rèpliques, les contrarèpliques... i situacions divertides que han ajudat a mantenir la Cambra de Jocs viva i en forma. Gràcies a tots i fins ben aviat.

HAIRSPRAY - Promesa complerta

2007-09-16T14:32:00.000+02:00

Vaig prometre als meus lectors una crítica de la pel·lícula "HAIRSPRAY", i aquí està. Bé, en realitat només ho vaig prometre a dues persones, però segur que representen un percentatge molt alt dels lectors d'aquest blog.

Bé, doncs, "HAIRSPRAY" és una pel·lícula que prometia ser festiva, alegre, desinvolta... i que no ha fallat en el seu intent. Té la rara virtut de començar amb un ritme trepidant i de no defallir en cap moment. Sé que no té les millors cançons del cinema musical; sé que no té una història increïble, sinó una anècdota divertida i ben portada; sé que els seus actors no són grans especialistes del gènere ni velles glòries de Broadway; sé que el director només havia destacat per comèdies mediocres "made in Hollywood"; etc, etc. Però, sigui com sigui, el resultat és brillant, divertit, ben acabat i digne d'un gènere cinematogràfic (el musical) que s'està refent a una marxa lenta, però imparable. Quan jo era adolescent era pràcticament un gènere mort, però "MOULIN ROUGE", "CHICAGO", "DREAMGIRLS", "EL FANTASMA DE L'ÒPERA", "THE PRODUCERS", "RENT", "BAILAR EN LA OSCURIDAD" i les properes adaptacions de "MAMMA MIA" i "SWENNEY TODD" així ho avalen.

Una altra delícia de "HAIRSPRAY" es veure al seu magnífic repartiment. I és que per a un cinèfil aficionat com jo, suposa un fet impagable veure a Travolta transvestit i passant-s'ho "pipa", o a la Pfeiffer i a Cristopher Walken marcant-se números musicals d'antologia i fent gamberrades a l'estil de John Waters. I és que l'esperit de Waters s'ha conservat. Pensava que el maquillarien o suavitzarien, però encara es pot captar el seu peculiar sentit de l'humor anàrquic i terrorista. Evidentment, no és l'humor de "Pink Flamingos" o "Cecil B. Demente", però és que l'original ja no era tampoc un dels seus films més "guerrillers".

I ja per acabar, citar a Queen Latifah. Una gran estrella, en tots els sentits. No sé que té, però quan li donen un vehicle potent i sobretot "musical" es converteix en la reina de la funció: ho va fer a "CHICAGO" i ho fa en totes les escenes de "HAIRSPRAY" en les que surt. Esperem que li segueixin caient musicals de pes, que deixi de fer comèdies tontes i que li donin per fi una protagonista de la seva magnitud. Estaria ideal fent el "biopic" d'Aretha Franklyn. Bé, tot arribarà...

Un poco de alegría

2007-09-14T01:33:00.000+02:00

Después del "pollo" montado con el último post, me las he ingeniado para demostrar un poco de alegría... pues tampoco soy un ser absolutamente depresivo o deprimente, depende de cómo se quiera ver. Y qué mejor manera de dar alegría que con un número musical. Pues eso, a cantar y a bailar todos, que hoy estrenan HAIRSPRAY (la imagen pertenece al musical de Broadway) y seguro que yo no me la pierdo. Ya os contaré si vale la pena, pero estoy seguro que ver a Travolta de mujer, a la Pfeiffer de mala y a Cristopher Walken haciendo lo que sea... ya vale la pena.

¿Quemado? Quizás.

2007-09-02T12:02:00.000+02:00

Esto de la profesión teatral es algo que quema, pero a lo mejor ese calorcillo no es tan desagradable, pues insistimos e insistimos una y otra vez hasta reducirnos a cenizas. Luego resurgimos, como vulgar Ave Fénix, y ahí estamos de nuevo... asándonos como pollo a l'ast en un chiringuito de playa. Claro está que, como todo pollo a l'ast, estamos expuestos públicamente para que todo el mundo nos observe y nos elija... Y eso, como no, ¡nos encanta!

A veces me harto de dar vueltas inútiles, como el mencionado pollo, y me gustaría rociarme con el extintor. Me gustaría salir de todo esto y ser mero espectador. Elegir yo el pollo, leche. Pero... ¡ay! ¿Es acaso eso posible?

Sí. Lo del teatro es contradictorio, cansado, extraño... a veces. Yo creo que aún no he pillado los entresijos de la profesión, y demasiado a menudo me siento ajeno a ella. Es como si intentara ser fontanero y no hubiera visto nunca un desagüe. Es como en los sueños, cuando de golpe tienes que intervenir a alguien a corazón abierto, y piensas... pero ¿cuando estudié yo medicina?

Todo está por llegar y dicen que todo llega. Pues nada. Seguiremos allí, ante el cristal del escaparate, girando y girando sobre el mismo eje, esperando que alguien se fije en nuestra piel tostadita y nos elija para siempre... aunque sólo sea de acompañamiento a las patatas con allioli.

Caótica Ana. Pretencioso Medem

2007-09-02T11:10:00.001+02:00

Sé que debe ser una blasfemia para muchos criticar a Julio Medem, pues es verdad que es uno de los directores españoles más originales, personales y frescos de las últimas décadas. Su cine no se parece al de nadie, y sus películas atraen a un público que, en general, no va a ver cine español o más bien reniega de él. Estamos ante un director que atrae a público joven y sigue arrastrando a los que vimos en el cine sus primeras películas ("Vacas", "La ardilla roja", "Los amantes del círculo polar"...), sin duda alguna las más estimables de todo el conjunto de su obra.

Por todo esto, y por cosas que seguro que me dejo, parecerá injusto que lo critique como voy a hacer... pero es que pienso que a Medem le traiciona su aura de "trascendencia", que sinceramente me parece de lo más ingenuo y naïf. Los críticos lo esconden diciendo que son licencias poéticas, pero a mi esa "poesía" me parece más propia del diario de una quinceañera que de Alexandre, Salinas, o incluso Machado, que a veces también podía llegar a ser un poco "naïf". Es algo parecido a lo que me pasa cuando escucho las letras de grupos de moda, como La oreja de Van Gogh, Amaral o Nena Daconte... aunque en ese caso se justifica que estén escritas por una niña de quince años (lo más extraño es que interesen a tanta gente de mi generación).

Vi "Tierra" en el cine, hace ya muchos años, y ya se me quedó la mosca tras la oreja... pues aunque acepto el "universo Medem", que es parte de su encanto como autor, no puedo dejar de sonrojarme cuando la voz en off de Carmelo Gómez dice, ante una imagen cargada de estrellitas, algo parecido a esto: "Soy una molécula perdida en el cosmos..." ¡Pero por favor, seamos serios!

En "Caótica Ana" pasa algo parecido. Aunque empieza con los aires de "Lucía y el sexo" -será por lo de las islas Baleares-, pronto olvida la trama argumental y se adentra por unos derroteros místico-filosóficos que corresponden a la mente de la protagonista. Si Medem hubiera apostado directamente por una película experimental y se hubiera dejado de coartadas argumentales (un poco al estilo Lynch) igual ahora hablaríamos de otra manera de su "poesía", pero como quiere tocarlo todo y no olvidar la historia iniciada acaba resultanto todo de lo más "infantil". Es por eso que al acabar la peli se me ocurrieron unas cuántas preguntas: ¿Por qué explicar en más de hora y media un mensaje que ya se había dado en el prólogo, que dura sólo un par de minutos? ¿Por qué complicar tanto un mensaje tan simple? ¿Por qué la película parece, en ocasiones, una panfletada feminista al estilo de Coelho?

Aún así, "Caótica Ana" tiene sus méritos: la fotografía y el estilo visual, como siempre en Medem, son impecables; la música, con Cesárea Évora y Caetano Veloso de leit-motiv, es sensacional; la actriz protagonista (Manuela Vellés) promete y convence con un papel difícil y rayano a la ridiculez; Bebe está simpática y desenfadada, recordando a veces a la María Barranco de sus orígenes; etc. Por tanto, id a verla, id a ver cine español... aunque yo os recomiendo mucho más "Bajo las estrellas", un debut realmente interesante.

Horror de los horrores

2007-08-23T22:30:00.000+02:00

Kitty Potter ha muerto. No sé si eso es una buena o un mala noticia. Algunos de vosotros la conocíais internáuticamente, pues misteriosamente apareció en mi blog y en el de algunos amigos haciendo comentarios, casi siempre irritantes y polémicos. Hoy, de buena mañana, y por medios que no puedo revelar, me he enterado que tenía un blog. He tenido la necesidad imperiosa de ir a ojearlo, y allí estaba la sorpresa… (Id a http://kpstyle.blogspot.com/ o bien clicad desde el link que he añadido en la parte derecha).

¿Por qué inicia un blog con su propia muerte? ¿Ganas de llamar la atención, o bien es que se trata de un blog póstumo? ¿Alguien ha recogido su testamento vivencial y la va a homenajear con este blog? Muchas preguntas sin respuesta para un personaje del que aún sabemos muy poco.

Retrobaments

2007-08-22T00:31:00.001+02:00

Porto dies remenant fotos antigues, i ahir em vaig topar de morros amb les meves. Fotos que tenen més de trenta anys, i que ens alguns casos (com n'és de cruel el blanc i negre) sembla que en faci el doble. Suposo que la roba de fa uns anys i fins i tot l'estil de vida (abans els nens vestien com a nens i no com a models de Bennetton) ens havia estancat a tots en una època indefinida.

La primera fotografia que apareix és potser la més preuada de tot el conjunt, ja que em dóna la sensació de que està planificada i realitzada per un vell director de cinema, d'aquells que en un "enquadrament" treien tot el que era necessari. És a dir, en una sola imatge t'explicaven la vida d'aquell personatge, o bé de què aniria la pel·lícula... En el cas que ens ocupa, jo sóc el del bressol, que sóc observat amb tendresa pel meu germà (queda provat a la foto que ens portem molts anys; dotze, per ser més exactes). Però no contents amb una sola vigilància, la fotografia de casament dels meus pares, i també la foto infantil del meu propi germà, sembla que facin guàrdia des de la tauleta de nit. Tota la família en una sola imatge: família humil, que vivia en una certa estretor (el bressol sembla que estigui embotit entre la tauleta i el llit dels pares), però que malgrat tot era feliç i testimoniava la seva felicitat amb imatges com aquesta.

De totes maneres, em miro amb els ulls d'ara i el cert és que no m'acabo de reconèixer. No recordo els moments en què van ser fetes algunes de les fotos, pero en algun cas... Sí, en algun cas em transporto quasi misteriosament al punt exacte, retrocedeixo en el temps i... Sí. Sí, ara recordo que al rei Melcior feia pudor d'alcohol. Ves quines coses!

El més curiós d'observar fotos antigues és que quan les mires sempre es recorden bons moments, ja que ningú es deixa retratar quan passa una mala època, o té un problema gros, o està malalt... Podríem dir que les fotografies d'abans eren com una mena de guia de la felicitat, un diccionari gràfic dels bons moments, de les coses agradables... Ara, en canvi, la cosa és diferent. Costa tan poc fer una foto... Tot i que també costa mantenir-la, mimar-la i no perdre-la pel mig de l'espai virtual d'un ordinador, o d'un disc dur qualsevol. Segurament moltes de les fotografies que fem ara no arribaran a cumplir trenta anys.

EL ORFANATO. Concurso de carteles

2007-08-18T11:23:00.000+02:00

En octubre se estrenará "El orfanato", una de las películas españolas de las que más se está hablando en los últimos meses. Casi medio año antes de su estreno oficial (11 de octubre, si no me falla la memoria y mi fuente de Internet), la película ya ha recibido elogios, buenas críticas e incluso aplausos unánimes cuando se presentó en una de las secciones paralelas de Cannes. Es la ópera prima de J.A. Bayona, pero produce el ahora todopoderoso Guillermo del Toro, y todos esperan repetir el éxito del Laberinto... Aunque esta vez la cosa va más al estilo de "Los otros": casa desvencijada y solitaria, vestuario de época (en este caso, creo que sólo en flash-backs), sustos, terror gótico, y sorpresa final.

Seguro que va a ser el éxito del año dentro del cine español, que por otro lado no tiene a ninguno de sus "directores seguros" a punto (me refiero a las tres A: Almodóvar, Amenábar, Álex de la Iglesia). Seguro que supone un gran espaldarazo a su director. Seguro que se lleva un montón de Goyas, y casi seguro que alguno es para las secundarias, pues se ve que Geraldine Chaplin y Montserrat Carulla hacen dos personajes-bombón para cualquier película de terror que se precie. Seguro que Belén Rueda se consagra como actriz... Seguro que... Ay, no sé, es tan previsible el cine español.

Para ir abriendo boca, os propongo un concurso de Carteles, pues en la red circulan hasta cuatro versiones del pasquín promocional de la peli. Igual no se usa ninguna de éstas, o igual se usan varias indistintamente, pero en todo caso he pensado que cualquier excusa era buena para distraernos y abrir un post-concurso. ¿Cuál creéis que será el cartel que más veremos en los próximos meses? ¿Quién es el primero en votar? Yo, aunque no encuentro ninguno especialmente brillante, me decantaría por... Bueno, ya os lo digo en los comments.

La venganza se sirve fría... y en coreano

2007-08-16T01:05:00.000+02:00

Con "Sympathy for Lady Vengeance", que acaba de llegar de hurtadillas a la cartelera veraniega, ya tenemos completa la trilogía que el coreano Park Chan-wook ha realizado sobre la venganza. Todo empezó con la interesante "Sympathy for Mr. Vengeance" y siguió con la muy aclamada y premiada "Old boy", todo un descubrimiento que hizo de este director uno de las columnas más sólidas del nuevo cine oriental. Él, junto con su compañero Bong Joog-ho ("Memory of murder" y "The host"), han abierto las fronteras de Korea al mundo y han demostrado que el buen cine no ha está reñido con la represión y la mano dura, sino más bien todo lo contrario.

Esta trilogía sobre la venganza, en la que la violencia se muestra de las formas más bellas y fascinantes posibles, esconde un par de joyas cinematográficas. De "Old boy" ya se ha dicho casi todo, y todo muy bueno, pero en el caso de "Sympathy for Lady Vengeance" hay que presentar pruebas y atender a las alegaciones... pues la crítica no ha sido tan benévola. Prueba evidente: en Barcelona sólo se exhibe en una sola sala, y de las de versión original (está claro que el distribuidor no tenía mucha fe en el film).

Pero no hay problemas en defenderla, y menos si aparece en medio de una cartelera anodina, estúpida y vieja como la de este verano. La película, para empezar, hace gala del estilo visual y narrativo de Park Chan-wook, que nos muestra imágenes y escenas de antología (toda la parte final, con los padres de los niños, es estremecedora y absolutamente genial). Por otro lado, la elegancia de la fotografía, ya en los títulos de crédito, lo invade todo de un clima enrarecido, misterioso. Y misterioso es el personaje protagonista, interpretado por una actriz espléndida (Lee Yeong-ae, actriz coreana muy conocida y admirada en su país) y no menos perturbadora.

La recomendación es para todos aquellos que quieren ver un melodrama de tomo y lomo (y algunas criadillas, para que engañarnos) protagonizado por mujeres: mujeres duras, terribles, pero también madres protectoras y comprensivas. Contraindicado, en cambio, para aquellos que busquen una película oriental con violencia gratuita y artes marciales.

Una altra de guerra civil...

2007-08-10T14:12:00.000+02:00

La guerra civil segueix essent un tema etern al cinema fet a casa nostra, tot i que la curiositat és que últimament les pel·lícules les venen a fer directors estrangers. Ken Loach o Guillermo del Toro són casos de tots coneguts, però aquest estiu dues coproduccions (una amb Alemanya i l'altra amb França) també han transformat diversos indrets de Catalunya en zones de refugiats, presons on es portaven els republicans, etc.

"Elles et moi" (títol provisional i tremendament erroni per a una peli d'aquestes característiques) és l'últim rodatge que ens ha arribat. Alex Brendemühl i Ariadna Gil en són els protas.

CARNICEROS, A LA MOSTRA!!

2007-07-31T12:03:00.000+02:00

"CARNICEROS DE MILWAUKEE", aquesta bogeria en forma de comèdia que vam estrenar el passat mes de maig, ha estat escollida per participar a la Mostra de Teatre de Barcelona, un bon aparador per a companyies com la nostra. D'aquesta manera, el grup Liquidación por Derribo dóna un passet més després dels seus tres anys d'existència.

La cita és els dies 10 i 11 de novembre al GUASCH TEATRE. Però no patiu, que ja anirem donant-vos la murga fins que arribi el dia...

Leonce + Lena

2007-07-29T15:18:00.000+02:00

Jo no vaig veure aquell "Leonce i Lena" de l'any 77, en el que Lluís Pasqual, Fabià Puigserver o Anna Lizarán van abocar tota la seva saviesa teatral. No és just que tothom es remeti a muntatges mítics i ens escatimi així la possibilitat de valorar textos tan magnífics com el de Georch Büchner. No tinc la culpa de no haver estat al naixement del Lliure de Gràcia, ni d'haver descobert massa tard el teatre... L'important, però, és descobrir-lo.

Per sort, en aquest últim i escarransit Festival Grec 2007, en Pep Pla ha tingut la valentia d'afrontar un text que quasi tothom defugia per "por a les comparacions". En aquest país, petit i provincià, aquestes coses passen més sovint del que ens arribem a pensar.

Jo no sé si aquest muntatge queda molt per sota del que es va fer el 77 (segurament sí és inferior i li falten els talents abans anomenats), però si ho comparem al que es fa últimament per aquestes terres -jo també sóc petit i provincià- haurem d'admetre que té molt d'aquell esperit "Lliure". Es tracta d'un muntatge que, a part de ben executat, resulta simpàtic, tendre. Traspua teatre, idees i una gran sensibilitat i "estimació" al text que està tractant. També aconsegueix un treball actoral potent i ben conjuntat, així com algunes escenes francament delicioses (la de Leonce i la ballarina està entre el millor que he vist aquest any).

Què es vol més? Vaig sovint al teatre, i la veritat és que la majoria de vegades -sobretot als teatres grans, comercials o nacionals- no podria aplicar quasi cap dels "piropos" anteriors. L'obra està a la Muntaner fins al 5 d'agost. A veure si hi ha sort, i l'any que ve torna a fer temporada en algun teatre.

Made in Germany

2007-07-29T14:31:00.000+02:00

Con la visión de la última película alemana que ha llegado a nuestra cartelera, "Cuatro minutos", he pensado que igual es cierto lo que llevo pensando los últimos años: el cine alemán tiene algo que decirnos, y digamos que ha vuelto a resugir, después de años de desaparición. No es que la película de Cris Kraus sea ninguna obra maestra, pero es una película que engancha, que mezcla comercialidad y dureza, aspectos quizás algo maniqueos o previsibles con sorpresas argumentales o hallazgos visuales ( la última imagen de la película da buena muestra de ello).

El último cine alemán, sin embargo, sí se nutre de grandes títulos: ahí están "Buena Vista Social Club", "Corre Lola Corre", "Contra la pared", "El hundimiento"... y sobre todo "La vida de los otros", lo más parecido a una pieza redonda, a una obra dotada de "genialidad". Y aún deberíamos sumar éxitos comerciales como "El perfume" -película estimable- o "Good bye, Lenin", junto con películas de género (especialmente el policíaco o el de terror) nada desdeñables, como "El experimento" o "Antikörper".

Éste resurgimiento quizás se debe más a la coincidencia de buenas películas o a la suma de nuevos realizadores con ganas e ideas nuevas, que a un movimiento como el del Nuevo Cine Alemán, que entre los 60 y los 80 dejó a la historia del cine nombres como Volker Schlöndorff, R. W. Fassbinder, Werner Herzog o Wim Wenders. Aún estamos lejos de saber si alguno de los nuevos directores conseguirá convertirse en un "autor", aunque Fatih Akin o Florian Henckel-Donnersmarck están en buen camino.

Por tanto, demos una oportunidad a las películas alemanas que van apareciendo por nuestra cartelera (ahora mucho más que antes, sin duda alguna) porque lo que está claro es que algo se cuece entre sus cineastas. Y es que esto va por temporadas, o por décadas, pues también parece que el cine francés está estancado desde hace un lustro o que el cine italiano no encuentra forma de salir de su letargo, sino es por contadas y destacadas excepciones. Pero bueno... un día, si me apetece, hablamos de todo ello.

Foto de família (ARGELAGUER-2007)

2007-07-24T13:29:00.000+02:00

Continuo parlant-vos de L'Obrador d'Estiu, ja que aquesta setmana m'ha arribat aquest fantàstic dibuix del Martí Torras, company del curs i també d'habitació a l'hostal de Tortellà. En Martí, a part de director teatral, és un dibuixant increïble (hauríeu de veure la facilitat que té per dibuixar el què sigui o a qui sigui, i amb estils ben diversos...). En aquest cas, la caricatura mostra a tots els alumnes del curset, i també a la professora, la Gabriela Izcovich (la del collaret). Jo sóc el de la dreta, intentant traduir tot el que diu la Gabriela... però en el llenguatge de signes per a sord-muts.

(Atenció als detalls del meu dit gros del peu, de la noia que busca l'arracada per terra, o del nap i la guia d'Olot que porta l'Anna a les mans... Són acudits privats que m'han fet molta gràcia, i que ja intentaré explicar-los en persona... si a algú li interessa.)

Un altre estiu a Argelaguer

2007-07-21T00:00:00.000+02:00

Argelaguer, 2007. La veritat és que L'Obrador d'Estiu que organitza la Beckett ja és cita ineludible... Aquest any, millor organització, més ressò mediàtic, més autors internacionals... Però jo he seguit amb la meva petita dèria personal: conèixer gent interessant i rebre estímuls per seguir escrivint, actuant o subsistint en això del teatre (cada cop ho veig més difícil, però no em vull donar per vençut).

Si l'any passat vaig estar al curs de dramaturgia actoral del Rafa Spregelburd, aquest any ha estat la Gabriela Izcovich la que ens ha acostat al seu món teatral. Una altra argentina, sí. I és que si hi ha alguna cosa que ens atrau dels actors/autors que venen d'aquell país és que traspuen il·lusió, entusiasme, ganes de fer teatre... Amb molt poques coses, però amb una gran allau d'imaginació i de veritat, ens recorden que el teatre és quelcom menys complicat que el aquí ens imaginem. Se'n riuen de nosaltres quan ens veuen suplicar per una subvenció, o directament es malfien quan veuen que aquí tot està tan burocratitzat, tan oficialitzat.

Aquest estiu també hem tingut, de nou, la Trobada d'Autors, i s'hi ha afegit també durant tota la setmana un seminari d'autors estrangers que han intercanviat textos i ens han mostrat les seves obres i la seva forma de treballar. A vegades em sentia lluny de tot allò, potser perquè ens separen moltes coses, potser perquè encara em queda camí per recòrrer... o perquè definitivament el meu ha de ser forçosament un altre camí. Se m'ha passat el temps de tancar-me quatre anys a estudiar teatre, o el d'anar-me a Austràlia a fer cursets, o el de demanar beques d'estudi on sigui... Jo, com molts d'altres, seguim el camí de fer teatre de peu, d'equivocar-nos una i mil vegades, i d'insistir, insistir i insistir amb el treball i amb les nostres ganes. La veritat és que després, escoltant a la Gabriela, pensava que tampoc devem anar tan errats.

De totes formes, l'Obrador d'Estiu 2007 el recordaré, sobretot, per la gent que he conegut. Gent amb la que hem compartit, de forma estranyament sincera, una sèrie de coses que ens han fet riure molt, que ens han unit molt. Les crisis de parella i els incestos ens van agermanar des del primer dia (recordeu lo del nap, nois?), i la piscina -o l'intent d'excursió al riu- van acabar de fer pinya. Gràcies Anna, Mònica, Carmela, Clara, Paula, Carles, Martí, Pep i Xavier. I també gràcies a la Cristina Cervià i al Pep Jové, que es van unir els últims dies. Espero que ens veiem aviat pels "teatres" o per les platees... Petons a tots.

Brecht, Weill i els germans Gas

2007-07-05T15:31:00.000+02:00

Mario Gas és a Madrid. Fa més de tres anys que porta la programació del Teatro Español, i el cert és que les obres que ell ha dirigit allà són l'enveja de qualsevol cartellera, ja que sempre ha tingut el gust d'escollir obres grans, clàssics que a vegades li han vingut grans ("Lulú" o "Mare Coratge", al TNC) i que altres vegades ha adaptat a un estil molt particular, i fins i tot volgudament humil ("L'Orestiada" o "A Electra le sienta bien el luto").

De totes formes, on Gas se sent més còmode és amb el teatre més popular, més proper al gran públic ("El temps i els Conway", "Sweeney Todd"). I ara, amb la inestimable i indefugible ajuda del seu germà -tractant-se d'una òpera era inevitable aquesta entesa- ha aconseguit uns dels seus millors espectacles. I el cert és que "Ascenso y caída de la ciudad de Mahagony" està feta amb carinyo, amb meticulositat, amb respecte... Potser no és tan brechtiana com hauria de ser, potser resulta massa neta i massa resplandent, potser és massa de "postaleta" com per entrar de ple a l'univers de l'autor alemany... però no es pot negar que està molt ben executada i que funciona com un mecanisme de rellotgeria. En aquest sentit, val a dir que el repartiment està molt encertat, que tots canten d'una forma impecable, i que el disseny de l'obra -escenografia, vestuari i sobretot la il·luminació- resulta excel·lent.

No era fàcil enfrontar-se a Mahagony sense trair a Brecht, ja que la peça presenta molts esculls que el teatre modern -o el que entenem ara per teatre modern- ja ha superat o fins i tot evita. Malgrat tot, Gas respecta l'obra de Brecht -i sobretot, respecta la partitura de Weill, que és absolutament magnífica, i absolutament endimoniada. Es podria haver optat pel que va fer Bieito amb "L'òpera de quatre rals" -és a dir, acostar-la al seu terreny i jugar amb Brecht, més que respectar-lo-, però no ha estat així. Potser sí que això comporta riscos (la primera part resultat massa freda i massa llarga), però era bo veure l'exercisi... i jo crec que no ha decebut. Almenys a mi no m'ha decebut pas. Vaig veure una òpera molt teatral, un espectacle precís i metòdic, molt europeu. Potser sí que estava exempt d'emoció... però, ai, això de l'emoció en Brecht és tan complicat d'entendre!!

Per últim, comentar que amb aquesta obra Mario Gas ha estrenat Las Naves del Español, un espai situat enmig del gran complexe artístic que suposa l'antic escorxador de Madrid. Un espai que em recordava al Lliure en quant a concepció... tot i que l'espai escènic és molt particular, i pot arribar a dona un joc excelent a tots els directors i escenògrafs que hi tinguin cabuda.

PRAGA. Des del riu estant (II)

2007-07-05T15:00:00.001+02:00

Enmig del riu del Moldava, al seu pas per la ciutat xeca de PRAGA, a més de ponts també hi podem trobar petites illes naturals que els ciutadans d'aquesta magnífica ciutat centre-europea aprofiten per passar el seu temps de lleure. Fa uns dies, vam poder presenciar una festa celebrada en un d'aquests illots... (un de prou gran com per ficar-hi dos escenaris, i algunes paradetes on es feien tatuatges i pentinats de franc).

Vam sentir uns quants conjunts, però em quedo amb un grup francès que cantava en àrab. És curiós, però les últimes vegades que he escoltat un grup francès o he vist una pel·lícula del país veí he notat les cada cop més importants influències de països com Tunis, Marroc, Algèria... (influències històriques, però actualment quasi decisives). És evident que França està assimilant -de bon grat o per força- un fet migratori que ja no té aturador. Ni Sarkozy ni les postures més extremistes poden evitar que les cultures es barregin, i el cert és que en aquest cas la barreja està servida... i en general, força ben preparada. (I nosaltres, tant a la vora d'Àfrica... i encara ens estranyem i ens resistim a la interculturalitat. Bé, tard o d'hora tot cau i es recol·loca.)

Tornant a PRAGA, el cert és que les festes s'assemblen molt a tot arreu. La única diferència és que allà la ciutat et vigila implacable, majestuosa... Una ciutat tan bella sempre imposa un cert respecte.