Babilònia... era un cine club?

Aquests dies he rebut un correu de l’Oriol Lladó, i per mi l’Oriol serà sempre Cine Club Babilònia. També serà Revista de Badalona, El Punt, Tele Badiu o com es digués… (ostres, ja quasi no recordava aquella època), però serà sobretot Cine Club.

La relació m’ha despertat vells records, però també la curiositat. I així ha estat com he començat a navegar per Internet per saber què havia quedat de tot allò després de tants i tants anys. Res. No en queda res. Sap greu dir-ho, però només sortim “equivocadament” en un llistat d’entitats culturals de Micacoweb. I dic “equivocadament”, perquè sembla que són entitats en funcionament, i nosaltres vam morir ja fa uns quants anys…

Però tot i haver mort, m’ha sobtat no trobar-hi res. És possible que no hagi tingut prou paciència o que no hagi buscat bé, però tal com deien abans a Telefònica: “Por Cine Club Babilònia no me sale nada.” I és una llàstima, perquè crec que van ser set anys fructífers (1992 – 1999), de programació continuada i de molta il·lusió. Vam ser els primers en portar, de forma regular, la versió original a Badalona... i això mereix un recordatori, encara que sigui només al meu “bloc”. I no només versió original, sinó pel·lícules que no tenien cabuda a la programació habitual de les moltes sales badalonines de l’època (13, si contem els multicines Montigalà, els Picarol i també el Verbena). Ara recordo que vam programar “Nola Darling”, “Vivir”, “House of angels”, “Ladybird Ladybird”, “Conte d’hiver”, “Trois couleurs: Blanc”, “Un lugar en el mundo”, etc. I també recordo haver recuperat clàssics com “Touch of evil” (Sed de mal), “Breakfast at Tiffany’s” o “E la nave va”, i haver convidat a gent força important, que van presentar pel·lícules, van participar en debats o bé ens van ajudar amb el que bonament van poder: Jaume figueras, Miquel Porter i Moix, José Luís Guerín, Rosa Vergés, Francesc Bellmunt, Rosa Gàmiz, Mercè Lleixà, Mirito Torreiro, Eduardo de Vicente, José Sacristán, etc.



I a més de les pel·lícules recordo les anècdotes (moltes i ben sucoses), els inconvenients, els dies gloriosos (els passis de “Le mari de la coiffeuse”, “Fresa y chocolate” o del “Cyrano”), els problemes inicials amb l’Ajuntament, i sobretot recordo a les persones: en Miquel Sales (què hauríem fet sense ell?), la Montse Cortés, i també la Maria, la Núria, l’Anna, la Marta, en Dani, etc.

Un dia ens hauríem de posar d’acord i reunir material, o simplement records. Encara tenim prou memòria com per reconstruir una història prou realista de que va ser aquell cine club. Ja que la Xarxa ens ignora...