A la vida, com al teatre, ...
A la vida, com al teatre, hi ha moments en que toca esperar la teva rèplica, saber escoltar i donar suport. A la vida, com al teatre, hi ha vegades en que el focus deixa d’il·luminar-te i et toca esperar en penombra. I allà, al fons, hi ha moltes coses que et passen pel cap... i per l’estómac, que és el que digereix els nostres pensaments, els nostres neguits, els nostres nervis...
A la vida, com al teatre, hi ha “foscos”, “aparts”, petits monòlegs, diàlegs picats, diàlegs sords, silencis, pauses... “mutis”. A la vida, com al teatre, hi ha comèdia i drama, paraules i buits, moments tensos i catarsis col·lectives... Hi ha públic, i fins i tot apuntador, algú que et marca el text i també les entrades, les sortides, les desaparicions... Pot haver-hi fins i tot qui cobri o vengui entrades per mostrar la teva vida als demés (només cal mirar la tele), o algú que produeixi els teus millors espectacles, les teves millors actuacions...
A la vida, com al teatre, cal esperar sempre la següent representació. Tens una oportunitat perquè tot sigui millor, perquè tot estigui més ben preparat.
posted by CARLES ARMENGOL at 11:51 a. m.
5 Comments:
claro!pero vale ya de dramas!
en la vida como en el teatro te puede aparecer una sorpresa de colorines en cualquier momento!O que la luz de tu vida se vuelva cenital azul...y que la banda sonora sea una canción bien bonita de esas que se enganchan en la barriga y te hacen descontrolar (en tu habitación cuando nadie te ve, claro) en la vida, como en el teatro, puedes llevarte, premios, recibir aplausos, abrazos y el afecto de esa gente que te está mirando...lalala...y puedes adaptarte y decidir y sorprender (te) subiendote encima de un piano para hacer claqué mientras todo el mundo espera que aprietes el gatillo. Yupi!
Me ha encantado la similitud de la vida y el teatro. ¿Me dejas que cuelgue el texto en mi Café Literario? PLEASE
GRACIAS
PD:Me teneis que explicar muchas cosas de la útima representacion de El ultimo invitado, en el extranjero, o sea en Espania. Ya me han dicho que habeis ganado unos cuantos premios...
Y pensar que toda mi vida he querido dedicarme al teatro y es mi hermano pequeño el que cosecha exitos. En fin, que me alegro mucho por vosotros.
Gràcies Abel, gràcies Charo. Crec que sou dels pocs que seguiu el bloc (bé, crec que hi ha qui el segueix, però no s'atreveix a escriure).
Abel, no era la meva intenció fer cap drama, tot i que va acompanyat d'aquella foto que... Bé, una mala decisió. Més que un drama era una mica una "mala comèdia". Sé que també pots fer de la vida un musical... però és que jo canto tan malament.
Charo, pots penjar el text on vulguis. Per cert, va anar molt bé per Cáceres, ens van tractar estupendament. I no et sorprenguis pels èxits del teu germà: en aquella obra ha fet sempre un gran treball i es mereix tots els premis que ha rebut. Petons de tots dos per a tu i per a la family.
Pots estar segur que hi ha mes gent que et llegeix, però es el que dius, els hi fa vergonya escriure o pensen que no tenen res que dir. Mica en mica, ja veuràs, a més, això del blog és una manera de desfogar-nos de les nostres cabòries, no?
Que bonito Carles, no se si leer mas tu blog, me emocionado demasiado; pero bueno ya sabes que ultimamente toy un poco sensiblona.
He tardado en escribir pero prometo hacerme adicta a partir de ahora, aunque puede pasar que o no entre en dias, o como hoy, me ponga a escribir comentarios en cadena.
Publicar un comentario
<< Home