La dura vida de l'artista
Sempre es diu que la vida de l’artista és dura. Suposo que quan es diu es parla dels que més o menys malviuen d’això, però no sé si dins d’aquest grup s’hi inclou als que els hi agradaria “malviure” d’això. Imagineu-vos la duresa que suposa per a aquests.
No em vull queixar pas per intentar el meu somni, a l’igual que no crec que es queixin els demés. En el fons, el camí per arribar als somnis acostuma a ser agradable, esperançador, desitjat... Un camí que s’escull amb coneixement de causa, sabent que no serà fàcil. Però... i aquí està el què de la qüestió, hi ha més traves que facilitats, o més “negatives” que “afirmacions”. El camí és difícil, això ho sap tothom.
Actualment, no sé quants grups petits (de segona o tercera regional) devem estar assajant només a Barcelona, però segur que en som un bon grapat. A dos dels centres cívics que més o menys controlo (passen dels quaranta), ja n’hi ha més de 25 que es disputen una sala d’assaig un parell de cops per setmana (amb sort). A la Mostra de Barcelona, se’n van presentar fa uns dos anys més de 150. Les sales alternatives, màxima aspiració d’aquests grups, es poden contar amb els dits d’una mà i part de l’altre. Feu números. On actuen els que no hi caben, els que no es programen? Doncs jo us ho diré: a centres cívics (amb sala d’actes) que estan al màxim de la seva capacitat, en sales que no reuneixen les condicions, a petits teatres de la perifèria, etc. I tot això suma un parell, o fins i tot quatre o cinc representacions. Però m'agradaria saber on van a parar després aquests espectacles, sobretot si no caben dins de gèneres molt concrets i molt ben definits: teatre de carrer, infantil, club de la comèdia...
Si això passés a Buenos Aires, on es diu que existeixen més de 400 sales de petit format, potser no caldria patir. Estaríem tots en igualtat de condicions, i amb condicions –prècaries, no ens enganyem- per a tothom. Però aquí si no actues a les sales que apareixen a la Cartellera de La Vanguardia és ben difícil que ningú et tingui en compte. Directament, no existeixes. El provincianisme, tan estès al teatre de casa nostra, fa que es donin situacions tan extravagants com les següents: un projecte tan lloable (tot i que no sé si massa efectiu ni massa realista) com el T6 ha passat de ser anual a fer-se cada dos anys, i ja veurem...; seguint amb el T6, per què entre els nous creadors s’ha inclòs a gent com en Jordi Galzeran o el veterà Rodolf Cirera?; el premi Fundació Teatre Romea, que va començar en voluntat de ser anual, només ha donat tres premis en cinc anys; per què les crítiques teatrals dels diaris només donen certa rellevància a la programació dels Grans Teatres, i tan poca a la resta?; per què hi ha sales més populars (Llantiol, Tinta Roja, Riereta, etc.) que sembla que no existeixin, fins i tot per a molta gent de la professió?; per què en general agrada molt més destruir, també entre la gent de la professió, que no pas ajudar, cooperar, o facilitar les coses...? Sé que hi ha honroses excepcions, i persones o sales que fan tot el que poden, però segur que els que coneixen el món saben de què parlo.
Amb aquest panorama, on anem els grups que no tenim local d’assaig, ni pressupost, ni una situació legal clara? Precisament aquesta última és l’altra gran qüestió, que tothom s’acaba trobant, i que qui la vol resoldre s’acaba ficant en un merder similar al d’una hipoteca... I a resar, pequè tot surti bé!
Però en realitat només volem fer teatre, i no pas muntar una empresa, embargar-nos el sou o pagar autònoms. Volem fer teatre, que ja és prou difícil, i no de gestors. Volem que ens vegin, que ens donin una oportunitat... si val la pena donar-nos-la. Però que almenys puguem mostrar el treball realitzat, que tinguem maneres d’arribar al públic. I tot i que pugui resultar exagerat, fa poc que ens hem trobat amb la dificultat de poder trobar un forat on mostrar el nostre treball... Un simple forat, ja no demanàvem més en aquest cas...
Sigui com sigui, seguirem aspirant a tot. Seguirem viatjant per les Espanyes amb un Hyundai Matrix carregat amb cinc persones, equipatge, vestuari i decorat. Seguirem menjant als pàrkings de les àrees de servei per intentar no passar-nos amb les despeses. Seguirem dormint a qualsevol lloc econòmic (o en el mateix teatre, com en ocasions ens ha passat). Seguirem assajant en cases particulars, quan no hi hagi més remei. Seguirem tirant de la creació pròpia perquè l’Sgae no ens escanyi amb els seus tentacles. Seguirem, en definitiva, fent teatre. I suposo que a alguns els hi semblarà fins i tot normal (“ai, els artistes, ja se sap!”) o bohemi, o romàntic... però confio en que a alguns altres pensin que potser cal fer alguna cosa. No hi haurà cap canvi al teatre català, ni aquest revulsiu que tothom espera (i que fins i tot anhelen des d’algunes sales), ni risc, ni ambició... si se segueix ignorant als grups de "tercera". Poden provar moltes coses, i fer molts experiments, però si no furguen entre aquesta base ens seguirem quedant amb el Guimerà de torn al Nacional, les múltiples reinterpretacions de Shakespeare al Romea o al Lliure, i les comedietes de boulevard a molts altres teatres de la ciutat. Però res més. Si la cosa segueix així, no espereu gran cosa més.
No em vull queixar pas per intentar el meu somni, a l’igual que no crec que es queixin els demés. En el fons, el camí per arribar als somnis acostuma a ser agradable, esperançador, desitjat... Un camí que s’escull amb coneixement de causa, sabent que no serà fàcil. Però... i aquí està el què de la qüestió, hi ha més traves que facilitats, o més “negatives” que “afirmacions”. El camí és difícil, això ho sap tothom.
Actualment, no sé quants grups petits (de segona o tercera regional) devem estar assajant només a Barcelona, però segur que en som un bon grapat. A dos dels centres cívics que més o menys controlo (passen dels quaranta), ja n’hi ha més de 25 que es disputen una sala d’assaig un parell de cops per setmana (amb sort). A la Mostra de Barcelona, se’n van presentar fa uns dos anys més de 150. Les sales alternatives, màxima aspiració d’aquests grups, es poden contar amb els dits d’una mà i part de l’altre. Feu números. On actuen els que no hi caben, els que no es programen? Doncs jo us ho diré: a centres cívics (amb sala d’actes) que estan al màxim de la seva capacitat, en sales que no reuneixen les condicions, a petits teatres de la perifèria, etc. I tot això suma un parell, o fins i tot quatre o cinc representacions. Però m'agradaria saber on van a parar després aquests espectacles, sobretot si no caben dins de gèneres molt concrets i molt ben definits: teatre de carrer, infantil, club de la comèdia...
Si això passés a Buenos Aires, on es diu que existeixen més de 400 sales de petit format, potser no caldria patir. Estaríem tots en igualtat de condicions, i amb condicions –prècaries, no ens enganyem- per a tothom. Però aquí si no actues a les sales que apareixen a la Cartellera de La Vanguardia és ben difícil que ningú et tingui en compte. Directament, no existeixes. El provincianisme, tan estès al teatre de casa nostra, fa que es donin situacions tan extravagants com les següents: un projecte tan lloable (tot i que no sé si massa efectiu ni massa realista) com el T6 ha passat de ser anual a fer-se cada dos anys, i ja veurem...; seguint amb el T6, per què entre els nous creadors s’ha inclòs a gent com en Jordi Galzeran o el veterà Rodolf Cirera?; el premi Fundació Teatre Romea, que va començar en voluntat de ser anual, només ha donat tres premis en cinc anys; per què les crítiques teatrals dels diaris només donen certa rellevància a la programació dels Grans Teatres, i tan poca a la resta?; per què hi ha sales més populars (Llantiol, Tinta Roja, Riereta, etc.) que sembla que no existeixin, fins i tot per a molta gent de la professió?; per què en general agrada molt més destruir, també entre la gent de la professió, que no pas ajudar, cooperar, o facilitar les coses...? Sé que hi ha honroses excepcions, i persones o sales que fan tot el que poden, però segur que els que coneixen el món saben de què parlo.
Amb aquest panorama, on anem els grups que no tenim local d’assaig, ni pressupost, ni una situació legal clara? Precisament aquesta última és l’altra gran qüestió, que tothom s’acaba trobant, i que qui la vol resoldre s’acaba ficant en un merder similar al d’una hipoteca... I a resar, pequè tot surti bé!
Però en realitat només volem fer teatre, i no pas muntar una empresa, embargar-nos el sou o pagar autònoms. Volem fer teatre, que ja és prou difícil, i no de gestors. Volem que ens vegin, que ens donin una oportunitat... si val la pena donar-nos-la. Però que almenys puguem mostrar el treball realitzat, que tinguem maneres d’arribar al públic. I tot i que pugui resultar exagerat, fa poc que ens hem trobat amb la dificultat de poder trobar un forat on mostrar el nostre treball... Un simple forat, ja no demanàvem més en aquest cas...
Sigui com sigui, seguirem aspirant a tot. Seguirem viatjant per les Espanyes amb un Hyundai Matrix carregat amb cinc persones, equipatge, vestuari i decorat. Seguirem menjant als pàrkings de les àrees de servei per intentar no passar-nos amb les despeses. Seguirem dormint a qualsevol lloc econòmic (o en el mateix teatre, com en ocasions ens ha passat). Seguirem assajant en cases particulars, quan no hi hagi més remei. Seguirem tirant de la creació pròpia perquè l’Sgae no ens escanyi amb els seus tentacles. Seguirem, en definitiva, fent teatre. I suposo que a alguns els hi semblarà fins i tot normal (“ai, els artistes, ja se sap!”) o bohemi, o romàntic... però confio en que a alguns altres pensin que potser cal fer alguna cosa. No hi haurà cap canvi al teatre català, ni aquest revulsiu que tothom espera (i que fins i tot anhelen des d’algunes sales), ni risc, ni ambició... si se segueix ignorant als grups de "tercera". Poden provar moltes coses, i fer molts experiments, però si no furguen entre aquesta base ens seguirem quedant amb el Guimerà de torn al Nacional, les múltiples reinterpretacions de Shakespeare al Romea o al Lliure, i les comedietes de boulevard a molts altres teatres de la ciutat. Però res més. Si la cosa segueix així, no espereu gran cosa més.
posted by CARLES ARMENGOL at 12:33 p. m.
1 Comments:
Que bien escrives chico, me he emocionado, siempre emociona leer lo que una misma no sabe definir muy bien con palabras y ver que tus sentimientos, tus ilusiones, tus emociones, esas cosas que siempre piensas y son tan tuyas, son compartidas y deseadas tambien por otros que estan dentro de tu mismo barco. Te sientes arropado y da fuerzas para seguir luchando por ese "imposible" que en este país es el gusto por el arte.
Publicar un comentario
<< Home