90 dies de furia

Feia dies que no entrava al blog, i el cert és que l’entrada no podia ser de qualsevol manera. Havia de ser espectacular, mostrant el meu cantó fosc i dolent (el tinc, el tinc!!) i exhibint aquest cos que Déu m’ha donat… o m’ha deixat de donar. Sé que per coincidir amb l’època nadalenca, molts creuran que vaig disfressat de Dimoni dels “Pastorets”... però res més lluny de la meva intenció.

Aquesta disfressa serveix també per celebrar que he passat dels 90 dies. Sí, sí, just quan semblava que el blog havia entrat en fase terminal, reapareixo i demostro que això de que la majoria de gent abandona els blogs als 90 dies és una mentida. Almenys ho és en el meu cas, i en el de la Charo, i l’Abel, i en Jordi, etc.

També volia salvar, fos com fos, als quatre lectors que tinc. Aquesta mateixa tarda, un d’ells m’ha amenaçat en deixar d’entrar (sí, sí, Iván, va por ti) si no l’actualitzava. I jo, indefens i espantant davant d’una amenaça tan cruel, he tingut que rebuscar en el meu interior més profund i fer sortir, amb forma de flamarades, la fúria i l’empenta que faran d’aquest blog el més llegit de tota la província... algun dia. De moment, em conformo en que opineu en el comment i m’humilieu per aquesta foto tant hortera... Tot i que, ara que hi penso, la roba no és meva. Abel, et sona d’alguna cosa??