Carta oberta a Stockard Channing

Benvolguda Stockard,

Fa temps que volia donar-li les gràcies, ja que gràcies a una conversa sobre vostè en un bar, que no era un bar, la meva vida va donar un tomb. Sí, sé que vostè no em coneix, ni entendrà tan sols la llengua amb què escric, però tant li fa. El més important és la intenció, la meva intenció... és clar.

Quan vostè feia de Rizzo als cinemes de mig món, jo encara era un nen. Sembla mentida, però jo vaig descobrir “Grease” per primer cop a la televisió, i no pas als cinemes, cosa que em rejoveneix i em fa sentir millor. De totes maneres, la reedició de la banda sonora uns anys després així com la reestrena de la pel·lícula, van fer que entrés de ple dins de la llista de mites de la meva generació.

La pel·lícula, si li haig de dir la veritat, mai em va entusiasmar. La música ja era una altra cosa, i vostè... Ah, vostè era diferent. Vostè destacava enmig de tots aquells “carcamals” que jugaven a fer d’adolescents sense cap mena de credibilitat. Vostè també tenia els seus anys (34 per ser exactes), perquè ens hem d’enganyar, però tot en vostè tenia un altre aire: era rebel, se li enfotia tres raves la virginitat, amargava a la fleuma de la Newton John, i a sobre no era corresposta en l’amor...

Després va desaparèixer (almenys pel públic europeu), com tants i tant secundaris que han tingut el seu moment de glòria. Però uns anys més tarda va reaparèixer amb una candidatura a l’Òscar per “Seis grados de separación”, i de tant en tant l’hem vista amoblar pel·lícules en les que seguia essent... secundària de luxe (“Moll Flanders”, “El club de las primeras esposas”, “Al caer el sol”, “Smoke”, “Anything else”, etc.) Ens va arribar el ressò de que s’havia convertit en una gran dama del teatre (dos vegades finalista als Tony), i últimament l’hem poguda veure com triomfava en una sèrie de culte: “El ala oeste de la Casa Blanca”.

I per què li explico tot això, que vostè ja sap de sobres? Per què de cop em recordo de vostè? Suposo que el seu nom, com passa tantes vegades a la vida, ha deixat de ser el nom d’una actriu per passar a ser el NOM d’una nit. Una nit, suposo que d’estiu –sempre fa més maco, no?- , en la que algunes persones avorrides conversaven... d’astres o d’alguna transcendència similar. I finalment, algú diu el seu nom, i jo el conec i m’hi enganxo. I de cop la nit esclata en un torrent de cites cinèfiles, una cascada de noms relacionats, de petites confidències amagades darrera del cel·luloide... I tot, a partir del seu nom. I de cop estem damunt dels astres, volant, mirant des de dalt a la resta de tertulians moribunds. Volem molt alt... i vostè ens acompanya, sense saber-ho, però ens acompanya.

De tot això, ja fa més de vuit anys. I és per això que li dono les gràcies. Sé que no ens coneixem, i que no entendrà ni tan sols la llengua en què escric, però tant li fa. El més important és saber trobar, de tant en tant, un nom que et faci volar.

Rebi una cordial salutació... i un petó a cada galta.