Don Cuckor de La Mancha

Text escrit per a la secció No Comment, del programa de cinema La Linterna Mágica (Ràdio Ciutat de Badalona). Programa emès el 4 de novembre de 2006.

Era jo molt i molt jove, quan en una sessió de “Cine de medianoche”, a Televisió Espanyola, vaig veure com l’Alaska –llavors també coneguda com Olvido Gara i com a cantant de Pegamoides- se li pixava a la cara (literalment) a la Carmen Maura. No em qualifiquin de pervertit, però ja aleshores vaig pensar que aquell director arribaria lluny. Un director que en una altra escena de la mateixa pel·lícula s’atrevia a sortir personalment medint “la titola” de tota una sèrie d’homes fornits i alliberats... alliberats de pantalons, vull dir. Era una mena d’homenatge a Hichcock, però passat pel sedàs de “la movida” i “el petardeo”.

Sí, ho han endevinat. El nostre home és Pedro Almodovar. Un director que, amb el temps, ha agafat ofici, s’ha refinat, fins i tot domesticat... tot i que encara conserva, a data d’avui, la honestedat de dir que NO a Hollywood i seguir fent allò que li dóna la gana. De totes formes, està clar que s’ho pot permetre: les seves pel·lícules triomfen a tot el món, el seu nom és sinònim de cinema espanyol, la seva productora El Deseo triomfa gràcies a ell mateix i als èxits de la Coixet... Bé, que de moment encara es pot permetre el luxe de dir que NO.

El cinema d’Almodóvar també ha creat, amb el temps, una mena de marca de fàbrica. Els colors vius, l’estètica pop a l’estil de Chueca, els boleros de la Chavela, els personatges femenins forts i turmentats (fins i tot a les comèdies), els homes ambigus o directament transvestits, les actrius “marca de la casa” –com ara Chus Lampreave, Rossy de Palma, Bibi Andersen-, els títols de crèdits artístics i virolats, l’humor manxec... Tot forma part del seu estil, i ja moltes estètiques similars, encara que no ho pretenguin, acaben titllades amb l’etiqueta d’almodovarianes.

Almodóvar és tot això, i més que tot això. És l’inventor del melodrama “canyí-postmodern”; és el George Cuckor de La Mancha; és el nen que s’enrabia si no treu premis; és l’home que més sants coneix de tot Espanya –amb permís de l’Alsius-; és la bèstia negra invisible i mai confessada de José Luis Garci; és l’antitesi del cinema espanyol, però també n’és el compendi. Sense ell no s’entén el cinema espanyol actual, però ell tampoc s’entendria si abans no haguéssin existit Buñuel, Berlanga, Bardem, Azcona o Fernán Goméz. I si no només cal recordar “El extraño viaje”, una pel·lícula d’aquest últim que ja era “almodovariana” l’any 64.

Almodóvar té assegurat un lloc de privilegi a la història del cinema... I el millor és que les seves pel·lícules difícilment passaran de moda, perquè no s’assemblen a d’altres, perquè tenen un segell propi. Vaja, que si Itàlia estima Fellini, ¿per què nosaltres no hem d’estimar Almodóvar?