"Històries de trens"

A vegades hi ha històries que et surten massa fosques, massa recargolades. I és inútil intentar suavitzar-les, dissimular-les... Estan predestinades a sortir crues, i així es queden. “Històries de trens” va sortir crua, i una mica “porca”, segons diuen els meus companys de grup. I és que en aquesta obra de teatre els personatges fan un viatge interior força perillós, un viatge en què la moral no hi és convidada, i en el que els desitjos –o millor dit, els instints- substitueixen la raó, allò que seria correcte.

Tot i que pugui semblar densa, “Històries de trens” s’ha de prendre com un joc: el joc de dos personatges que juguen a ser qui no són, o a dissimular qui realment són; un joc de miralls que es porta a terme amb un mirall esquerdat, o potser trencat... I ja sabem que els miralls trencats provoquen deformitats, imatges múltiples, reflexes...

“Històries de trens” va guanyar el II Premi de Teatre Breu Theatron de Mataró l’any 2003. Com a part del premi, l’obra havia de ser estrenada per un grup vinculat als organitzadors del concurs, però els problemes interns de l’organització van fer que tot quedés aturat i jo hagués de tornar a tancar el text en un calaix. Uns anys més tard, vaig pensar que havia de ser jo qui muntés la peça, i finalment aquesta primavera em vaig animar i li vaig proposar al Jordi Rodríguez –amb qui no havia treballat mai anteriorment- el paper de Manel. Ens quedava, però, el més difícil: trobar un actor que aparentés tenir 17 anys, i que a més tingués l’experiència i la qualitat suficients per interpretar el paper d’Enric. Després d’un casting, d’alguna elecció errònia i d’altres vicissituds, ens vam trobar assajant amb l’Abel Zamora, que compleix amb escreix les condicions que demanàvem.

Tant en Jordi com l’Abel s’han d’enfrontar a un text difícil, a uns personatges complexes que moltes vegades costen d’entendre. Sense el seu entusiasme seria molt difícil tirar l’obra endavant, ja que l’obra demana que es mullin, que s’arrisquin, que juguin a aquest joc perillós que els personatges els hi proposen. No serà un treball fàcil, però pot arribar ser molt gratificant per a tots.

L’obra segurament estarà muntada pel febrer, i a partir de llavors tenim intenció de portar-la de viatge... amb tren, amb cotxe, amb metro. No sabem on arribarem, però a l’igual que qualsevol projecte teatral, sempre hem de pensar que no tindrà final, o que almenys no el coneixem ni el volem conèixer. Ens deixarem emportar per aquest nou artefacte i esperem trobar, aquest cop, les vies adequades.