Atacs de provincianisme

Tot i que sóc crític amb la batalla política que es va muntar (ara sembla que està miraculosament apaivagada) entorn de Frankfurt; tot i que m'esfereeixen els atacs de provincianisme; tot i que crec lamentable que els "escollits per a la glòria" s'hagin de considerar més catalans i patriotes que els "no escollits"; tot i que crec més en el foment de la lectura o en l'ajuda a les editorials que publiquen en català que no en fastos puntuals com el de Frankfurt... penso que valia la pena parlar-ne una mica, deixar obert el post als vostres comentaris, i recollir -una mica més avall ho podreu veure- fragments del divertit i original discurs de Quim Monzó. Crec que és brillant perquè és el que ningú s'esperava, perquè parla de moltes coses quan aparentment sembla que no parla de res; perquè carrega contra tots i contra ningú; perquè és breu, divertit i enginyós.

Ara bé, tampoc cal mitificar-lo ni abanderar-lo com estan fent molts, perquè llavors segur que traïm ràpidament el seu esperit. Si alguna cosa destaca d'aquest discurs és que treu rellevància i importància a coses que no l'han de tenir. I amb això no vull dir que la literatura no ho sigui d'important, però quan es barreja amb altres coses sempre queda un xic malmesa i embrutida. A més, la literatura d'aquest país -la bona literatura- ha estat quasi sempre humil, i en moltes ocasions els escriptors han reflectit les mancances i els defectes d'aquest petit país que tan estimen. Monzó no ha fet altra cosa que seguir una tradició literària, fent un discurs que conserva la mala llet de Pla, les sortides de to de Russinyol i tants d'altres noucentistes, l'estil inconfusible de Calders, etc.

Catalunya ja té el seu Frankfurt, i pel que sembla ja ha començat a cruspir-se'l. Ara cal esperar i veure com serà la digestió.