STALIN - EL LLIBERTÍ

Sé que unir els dos títols pot portar a equívoc, perquè STALIN estava lluny de ser un llibertí. El seu tarannà anava més cap a altres adjectius més austers i eixuts; en moltes ocasions, més perillosos. En realitat, si he fet aquesta maliciosa unió ha estat perquè són les dues estrenes més publicitades d'aquesta "reentré" al panorama teatral. Eren esperades amb candeletes -una d'elles, fins i tot amb pedres i punyals-, i finalment el resultat ha estat el que s'esperava: una ha triomfat, i l'altra ha estat durament criticada. Vaja, com en la millor tradició de Broadway... tot i que en aquest cas tot s'ha mogut prop de la Plaça Catalunya.

EL LLIBERTÍ és un text intel·ligent i divertit, que s'amaga sota un gènere teatral actualment molt devaluat: el vodevil. Com que el personate principal és Diderot, i com que es parla de filosofia, i de Rousseau, i de Voltaire, i de tants i tants altres, sembla que tot té un aire erudit i sofisticat. El text d'Eric-Emmanuel Scmhitt potser no innova, ni s'arrisca (almenys, no més enllà del tema)... però cumpleix a la perfecció, i convenç. A més a més, Laura Conejero i Ramon Madaula utitilitzen tota la munició per convertir aquesta peça en un èxit immediat, i sembla ser que durardor.

Jo diria que EL LLIBERTÍ no deixa de ser una "piece bien fait", que diuen els francesos. Crec que arrodoneix tots els seus elements i els porta a una correcció indiscutible. Crec que Joan Lluís Bozzo ha portat bé el projecte, i jo personalment li agraeixo la discreció, la contenció i la senzillesa. Crec que l'escenografia de Montse Amenós és brillant. Crec que tot funciona... però també crec que juga sobre segur i fa certa trampa.

Ara bé, trampes a part, penso que el nivell d'aquest espectacle -tan lloat per la crítica- és el nivell mig que haurien de tenir una gran part dels espectacles que s'estrenen als grans teatres. Si realment presumim de fer un "gran" teatre, no podem baixar d'aquest llistó. I, en canvi, es veu que baixem sovint... perquè quasi tothom ha parlat de EL LLIBERTÍ com un dels millors muntatges en anys... Bé, potser no cal exagerar.

Per altra banda, Flotats ha estat l'altra cara de la moneda. Amb un text com STALIN ha volgut fer un salt mortal, s'ha atrevit a adaptar una nove·la, s'ha volgut buscar un paper a mida -això els seus crítics habituals no li perdonen, ni li perdonaran en anys-i, en una paraula, s'ha arriscat. En aquest cas sí que hi havia risc... tot i que potser Flotats ha acabat actuant amb prudència, ha anat a la recerca de la "piece bien fait", ha desitjat fer una obra gran a partir d'un gran text... i finalment l'ha cagat, parlant en plata. Penso que l'adaptació teatral que ha fet no funciona; penso que ell ha volgut lluir una mica massa -algú deia encertadament que el Calígula de Camus no necessita parlar tant per imposar-se com a personatge -; penso que la seva direcció resulta pobra en comparació a muntatges anteriors; penso que hi ha precipitació; penso, en definitiva, que podia haver estat un gran espectacle i que ha quedat en no res.