HAIRSPRAY - Promesa complerta
Vaig prometre als meus lectors una crítica de la pel·lícula "HAIRSPRAY", i aquí està. Bé, en realitat només ho vaig prometre a dues persones, però segur que representen un percentatge molt alt dels lectors d'aquest blog.
Una altra delícia de "HAIRSPRAY" es veure al seu magnífic repartiment. I és que per a un cinèfil aficionat com jo, suposa un fet impagable veure a Travolta transvestit i passant-s'ho "pipa", o a la Pfeiffer i a Cristopher Walken marcant-se números musicals d'antologia i fent gamberrades a l'estil de John Waters. I és que l'esperit de Waters s'ha conservat. Pensava que el maquillarien o suavitzarien, però encara es pot captar el seu peculiar sentit de l'humor anàrquic i terrorista. Evidentment, no és l'humor de "Pink Flamingos" o "Cecil B. Demente", però és que l'original ja no era tampoc un dels seus films més "guerrillers".
Bé, doncs, "HAIRSPRAY" és una pel·lícula que prometia ser festiva, alegre, 
desinvolta... i que no ha fallat en el seu intent. Té la rara virtut de començar amb un ritme trepidant i de no defallir en cap moment. Sé que no té les millors cançons del cinema musical; sé que no té una història increïble, sinó una anècdota divertida i ben portada; sé que els seus actors no són grans especialistes del gènere ni velles glòries de Broadway; sé que el director només havia destacat per comèdies mediocres "made in Hollywood"; etc, etc. Però, sigui com sigui, el resultat és brillant, divertit, ben acabat i digne d'un gènere cinematogràfic (el musical) que s'està refent a una marxa lenta, però imparable. Quan jo era adolescent era pràcticament un gènere mort, però "MOULIN ROUGE", "CHICAGO", "DREAMGIRLS", "EL FANTASMA DE L'ÒPERA", "THE PRODUCERS", "RENT", "BAILAR EN LA OSCURIDAD" i les properes adaptacions de "MAMMA MIA" i "SWENNEY TODD" així ho avalen.
desinvolta... i que no ha fallat en el seu intent. Té la rara virtut de començar amb un ritme trepidant i de no defallir en cap moment. Sé que no té les millors cançons del cinema musical; sé que no té una història increïble, sinó una anècdota divertida i ben portada; sé que els seus actors no són grans especialistes del gènere ni velles glòries de Broadway; sé que el director només havia destacat per comèdies mediocres "made in Hollywood"; etc, etc. Però, sigui com sigui, el resultat és brillant, divertit, ben acabat i digne d'un gènere cinematogràfic (el musical) que s'està refent a una marxa lenta, però imparable. Quan jo era adolescent era pràcticament un gènere mort, però "MOULIN ROUGE", "CHICAGO", "DREAMGIRLS", "EL FANTASMA DE L'ÒPERA", "THE PRODUCERS", "RENT", "BAILAR EN LA OSCURIDAD" i les properes adaptacions de "MAMMA MIA" i "SWENNEY TODD" així ho avalen.
Una altra delícia de "HAIRSPRAY" es veure al seu magnífic repartiment. I és que per a un cinèfil aficionat com jo, suposa un fet impagable veure a Travolta transvestit i passant-s'ho "pipa", o a la Pfeiffer i a Cristopher Walken marcant-se números musicals d'antologia i fent gamberrades a l'estil de John Waters. I és que l'esperit de Waters s'ha conservat. Pensava que el maquillarien o suavitzarien, però encara es pot captar el seu peculiar sentit de l'humor anàrquic i terrorista. Evidentment, no és l'humor de "Pink Flamingos" o "Cecil B. Demente", però és que l'original ja no era tampoc un dels seus films més "guerrillers".I ja per acabar, citar a Queen Latifah. Una gran estrella, en tots els sentits. No sé que té, però quan li donen un vehicle potent i sobretot "musical" es converteix en la reina de la funció: ho va fer a "CHICAGO" i ho fa en totes les escenes de "HAIRSPRAY" en les que surt. Esperem que li segueixin caient musicals de pes, que deixi de fer comèdies tontes i que li donin per fi una protagonista de la seva magnitud. Estaria ideal fent el "biopic" d'Aretha Franklyn. Bé, tot arribarà...
Etiquetas: Cinema
posted by CARLES ARMENGOL at 2:32 p. m.
5 Comments:
Ha, ha... sóc un dels dos, oi? Jo també vaig fer la 'contrapromesa' de comentar Corazón Invencible al meu bloc... però encara no ho he fet! Prenc nota de Hairspray! ORIOL.
pichi pichi
a ver...¿Por qué está mal entretenerse con un espectáculo superficialísimo, moña y colorista?
Yo me lo pasé fenomenal viendo Hairspray y estuve con permanente sonrisa lela todo el rato. Me encantaron los colores, las canciones (algunas demasiado largas para mi gusto), esa Michelle que parece animada con plastelina, pero que no tiene vergüenza de ridiculizarse a si misma (ese pelucón, esa impagable escena de seducción al Walken, cuando se interpreta a sí misma de adolescente...impagable, impagable).
o pasé muy bien desconectando un rato y salí del cine trepando a las farolas y girando sobre mi eje como un Michel Jackson anestesiado y tolerante, lalalala. Me moló hairspray. Pero no me gustó John Travolta que parecía que se burlaba de su personaje, que parodiaba a la mujer que interpretaba, la verdad es que para mí es lo único que flaquea de ese show ligero y de merienda.
Abel, no hagas caso de los integrantes de la secta K.P., es decir, los fans de Kitty Potter. Antes nos amenazaba ella con sus denigrantes comentarios, y ahora -una vez muerta- están sus seguidores... Y tienen blog propio!!! Horrible, horrible.
Bueno, que HAIRSPRAY es una película divertida y animosa, de las que te alegran la tarde, el día... y lo que haga falta.
Besos a todos
Yo tb me divertí mucho viéndola, y eso que no estaba convencida, menos mal que de vez en cuando escucho tus sabios consejos y me dejo arrastrar (tampoco me cuesta mucho eh?).
Creo que todo el cine bailaba al son de la música,por lo menos nuestra fila, contagiada por los pies de Ginés.
Cuando la hacemos nosotros?
Publicar un comentario
<< Home