Una mica menys de llum

Als anys 50 la Metro Goldwyn Mayer va treure un eslògan que deia que a l'estudi hi havia"més estrelles que al cel". Si acceptem el joc, podríem dir que el cinema de Hollywood va crear en aquella època un autèntic firmament... que anys després s'ha anat apagant forçosament. En primer lloc, perquè aquella època ha passat i els actors i actrius ja són de carns i ossos, i viuen en el món real... sense l'embolcall artificiós dels estudis, que tant inventaven el físic de les seves estrelles (Marlène Dietrich, Rita Hayworth...) com la vida privada dels seus astres rutilants (Rock Hudson, Cary Grant...). En segon lloc, perquè els astres s'han anat apagant/morint... I el cert és que ja en queden molt pocs amb llum pròpia.

Les últimes estrelles a apagar-se han estat les de Jane Wyman i Deborah Kerr, que si ara passaven desapercebudes com dues velletes d'edat avançada i amb malalties pròpies de l'edat, en el seu moment van ser dues de les persones més conegudes, admirades i fotografiades del planeta. És curiós veure com alguns diaris les ventilen ara amb mitja plana. Això em fa pensar en com es ventilarà d'aquí a trenta o quaranta anys a algunes de les cares que omplen les pantalles dels cinemes actuals.

En aquell sistema perfecte dels estudis, cada estrella tenia el seu rol i el seu espai definit. Deborah Kerr va ser la imatge de l'actriu britànica seriosa, un pèl distant i molt competent com a intèrpret (el que vindria a ser, actualment, Cate Blanchett). És cert que va tenir una etapa exitosa però merament decorativa en el cinema d'aventures en Technicolor ("Quo Vadis", "Las minas del rey Salomon", "El prisionero de Zenda"...), tot i que el seu destí era el món del drama, amb personatges psicològicament complexos i ben definits ("De aquí a la eternidad", "Té y simpatía", "Tú y yo", "Buenos días tristeza", "Mesas separadas", "Tres vidas errantes", "Suspense", "La noche de la iguana", etc.) Fins i tot es va apuntar a la seva filmografía un dels musicals més exitosos dels cinquanta, "El rey y yo", encara que alguna cantant de l'època la doblés a les cançons.

Jane Wyman també va encarnar al Hollywood de l'època el paper d'actriu seriosa, especialitzada en melodrames típics dels quaranta ("Días sin huella", "Noche y día", "Belinda", "No estoy sola") i també en el melodrama glamourós que s'inventaria Douglas Sirk en els cinquanta ("Obsesión" i "Sólo el cielo lo sabe"). De totes maneres, Wyman és coneguda també per dos fets no estrictament cinematogràfics: per haver estat casada vuit anys amb Ronald Reegan i per haver encarnat en els vuitanta a un dels personatges televisius més estimats i recordats de tots els temps, Angela Channing.

Sí, arribats a aquest punt, ho haig d'admetre: sempre vaig ser un fan de "Falcon Crest", tant pel seu desvergonyiment, com pel seu sentit de l'espectacle i els seus rocambolescos arguments que s'atrevien a fer sortir nazis i espies internacionals, o bé acabar una temporada amb un capítol al més pur estil d'Agatha Christie. Una mena de paròdia del serial familiar, rodat amb una llibertat que no tenien altres grans exemples del gènere, com "Dallas". Mal que ens pesi, moltes sèries posteriors van agafar l'estil de "Falcon Crest", tot i que potser no el van saber entendre.