Vint-i-cinc anys de Victòria

Aquest any –que ja s’acaba- s’han celebrat les noces d’argent de “Blade Runner”, “E.T.” i fins i tot del vídeo “Thriller”, dirigit per un cineasta tan conegut en els vuitanta com en John Landis. És cert que aquests tres títols van marcar la meva generació, i també a moltes d’altres que han vingut després. Però en realitat no s’ha dit res d’una altra pel·lícula que també n’ha fet vint-i-cinc i que per a mi és una de les millors comèdies –a banda d’excel·lent musical- dels últims trenta o quaranta anys. Em refereixo a “Victor o Victòria”.


La pel·lícula en qüestió, avui un xic oblidada, és un autèntic mostrari de tots els mecanismes que poden construir una comèdia perfecte. A més, Blake Edwards exhibeix el seu estil inconfusible, amb aquelles festes o aquelles baralles perfectament coreografiades; amb els seus personatges secundaris de gran rellevància en les situacions còmiques (el cambrer o el detectiu privat són autèntics clons de Peter Sellers); amb la seva peculiar visió de l’slapstick, etc. Si a això hi afegim la prodigiosa veu de Julie Andrews, l’estat de gràcia de Robert Preston o Leslie Ann Warren (els dos roba-escenes de la pel·lícula), la prestància de James Garner, la música inconfusible de Henry Mancini i, sobretot, París (encara que sigui de pega)... ja no cal que us digui més. Tenim un cocktail perfecte, gairebé irrepetible. Una comèdia clàssica realitzada en el 82 amb un estil que no era el de l’època, però que avui es gaudeix com si fos... cine de tota la vida. En canvi, que malament ha envellit “E.T.”, no us sembla?

Sigui com sigui, no vull acabar sense dir que en aquell any de transvestismes fílmics va ser també l’any de “Tootsie”, una altra de les gran comèdies de la dècada. I ara que hi penso... el 82 va ser una gran anyada, com es diu en terme de vins. Tot i així, a que no sabeu qui va guanyar l’Òscar? Una pel·lícula de tres hores, una mica pesada i que mai he pogut veure sencera: “Gandhi”.