Sempre observant

Sempre observant. Observant i no veient res. Observant i topant-me de nassos davant d’evidències o d’absurditats. Més de tres dècades observant per entrebancar-me després a cada pas, potser amb mi mateix... potser amb els altres.

Malgrat tot, segueixo exercitant la pràctica de mirar, amb ulls perplexos, el que m’envolta. I me’n faig creus! Em meravello de saber tan poc. Em sorprenc de tenir encara la mirada trista dels 10 anys, quan les restes del naufragi ja ronden la quarentena. Amb molt d’orgull, això sí!

I dic que em sorprenc, perquè no entenc res. Jo intento mantenir-me fidel a la màxima més dolça del refranyer popular (“Les coses clares, i la xocolata espessa”), però el món s’entesta a ser rocambolesc, a rendir-se a la moda de la distracció i l’absurd. Que absurd, l’absurd!

La setmana està sent estranya... I avui, rendit, cansat, potser fins i tot un pèl vençut, veig passar els cotxes des d’un taxi i em pregunto on vaig. S’endinsa per la ciutat –caòtica Barcelona de les set de la tarda- i em crec en una barca, i em deixo portar mentre veig les llums del voltant i no guaito carrers, ni homes... És un lloc estrany, i és casa meva.

El paisatge és absurd. La meva història potser també és absurda, com jo mateix. I més absurd encara és que pregunti per un tècnic de llums, i algú t’acabi comparant el teatre amb una fàbrica “d’alfajores”; o que et carreguis un ordinador a les espatlles i travessis amb ell mig Barcelona; o que al teu voltant la gent s’esbronqui sense pietat, sense dissimular... Què passa avui?! M’empasso discussions alienes, i a algú potser li toca empassar-se les meves. Menjo en japonès, i em costa endevinar d’on collons és l’ànec... Sant Feliu fa de teló de fons. TV3 fa de pantalla...

Segueixo observant. Procuro fixar-m’hi, però a vegades em costa entendre el món.... i em venen temptacions de demanar parada.