NU

Avui parlàvem de la nuesa amb uns amics (actors i actrius, per a més senyes), i és curiós que fins i tot parlar del tema incomoda o condiciona un cert posicionament. Cal estar en una punta, o en l’altra... No hi ha terme mig. I això potser és degut a què la nuesa tampoc té terme mig: o estàs nu, o no ho estàs.

Però aquesta conversa, que no passaria d’una aparent banalitat, amaga segurament més inhibicions i inseguretats de les que podem expressar en paraules. Això no vol dir que el més desinhibit sigui sempre obert i extravertit, i que no amagui racons foscos a la seva personalitat... Suposo que el problema cal buscar-lo –com en tantes altres coses- en una qüestió cultural, que a vegades ens condiciona a tancar-nos més, a preservar-nos més, a sentir-nos incòmodes –malgrat tot- davant del que és obvi, natural...

A la vida cal anar despullant-se sovint de moltes coses, i potser és per això que com més gran es fa un menys por té a mostrar parts de la seva ànima, del seu interior... i moltes vegades, també del seu cos (qui hagi anat a les platges nudistes, sabrà de què parlo). Tot i així, quan parles amb la gent t’adones que en moltes ocasions la nuesa segueix sent un obstacle, un fre... fins i tot en una societat com la nostra, que aparentment no s’escandalitza de veure a ningú tal i com va arribar al món, ja sigui en teatre, en cinema, en publicitat... o a la televisió (a la televisió potser una mica menys).


Estem acostumats a les platges nudistes; estem cansats de veure les fotografies d’Spencer Tunick, que ja ha despullat a milers de persones a tot el món; ens quedem més o menys igual quan algú es manifesta nu pel carrer (el cas de la protesta contra la matança d’animals està molt recent) o bé quan algú altre salta nu al terreny de joc. Però, en canvi, seguim tenint pudor... Un pudor que no està malament en ocasions, però que resulta excessivament exagerat en d’altres.