Un altre assaig
Un dia més per oblidar. I ja van tants, que a vegades penso que acabaré perdent la memòria. És difícil trobar dies inoblidables, sobretot quan et pesa la negativitat, el pessimisme... i sobretot la inseguretat. Parlava fa dies amb algú de l’autoestima, i a vegades dubto que jo n’hagi tingut mai d’això. Sigui com sigui, això no vol dir que no m’estimi ni em valori. Ben al contrari.
La qüestió cal buscar-la potser en el fons de tots els fons... A l’infantesa o a qualsevol lloc d’aquells ens els que furguen els psicòlegs. I furgant, furgant... però no a la infantesa, sinó a la carpeta MIS IMÁGENES del meu ordinador, he trobat uns nens antics que jugaven a un d’aquells jocs que farien furor... ara fa 50 anys. I he pensat que tot i que no era la meva infantesa, preferia pensar que jo podia haver estat un d’aquells nens. I pensant, pensant... la meva vida ha estat diferent. I he pensat que fins i tot m’havia convertit en una persona “autoestimable”, que deu voler dir alguna cosa així com que “et pots estimar a tu mateix”.
Hopper se’m creua de cop a la retina i ja no puc deixar de sentir-me desesperada- ment sol i desamparat. Hopper ja ho té, això. Els seus personatges m’entristeixen, però em fascinen. Quan contemplo els seus quadres, sempre penso amb en C.C. Buxter, aquell personatge de “L’APARTAMENT” (irrepetible Jack Lemmon) que passejava pels bars i els carrers de Manhattan mentre els seus superiors aprofitaven el seu piset per cardar amb les seves amants ocasionals. Quina història tan trista la d’aquella pel·lícula. Quin personatge tan desesperadament patètic... i en el fons, tan real i tan comprensible.
I de Hopper me’n vaig a la Lucy, la del “MAG D’OZ”. Sí, ja sé que no té res a veure... però és que la meva
carpeta d’imatges és últimament un magatzem de disbarats més que considerable. Tot i així, els companys de LIQUIDACIÓN ja sabran perquè de cop apareix un personatge com aquest... Els CARNICEROS venen empenyent fort, i aviat serà inevitable parlar d’ells en aquest mateix blogg... Dubtes, pors, inseguretats. Tot va lligat, i segur que l’assaig d’avui m’ha deixat tocat d’alguna manera... El teatre ja ho té, això! Toques tantes tecles, i deixes tant al descobert la part sensible, que algun cop en surt malmesa.
Serà millor que vagi a dormir. Com diria Scarlett O'Hara: "Demà serà... un altre assaig."
La qüestió cal buscar-la potser en el fons de tots els fons... A l’infantesa o a qualsevol lloc d’aquells ens els que furguen els psicòlegs. I furgant, furgant... però no a la infantesa, sinó a la carpeta MIS IMÁGENES del meu ordinador, he trobat uns nens antics que jugaven a un d’aquells jocs que farien furor... ara fa 50 anys. I he pensat que tot i que no era la meva infantesa, preferia pensar que jo podia haver estat un d’aquells nens. I pensant, pensant... la meva vida ha estat diferent. I he pensat que fins i tot m’havia convertit en una persona “autoestimable”, que deu voler dir alguna cosa així com que “et pots estimar a tu mateix”.
Hopper se’m creua de cop a la retina i ja no puc deixar de sentir-me desesperada- ment sol i desamparat. Hopper ja ho té, això. Els seus personatges m’entristeixen, però em fascinen. Quan contemplo els seus quadres, sempre penso amb en C.C. Buxter, aquell personatge de “L’APARTAMENT” (irrepetible Jack Lemmon) que passejava pels bars i els carrers de Manhattan mentre els seus superiors aprofitaven el seu piset per cardar amb les seves amants ocasionals. Quina història tan trista la d’aquella pel·lícula. Quin personatge tan desesperadament patètic... i en el fons, tan real i tan comprensible.
I de Hopper me’n vaig a la Lucy, la del “MAG D’OZ”. Sí, ja sé que no té res a veure... però és que la meva
carpeta d’imatges és últimament un magatzem de disbarats més que considerable. Tot i així, els companys de LIQUIDACIÓN ja sabran perquè de cop apareix un personatge com aquest... Els CARNICEROS venen empenyent fort, i aviat serà inevitable parlar d’ells en aquest mateix blogg... Dubtes, pors, inseguretats. Tot va lligat, i segur que l’assaig d’avui m’ha deixat tocat d’alguna manera... El teatre ja ho té, això! Toques tantes tecles, i deixes tant al descobert la part sensible, que algun cop en surt malmesa.Serà millor que vagi a dormir. Com diria Scarlett O'Hara: "Demà serà... un altre assaig."
posted by CARLES ARMENGOL at 12:45 a. m.
2 Comments:
Tot tenim dies així, no et pensis. Ultimament, penso que no faig més que buscar-me problemes jo soleta, em fico a tot arreu sense saber si acabaré o no acabaré el que estic fent. Sort que puc veure que no sóc l'unica que ho pensa. És que això d'estudiar a aprtir dels 40 és molt dur. S'acosten els examens...
Un peto
Molta sort amb els examen, Charo. Estic convençut de que pots amb tot el que et proposis... sobretot perquè ho fas amb ganes, i perquè et dóna la gana. Ja veuràs com la Universitat segur que t'obre les portes!
Publicar un comentario
<< Home