FUR - Un conte per a nens dolents
A aquestes alçades de BLOG ja no puc amagar que Nicole Kidman em té el cor robat. I no és tant per la seva bellesa, o per les seves qualitats interpretatives -indiscutibles les dues-, sinó per tot el conjunt, per aquesta mena de personatge calculat i quasi "diví" que s'ha anat creant amb els anys. I quan dic "diví" m'hi refereixo des d'un punt de vista cinematogràfic, perquè Kidman és el més semblant al que antigament es coneixia com a una estrella del Hollywood clàssic.
Tot i això, l'actriu no m'agrada només per ser divina i estupenda... sinó perquè, de tant en tant, participa en pel·lícules arriscades, d'aquelles que segurament rebutjarien la Julia Roberts, l'Angelina Jolie, la Cameron Díaz... per citar només alguns exemples. I és que la Kidman ha tingut el valor, en els moments de màxima popularitat, de participar en films com "DOGVILLE" -un atac frontal als EEUU- o "THE BIRTH" -provocativa, polèmica i moralment discutible. Aquesta última, precisament, és una pel·lícula a recuperar, ja sigui en DVD, en televisió... o de la manera que sigui, ja que per a mi és una de les cintes més suggerents i perturbadores de la última dècada. Crec que li falten uns anyets, però sé que tot i la seva discreta estrena s'acabarà convertint en pel·lícula de culte. Imprescindible.
I la última de totes, de la que precisament us volia parlar avui, també entra dins del capítol de films arriscats. I és que "FUR" (o perquè ens entenguem, "Retrato de una obsesión") és una pel·lícula marciana com n'hi ha poques, però amb uns actors en estat de gràcia (la Kidman i en Robert Downey Jr.) i amb una de les històries d'amor més originals que he vist aquest any en pantalla.
La pel·lícula barreja un personatge real (Diane Arbus) amb una fantasia que ens evoca "Alicia en els país de les meravelles" o "La bella i la bèstia". Tot és simbòlic i imaginat, però segurament acaba acostant-se amb força claredat a la ment de la fotografa nord-americana, famosa per retratar a "freaks", éssers deformes, marginats i apartats per la societat ben pensant.
Tot i això, l'actriu no m'agrada només per ser divina i estupenda... sinó perquè, de tant en tant, participa en pel·lícules arriscades, d'aquelles que segurament rebutjarien la Julia Roberts, l'Angelina Jolie, la Cameron Díaz... per citar només alguns exemples. I és que la Kidman ha tingut el valor, en els moments de màxima popularitat, de participar en films com "DOGVILLE" -un atac frontal als EEUU- o "THE BIRTH" -provocativa, polèmica i moralment discutible. Aquesta última, precisament, és una pel·lícula a recuperar, ja sigui en DVD, en televisió... o de la manera que sigui, ja que per a mi és una de les cintes més suggerents i perturbadores de la última dècada. Crec que li falten uns anyets, però sé que tot i la seva discreta estrena s'acabarà convertint en pel·lícula de culte. Imprescindible.I la última de totes, de la que precisament us volia parlar avui, també entra dins del capítol de films arriscats. I és que "FUR" (o perquè ens entenguem, "Retrato de una obsesión") és una pel·lícula marciana com n'hi ha poques, però amb uns actors en estat de gràcia (la Kidman i en Robert Downey Jr.) i amb una de les històries d'amor més originals que he vist aquest any en pantalla.
La pel·lícula barreja un personatge real (Diane Arbus) amb una fantasia que ens evoca "Alicia en els país de les meravelles" o "La bella i la bèstia". Tot és simbòlic i imaginat, però segurament acaba acostant-se amb força claredat a la ment de la fotografa nord-americana, famosa per retratar a "freaks", éssers deformes, marginats i apartats per la societat ben pensant.
posted by CARLES ARMENGOL at 12:32 a. m.
2 Comments:
nicole kidman brilla!!!pero no te hablo de luz...te hablo de los brillos que tiene en la cara...sus cualidades interpretativas...las tengo claras, es muy buena, desde los bicivoladores, cuando todavia tenía un rostro humano (jiji) ya empezó a despuntar...si, es muy buena actriz, pero cada día que pasa se está creando un botoxcaparazón que la aleja mucho mas de la personas que pisan el suelo...se está mimetizando con el personaje aquel de Mars attack, no?casio levita!!!!lo siento Carles...se que todo el mundo me odiará ahora, pero sinceramente, Nicky me gusta mucho como actriz, pero como bella y celebrity me pone un poco nervioso...buuu...buu...
Crec que és aquesta aura "etèrea", aquesta mena de "marcianitat" la que l'acosta a les antigues "dives"... I sí, també m'agraden les actrius més terrenals (Julianne Moore, Toni Colette, Kate Winsley, Annette Benning, Cate Blanchet...), però deixa'm tenir una "diva" a l'altar... encara que sigui un "gusi-luz".
Publicar un comentario
<< Home