Sang en ampolles

Sang de colorant, pixats d'aigua de Ribes, merda de xocolata... Tot mentida (una mentida evident i gens dissimulada), però tot i així efectiu, efectista i provocador. Estic parlant del MACBETH que la companyia alemanya dirigida per Jürgen Gosch va presentar el cap de setmana passat en el Teatre Lliure.

La proposta és realment interessant, sobretot per l'esforç brutal dels set actors i per una sèrie de troballes escèniques que realment ens demostren que al darrera hi ha experimentació, i molt de treball. El que queda clar és que aquestes propostes, tot i que discutibles en molts aspectes, aporten idees que no haurien sortit d'una lectura més acadèmica, o fins i tot més "bieitiana", de l'obra de Shakespeare. I és que Jürgen Gosch encara es prèn el teatre com un joc, com un fenòmen que ha de distreure, arribar a l'espectador... a través de la sorpresa, de l'efecte, de la complicitat dels actors i del seu joc escènic.

De totes maneres, aquest MACBETH resulta massa ambiciós, potser, al voler respectar tant el text shakesperià, o a l'abusar de certs recursos (quantes ampolles de colorant es van arribar a buidar a sobre els actors?). A més, el que a vegades em fa por és que muntatges com aquest es prenguin com el camí a seguir, com la modernitat absoluta, potser per aquella equivocada idea de que el de fora SEMPRE és millor. Penso que cal aprendre molt, i que actualment el teatre català està estancat, però també penso que cal valorar i mesurar el que ens arriba. No tot és novedós (ja fa 20 anys que La Fura feia coses similars...) ni tot és absolutament genial i vàlid (si veiéssim la fórmula repetida en uns quants shakespeares més, segur que ens en fartàvem...).

Tot i que penso que valia molt la pena veure aquest MACBETH, crec que si hagués d'escollir un muntatge Shakespearià novedós, amb idees i ben executat em quedaria amb els següents: el TITUS ANDRÒNIC de l'Àlex Rigola (un muntatge català, sí!!! Ooooh!!!) i el HAMLET del lituà Eimuntas Nekrosius, que es va poder veure el 2003 al Teatre Nacional. També hi ha a la memòria recent dels espectadors catalans el HAMLET del Peter Brook, tot i que en aquest cas no puc jutjar... perquè no el vaig veure.