Orient/Occident

Vaig descobrir a Ang Lee a principis dels noranta, quan es va estrenar a Espanya “El banquete de bodas”. En aquell moment em va semblar una comèdia agre-dolça extraordinària, on s’unien de forma increïble la manera de fer cinema occidental amb la sensibilitat oriental. El que no sospitava és que darrera s’hi amagués un dels més grans directors dels últims anys, i que en poc temps ens deixaria obres tan importants com “Sentido y sensibilidad”, “La tormenta de hielo”, “Tigre y dragón”, “Brokeback mountain” i “Deseo Peligro”.

Sempre a cavall entre orient i occident -o més ben dit, entre Taiwan i Estats Units- Ang Lee ha creat una filmografia sòlida, caracteritzada per l’elegància al dirigir, per la forma de narrar absolutament clàssica i gairebé invisible. Això últim ho comento perquè la seva última pel·lícula s’ha comparat molt amb “Deseando amar”, que tot i ser un film extraordinari basava gran part del seu èxit en l’estètica i en un exhibicionisme creatiu força evident. En canvi, Ang Lee –a l’igual que Ford, Houston o Eastwood- s’amaga darrera de la història, i encara que sembla que no hi sigui acaba dotant de personalitat tota la seva obra.

“Deseo Peligro” és, sense cap mena de dubte, la gran pel·lícula del 2007, i segurament una de les millors del 2008, a l’espera de les últimes estrenes dels Coen, de Tim Burton o del romanès Cristian Mungiu, entre d’altres. En aquesta cinta de quasi tres hores assistim a una de les històries d’amor més increïbles que he vist en una pantalla, i també una de les més romàntiques... tot i que a simple vista no ho sembli. A l’igual que a l’excel·lent “Brokeback mountain”, Lee ens retrata una relació que s’ha de viure d’amagat, i que no pot ser entesa per la societat que l’envolta. Els personatges principals, per tant, són éssers torturats pel seu destí, que des del principi accepten amb resignació... i potser un xic d’esperança, que desgraciadament no arriba mai.

L’altre gran motiu per veure aquest film és que Ang Lee l’encara com un melodrama clàssic, amb tot l’embolcall que això suposa: una fotografia meticulosa, una banda sonora realment espectacular d’Alexander Desplat i una producció de gran volada. Però tot i l’embolcall, “Deseo Peligro” és una pel·lícula de mirades, de petits gestos i de moments antològics (l’última escena a la joieria és d’aquelles que fa tornar la fe en el cinema).