La ressaca dels Goya

Tenint en compte que aquest bloc segueix amb atenció els esdeveniments teatrals i cinematogràfics més importants (bé, els que a mi m’interessen), no podíem passar per alt la Nit del Cinema Espanyol: el lliurament dels Premis Goya. A aquestes alçades tothom sap que EL ORFANATO no va ser la millor pel·lícula, i que la Verdú i l’Alberto San Juan van veure recompensada finalment la seva ja llarga trajectòria, i sobretot el seu bon moment professional. També sabem que l’Alfredo Landa es va encallar en una espiral sense fi, i que l’Elsa Pataki va ser la més elegant, juntament amb Belén Rueda, Silvia Abascal i, fins i tot, Blanca Portillo, que lluïa amb prestància un difícil model del sempre difícil David Delfín. A aquestes alçades ho sabem gairebé tot, però deixeu-me de tota manera donar la meva opinió de tot plegat...

Per començar, el triomf de LA SOLEDAD deu ser, segons el que diuen, força merescut. La primera sorpresa va ser que la nominessin, ja que en la cartellera havia durat quatre dies. Però després va venir el premi Fotogramas atorgat pels crítics espanyols, i ja durant la cerimònia vam veure que el premi d’actor revelació anava per a un dels seus protagonistes. Això em va fer pensar que els acadèmics volien donar una sorpresa. No em va estranyar gens, perquè ja ho han fet en altres sonades ocasions: TESIS va guanyar en front de EL PERRO DEL HORTELANO, la gran favorita d’aquell any; EL BOLA va poder amb LA COMUNIDAD; i LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS va escombrar a OBABA just ara fa dos anys. Per tant, el triomf era possible.

Ara bé, no deixa de ser curiós que un film tan radical, tan petit, i tan poc vist com aquest, pugui captar la atenció dels acadèmics. Aquí és on entren les meves hipòtesis... Jo crec que en un any en que la producció cinematogràfica espanyola no ha estat massa lluïda, els senyors votants han volgut premiar la qualitat. Volien fer prevaldre els criteris més cinematogràfics enfront dels purament comercials. Ara bé... ¿havien vist LA SOLEDAD per saber que era millor que les altres? Suposo que uns quants sí, però molts altres deuen haver tingut com a referència la primera obra de Jaime Rosales (LAS HORAS DEL DÍA, excel·lent i altament recomanable) i sobretot l’èxit de crítica obtingut a Cannes ara fa uns mesos. LA SOLEDAD portava ímplicita l’etiqueta de “qualité”, enfront de la comercialitat de EL ORFANATO, el costumisme de SIETE MESAS DE BILLAR FRANCÉS i l’estampeta històrica i benintencionada de TRECE ROSAS. Sigui com sigui, crec que aquest any serà una excepció, i dubto molt que en les properes edicions comencin a acaparar les candidatures autors experimentals, com ara José Luís Guerín, Marc Recha o fins i tot Julio Medem, a qui no estimen pas gaire els acadèmics.

En quant a la Gala, crec que va ser el que havia de ser: una Gala. Amb això vull dir el que sempre he pensat, que és molt difícil fer d’un lliurament de premis un programa de televisió. Tot i així, hi va haver moments brillants, com els petons de Corbacho a la Pataki o a... Alejo Sauras!! (per a mi el més guapo de la nit, tot i que mai m’ha agradat gaire). També va ser brillant la imitació del discurs de la presidenta o el gag final disfressat de Javier Bardem. Tot i així, el nivell va ser més baix que el de l’any passat, i a jutjar pels comentaris fora de to del presentador (només calia veure la cara d’alguns) dubto que l’any que ve repeteixi.

Res més. Un post llarg, sí senyor. Ara ja només resta anar a veure LA SOLEDAD, que pel que he llegit es reestrena aquest divendres una altra vegada. Esperem que tingui més sort.