Borràs Superstar

Si jo faig teatre deu ser perquè el meu avi (el de la foto d'aquí al costat) i el meu pare sempre havien estat aficionats a això que en diem “art escènic”. És cert que el meu pare es decantava més per la cançó, però el meu avi, que havia nascut el 1898, era el que avui coneixem com un autèntic “fan”. Un “fan” de l’Ignasi Iglésies, de l’Adrià Gual, d’en Russinyol... però sobretot, d’en Guimerà i d’en Borràs. I ho puc demostrar amb proves, perquè encara guardo –com si d’un tresor es tractés- les fotografies signades que ell aconseguia a l’acabar les estrenes de “Terra Baixa”, “El místic”, “El Cardenal”, etc. Allà on hi havia una estrena, allà estava el meu avi.

Amb els anys, i per motius familiars i de feina, en Manel Armengol Espeix (el meu avi) va afluixar la seva afició, però no va deixar mai d’estimar el teatre. El teatre de la seva època, és clar, amb els seus drames exacerbats, el seu populisme, la seva declamació afectada i els seus decorats de paper. Un teatre que ara rebutjaríem, però que no podem oblidar que és el germen de tot el que ha vingut després. Un teatre que va donar a Catalunya algunes de les seves pàgines més glorioses, ja que les obres tenien un èxit que avui semblaria impensable.

Un dels grans responsables de tot allò va ser l’actor Enric Borràs, una “Super Star” de l’època que va aconseguir fites impressionants i que, per a més coincidències, era d’on jo sóc: de Badalona. El Museu de la ciutat li ha dedicat, en el cinquantè aniversari de la seva mort, un llibre i una exposició molt completa que acaba a finals de mes.

Borràs, segons Sagarra, va dedicar-se al teatre “d’una forma monstruosa”. Això, que podria ser mal entès, es comprèn si valores tot el què va fer i ho situes en l’època en què ho va dur a terme. Formar companyia pròpia, inventar-se una forma de treballar, estrenar més de 50 obres, fer-se conegut a tot l’Estat, fer les Amèriques... són fites que requerien una força, una dedicació i un amor al teatre que pocs –Margarida Xirgu, María Guerrero, etc.- van portar tan lluny

L’Enric Borràs creava els seus personatges des del gest, des de la caracterització (i això que el famós Actors Studio americà encara s’havia d’inventar). Algunes de les seves creacions més importants són la del Mestre Jordi a “El ferrer de tall”, la de Pedro Crespo a “El alcalde de Zalamea”, la de Saïd a “Mar i cel”, la de dos capellans molt diferents a “El místic” i “El cardenal”, però sobretot, la de Manelic a “Terra Baixa”. Una obra que va representar en moltíssimes ocasions i que fins i tot va arribar a compartir amb Margarida Xirgu en el paper de Marta. Amb ella –també vinculada a la ciutat de Badalona- va formar companyia i va representar vàries funcions, com ara una “Medea” que va omplir fins a la bandera el Teatre Romà de Mérida.

Gràcies al Borràs, a Guimerà i principalment al meu avi, avui em deleixo i em desespero amb això del teatre. Sé que no aconseguiré cap fita, que cada vegada estic més lluny de poder viure d’aquest art que tant m’agrada, però també sé que el meu avi es sentiria orgullós de que algú hagi heretat aquesta misteriosa estimació pels escenaris, per la màgia del teatre. Això em reconforta, perquè el teatre també necessita d’espectadors apassionats, de gent que visqui amb passió cada aixecada de teló, cada nit d’estrena, cada aplaudiment final...