I de premi, una poma

El passat mes de desembre es van conèixer les nominacions als premis Max de teatre, que constitueixen els premis més importants del panorama teatral espanyol. I també, per què no dir-ho, uns dels premis més caòtics i estranys que es concedeixen, a l’igual que d’altres que organitza l’SGAE. Caòtics, perquè cada any hi ha alguna anomalia en el procés de votacions (espectacles que no apareixen a les llistes de votació, però que després surten nominats; autors que competeixen per obres escrites fa 30 anys; rectificacions i llistes anul·lades; muntatges oblidats perquè potser no han estat gestionats per l’SGAE, etc.) Estranys, perquè el temps és sempre relatiu i perquè mai saps quin any estàs votant (les nominacions van sortir el 12 de desembre de 2007 i corresponien als espectacles estrenats entre 01/09/2006 i 31/08/2007, però en canvi el lliurament de premis haurà d’esperar al març o a l’abril de 2008). Amb tot aquest caos i amb un desfasament temporal tan obvi caldria preguntar si realment es compleix l’objectiu pel qual es van crear aquests premis, que a més “d’estimular el talent d’artistes i professionals de les arts escèniques” pretenia revitalitzar les produccions. Home, tenint en compte que la mitjana de vida d’un espectacle en aquest país és d’un parell de mesos... no sé si s’està fent bé tot això.

Per tant, els Max acaben essent més una festa privada que un impuls a la creació o a la producció anual. Amb una organització més efectiva i un calendari molt més ajustat, potser encara s’arribaria a allargar la vida d’algunes produccions, o bé reactivar una segona oportunitat... perquè no cal oblidar que les nominacions i els premis sí atrauen a un nombre gens menyspreable d’espectadors. No seria el primer any que algú recull el premi i es queixa de que el seu espectacle no va gaudir de la confiança dels programadors... (és a dir, va durar quatre dies) o bé no va ser suficientment publicitat. A més, és absurd que el teatre, que tant costa de sortir als mitjans de comunicació, desaprofiti o llenci a la paperera tota aquesta publicitat gratuïta que li poden suposar els Max.

Sigui com sigui, amb els anys els Max han deixat de ser uns desconeguts i ja comencen a aconseguir –encara que sigui a poc a poc- el seu prestigi. I és que alguns dels millors actors i directors del país ja s’han fet amb la poma dissenyada per Joan Brossa, que, d’altra banda, suposa un dels trofeus més originals que he vist mai. Segons Brossa, l’estatueta simbolitza el teatre perquè “sembla un cap i també una poma, que és un fruit pecaminós i frívol; i a la vegada l’antifaç aporta la dimensió dramàtica i el misteri escènic”.

Enguany, els muntatges més nominats són “Plataforma” (11 nominacions), “Marat-Sade” (6 nominacions), “Pequeños paraísos” (4 nominacions) i “Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny” (3 nominacions). Entre els actors nominats hi tenim Juan Echanove, Alberto San Juan y Francesc Orella. I entre les actrius, Blanca Portillo, Belén Rueda y Vicky Peña. En rol secundari, defensen la posició Carles Canut, Mingo Ràfols i Lluís Villanueva, en el cas dels homes, i Alicia Hermida, Belén Fabra i Gloria Muñoz, en el de les dones. Els directors, com no, tres veterans en aquestes qüestions: Calixte Bieito, Àlex Rigola i Andrés Lima.

El resultat... d'aquí a un munt de temps. Quan no quedi cap espectacle nominat en cartellera i quan alguns hagin caigut irremeiablement a l'oblit.