Una nit amb Vicky Peña

Pel Grec de l'any 2002, la companyia anglesa Cheek by Jowl -dirigida pel prestigiós Declan Donnelan- va portar al Teatre Lliure la seva versió de "Homebody-Kabul". Vaig anar-la a veure sense saber pràcticament res de l'obra, ni gairebé de la companyia. Hi anava atret per l'autor del text, Tony Kushner, del que havia gaudit enormement amb el seu "Àngels a Amèrica". Per tant, no sabia que m'emfrontaria a un text de teatre polític, compromès. No sabia que em trobaria amb un text complexe, dur i força llarg (gairebé 3 hores), que vaig aguantar estoicament en anglès subtitulat. No sabia que em trobaria amb un gran espectacle.

Ara que Mario Gas s'ha atrevit a dirigir-la i l'ha portat al Romea, no podia deixar escapar la oportunitat de veure-la en un idioma que domino i que comprenc. Volia veure com se'n sortia de tots els reptes que proposa l'obra: una estructura difícil, que comença amb un monòleg de quasi 50 minuts; un repartiment internacional en el que es barregen les cultures, i també els idiomes; un treball interpretatiu que en alguns moments requereix una gran força; etc.

Ara que he vist el resultat puc dir que l'espectacle ha estat inferior. Només podríem dir que hi ha una vencedora, i no és pas poc. Vicky Peña fa un autèntic recital amb el seu monòleg inicial; i gràcies a la seva aclaparadora experiència salva "els trastos" a una funció que, tot i entenent cadascuna de les paraules que es deien, se'm va fer monòtona i avorrida. Potser ha estat un error de casting (Montse Morillo naufraga en la seva substitució d'Elena Anaya). Potser hi ha hagut una direcció massa conservadora, massa ensimismada en el text. Potser el repte venia massa gros. Potser, en definitiva, Kushner era massa Kushner...