sábado, junio 21, 2008

Bette Davis: Cent anys de mirada despiatada


El passat 6 d'abril es va complir el centenari del naixement d'una de les grans estrelles del cinema de tots els temps: Bette Davis. Per a mi, la Davis sempre ha estat un animal cinematogràfic que va resistir èpoques, modes i directors diversos, aconseguint una llarga carrera en la que destaquen gairebé una desena d'obres mestres. Poques actrius, amb l'excepció d'una altra bèstia com la Katherine Hepburn, podrien dir el mateix.

Per a mi, Bette Davis és cinema en estat pur. Aquella mirada estava feta per a la càmara. El cinema s'havia d'inventar perquè gent d'aquesta categoria li acabés donant sentit... I la Davis va ser com una gran estrella de cinema mut, però que a més parlava... i com parlava! Per la seva boca van sortir perles que ja mai podrem oblidar: "Cordin-se els cinturons, que aquesta nit hi haurà tempesta."


Ella va resistir, precisament, tempestes de tota mena. En una carrera tan llarga, evidentment, hi ha crisis i cops forts, i en el seu cas hi va haver més d'un moment en que la seva vida cinematogràfica semblava acabada. Però quan això passava, ella es reiventava, sorgia amb força i contra tot pronòstic tornava a posar-se a dalt de tot, ja fos amb quaranta... ja fos amb cinquanta anys. Al llarg de tota la seva carrera va aconseguir premis de tota mena, i entre ells es troben 2 òscars, 11 nominacions, premi d'interpretació a Cannes, premi d'interpretació a Venècia, el Bafta, etc.

Tota gran estrella, a més, té el seu gran director al costat. I ella, no va ser menys. Al darrera d'alguns dels seus millors melodrames hi va tenir al que seria també, per un temps, el seu company sentimental: William Wyler. Fruit d'aquesta coneixença sorgirien "Jezebel", "La Carta" i "La loba". Altres directors també farien amb ella alguna de les seves millors pel·lícules; tal és el cas de Mankiewikz i aquella obra mestra de tots els temps que és "Eva al desnudo", o bé Robert Aldrich, que li va servir un personatge excel·lent, però absolutament passat de voltes: Baby Jane. Un paper que l'enfrontaria a un altre monstre del cinema, en totes les seves dimensions: Joan Crawford.



Polèmica, malvada, perversa... Tot li esqueia a aquesta actriu que va haver de ser forta per sobreviure en un món d'homes encara més perversos i poderosos que ella: els taurons de Hollywood. Una actriu tot terreny que va seguir lluitant fins gairebé el final. Un final que arribaria poc després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, en el que -agafada al piano, per no caure enmig de l'escenari- confessava emocionada: "Vostès m'han tornat la vida". Poques setmanes després moria d'un càncer de pit, i en l'epitafi de la seva tomba s'hi va fer posar el següent: "Ho va fer de la manera difícil".

Etiquetas:

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Ei, la Bette Davis s'assembla molt a una tieta meva, que per aquesta raó, probablement, em fa por. Personalment sóc molt fan de la peli de Baby Jane.

A veure si podem veure'ns aquesta setmana i fer un gelat i ens posem al dia. Tinc ganes del retrobament amb tu i els altres. petons. Ens diem algo.

12:36 p. m.  
Blogger CARLES ARMENGOL said...

Benvingut!!! Quina il·lusió que estiguis per aquí... i que recordis com s'escriu en català!! Jajaja.
Una abraçada, guapo. Ja trucaràs quan vegis el moment oportú. No et volem pressionar, que ja ens imaginem que tens molts compromisos.

També tenim ganes de veure't. Així ens expliquem tafaneries vàries... Amb tant de temps, ja se sap!!

12:59 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home