Una jornada particular

Sé que des de fora no es deu entendre; comprenc que hi hagi qui ho considera estrany, estrambótic; admeto fins i tot que desperti desconfiança, del tipus "quina gent més rara" i tot això... Però jo ho trobo normal, fins i tot de bon gust. Oi que es celebren els aniversaris de noces, els aniversaris de determinades efemèrides? Doncs... per què no celebrar l'aniversari d'una amistat?

Quan en Martí i jo vam fer 25 anys d'amistat ho vam celebrar de forma discreta... Però arribats als 30 ja va ser més notori, i no tothom ens va mirar com a persones normals. Després va venir la pujada a la Universitat amb la Laura i la Montse, vint anys després de la primera vegada. I ara en Jose ha volgut celebrar que fa vint anys que ens va conèixer, en aquella mítica sortida de pont a l'Espluga de Francolí. No hi podíem pas faltar: els supervivents d'aquesta llarga amistat estàvem allà, presents i contents de retrobar-nos. Costa d'entendre? Jo crec que no tant. Hi ha poques coses que durin tants anys, i el cert és que ni la distància entre uns i altres, ni les diverses circumstàncies de les nostres vides han pogut amb nosaltres.

La Carme, la Mar, en Martí, en Juan Antonio, en Jose i jo mateix hem rememorat fa poc aquells dies. I encara que els cabells d'alguns no hi siguin tots i un parell ja siguin caps de família, la complicitat -potser modificada, potser engruixida o potser més madura- continua present entre nosaltres, fins al punt que seguim essent "aquella gent tan rara". Ara que hi penso... crec que sempre ho vam ser una mica de rars. I ara que hi caïc... mai ens en vam avergonyir. Ara menys.