Retrobaments
Porto dies remenant fotos antigues, i ahir em vaig topar de morros amb les meves. Fotos que tenen més de trenta anys, i que ens alguns casos (com n'és de cruel el blanc i negre) sembla que en faci el doble. Suposo que la roba de fa uns anys i fins i tot l'estil de vida (abans els nens vestien com a nens i no com a models de Bennetton) ens havia estancat a tots en una època indefinida.
La primera fotografia que apareix és potser la més preuada de tot el conjunt, ja que em dóna la sensació de que està planificada i realitzada per un vell director de cinema, d'aquells que en un "enquadrament" treien tot el que era necessari. És a dir, en una sola imatge t'explicaven la vida d'aquell personatge, o bé de què aniria la pel·lícula... En el cas que ens ocupa, jo sóc el del bressol, que sóc observat amb tendresa pel meu germà (queda provat a la foto que ens portem molts anys; dotze, per ser més exactes). Però no contents amb una sola vigilància, la fotografia de casament dels meus pares, i també la foto infantil del meu propi germà, sembla que facin guàrdia des de la tauleta de nit. Tota la família en una sola imatge: família humil, que vivia en una certa estretor (el bressol sembla que estigui embotit entre la tauleta i el llit dels pares), però que malgrat tot era feliç i testimoniava la seva felicitat amb imatges com aquesta.
De totes maneres, em miro amb els ulls d'ara i el cert és que no m'acabo de reconèixer. No recordo els moments en què van ser fetes algunes de les fotos, pero en algun cas... Sí, en algun cas em transporto quasi misteriosament al punt exacte, retrocedeixo en el temps i... Sí. Sí, ara recordo que al rei Melcior feia pudor d'alcohol. Ves quines coses!
El més curiós d'observar fotos antigues és que quan les mires sempre es recorden bons moments, ja que ningú es deixa retratar quan passa una mala època, o té un problema gros, o està malalt... Podríem dir que les fotografies d'abans eren com una mena de guia de la felicitat, un diccionari gràfic dels bons moments, de les coses agradables... Ara, en canvi, la cosa és diferent. Costa tan poc fer una foto... Tot i que també costa mantenir-la, mimar-la i no perdre-la pel mig de l'espai virtual d'un ordinador, o d'un disc dur qualsevol. Segurament moltes de les fotografies que fem ara no arribaran a cumplir trenta anys.
La primera fotografia que apareix és potser la més preuada de tot el conjunt, ja que em dóna la sensació de que està planificada i realitzada per un vell director de cinema, d'aquells que en un "enquadrament" treien tot el que era necessari. És a dir, en una sola imatge t'explicaven la vida d'aquell personatge, o bé de què aniria la pel·lícula... En el cas que ens ocupa, jo sóc el del bressol, que sóc observat amb tendresa pel meu germà (queda provat a la foto que ens portem molts anys; dotze, per ser més exactes). Però no contents amb una sola vigilància, la fotografia de casament dels meus pares, i també la foto infantil del meu propi germà, sembla que facin guàrdia des de la tauleta de nit. Tota la família en una sola imatge: família humil, que vivia en una certa estretor (el bressol sembla que estigui embotit entre la tauleta i el llit dels pares), però que malgrat tot era feliç i testimoniava la seva felicitat amb imatges com aquesta. 
De totes maneres, em miro amb els ulls d'ara i el cert és que no m'acabo de reconèixer. No recordo els moments en què van ser fetes algunes de les fotos, pero en algun cas... Sí, en algun cas em transporto quasi misteriosament al punt exacte, retrocedeixo en el temps i... Sí. Sí, ara recordo que al rei Melcior feia pudor d'alcohol. Ves quines coses!
El més curiós d'observar fotos antigues és que quan les mires sempre es recorden bons moments, ja que ningú es deixa retratar quan passa una mala època, o té un problema gros, o està malalt... Podríem dir que les fotografies d'abans eren com una mena de guia de la felicitat, un diccionari gràfic dels bons moments, de les coses agradables... Ara, en canvi, la cosa és diferent. Costa tan poc fer una foto... Tot i que també costa mantenir-la, mimar-la i no perdre-la pel mig de l'espai virtual d'un ordinador, o d'un disc dur qualsevol. Segurament moltes de les fotografies que fem ara no arribaran a cumplir trenta anys.
posted by CARLES ARMENGOL at 12:31 a. m.
2 Comments:
Home, la veritat és que has canviat una miqueta bastant, eh? Hehehe, que bufons que érem, o ho semblavem, de petitius...
Aquestes imatges són certament testimoni d'una generació, la nostre... També atesoro descolorides imatges de palmó, amb "rodilleras" i Rei Mag (que acostumaba a ser cada any el de 'Can Jorba', antigues Galerías Preciados)... Aquells colors b/n i sèpia, aquells àlbums pesats, carrinclons i que es desenganxaven la meitat de les fulles...
El cert i trist és que tens raó, els nens d'avui en dia no s'envien via BlúTut imatges de la comunió o mails dels seus bressols, és que s'estan perdent els valors, hohoho...
Jo que bonito escribes por Diosss!
Eso por una parte y por otra, grácias por compartir tus recuerdos.
Hace unos días estaba en tu casa y me enseñaste alguna de estas fotos que tienes entre manos; yo soy de esas pesadas a las que le encanta mirar y enseñar fotos a todo el mundo que viene a casa,soy una nostálgica empedernida que le vamos a hacer.
Cuando ves las fotos antiguas de alguien por primera vez es como cuando visitas su casa por primera vez, cada detalle te descubre un poco más de esa persona, la postura, la ropa, la actitud, la gente que le rodea en las fotos, quiénes són, porqué estaban allí;
Me parece entrañable.
Publicar un comentario
<< Home