LA SOLEDAT... ÉS UN TERRAT AMB ROBA ESTESA

Gràcies a l’inesperat èxit en la darrera edició dels Goya –després direm que els premis no serveixen per a res- “La soledad” ha tornat als cinemes. Suposo que no tindrà una carrera comercial espectacular, sobretot ara que coincideix amb tots els pesos pesats dels Òscars, però quasi segur que supera amb escreix aquells minsos 40.000 espectadors que va fer en les seves poques setmanes d’exhibició, allà per l’estiu del 2007…

“La soledad” és una pel·lícula seca, aspra, rotunda. Una de les cintes que més m’ha impressionat en els últims anys; un autèntic cop de mall al mig del crani. I no ho és per la seva violencia, pels seus efectes especials o pel seu dispendi de producció (tot el contrari), sinó per la seva incòmoda proximitat, pel seu retrat hiperrealista de la societat en la que vivim. Crec que d’aquí a 30 o 40 anys serà una de les cintes imprescindibles per saber com es vivia a l’Espanya de principis del segle XXI, quines eren les inquietuds i preocupacions dels ciutadans, o bé quines eren les pulsions que movien la relació personal entre pares i fills, entre germans, entre parelles o simplement entre coneguts ocasionals.

El cinema de Jaime Rosales –director del film- té el poder d’hipnotitzar-me, d’estimular la meva capacitat d’observació. Ho va fer a “Las horas del día” –un magnífic i realista retrat d’un psicòpata- i ho aconsegueix del tot en aquesta nova pel·lícula, que s’ha d’anar veure sense prejudicis i amb la intenció de deixar-se arrossegar per una proposta “voyeurística” elevada a l’enèsima potència.

Rosales planta la càmara i mostra el que succeeix. Esborra completament el paper de narrador directe o indirecte i es limita a mostrar. Això pot posar nerviós, perquè com a espectadors no hi estem acostumats, però si s’entra en el joc pot resultar fascinant. A més, a “La soledad” tenim un afegit: la polivisió.

QUÈ ÉS LA POLIVISIÓ?

No content en mostrar-nos un pla estàtic, moltes vegades des d’un lloc insospitat i quasi anticinematogràfic –fet que accentua la sensació d’estar espiant els personatges-, Rosales divideix la pantalla en dos en moltes de les escenes del film. Cada part de la pantalla mostra un racó diferent de l’escena; un racó que segurament no podríem veure en un pla normal. Moltes vegades en aquest racó no passa res, i fins i tot està buit de personatges (a vegades tota la pantalla està exempta d’actors, que actuen fora de càmara). Per a què serveix, doncs, tot aquest artifici? Bé, cal veure la pel·lícula, perquè tot i que pugui sobtar... al final a ningú li estranya veure habitacions buides, terrats solitaris o passadissos inhabitats en una pel·lícula que parla de la soledat, però també de l’absència, de les coses efímeres... Per a mi, la roba penjada que es veu en una de les últimes escenes del film aconsegueix un nivell poètic que poques vegades he vist en una pantalla. Tant, amb tan poc. Realment extraordinari.

A tot això li hem de sumar una planificació molt curosa, un sentit del cinema absolutament clàssic i respectuós, i sobretot unes interpretacions que són... trossos de vida. Atenció a Sonia Almarcha –tota una revelació- i sobretot a Petra Martínez, que interpreta una de les dues mares més ben retratades de tot el cinema espanyol (l’altra, evidentment, la que feia María Galiana a “Solas”).