Òpera salvatge

Diuen que el Liceu és de tradició wagneriana i straussiana; és a dir, que les notes de Richard Wagner i Richard Strauss han estat, i segueixen essent, les que més han sonat i les que més satisfan al públic entès d'aquest gran teatre. És potser per això que gairebé cada any aquests dos difícils compositors -difícils per les seves posades en escena, pels riscos argumentals, per una música complexa i per una gran dificultat vocal- acostumen a treure el cap en les programacions. Això no seria d'estranyar en països centre-europeus, però sembla que en un país com el nostre les arrels haurien de ser més verdianes o puccinianes... Però és clar, els catalans -quan ens ho proposem- som més germànics que napolitans.

Aquesta temporada, Strauss -res a veure amb la família dels valsos i les polques- ha tornat a la cartellera amb una de les seves grans peces: "ELEKTRA". Juntament amb "SALOMÉ" o "EL CAVALLER DE LA ROSA", aquesta òpera salvatge i enèrgica completa el gran testament operístic del compositor alemany, que també és autor d'"Ariadne auf naxos", "Intermezzo", "Arabella" i la famosa composició simfònica "Así habló Zarathustra", entre d'altres. A "Elektra", se'ns explica una part de la història de la filla de Clitemnestra, just en el moment en què espera a Orestes i planeja la venjança contra la seva mare i el seu padrastre.

L'obra que s'ha pogut veure al Liceu -i també a unes quantes sales de cinema del país, com a experiència única i novedosa- està dirigida per Guy Joosten, que aconsegueix moments dramàtics i teatrals que fa temps que no veia en cap escenari d'aquesta ciutat. Em sap greu dir-ho, però últimament m'emocionen més els espectacles d'òpera que la majoria d'espectacles teatrals prefrabricats i esterilitzats que es veuen en quasi tots els teatres barcelonins, i també madrilenys. Tot i la seva premeditada artificiositat, l'òpera ens està servint darrerament alguns moments absolutament catàrquics, veritables.

Les cantants Deborah Polaski, Eva Marton i Ann-Marie Backlund deuen haver tingut alguna cosa a veure amb les seves increïbles actuacions (tant interpretatives com vocals). Però també hauran influït l'escenografia de Patrick Kinmonth; les idees del director, que transportaven tota la cort grega cap a una mena de temps i espai irreals, amb reminiscències de l'imperi romà i del Tercer Reich; la portentosa música de Richard Strauss, magníficament interpretada per l'oquestra del Liceu; etc. Molta genialitat unida per atemorir al públic present amb una força i una energia inusitades. "Elektra" és, sense cap dubte, un cop de puny a l'estómag. Una peça relativament curta, interpretada sense interrupció i amb una crispació que comença amb la primera escena i acaba amb el sanguinolent i terrible desenllaç. Una obra mestra.