Comença el Grec: Cita obligada?

Amb el temps, un ja porta uns quants Grecs a les esquenes, i s'adona que amb els anys el festival ha tingut fesomies diverses, estètiques d'allò més variades i cartells de primera, segona... o tercera regional. Els meus primers records es remunten a quan jo començava a ser un projecte d'adol·lescent i sentia a dir que a Montjuïch hi havia un teatre Grec (de pega, és clar) que començava a utilitzar-se per fer-hi teatre, i espectacles varis (en realitat, el festival va començar com a tal l'any 1976). Recordo que la meva tia ens va arrossegar a tots a veure un "Èdip" que venia de Madrid, amb Manolo Zarzo al capdavant, i amb més caspa que altra cosa... Després he sabut que van ser anys eclèctics, en els que tant hi cabia qualsevol cosa amb tuf de clàssic com el teatre més avantguardista de Bob Wilson i companyia.


El cert és que per a mi el Grec comença cap a finals dels vuitanta o principis dels noranta, quan ja puc decidir per mi mateix què vull anar a veure, quan, com i amb qui. És també l'època en que, gràcies al meu carnet de premsa, començo a obtenir entrades per alguns espectacles interessants. I és l'època, a més, en que la meva amiga Montse i jo comencem a triar sobre el programa -que anàvem a buscar cerimoniosament a La Virreina- allò que ens interessa, i apostem fort per coses que prometien i que després no van ser res, o bé ens maravellem amb espectacles-sorpresa, que sempre n'hi ha hagut algun.

A vegades no sé què he vist o no al Grec, perquè quan comença a dispersar-se per tots els teatres de Barcelona, la meva memòria barreja espectacles, funcions i èpoques diverses. El que recordo, sobretot, són les coses vistes al Grec de veritat, el de Montjuïch, és clar. Recordo "Un somni d'una nit d'estiu" més aviat mediocre; recordo "L'Hostalera" del Belbel, una autèntica joia; recordo un "Otel·lo" de Mario Gas, un "tostón" que vam haver de veure sense interrupció (tres hores sobre pedra, un suplici); recordo "L'Avar", "A little night music", un recital de Milva, un concert de Manhattan Transfer, etc. Recordo fer cues a les guixetes de Plaça Catalunya, les corregudes per agafar un metro que s'acabava i moltes altres peripècies que feien estiu, i que segurament encara el fan.

El Festival Grec, després del meu periple vital com a espectador, ha passat de ser una plataforma que brindava espectacles inoblidables, a ser un aparador de la temporada següent, cosa que moltes vegades refredava les ganes de veure res ("per què pagar incomoditats, si després m'ho faran al Victòria"). També ha estat, en ocasions, una mena d'escenari de proves i, fins i tot, la oportunitat d'aprofitar la subvenció d'estiu: "agafo quatre amics, faig una cosa clàssica i després la porto a Mèrida, Sagunt..." És a dir, quatre funcions de compromís -i sense gaire entusiasme- per acabar econòmicament bé la temporada teatral d'uns quants actors i directors.

Des de fa uns anys, i sobretot des de l'entrada del nou director, crec que es dóna encara una altra variant. La variant del director que fa les coses al seu gust, sense comptar llastimosament amb el gust de quasi ningú més. No dic amb això que el seu gust sigui dubtós o dolent, però crec que el Grec ha de ser per a tota la ciutat, per a tots els públics, i sobretot ha d'acostar aquells artistes singulars i rellevants que no venen habitualment a la ciutat. Per què cada cop més els afeccionats -els que poden, és clar- prefereixen emigrar als festivals privats (Peralada, Cap Roig, Porta Ferrada, etc.)? Per què Avignon és la referència, i el Grec només és un festivalet pels que no saben què fer a Barna? On són les grans estrelles d'altres anys? On són els gran noms, ja sigui de teatre, música o dansa? És una qüestió de pressupost? Sí... segurament és una qüestió de pressupost, com sempre, però també d'imaginació i de poca previsió.


Entrats en matèria diré que el programa d'enguany m'ha atret més que el de l'any passat, però segueixo trobant a faltar els plats estrella, o bé aquells espectacles que difícilment podríem veure si no fos gràcies a un festival com aquest. Algun hi ha, però no gaires. De tot plegat, destaco -així per sobre- els espectacles de Josep Maria Pou i Javier Daulte, que hauríem vist igualment a la temporada normal; destaco "The brothers size", "Troilus and Cressida", "Todos hablan" i "A disappearing number", tots ells provinents de fora, i tots ells avalats per la qualitat i l'èxit. També destaco, per últim, aquest espectacular ballet aquàtic sobre "Dido & Aeneas" que es presentarà al TNC... i deixo la resta de recomanacions per als que vulguin opinar, comentar o dir la seva. Entre tots segur que encara trobarem coses per gaudir d'un bon Grec.