Qui estigui lliure de PECAT...

Dissabte vaig assistir a l'estrena "mundial" (potser fins i tot, única) d'una obra meva. Se'm feia estrany, perquè l'havia escrit per encàrreg ja fa cosa de cinc mesos i ho havia deixat tot en mans del Lluís Parera, un actor-director-amic que conec des de fa... Uf, ja fa tant? Com passa el temps!

En Lluís dirigeix el Grup de Teatre Jove de Cabrils i l'any passat ja em va demanar una col·laboració amb alguna cosa de text. Aquest cop, però, em demanava una obra sencera... i és clar, no tenia cap que anés bé a un grup de 10 actors/actrius d'edats compreses entre els 18 i els 29 anys. Finalment, la idea de fer una obra per episodis em va anar engrescant. I quan vaig saber que la dedicaria als set pecats capitals (va bé triar una llista tancada, perquè almenys ja saps les escenes que et toca escriure) vaig pensar també que aquests pecats havien de ser força coneguts per mi. I finalment, vaig pensar que tots els pecats serien... teatrals.

"PECATS" va estar enllestida cap a meitats de febrer, i amb un temps rècord (només assajen un cop per setmana) en Lluís ha muntat una obra dinàmica, divertida, amb un marcat to hiperrealista i amb tres o quatre coreogràfies que quasi la converteixen en un musical d'allò més lúbric. Va muntar una entrada orgiàstica que -tenint en compte que en el públic hi havia pares, mares i tietes- ens podia haver fet guanyar, tant al Lluís com a mi, el títol de "persones non grates" del poble de Cabrils... Finalment, res d'això. Els actors van estar molt i molt bé, el públic va entendre i acceptar la nostra proposta, i crec que fins i tot l'alcalde vol moure el muntatge per pobles veïns. Vaja, que encara podré tornar a Cabrils.

Per últim, gràcies Lluís per pensar en mi, per confiar en els meus textos "un xic" passat de voltes i "un molt" carregats de mala llet. Gràcies per anar apareixent cíclicament i per anar mantenint oberta l'esperança -crec que compartida- de que algun dia treballarem junts. Bé, en realitat ja ho estem fent, oi?

"Nunca estuviste tan melancólico, Daulte"

Sé que llego tarde. Sé que faltan cuatro días para que salte de programación, pero problemas informáticos me impidieron recomendar el último trabajo de Javier Daulte estrenado entre nosotros. Su "Nunca estuviste tan adorable" desaparecerá este domingo de la Villarroel, y no sabemos ya si volverá a aparecer por estos lares. Visto el éxito y la aceptación, podría ser que sí... y lo cierto es que sería justo.

Esta obra, de la que desconozco su fecha de escritura, es un Daulte que no parece un Daulte. Es decir, no juega tanto con lo formal, con sus saltos de tiempo/espacio... Y utiliza muy sutilmente sus juegos escénicos, sus recursos. ¿Quizás estamos ante una obra atípica en la andadura del director? Lo dudo, pues por poco que rasques aparecen muchos de sus trucos... Trucos de magia, diría yo.

Ésta es una obra-homenaje. Un homenaje a su abuela materna, a sus padres, a sus tíos... Un homenaje hecho con buen gusto, con mucho cariño y unas gotas de amargura que no estropean la función, sinó que la realzan. Un viaje al centro de una familia porteña; un viaje que podría incluso aumentar el tiempo de trayecto (dos horas y media) y no nos inquietaría para nada. Yo creo que aún tengo algún personaje metido en casa.

Complicitat escènica. Cançons per no oblidar

El Teatre del Raval acull durant tot el mes l'espectacle "AND 19. Las canciones olvidadas", en la que el cantant Juan Antonio Vergel recupera 11 cançons andaluses del segle XIX amb l'acompanyament del pianista Gabriel Pujades. També hi intervé el ballarí Antonio Izquierdo, que dóna el contrapunt irònic i descontextualitzat a aquest recomanable espectacle. I si el recomano és perquè crec que -amb un fil argumental primíssim, gairebé inexistent- es donen a l'escenari moments de gran veritat escènica, de gran complicitat. Moments de fina ironia, combinats amb d'altres d'una simplíssima i efectiva plasticitat. Tot això gràcies a l'acurada direcció de Joan Maria Segura, el mateix de "Ruddigore. La nissaga maleïda", un espectacle que també vam destacar fa temps en aquest blog.

Torna... La Torna del Grec

Fa cosa de cinc anys que al Grec li ha sortit una alternativa: la Torna del Grec. En realitat, es tracta d'una programació d'espectacles de petit format, suposadament arriscats i menys comercials, que es representen en algunes de les sales alternatives de la ciutat. Segons el cartell, "una mirada a l'escena multidisciplinària de petit format".

Multidisciplinària? Petit format? Crec que aquí "multidisciplinària" vol dir que la programació agafa espectacles de teatre, algun de dansa i uns quants de musicals. I "petit format" s'ajusta textualment a les dimensions dels llocs on es representen els muntatges. És curiós com les paraules modernitzen, actualitzen o maquillen el significat de les coses. I més curiós em resulta pensar per què el Grec no es considera una "mirada multidisciplinar", quan abraça gèneres encara més diversos que els de la Torna.

Siguem realistes. Aquesta Torna, que em sembla molt correcte i segurament necessària, no és més que la programació d'estiu d'algunes sales petites d'aquesta ciutat, doncs no totes hi estan representades. Una programació que segurament és difícil de mantenir sense un "salvavides" econòmic, però que durant anys també es va dur a terme sota el paraigües del Grec (les sales alternatives participaven sempre en el festival). Des de que el Grec ha prescindit d'aquestes sales, o aquestes sales del Grec (desconec els motius exactes), ha aparegut aquesta Torna que sembla tenir un caracter més independent, reivindicatiu i lliure. Home, segurament els criteris de programació no estan tan ajustats a la idea de Festival, però suposo que els diners venen del mateix lloc i darrera de tot hi ha les mateixes institucions. Vaja, que ara sembla que tinguem dos festivals, però només estem davant d'una separació aparentement amistosa i consensuada.

TANTARANTANA

• "Umbral", de Paco Zarzoso. Del 2 al 13 de juliol.
• "Música clásica. Disparate cómico-lírico en un acto". Del 16 al 27 de juliol.
• "Divinariana nostra que esteu en...". Companyia de Roberto G. Alonso. Del 30 juliol al 10 d'agost.

TEATRE DEL RAVAL

• "AND 19. Las canciones olvidadas". Del 3 al 27 de juliol.

L'ANTIC TEATRE

• "Madama(s) Butterfly(s)". Del 2 al 6 de juliol.
• "Prólogo para una obra de Maiakovski: Página en blanco". Del 10 al 13 de juliol.
• "Striptease", de Pere Faura. 15 i 16 de juliol.
• "Sola". Del 17 al 20 de juliol.
• "Cabaret Deca y Unlimited". Del 22 al 27 de juliol.

Música en directe a MOOG, TARANTOS, MAS I MAS i JAMBOREE.

Independent, alternatiu... o què?

Aquest passat cap de setmana, l’amic Oriol Lladó es preguntava en el seu blog –Àlbum de retalls- si el que havia anat a veure en una sala independent de Barcelona era realment teatre independent. Es preguntava pel risc o per la transgressió i realment no sabia trobar-la en aquell espectacle, que –com tants- es podia haver fet en el Capitol, el Condal o l’Espai Lliure. No em vaig poder estar de respondre-li, i avui recullo part d’aquell comentari –extens com a comentari, però no com a post- i hi afegeixo altres aspectes que sovint em neguitegen i coarten les aspiracions professionals de tants grups barcelonins...

Jo entenc -i crec que moltes sales ho entenien fa anys, però ara ho han oblidat- que teatre independent és aquell que és transgressor, o no comercial a priori, o experimental, o políticament incorrecte, o reivindicatiu, o simplement teatre que es fa sense recursos i que necessita el suport de les sales per veure la llum.

Ara tot això s'ha subvertit: teatre transgressor no en veiem pràcticament enlloc; si creuen que no serà comercial ja ni volen sentir a parlar de tu; l'experimental segueix veient-se en espais off, molt lluny de l'establishment de sales independents... I l'últim punt me'l deixo pel final perquè és el més sucós.

Perquè et deixin fer una obra en sala "independent" has de portar una productora darrera, algun professional que t'avali o bé una bona subvenció (de 30.000 euros cap amunt, encara que després no ho sembli). Això vol dir que a vegades qui et dóna la subvenció t'imposa un actor mínimament conegut al capdavant, i retocs determinats al text... per igualar-lo al que suposadament la gent vol veure. És per això que veiem tants i tants productes similars, interpretats de maneres similars, carents d'emoció i de risc... i això sí, amb uns acabats de certa qualitat... perquè el públic no pot permetre que el decorat sigui pobre!! Bé, crec que això és menystenir al públic, que tant se li refot del decorat si el que se li serveix és potent i aporta aspectes nous i frescos. Potser imperfectes, però almenys diferents i un pèl arriscats.


És cert que de sales alternatives o del circuit independent n’hi ha de tots colors, però també és cert que la paleta no es mou gaire dels paràmetres abans exposats:

• Les sales que realment importen –les que els mitjans atenen i mimen- prioritzen sobretot els noms reconeguts, el risc mínim i la producció sobretot ben acabada.
• D’altres sales, que es colen en el circuit, podríem dir que són sucursals d’altres teatres amb més capacitat i que això les hauria de catapultar a un altre àmbit. Però fa tan bonic portar el segell d’independent!
• Després hi ha les que ho agafen tot... bé, tot el que els hi pugui donar diners, perquè en aquest cas la qualitat o l’acabat no els importen pas gaire (les condicions d’exhibició ja no ho permeten). Aquestes, també cal dir-ho, estan desateses per la premsa i mal vistes dins de la professió, tot i que a vegades oculten joies sense polir que mereixerien una mica més de cas.
• També hi ha les que acullen rareses, teatre experimental de veritat, o bé obres difícilment classificables (la dansa contemporània es mou sovint per aquests caus). Aquestes sales –algunes no són ni sales- ja no és que siguin desateses per la premsa, el públic i la professió en general, sinó que a vegades si no t’ho diu un amic no saps ni on paren, ni si han existit mai... tot i que faci vint anys que funcionen.
• Per últim, hi ha sales que sí tenen la voluntat de seguir essent independents –entengui’s com a independent tot el que dèiem al principi. Però ja sabem que la voluntat és feble i sempre surt la frase de rigor: “És que bé s’ha de pagar la contribució, i la llum, i l’aigua, i els impostos, i....”

Vaig escrivint i escrivint, i se m’acudeixen mil matisos, mil apreciacions... Crec que ho anirem comentant en altres posts, perquè veig que encara podria parlar de l’actitud dels mateixos professionals –sovint molt poc encoratjadora-, de la comoditat d’autors i actors, de la mandra que fa arriscar-se... De tantes i tantes coses que es parlen en la intimitat, o en cercles teatrals reduïts, però que després fa una por enorme exposar en públic. No sé per què n’ha de fer, si la única possibilitat de canviar una mica tot això és nostra, només nostra (públic inclòs).

Comença el Grec: Cita obligada?

Amb el temps, un ja porta uns quants Grecs a les esquenes, i s'adona que amb els anys el festival ha tingut fesomies diverses, estètiques d'allò més variades i cartells de primera, segona... o tercera regional. Els meus primers records es remunten a quan jo començava a ser un projecte d'adol·lescent i sentia a dir que a Montjuïch hi havia un teatre Grec (de pega, és clar) que començava a utilitzar-se per fer-hi teatre, i espectacles varis (en realitat, el festival va començar com a tal l'any 1976). Recordo que la meva tia ens va arrossegar a tots a veure un "Èdip" que venia de Madrid, amb Manolo Zarzo al capdavant, i amb més caspa que altra cosa... Després he sabut que van ser anys eclèctics, en els que tant hi cabia qualsevol cosa amb tuf de clàssic com el teatre més avantguardista de Bob Wilson i companyia.


El cert és que per a mi el Grec comença cap a finals dels vuitanta o principis dels noranta, quan ja puc decidir per mi mateix què vull anar a veure, quan, com i amb qui. És també l'època en que, gràcies al meu carnet de premsa, començo a obtenir entrades per alguns espectacles interessants. I és l'època, a més, en que la meva amiga Montse i jo comencem a triar sobre el programa -que anàvem a buscar cerimoniosament a La Virreina- allò que ens interessa, i apostem fort per coses que prometien i que després no van ser res, o bé ens maravellem amb espectacles-sorpresa, que sempre n'hi ha hagut algun.

A vegades no sé què he vist o no al Grec, perquè quan comença a dispersar-se per tots els teatres de Barcelona, la meva memòria barreja espectacles, funcions i èpoques diverses. El que recordo, sobretot, són les coses vistes al Grec de veritat, el de Montjuïch, és clar. Recordo "Un somni d'una nit d'estiu" més aviat mediocre; recordo "L'Hostalera" del Belbel, una autèntica joia; recordo un "Otel·lo" de Mario Gas, un "tostón" que vam haver de veure sense interrupció (tres hores sobre pedra, un suplici); recordo "L'Avar", "A little night music", un recital de Milva, un concert de Manhattan Transfer, etc. Recordo fer cues a les guixetes de Plaça Catalunya, les corregudes per agafar un metro que s'acabava i moltes altres peripècies que feien estiu, i que segurament encara el fan.

El Festival Grec, després del meu periple vital com a espectador, ha passat de ser una plataforma que brindava espectacles inoblidables, a ser un aparador de la temporada següent, cosa que moltes vegades refredava les ganes de veure res ("per què pagar incomoditats, si després m'ho faran al Victòria"). També ha estat, en ocasions, una mena d'escenari de proves i, fins i tot, la oportunitat d'aprofitar la subvenció d'estiu: "agafo quatre amics, faig una cosa clàssica i després la porto a Mèrida, Sagunt..." És a dir, quatre funcions de compromís -i sense gaire entusiasme- per acabar econòmicament bé la temporada teatral d'uns quants actors i directors.

Des de fa uns anys, i sobretot des de l'entrada del nou director, crec que es dóna encara una altra variant. La variant del director que fa les coses al seu gust, sense comptar llastimosament amb el gust de quasi ningú més. No dic amb això que el seu gust sigui dubtós o dolent, però crec que el Grec ha de ser per a tota la ciutat, per a tots els públics, i sobretot ha d'acostar aquells artistes singulars i rellevants que no venen habitualment a la ciutat. Per què cada cop més els afeccionats -els que poden, és clar- prefereixen emigrar als festivals privats (Peralada, Cap Roig, Porta Ferrada, etc.)? Per què Avignon és la referència, i el Grec només és un festivalet pels que no saben què fer a Barna? On són les grans estrelles d'altres anys? On són els gran noms, ja sigui de teatre, música o dansa? És una qüestió de pressupost? Sí... segurament és una qüestió de pressupost, com sempre, però també d'imaginació i de poca previsió.


Entrats en matèria diré que el programa d'enguany m'ha atret més que el de l'any passat, però segueixo trobant a faltar els plats estrella, o bé aquells espectacles que difícilment podríem veure si no fos gràcies a un festival com aquest. Algun hi ha, però no gaires. De tot plegat, destaco -així per sobre- els espectacles de Josep Maria Pou i Javier Daulte, que hauríem vist igualment a la temporada normal; destaco "The brothers size", "Troilus and Cressida", "Todos hablan" i "A disappearing number", tots ells provinents de fora, i tots ells avalats per la qualitat i l'èxit. També destaco, per últim, aquest espectacular ballet aquàtic sobre "Dido & Aeneas" que es presentarà al TNC... i deixo la resta de recomanacions per als que vulguin opinar, comentar o dir la seva. Entre tots segur que encara trobarem coses per gaudir d'un bon Grec.

Lo nuevo de Teatro a la Intemperie

Con el sugerente título de "La vida no lo es todo", el grupo Teatro a la Intemperie vuelve este jueves al Teatreneu para hacer reír, pensar y sugerir. En realidad, esta vez la obra lleva un aclaratorio subtítulo que ya da qué pensar: "Historias sobre la felicidad aptas para infelices".

Después de "Bienvenido a Girasol", Denise Despeyorux -alma del grupo, directora y autora de los textos- nos explica tres historias complementarias, y unidas por unos personajes complejos, desamparados... casi "dignos de lástima". En la obra, que leí y me divirtió e impresionó a parte iguales, aparecen dos médiums, una tortuga, unos cuantos espíritus e incluso un puñado de canciones tristes. Pero... ¿habla de la felicidad? Bien, creo que sí... aunque ya se sabe que la felicidad, como todo, puede tener mil caras.

Teatreneu. C/ Terol, 26
Jueves, a las 21 h.
(Entradas por Atrápalo)

El Blog de Liquidación

Liquidación por Derribo se va haciendo cada vez más adulto y profesional. Poco a poco, con pasos pequeños y bien dados (nuestras cortas piernas no dan para grandes zancadas), vamos sacando la cabeza entre cientos de grupos como el nuestro que pululan por Barcelona y alrededores. De momento, el último paso ha sido el blog que aquí presentamos; un anticipo de la web que ya ha empezado a prepararse. Pinchad aquí y podréis ser de los primeros en comprobar cómo nos presentamos en sociedad, y cuáles son nuestros puntos fuertes y nuestras flaquezas... si las hay.

Diario Intermitentes de un Carnicero (III)

Jueves 10 de abril.- A veces resulta difícil subirse a un escenario, pues las circunstancias personales pueden ser muy duras, o como mínimo contrarias al estado de ánimo que el teatro requiere. Si trabajas en la oficina, explicas la situación y, en determinados casos, pueden ser comprensivos... Pero en el teatro, tu ausencia significa la suspensión del espectáculo o, en el mejor de los casos, un apaño con prisas. Hoy agradezco a uno de los actores el esfuerzo de subir a escena y poner la mejor cara.

Viernes 11 de abril.- Salgo de casa sabiendo que quedan tres funciones. La perra llora. ¿Sabrá también que quedan tres funciones? El escenario, como casi cada día, está medio desmantelado. Sergio y yo, como casi cada día, volvemos a unir todas las cortinas y "cametas", que están sueltas y libres como el viento. Hora de empezar. Afuera, diluvia. Por efecto de las aguas, algunos "atrápalos" se caen de la lista, pero aún así pasamos de los 40... Mucha animación, hoy. La función va rodada, con ritmo (incluso demasiado) y el público, con bastantes conocidos, se engancha desde el inicio. Una curiosidad, que luego comentamos en el camerino: en la primera fila vemos una pareja, de unos 40 o más, que curiosamente... también estaba ayer. Nadie los conoce. ¿Son fans reincidentes... o es que repiten porque no se podían creer lo que vieron la noche anterior?

Sábado 12 de abril.- Día extraño. Público extraño. Ambiente extraño en general. Me quedo contento de mi trabajo, pero la sensación que pesa en el aire es contraria a eso... Unos a otros nos vamos contagiando el sinsabor de esta prometedora noche, y al final... me siento -y me hacen sentir- más "substituto" que nunca. Serán tonterías mías, seguro, pero son las mías... ¿qué le vamos a hacer?

Domingo 13 de abril.- Último día, última función. ¿Será la última de Carniceros? Podría ser... pero creo que seguiremos buscándole un final en otra parte, en otro escenario... Finalmente, se actúa. La de hoy es una función normalita, quizás para olvidar. Se nota el cansancio de los días -y a algunos... el de las noches- pero se suda y se saliva a tope para llegar hasta el final, dejando la piel en el negro suelo del Guasch o cayendo exhausto en alguna silla al final de la función. Sin aliento, sin agua y casi sin kilos (a Ginés le caen los remetidos vestidos de señora "gorda y fea") llegamos al final. Al final de esto... y al principio de no se sabé qué.

Diario intermitente de un Carnicero (II)

Jueves 3 de abril.- Problemas en el Banco: David llega 10 minutos antes de la función. Hoy me pasa de todo: se me rompe la taza entre bambalinas, se me atasca la cremallera de la bomber, me dejo un par de frases (no se nota), el "amigo-mariquita" me da una patada en los huevos que me deja grogui unos segundos y, para postre, en la escena final se me caen los billetes al suelo nada más salir... Estoy fuera, completamente fuera... Y sin embargo, al acabar, más de un compañero o espectador-repetidor (de los habituales, vamos) me dice que nunca me habían visto tan compenetrado con Robert. Me quedo perplejo. Tendré que tomar nota.

Viernes 4 de abril.- La mejor actuación de todos nosotros desde que estamos aquí. No sé si habrá habido compenetración pero lo hemos pasado pipa, y creo que se ha notado. El "amigo-mariquita" se ha puesto de aceite hasta el moño... Manchaba sólo de mirarlo. ¡Qué barbaridad! Entre "cametas" me entero de que el miércoles un programa de teatro de la Cadena Ser nos hizo una crítica superpositiva. Vamos, que nos han puesto muy bien... y encima, alguien que "entiende".

Sábado 5 de abril.- Otra buena función. La gente se parte. ¿Influye que tengamos espectadores jóvenes? ¡Seguro! Pero creo que hoy hay buena sintonía en general. Siguen pasando cosas inesperadas en escena, pero ya las resolvemos en un abrir y cerrar de ojos... Todo fluye. Sergio vale un potosí. Pilar, un Perú. ¿¡Qué haríamos sin ellos!?


Domingo 6 de abril.- Cuesta. Hoy, cuesta. La función es de las buenas (quizás no de las mejores), pero es público ha despertado tarde. Lo mejor, interactuar con el público. Hay espectadores que no se cortan nada; hablan contigo como si estuvieran en el comedor de casa. Pero bueno... eso da juego. ¡¡YA SOLO QUEDA UNA SEMANA!! Lo digo con pena, ¿eh?

Diario intermitente de un Carnicero (I)

Domingo 23 de marzo.- Reestrenamos con buen pie. Empezamos un Jueves Santo en el Guasch, y yo me pregunto aún de dónde sale el público. Me sonrojo al ver un cartel con mi nombre (extrañamente doble) en pleno Eixample. Me ilusiono cada vez que sabemos que la lista de Atrápalos sube y sube... y me pongo nervioso, mezclando responsabilidad e inseguridad a partes iguales. Robert me pregunta cosas que a veces no sé responder, y David rebosa optimismo, como siempre. Este reestreno me llena de esperanzas, y a veces pienso que también de dudas. ¿Qué sería yo sin una duda? Me extraño al hablar por messenger con el Bubu original, como si fuera un eco que viene de lejos... Él también está en el Guasch, pues muchas de mis palabras y de mis gestos fueron antes suyos. Me enorgullezco de tener un sobrino que apareció tarde, tan excepcional, tan único... y me preocupo por los tobillos y las rodillas de mi vedette preferida. ¿Qué sería de "Carniceros" sin Ginés? Me gusta ver a Xesca en los saludos, y me encanta oír risas sinceras. Sólo se trata de eso: de pasar un buen rato, de distraer... Y cuesta tanto. Tanto.

Jueves 27 de marzo.- Hoy ha sido un mal día. Bueno de actuación, malo de público. Ginés dice que se siente como de regreso a La Riereta, con esos públicos exiguos y esa entrega vocacional desde el escenario. Hace unos días aparecíamos en la Guía del Ocio como grupo Ménades... El error periodístico no sabemos de donde sale (seguramente de una mala lectura del dossier) pero hoy todos nos hemos sentido más Ménades que nunca; defendiendo a capa y espada la obra ante un público atónito, pero que finalmente se ha reído como el que más. ¡Qué difícil hacer reír a un teatro vacío!

Viernes 28 de marzo.- Me levanto con la sensación de estar donde siempre... Ayer casi se me mata el técnico, casi se nos caen los ánimos y Barcelona me recuerda que seguimos siendo off-off-off teatro... ¿La Semana Santa ha sido un espejismo? Pues no, parce que hoy empezamos a recuperar espectadores. La representación no sale tan rodada como otras veces, pero hablamos de los fallos al finalizar... Es bueno hablar de los fallos; hacer autocrítica (con mesura, eso sí). Aunque parezca evidente, no siempre ha sido así.

Sábado 29 de marzo.- El mejor de día de público esta semana... al menos, por ahora. Parece que se divierten. A ver las críticas de Atrápalo...

Domingo 30 de marzo.- Día extraño. Día especial, por muchos motivos. Salgo a actuar pensando en alguien, pero eso no me afecta. Estoy concentrado. Sí, hoy estoy concentrado. El público es frío, por no decir helado... pero al final, aplausos calurosos y algunos "bravos". Yo ya no entiendo nada.

En el soterrani de Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet, el dramaturg català en actiu més veterà i amb més èxits, acaba d'estrenar a la Sala Beckett la seva darrera obra, "SOTERRANI". Val a dir que és una obra de la línia dura de l'autor, en les que un fet sòrdid i fosc engega una trama amb girs inesperats i un clima opresiu, sovint ratllant amb lo macabre o morbòs. "Desig", "Testament", "El gos del tinent", "L'habitació del nen" i alguna altra obra podrien formar part d'aquest grup selecte, que per a mi és un dels més atractius de l'autor.

"Soterrani", més que cap altra, juga fort amb el clima, amb les paraules com a armes de doble tall, amb el combat dialèctic, amb la intriga com a motor de la història... Podríem dir que l'esperit de "La huella", de Mankiewikz, o la truculència de "Paraules encadenades" corren per la sala de Gràcia, tot i que encomanades d'un cert aire pinterià... Val a dir, però, que "Soterrani" és molt més que tot això, ja que la seva factura absolutament "noir" serveix com a embolcall d'una situació i uns temes realment més transcendents, que no desvetllarem per por a xafar la guitarra.

M'atreviria a dir que el text de Benet i Jornet és un èxit. L'altra cosa que em costaria més de dir és que el muntatge que n'ha fet l'Albertí sigui tambè ún èxit total. Crec que parteix d'una bona premissa -l'austeritat del gest, de l'entonació i de la intensitat-, però al final l'acaba allargant en excés... i el que hauria de ser una història d'aquelles que fan contenir la respiració -estic completament segur que això era potencialment possible- acaba conventint-se en una execució tediosa, monòtona i avorrida. Sabent la història que hi ha al darrera, i sabent també l'admiració que tothom sentia pel text, no m'explico els badalls i la somnolència de molts dels assistents dimecres passat a la Beckett. Per tant, només puc donar-li la culpa al ritme imposat, a aquesta contenció salvatge que funciona a estones, i més en un personatge que en l'altre.

Als actors no crec que els hi poguem donar pas la culpa, perquè Pere Arquillué i Pep Cruz tenen qualitat contrastada, i està clar que s'esforcen de valent per no passar-se de la premissa albertiniana... tot i que Arquillué sembla trobar-se més incòmode que no pas Cruz, almenys a simple vista. Pep Cruz, en canvi, té moments brillants, i el seu personatge té tanta força que crec que quedarà per sempre més en la memòria de molts espectadors barcelonins.

CARNICEROS - Temporada al Guasch Teatre

Reobrir un teatre -com és el cas del Guasch- amb una companyia que es diu Liquidación por Derribo és, sense cap mena de dubte, agoserat, valent i encomiable. Si a sobre, aquesta companyia és la que jo dirigeixo... encara em sembla millor.

I és que des del 20 de març, i fins el 13 d'abril, estarem de dijous a diumenge al Guasch Teatre (C/ Aragó, 140) representant "CARNICEROS DE MILWAUKEE", l'obra que tantes alegries ens està donant. També ens ha donat sobresalts, ensurts i algun que altre disgust... però no cal oblidar que ens està obrint, de mica en mica, portes que per nosaltres encara no estaven obertes. Primer va ser la Mostra de Teatre de Barcelona, una cita important, i ara és aquesta mini-temporada a un teatre cèntric de la ciutat.

Els CARNICEROS tornen amb força, renovats parcialment en el seu elenc (ara jo assumeixo un dels personatges principals) i amb ganes d'atreure un públic que sabem que existeix. Ara només cal esperar que vingui.

La mala llet de Sagarra

Per qüestions que ara no venen al cas, he estat fullejant aquests dies els poemes satírics que Josep Maria de Sagarra va escriure al llarg de la seva vida literària. Són poemes que, en algun cas, van ser publicats en revistes, però que generalment van ser manuscrits (fins i tot darrera d'un plat) i lliurats a la persona a la que es referien. Altres vegades van ser apresos oralment, i van circular de boca en boca. En d'altres, com en el cas de la famosa i escandalosa "Balada de Fra Rupert", es copiaven els versos a mà i es passaven d'amagat entre les coneixences de l'escriptor.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè he trobat un poema dedicat al teatre, i m'ha fet tanta gràcia que no vull desaprofitar la ocasió de reproduir-lo. El poema va sorgir (estem als anys 30 o 40 del segle passat) quan va començar a córrer la notícia que un conseller de la dreta havia concedit una subvenció considerable a una actriu catalana força coneguda, amb el propòsit que pogués fer una temporada de teatre. Veiem, doncs, com Sagarra critica obertament el favoritisme, sense anar-se'n per les branques ni sense ocultar el que ja corria en boca en boca (mai millor dit) per tot Barcelona.

La qüestió del teatre,
del teatre català,
és una qüestió de catre,
que tractaré d'explicar.

Amb els quinze mil de l'ala,
que l'han tret del compromís,
es fa mamar la cigala
el conseller don Lluís,
que diu amb paraules lasses,
en sentir els senyals primers:
"Ai, Mercè, si te'ls empasses,
te'n daré quinze mil més".

(Si a algú li fa gràcia consultar alguns poemes satírics més pot fer-ho a http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/sagarra/sagarra.html. Allà hi trobarà la Balada de Fra Rupert, a la que ens referiem abans. En temps d'una duríssima, intolerant i enrabiada Conferència Episcopal, no m'he atrevit a publicar-lo... Llegiu-lo, llegiu-lo... que riureu una estona!)

Setmana Tràgica pel teatre barceloní

El dimecres ens assabantàvem que el Guasch Teatre havia estat precintat temporalment per incumplir la normativa de seguretat contra incendis, i ja a finals de setmana veiem que la Sala Beckett s'havia salvat pels pèls -només pels pèls- de ser desallotjada del local de Gràcia en el que porta més de 20 anys. Tot i així, l'ordre judicial posa en safata a la immobiliària Núñez i Navarro la oportunitat de rescindir de nou -ara amb totes les formalitats legals- el contracte de lloguer que té amb el teatre.

Què està passant? Totes les institucions es felicitaven a principis de temporada per l'obertura de dos nous espais teatrals (el Teatre del Raval i el TGB), però ara -davant de les gravíssimes dificultats de dues sales històriques- callen com monges de clausura... Ni en temps d'eleccions, importa el teatre? Deixaran morir a la Beckett sense haver dit ni "mu"?

A més, són les mateixes institucions -concretament, l'Ajuntament de Barcelona- les que han ordenat el tancament temporal del Guasch. I diuen que per incomplir la normativa de seguretat!! Bé, perdonin si arribats a aquest punt la gent de la professió -o fins i tot els aficionats- ens descollonem de riure... Desconec si realment en aquest teatre es compleix la normativa al peu de la lletra, però tots hem treballat o assistit com a espectadors a sales, teatrets, teatrots i altres coses per l'estil que -aparentment- ni tan sols saben que existeix una normativa. Vaja, locals que no arriben ni a l'alçada de la sabata a les instal·lacions del Guasch. I no parlo només de "llocs on es fa teatre", sinó de sales que estan supersubvencionades per totes les institucions d'aquest estrany i aleatori país.

Confiem que el Guasch obri molt aviat, ja que sembla que els incompliments no són tan greus... Almenys, no tan greus com per tancar un negoci (es tanquen tan ràpidament les fàbriques o locals de restauració i oci que no compleixen la normativa?). I confiem també que Núñez i Navarro no pugui amb la Beckett, tot i que això ja ho veig més i més difícil... sobretot, sense el suport institucional, i fins i tot de la mateixa professió.

El retorn més LÚCID de la temporada

La Sala Beckett ha tornat a programar, des de dimecres passat, "LÚCID" de Rafael Spregelburd. Aquesta obra, que l'any passat va ser tota una troballa entre les peces de petit format representades a Barcelona, ens explica la història d'una noia que torna per reclamar al seu germà el ronyó que li va donar fa anys per salvar-lo d'una mort quasi segura. Val a dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Val a dir també que la peça va sorgir d'un acord entre Sala Planeta, Festival Temporada Alta, Diputació i Ajuntament de Girona, més la col·laboració i el suport de Sala Beckett. Per tant, un espectacle d'origen gironí, però absolutament encomanat de la "dramatúrgia catàstrofe" d'un argentí únic i molt estimulant, teatralment parlant. Em refereixo a Rafael Spregelburg, que vaig tenir el gust de conèixer fa cosa d'un any i mig... Entre els actors, gent tan estupenda com la Cristina Cervià, la Meritxell Yanes, en David Planas i l'Oriol Guinart. Es pot veure a la Beckett fins el 2 de març.

Els MAX són d'ANIMALARIO

Partia com a favorita (11 nominacions), i després de l'èxit de crítica i públic semblava lògic que els Max la reconeguessin com a millor de l'any. Això semblava... però finalment, els Premis Max de les Arts escèniques (eclèctics, variats i capriciosos) han abandonat "Plataforma" -el millor espectacle de Calixto Bieito en molts anys- a la seva sort, i han tornat a premiar al grup Animalario. I dic que han premiat al grup més que al muntatge, perquè el "Marat-Sade" que van presentar aquest any passat va ser molt discutit i llargament criticat.

Animalario és un grup que cau bé. El seu tarannà progre, el seu inconformisme i la seva radicalitat de manual els converteix en els nens mimats del teatre espanyol. A la gent de la faràndula els hi agrada que hi hagi actors i directors combatius, contestataris i desllenguats, com és el cas d'Alberto SanJuan (l'ànima del grup), Andrés Lima, Guillermo Toledo, Juan Mayorga, etc. I és per això que en el 2004 van guanyar el Max per "Alejandro y Ana", el 2006 per "Hamelin" i en el 2008 per "Marat-Sade". Any sí, any no. Tota una proesa!!

No cal dir que lamento la mala fortuna de Bieito i del seu equip, que l'any passat ja es va quedar amb la canya sense peix, tot i les moltíssimes nominacions de "Peer Gynt". Aquesta vegada encara han arreplegat el premi al millor secundari (Carles Canut) i el premi a la millor il·luminació. Dos premis d'onze possibilitats. Mal promig.

Els premis de millor actor i millor actriu van ser per a dos veterans en això dels Max. La millor actriu va ser Vicky Peña, que ja en té dos. I el millor actor, Francesc Orella, que ja en va guanyar un fa anys per "La caiguda". La millor actriu de repartiment ha estat Gloria Muñoz per "Homebody Kabul".

Com podeu veure, molts catalans entre els premiats... Però normalment són catalans que treballen en espectacles produït i realitzats a Madrid. "Plataforma", en canvi, va ser produïda a Catalunya... i ja veieu que no ha tingut pas massa sort. I no vull ser mal intencionat, però en aquests premis prima molt el corporativisme i les coneixences o amistats. I si no, per què en onze anys de Max no tenen cap premi Bieito, Rigola o Albertí? Bé, això requeriria un post llarguíssim, i potser ho deixaré per a una altra ocasió.

• MARAT-SADE (3 premis): Millor espectacle teatral; Millor director; Millor producció.
  
• PEQUEÑOS PARAÍSOS (3 premis): Millor espectacle de teatre infantil; Millor escenografia; Millor disseny de vestuari.
  
• EL ENEMIGO DEL PUEBLO (3 premis): Millor actor; Millor adaptació teatral; Millor composició musical.
  
• ASCENSO Y CAÍDA DE LA CIUDAD DE MAHAGONNY (2 premis): Millor espectacle de teatre musical; Millor direcció musical.
  
• HOMEBODY KABUL (2 premis): Millor actriu principal; Millor actriu de repartiment.
  
• PLATAFORMA (2 premis): Millor actor de repartiment; Millor il·luminació.

Els pacients de GIRASOL ingressen al TEATRENEU

Des d'aquest proper dimecres, 6 de febrer, el grup Teatro a la Intemperie oferirà "BIENVENIDO A GIRASOL" al Teatreneu (C/ Terol, 26). Serà tots els dimecres, a les 21 hores. Si no heu vist aquesta obra, escrita i dirigida per Denise Despeyroux, us la torno a recomanar. Passareu una bona estona: riureu, pensareu i us emocionareu amb uns personatges molt i molt entranyables.

Una nit amb Vicky Peña

Pel Grec de l'any 2002, la companyia anglesa Cheek by Jowl -dirigida pel prestigiós Declan Donnelan- va portar al Teatre Lliure la seva versió de "Homebody-Kabul". Vaig anar-la a veure sense saber pràcticament res de l'obra, ni gairebé de la companyia. Hi anava atret per l'autor del text, Tony Kushner, del que havia gaudit enormement amb el seu "Àngels a Amèrica". Per tant, no sabia que m'emfrontaria a un text de teatre polític, compromès. No sabia que em trobaria amb un text complexe, dur i força llarg (gairebé 3 hores), que vaig aguantar estoicament en anglès subtitulat. No sabia que em trobaria amb un gran espectacle.

Ara que Mario Gas s'ha atrevit a dirigir-la i l'ha portat al Romea, no podia deixar escapar la oportunitat de veure-la en un idioma que domino i que comprenc. Volia veure com se'n sortia de tots els reptes que proposa l'obra: una estructura difícil, que comença amb un monòleg de quasi 50 minuts; un repartiment internacional en el que es barregen les cultures, i també els idiomes; un treball interpretatiu que en alguns moments requereix una gran força; etc.

Ara que he vist el resultat puc dir que l'espectacle ha estat inferior. Només podríem dir que hi ha una vencedora, i no és pas poc. Vicky Peña fa un autèntic recital amb el seu monòleg inicial; i gràcies a la seva aclaparadora experiència salva "els trastos" a una funció que, tot i entenent cadascuna de les paraules que es deien, se'm va fer monòtona i avorrida. Potser ha estat un error de casting (Montse Morillo naufraga en la seva substitució d'Elena Anaya). Potser hi ha hagut una direcció massa conservadora, massa ensimismada en el text. Potser el repte venia massa gros. Potser, en definitiva, Kushner era massa Kushner...

Borràs Superstar

Si jo faig teatre deu ser perquè el meu avi (el de la foto d'aquí al costat) i el meu pare sempre havien estat aficionats a això que en diem “art escènic”. És cert que el meu pare es decantava més per la cançó, però el meu avi, que havia nascut el 1898, era el que avui coneixem com un autèntic “fan”. Un “fan” de l’Ignasi Iglésies, de l’Adrià Gual, d’en Russinyol... però sobretot, d’en Guimerà i d’en Borràs. I ho puc demostrar amb proves, perquè encara guardo –com si d’un tresor es tractés- les fotografies signades que ell aconseguia a l’acabar les estrenes de “Terra Baixa”, “El místic”, “El Cardenal”, etc. Allà on hi havia una estrena, allà estava el meu avi.

Amb els anys, i per motius familiars i de feina, en Manel Armengol Espeix (el meu avi) va afluixar la seva afició, però no va deixar mai d’estimar el teatre. El teatre de la seva època, és clar, amb els seus drames exacerbats, el seu populisme, la seva declamació afectada i els seus decorats de paper. Un teatre que ara rebutjaríem, però que no podem oblidar que és el germen de tot el que ha vingut després. Un teatre que va donar a Catalunya algunes de les seves pàgines més glorioses, ja que les obres tenien un èxit que avui semblaria impensable.

Un dels grans responsables de tot allò va ser l’actor Enric Borràs, una “Super Star” de l’època que va aconseguir fites impressionants i que, per a més coincidències, era d’on jo sóc: de Badalona. El Museu de la ciutat li ha dedicat, en el cinquantè aniversari de la seva mort, un llibre i una exposició molt completa que acaba a finals de mes.

Borràs, segons Sagarra, va dedicar-se al teatre “d’una forma monstruosa”. Això, que podria ser mal entès, es comprèn si valores tot el què va fer i ho situes en l’època en què ho va dur a terme. Formar companyia pròpia, inventar-se una forma de treballar, estrenar més de 50 obres, fer-se conegut a tot l’Estat, fer les Amèriques... són fites que requerien una força, una dedicació i un amor al teatre que pocs –Margarida Xirgu, María Guerrero, etc.- van portar tan lluny

L’Enric Borràs creava els seus personatges des del gest, des de la caracterització (i això que el famós Actors Studio americà encara s’havia d’inventar). Algunes de les seves creacions més importants són la del Mestre Jordi a “El ferrer de tall”, la de Pedro Crespo a “El alcalde de Zalamea”, la de Saïd a “Mar i cel”, la de dos capellans molt diferents a “El místic” i “El cardenal”, però sobretot, la de Manelic a “Terra Baixa”. Una obra que va representar en moltíssimes ocasions i que fins i tot va arribar a compartir amb Margarida Xirgu en el paper de Marta. Amb ella –també vinculada a la ciutat de Badalona- va formar companyia i va representar vàries funcions, com ara una “Medea” que va omplir fins a la bandera el Teatre Romà de Mérida.

Gràcies al Borràs, a Guimerà i principalment al meu avi, avui em deleixo i em desespero amb això del teatre. Sé que no aconseguiré cap fita, que cada vegada estic més lluny de poder viure d’aquest art que tant m’agrada, però també sé que el meu avi es sentiria orgullós de que algú hagi heretat aquesta misteriosa estimació pels escenaris, per la màgia del teatre. Això em reconforta, perquè el teatre també necessita d’espectadors apassionats, de gent que visqui amb passió cada aixecada de teló, cada nit d’estrena, cada aplaudiment final...