Independent, alternatiu... o què?

Aquest passat cap de setmana, l’amic Oriol Lladó es preguntava en el seu blog –Àlbum de retalls- si el que havia anat a veure en una sala independent de Barcelona era realment teatre independent. Es preguntava pel risc o per la transgressió i realment no sabia trobar-la en aquell espectacle, que –com tants- es podia haver fet en el Capitol, el Condal o l’Espai Lliure. No em vaig poder estar de respondre-li, i avui recullo part d’aquell comentari –extens com a comentari, però no com a post- i hi afegeixo altres aspectes que sovint em neguitegen i coarten les aspiracions professionals de tants grups barcelonins...

Jo entenc -i crec que moltes sales ho entenien fa anys, però ara ho han oblidat- que teatre independent és aquell que és transgressor, o no comercial a priori, o experimental, o políticament incorrecte, o reivindicatiu, o simplement teatre que es fa sense recursos i que necessita el suport de les sales per veure la llum.

Ara tot això s'ha subvertit: teatre transgressor no en veiem pràcticament enlloc; si creuen que no serà comercial ja ni volen sentir a parlar de tu; l'experimental segueix veient-se en espais off, molt lluny de l'establishment de sales independents... I l'últim punt me'l deixo pel final perquè és el més sucós.

Perquè et deixin fer una obra en sala "independent" has de portar una productora darrera, algun professional que t'avali o bé una bona subvenció (de 30.000 euros cap amunt, encara que després no ho sembli). Això vol dir que a vegades qui et dóna la subvenció t'imposa un actor mínimament conegut al capdavant, i retocs determinats al text... per igualar-lo al que suposadament la gent vol veure. És per això que veiem tants i tants productes similars, interpretats de maneres similars, carents d'emoció i de risc... i això sí, amb uns acabats de certa qualitat... perquè el públic no pot permetre que el decorat sigui pobre!! Bé, crec que això és menystenir al públic, que tant se li refot del decorat si el que se li serveix és potent i aporta aspectes nous i frescos. Potser imperfectes, però almenys diferents i un pèl arriscats.


És cert que de sales alternatives o del circuit independent n’hi ha de tots colors, però també és cert que la paleta no es mou gaire dels paràmetres abans exposats:

• Les sales que realment importen –les que els mitjans atenen i mimen- prioritzen sobretot els noms reconeguts, el risc mínim i la producció sobretot ben acabada.
• D’altres sales, que es colen en el circuit, podríem dir que són sucursals d’altres teatres amb més capacitat i que això les hauria de catapultar a un altre àmbit. Però fa tan bonic portar el segell d’independent!
• Després hi ha les que ho agafen tot... bé, tot el que els hi pugui donar diners, perquè en aquest cas la qualitat o l’acabat no els importen pas gaire (les condicions d’exhibició ja no ho permeten). Aquestes, també cal dir-ho, estan desateses per la premsa i mal vistes dins de la professió, tot i que a vegades oculten joies sense polir que mereixerien una mica més de cas.
• També hi ha les que acullen rareses, teatre experimental de veritat, o bé obres difícilment classificables (la dansa contemporània es mou sovint per aquests caus). Aquestes sales –algunes no són ni sales- ja no és que siguin desateses per la premsa, el públic i la professió en general, sinó que a vegades si no t’ho diu un amic no saps ni on paren, ni si han existit mai... tot i que faci vint anys que funcionen.
• Per últim, hi ha sales que sí tenen la voluntat de seguir essent independents –entengui’s com a independent tot el que dèiem al principi. Però ja sabem que la voluntat és feble i sempre surt la frase de rigor: “És que bé s’ha de pagar la contribució, i la llum, i l’aigua, i els impostos, i....”

Vaig escrivint i escrivint, i se m’acudeixen mil matisos, mil apreciacions... Crec que ho anirem comentant en altres posts, perquè veig que encara podria parlar de l’actitud dels mateixos professionals –sovint molt poc encoratjadora-, de la comoditat d’autors i actors, de la mandra que fa arriscar-se... De tantes i tantes coses que es parlen en la intimitat, o en cercles teatrals reduïts, però que després fa una por enorme exposar en públic. No sé per què n’ha de fer, si la única possibilitat de canviar una mica tot això és nostra, només nostra (públic inclòs).