Un altre estiu a Argelaguer

Argelaguer, 2007. La veritat és que L'Obrador d'Estiu que organitza la Beckett ja és cita ineludible... Aquest any, millor organització, més ressò mediàtic, més autors internacionals... Però jo he seguit amb la meva petita dèria personal: conèixer gent interessant i rebre estímuls per seguir escrivint, actuant o subsistint en això del teatre (cada cop ho veig més difícil, però no em vull donar per vençut).

Si l'any passat vaig estar al curs de dramaturgia actoral del Rafa Spregelburd, aquest any ha estat la Gabriela Izcovich la que ens ha acostat al seu món teatral. Una altra argentina, sí. I és que si hi ha alguna cosa que ens atrau dels actors/autors que venen d'aquell país és que traspuen il·lusió, entusiasme, ganes de fer teatre... Amb molt poques coses, però amb una gran allau d'imaginació i de veritat, ens recorden que el teatre és quelcom menys complicat que el aquí ens imaginem. Se'n riuen de nosaltres quan ens veuen suplicar per una subvenció, o directament es malfien quan veuen que aquí tot està tan burocratitzat, tan oficialitzat.

Aquest estiu també hem tingut, de nou, la Trobada d'Autors, i s'hi ha afegit també durant tota la setmana un seminari d'autors estrangers que han intercanviat textos i ens han mostrat les seves obres i la seva forma de treballar. A vegades em sentia lluny de tot allò, potser perquè ens separen moltes coses, potser perquè encara em queda camí per recòrrer... o perquè definitivament el meu ha de ser forçosament un altre camí. Se m'ha passat el temps de tancar-me quatre anys a estudiar teatre, o el d'anar-me a Austràlia a fer cursets, o el de demanar beques d'estudi on sigui... Jo, com molts d'altres, seguim el camí de fer teatre de peu, d'equivocar-nos una i mil vegades, i d'insistir, insistir i insistir amb el treball i amb les nostres ganes. La veritat és que després, escoltant a la Gabriela, pensava que tampoc devem anar tan errats.

De totes formes, l'Obrador d'Estiu 2007 el recordaré, sobretot, per la gent que he conegut. Gent amb la que hem compartit, de forma estranyament sincera, una sèrie de coses que ens han fet riure molt, que ens han unit molt. Les crisis de parella i els incestos ens van agermanar des del primer dia (recordeu lo del nap, nois?), i la piscina -o l'intent d'excursió al riu- van acabar de fer pinya. Gràcies Anna, Mònica, Carmela, Clara, Paula, Carles, Martí, Pep i Xavier. I també gràcies a la Cristina Cervià i al Pep Jové, que es van unir els últims dies. Espero que ens veiem aviat pels "teatres" o per les platees... Petons a tots.