Brecht, Weill i els germans Gas

Mario Gas és a Madrid. Fa més de tres anys que porta la programació del Teatro Español, i el cert és que les obres que ell ha dirigit allà són l'enveja de qualsevol cartellera, ja que sempre ha tingut el gust d'escollir obres grans, clàssics que a vegades li han vingut grans ("Lulú" o "Mare Coratge", al TNC) i que altres vegades ha adaptat a un estil molt particular, i fins i tot volgudament humil ("L'Orestiada" o "A Electra le sienta bien el luto").

De totes formes, on Gas se sent més còmode és amb el teatre més popular, més proper al gran públic ("El temps i els Conway", "Sweeney Todd"). I ara, amb la inestimable i indefugible ajuda del seu germà -tractant-se d'una òpera era inevitable aquesta entesa- ha aconseguit uns dels seus millors espectacles. I el cert és que "Ascenso y caída de la ciudad de Mahagony" està feta amb carinyo, amb meticulositat, amb respecte... Potser no és tan brechtiana com hauria de ser, potser resulta massa neta i massa resplandent, potser és massa de "postaleta" com per entrar de ple a l'univers de l'autor alemany... però no es pot negar que està molt ben executada i que funciona com un mecanisme de rellotgeria. En aquest sentit, val a dir que el repartiment està molt encertat, que tots canten d'una forma impecable, i que el disseny de l'obra -escenografia, vestuari i sobretot la il·luminació- resulta excel·lent.

No era fàcil enfrontar-se a Mahagony sense trair a Brecht, ja que la peça presenta molts esculls que el teatre modern -o el que entenem ara per teatre modern- ja ha superat o fins i tot evita. Malgrat tot, Gas respecta l'obra de Brecht -i sobretot, respecta la partitura de Weill, que és absolutament magnífica, i absolutament endimoniada. Es podria haver optat pel que va fer Bieito amb "L'òpera de quatre rals" -és a dir, acostar-la al seu terreny i jugar amb Brecht, més que respectar-lo-, però no ha estat així. Potser sí que això comporta riscos (la primera part resultat massa freda i massa llarga), però era bo veure l'exercisi... i jo crec que no ha decebut. Almenys a mi no m'ha decebut pas. Vaig veure una òpera molt teatral, un espectacle precís i metòdic, molt europeu. Potser sí que estava exempt d'emoció... però, ai, això de l'emoció en Brecht és tan complicat d'entendre!!

Per últim, comentar que amb aquesta obra Mario Gas ha estrenat Las Naves del Español, un espai situat enmig del gran complexe artístic que suposa l'antic escorxador de Madrid. Un espai que em recordava al Lliure en quant a concepció... tot i que l'espai escènic és molt particular, i pot arribar a dona un joc excelent a tots els directors i escenògrafs que hi tinguin cabuda.