Els thrillers d'Antonio Hernández

Ja fa uns quants anys vaig descobrir en el cinema, quasi per casualitat, una pel·lícula d'aquelles que et deixen clavat a la butaca. Era "Lisboa", una pel·lícula amb un guió intel·ligent -i quasi inusual en el cinema espanyol, ja que barrejava el thriller i les road-movies amb gran solvència-; una interpretació antològica de la Carmen Maura; una direcció excel·lent... Darrera de tot allò hi havia l'Antonio Hernández, un director novell que just aquell mateix any tindria el dubtós honor d'estrenar la seva segona pel·lícula, "El Gran Marciano", una broma pesada i allargada a costa dels integrants del primer Gran Hermano televisiu. Ara, vist en el temps, entenem que aquell encàrrec li va servir per dirigir -paral·lelament- la que seria la seva original i particular òpera prima. A més, que els directors també mengen... i si no que preguntin a Bayona, que abans d'atemorir a Belén Rueda ho feia rodant els videoclips de Camela.

"En la ciudad sin límites" va ser, sense cap mena de dubte, el reconeixement unànime de crítica, públic i companys de professió. La pel·lícula va ser nominada als Goya, va aconseguir alguns premis i, sobretot, va fer que Hernández fos tingut en compte en l'estranya indústria d'aquest estrany país. La cinta -excel·lent, tot i que em quedo amb "Lisboa"- tornava a ser un altre thriller. En aquest cas un thriller emocional, de sentiments amagats, ocults... I així es diria, precisament, la següent pel·lícula, el següent thriller: "Oculto", una peli que no va tenir la fortuna de les altres i que va passar més desapercebuda... tot i que no va renunciar a un estil que Hernández anava recreant i perfeccionant, almenys estèticament.

Després va venir el gran "boom" comercial: "Los Borgia". Potser no és de les seves millors cintes -el casting (suposadament imposat) d'actors joves i televisius deixava molt que desitjar-, però sí demostrava que podia afrontar una gran producció. I a més, d'època!! Això sí, tornava a ser un thriller: aquest cop polític, de poder... quasi mafiós.

I ara ens arriba "El menor de los males", una pel·lícula que vull recomanar perquè sé que durarà poc als cinemes. Ve avalada pels premis del Festival de Màlaga, però val a dir que són uns premis que encara no influeixen massa al públic (a excepció, potser, de "Bajo las estrellas", descoberta també en el mateix festival). Aquesta última cinta, aquest últim thriller, ens retorna a l'Hernández habitual. Un Hernández que es recrea amb els seus personatges, amb un ambient opressiu -quasi teatral- i amb un guió juganer, imprevisible, intel·ligent. Torna a haver-hi una gran Carmen Maura, però també un portentós Roberto Álvarez en el paper d'un polític gallec de dretes -de centre, especifica ell- que menteix més que parla i que és a punt de ser anomenat president del partit (que ningú tregui conclusions precipitades; no, no és la vida de Rajoy). I no em vull oblidar de Verónica Echegui, la Juani de Bigas Luna que aquí ens recorda que és una de les actrius amb més futur dins del cinema espanyol.

No us la perdeu. L'obra és plena de trampes, de situacions rebuscades, de mentides... Imprescindible l'escena de la merda barrejada amb el discurs del polític, tot fotent-se una amanida!!

Nota: Per cert, cap dels cartells exposats aquí ha estat l'escollit per a la promoció de la pel·lícula. Desconeixem el perquè.