Passeig pel riu

Crec que algunes de les millors coses que han fet els ajuntaments de les ciutats que m'envolten ha estat la recuperació d'espais naturals que havien esdevingut poc més que un abocador o una claveguera. Ho van fer Badalona, i més espectacularment Barcelona, amb les seves platges. I ho han fet també Sant Adrià i Santa Coloma amb el Riu Besòs.

Tots recordem encara les llegendes del Besòs, que jo gairebé no havia vist mai... si no fos perquè el tren passava per sobre en un determinat moment del trajecte. Es deia que les fàbriques de la zona, sobretot les de Montcada i més amunt hi abocaven tota classe de residus tòxics, entre els que s'hi comptava l'arsènic. Vaja, que gairebé s'hi havien creat peixos radioactius o deformes, com a la recents pel·lícules japoneses de monstres... Ara, però, es pot passejar per les lleres del riu, cobertes de gespa -regada i cuidada a diari-; s'hi pot anar en bicicleta, amb patins, amb nens...; hi han tornat aus que feia anys que ni trepitjaven la zona -jo juro haver-hi vist un flamenc... això sí, una mica despistat-; s'ha senyalitzat tota la zona, amb cartells informatius que comuniquen les crescudes -ara ben poques-, les hores de tancament del parc, etc.; s'ha obert l'espai a festes ciutadanes i s'ha aconseguit que uneixi i vertebri tres poblacions metropolitanes i que, a l'estiu, aquell sigui un camí ràpid fins a la platja de Sant Adrià.

En definitiva, s'ha aconseguit convertir en un espai de lleure una zona degradada i absolutament vergonyant. Suposo que molts dels que ho gaudeixen ara, sobretot nens i joves, no valoraran el fet i fins i tot ho consideraran insuficient -tampoc cal enganyar-se... les mancances són moltes i no estem parlant de Central Park-, però jo penso que hem avançat molt i molt. Recordo la contaminació salvatge dels anys setanta i vuitanta, el fet que tacar-te de petroli a la platja fos considerat normal, la conjuntivitis que vaig agafar a la platja de Badalona, la deixadesa de la Serralada de Marina, la trista imatge del mar en el vell i gris port de Barcelona... Aquests són els records dels espais de lleure a la meva infància, i per tant, no puc deixar de sentir-me alegre quan passejo pel riu Besòs -encara que a vegades faci una mica de pudor- o quan em banyo a la costa barcelonina -encara que la sorra sigui cada cop més escassa i l'aigua no estigui sempre neta del tot.