sábado, abril 05, 2008

Any Rodoreda

El proper 10 d'octubre es cumpliran els 100 anys del naixement de l'escriptora Mercè Rodoreda, un personatge cabdal, controvertit i imprescindible de la nostra literatura. És per aquest motiu que ja fa mesos que s'estan fent actes i homenatges de tot tipus, des de la teatralització de "La plaça del diamant" de la mà de Benet i Jornet, fins a exposicions, reedicions, etc. Jo, des de la meva humil posició i amb l'ajut del meu grup de poesia del Casal de la Gent Gran de Sant Feliu, també vull retre un petit homenatge. Amb la complicitat d'aquesta gent tan fantàstica, que tenen la valentia de fer tot el que els hi proposo, m'he centrat en una part quasi oblidada de l'obra de Rodoreda: la poesia.

Volia fer aquí un petit esment sobre els poemes de l'escriptora, perquè ja posats a recomanar, descobrir o aconsellar (com faig altres vegades) crec que els seus versos són d'una qualitat molt alta. Estan recollits en el llibre "Agonia de llum", un compendi de totes les poesies soltes o petits reculls que va anar confeccionant durant tota la seva vida. La majoria de poemes són sonets, dedicats molts a temes clàssics, però també a la natura... La natura com a pretext, com a metàfora de tot el món que Rodoreda va haver de viure; sobretot el séu món interior, torturat i afectat per una gran soledat i melangia.

De totes maneres, el poema que recullo aquí -un dels meus favorits- s'aparta una mica de les temàtiques més utilitzades. És un poema que jo considero quasi amorós, tot i que els seus protagonistes són antagònics, potser enemics... Un amor impossible, però absolutament inevitable.


CANÇÓ DEL DIABLE

Oh tu, que daures la llosa
i atures el vent quan vols
i fas plorar els rossinyols
quan tot en el bosc reposa,

jo sóc l'àngel que no gosa
ésser teu perquè no em vols
-mentre fas els gira-sols
et vaig desfullant la rosa.

Dolç enemic, cada cosa
porta el senyal de tots dos:
l'arrel dins la terra closa,
l'herba fresca i el blat ros,
la llum que posa colors
damunt la dàlia desclosa.

Cada cosa, cada cosa,
porta el senyal de tots dos.

Etiquetas:

4 Comments:

Blogger Charo Bolivar said...

Bonica poesia, tot i que jo no soc massa fan de la Rodoreda, després de veure per TV i llegir Mirall Trencat, recordo aquella música de piano de la serie televisiva que em posaba dels nervis, però he de reconeixer que aquesta poesia m'ha agradat molt.

6:48 p. m.  
Blogger CARLES ARMENGOL said...

Hauries de descobrir les altres... Té un recull anomenat "Món d'Ulisses" en el que recrea tot el tema de l'Odissea. T'ho dic perquè sé que a tu t'interessa tot això...
Petons.

12:17 a. m.  
Blogger Oriol Lladó said...

Molt bé, la poesia de la Rodoreda. No sabia això del grup de lectura aquest de Sant Feliu.

5:49 p. m.  
Blogger Abraham Mohino Balet i Mònica miró i Vinaixa said...

Una recomanació bibliogràfica:http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/

Abraham

10:45 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home