En el soterrani de Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet, el dramaturg català en actiu més veterà i amb més èxits, acaba d'estrenar a la Sala Beckett la seva darrera obra, "SOTERRANI". Val a dir que és una obra de la línia dura de l'autor, en les que un fet sòrdid i fosc engega una trama amb girs inesperats i un clima opresiu, sovint ratllant amb lo macabre o morbòs. "Desig", "Testament", "El gos del tinent", "L'habitació del nen" i alguna altra obra podrien formar part d'aquest grup selecte, que per a mi és un dels més atractius de l'autor.

"Soterrani", més que cap altra, juga fort amb el clima, amb les paraules com a armes de doble tall, amb el combat dialèctic, amb la intriga com a motor de la història... Podríem dir que l'esperit de "La huella", de Mankiewikz, o la truculència de "Paraules encadenades" corren per la sala de Gràcia, tot i que encomanades d'un cert aire pinterià... Val a dir, però, que "Soterrani" és molt més que tot això, ja que la seva factura absolutament "noir" serveix com a embolcall d'una situació i uns temes realment més transcendents, que no desvetllarem per por a xafar la guitarra.

M'atreviria a dir que el text de Benet i Jornet és un èxit. L'altra cosa que em costaria més de dir és que el muntatge que n'ha fet l'Albertí sigui tambè ún èxit total. Crec que parteix d'una bona premissa -l'austeritat del gest, de l'entonació i de la intensitat-, però al final l'acaba allargant en excés... i el que hauria de ser una història d'aquelles que fan contenir la respiració -estic completament segur que això era potencialment possible- acaba conventint-se en una execució tediosa, monòtona i avorrida. Sabent la història que hi ha al darrera, i sabent també l'admiració que tothom sentia pel text, no m'explico els badalls i la somnolència de molts dels assistents dimecres passat a la Beckett. Per tant, només puc donar-li la culpa al ritme imposat, a aquesta contenció salvatge que funciona a estones, i més en un personatge que en l'altre.

Als actors no crec que els hi poguem donar pas la culpa, perquè Pere Arquillué i Pep Cruz tenen qualitat contrastada, i està clar que s'esforcen de valent per no passar-se de la premissa albertiniana... tot i que Arquillué sembla trobar-se més incòmode que no pas Cruz, almenys a simple vista. Pep Cruz, en canvi, té moments brillants, i el seu personatge té tanta força que crec que quedarà per sempre més en la memòria de molts espectadors barcelonins.