Any Rodoreda

Volia fer aquí un petit esment sobre els poemes de l'escriptora, perquè ja posats a recomanar, descobrir o aconsellar (com faig altres vegades) crec que els seus versos són d'una qualitat molt alta. Estan recollits en el llibre "Agonia de llum", un compendi de totes les poesies soltes o petits reculls que va anar confeccionant durant tota la seva vida. La majoria de poemes són sonets, dedicats molts a temes clàssics, però també a la natura... La natura com a pretext, com a metàfora de tot el món que Rodoreda va haver de viure; sobretot el séu món interior, torturat i afectat per una gran soledat i melangia.
De totes maneres, el poema que recullo aquí -un dels meus favorits- s'aparta una mica de les temàtiques més utilitzades. És un poema que jo considero quasi amorós, tot i que els seus protagonistes són antagònics, potser enemics... Un amor impossible, però absolutament inevitable.
CANÇÓ DEL DIABLE
Oh tu, que daures la llosa
i atures el vent quan vols
i fas plorar els rossinyols
quan tot en el bosc reposa,
jo sóc l'àngel que no gosa
ésser teu perquè no em vols
-mentre fas els gira-sols
et vaig desfullant la rosa.
Dolç enemic, cada cosa
porta el senyal de tots dos:
l'arrel dins la terra closa,
l'herba fresca i el blat ros,
la llum que posa colors
damunt la dàlia desclosa.
Cada cosa, cada cosa,
porta el senyal de tots dos.
Etiquetas: Literatura