Pasión salvaje en la hierba... y otras bestialidades

Intentando recordar su pasado “bacantil”, Sara y Ginés han decidido enzarzarse (nunca mejor dicho) en este apasionado y bucólico reportaje fotográfico. Madreselvas, hiedras, riachuelos y cascadas de mentira adornan estas fotos de estilo asalvajado, que National Geographic ya ha comprado para su próximo número de primavera. De momento, avanzamos las fotos más pudorosas y os emplazamos a ver todas las revistas de naturaleza que salgan a partir de ahora, así como los Documentales de la 2. En alguno saldrán. ¡¡Fijo!!

(Modelos: Sarita y Ginesín. Fotos: Son del Armengolo ese... Estilismo: Vittorio & Luchino, venidos a menos. Ella luce sudadera azul con capucha rosa a topos azules, y jersey verde loro asomando por debajo. Él desluce un jersey MÍOOOO, que destrozó para el reportaje.)

Despedirse a lo grande

Sara y Carlos han decidido casarse. Y sus amigos han decidido despedirles la soltería... pero como muchos son gente de la farándula, o receptivos a ella, han decidido despedirles... a lo grande, de forma original y con muchas risas. Total: un fin de semana en el campo; un retroceso a nuestra infancia; juegos y disfraces; narices de clown y combinaciones de señora... Todo mezclado, bien meneado, y con una buena dosis de alegría y cariño. Ya no entenderé ninguda despedida de soltero/a sin jugar al Identity, a las carreras "a ciegas", al enredo, a las pinzas, etc. ¡Ya no entenderé una despedida de solteros sin agujetas!

Una nit amb Vicky Peña

Pel Grec de l'any 2002, la companyia anglesa Cheek by Jowl -dirigida pel prestigiós Declan Donnelan- va portar al Teatre Lliure la seva versió de "Homebody-Kabul". Vaig anar-la a veure sense saber pràcticament res de l'obra, ni gairebé de la companyia. Hi anava atret per l'autor del text, Tony Kushner, del que havia gaudit enormement amb el seu "Àngels a Amèrica". Per tant, no sabia que m'emfrontaria a un text de teatre polític, compromès. No sabia que em trobaria amb un text complexe, dur i força llarg (gairebé 3 hores), que vaig aguantar estoicament en anglès subtitulat. No sabia que em trobaria amb un gran espectacle.

Ara que Mario Gas s'ha atrevit a dirigir-la i l'ha portat al Romea, no podia deixar escapar la oportunitat de veure-la en un idioma que domino i que comprenc. Volia veure com se'n sortia de tots els reptes que proposa l'obra: una estructura difícil, que comença amb un monòleg de quasi 50 minuts; un repartiment internacional en el que es barregen les cultures, i també els idiomes; un treball interpretatiu que en alguns moments requereix una gran força; etc.

Ara que he vist el resultat puc dir que l'espectacle ha estat inferior. Només podríem dir que hi ha una vencedora, i no és pas poc. Vicky Peña fa un autèntic recital amb el seu monòleg inicial; i gràcies a la seva aclaparadora experiència salva "els trastos" a una funció que, tot i entenent cadascuna de les paraules que es deien, se'm va fer monòtona i avorrida. Potser ha estat un error de casting (Montse Morillo naufraga en la seva substitució d'Elena Anaya). Potser hi ha hagut una direcció massa conservadora, massa ensimismada en el text. Potser el repte venia massa gros. Potser, en definitiva, Kushner era massa Kushner...

Borràs Superstar

Si jo faig teatre deu ser perquè el meu avi (el de la foto d'aquí al costat) i el meu pare sempre havien estat aficionats a això que en diem “art escènic”. És cert que el meu pare es decantava més per la cançó, però el meu avi, que havia nascut el 1898, era el que avui coneixem com un autèntic “fan”. Un “fan” de l’Ignasi Iglésies, de l’Adrià Gual, d’en Russinyol... però sobretot, d’en Guimerà i d’en Borràs. I ho puc demostrar amb proves, perquè encara guardo –com si d’un tresor es tractés- les fotografies signades que ell aconseguia a l’acabar les estrenes de “Terra Baixa”, “El místic”, “El Cardenal”, etc. Allà on hi havia una estrena, allà estava el meu avi.

Amb els anys, i per motius familiars i de feina, en Manel Armengol Espeix (el meu avi) va afluixar la seva afició, però no va deixar mai d’estimar el teatre. El teatre de la seva època, és clar, amb els seus drames exacerbats, el seu populisme, la seva declamació afectada i els seus decorats de paper. Un teatre que ara rebutjaríem, però que no podem oblidar que és el germen de tot el que ha vingut després. Un teatre que va donar a Catalunya algunes de les seves pàgines més glorioses, ja que les obres tenien un èxit que avui semblaria impensable.

Un dels grans responsables de tot allò va ser l’actor Enric Borràs, una “Super Star” de l’època que va aconseguir fites impressionants i que, per a més coincidències, era d’on jo sóc: de Badalona. El Museu de la ciutat li ha dedicat, en el cinquantè aniversari de la seva mort, un llibre i una exposició molt completa que acaba a finals de mes.

Borràs, segons Sagarra, va dedicar-se al teatre “d’una forma monstruosa”. Això, que podria ser mal entès, es comprèn si valores tot el què va fer i ho situes en l’època en què ho va dur a terme. Formar companyia pròpia, inventar-se una forma de treballar, estrenar més de 50 obres, fer-se conegut a tot l’Estat, fer les Amèriques... són fites que requerien una força, una dedicació i un amor al teatre que pocs –Margarida Xirgu, María Guerrero, etc.- van portar tan lluny

L’Enric Borràs creava els seus personatges des del gest, des de la caracterització (i això que el famós Actors Studio americà encara s’havia d’inventar). Algunes de les seves creacions més importants són la del Mestre Jordi a “El ferrer de tall”, la de Pedro Crespo a “El alcalde de Zalamea”, la de Saïd a “Mar i cel”, la de dos capellans molt diferents a “El místic” i “El cardenal”, però sobretot, la de Manelic a “Terra Baixa”. Una obra que va representar en moltíssimes ocasions i que fins i tot va arribar a compartir amb Margarida Xirgu en el paper de Marta. Amb ella –també vinculada a la ciutat de Badalona- va formar companyia i va representar vàries funcions, com ara una “Medea” que va omplir fins a la bandera el Teatre Romà de Mérida.

Gràcies al Borràs, a Guimerà i principalment al meu avi, avui em deleixo i em desespero amb això del teatre. Sé que no aconseguiré cap fita, que cada vegada estic més lluny de poder viure d’aquest art que tant m’agrada, però també sé que el meu avi es sentiria orgullós de que algú hagi heretat aquesta misteriosa estimació pels escenaris, per la màgia del teatre. Això em reconforta, perquè el teatre també necessita d’espectadors apassionats, de gent que visqui amb passió cada aixecada de teló, cada nit d’estrena, cada aplaudiment final...

"SIMÓ vs BOADELLA"

Aprofitant que divendres passat es va estrenar als cinemes "Alien vs Predator 2", la Isabel-Clara Simó -molesta perquè l'Alien no parlava català ni havia nascut a Castellfollit- ha volgut protagonitzar una versió catalana amb en Boadella de contrincant. L'excusa ha estat el llibre "Adéu, Boadella", resposta extensa al llibre que fa uns mesos va publicar el polèmic director, "Adiós Catalunya", en el que afirmava marxar del país perquè el virus del nacionalisme s'havia extès com una mala cosa.

La Simó, que té les dents més afilades que qualsevol bestioleta intergalàctica, es despatxa a gust titllant-lo de violent i reaccionari, i dient-li que, tot i els seus propòsits, només ha arribat a ser un Dalí de pa sucat amb oli. També comenta que "el seu esquema ideològic és tan primari com el d'un skin de setze anys", que professionalment està en plena decadència i que si ha marxat és perquè no suporta veure buits els teatres on actua.


Bé... no seré jo qui defensi Boadella, perquè tot i ser del mateix gremi trobo insalvables -i pràcticament incomprensibles- moltes de les seves últimes declaracions. L'autor i director d'Els Joglars ha actuat com un nen que s'enrabia quan no li donen la raó, ni li riuen les gràcies, però la Simó no ha estat gaire més adulta, que diguéssim. S'ha rebotat contra una provocació, contra una bufonada, i s'ha pres seriosament les paraules de Boadella... Ai, ingènua! Si l'única cosa que en Boadella es pren seriosament... és a si mateix.

Sigui com sigui, la Simó ataca la professionalitat del director d'Els Joglars i posa en dubte les seves capacitats artístiques actuals. Bé, aquí potser sí que li hem de parar els peus. Qui és ella per jutjar el treball d'un artista? Ha fet algun curs de teatre avançat? Serà la futura crítica teatral de l'Avui? És de justícia comentar que Boadella té una carrera brillant i que els seus últims espectacles mantenien el nivell de qualitat habitual. L'única equivocació va ser no tenir en compte al seu públic i continuar fora dels escenaris -i amb gran rebombori- la picabaralla que sempre ha mantingut amb polítics, famosos i altres criatures de mal viure.

El millor de tot és que Isabel-Clara Simó diu que va parlar amb amics, enemics, companys del teatre i coneguts del director. I la resposta unànime va ser la de mirar cap a una altra banda, i fer veure que sentien ploure. I aquesta és potser la millor resposta: la de la indiferència cap a un personatge que ha fet de la controvèrsia i de la crítica constant un forma de vida, i que -en un excés de megalomania- ha tensat massa la corda. Un personatge que, com a bon provocador, ara mateix deu estar fent-se... un fart de riure.

I de premi, una poma

El passat mes de desembre es van conèixer les nominacions als premis Max de teatre, que constitueixen els premis més importants del panorama teatral espanyol. I també, per què no dir-ho, uns dels premis més caòtics i estranys que es concedeixen, a l’igual que d’altres que organitza l’SGAE. Caòtics, perquè cada any hi ha alguna anomalia en el procés de votacions (espectacles que no apareixen a les llistes de votació, però que després surten nominats; autors que competeixen per obres escrites fa 30 anys; rectificacions i llistes anul·lades; muntatges oblidats perquè potser no han estat gestionats per l’SGAE, etc.) Estranys, perquè el temps és sempre relatiu i perquè mai saps quin any estàs votant (les nominacions van sortir el 12 de desembre de 2007 i corresponien als espectacles estrenats entre 01/09/2006 i 31/08/2007, però en canvi el lliurament de premis haurà d’esperar al març o a l’abril de 2008). Amb tot aquest caos i amb un desfasament temporal tan obvi caldria preguntar si realment es compleix l’objectiu pel qual es van crear aquests premis, que a més “d’estimular el talent d’artistes i professionals de les arts escèniques” pretenia revitalitzar les produccions. Home, tenint en compte que la mitjana de vida d’un espectacle en aquest país és d’un parell de mesos... no sé si s’està fent bé tot això.

Per tant, els Max acaben essent més una festa privada que un impuls a la creació o a la producció anual. Amb una organització més efectiva i un calendari molt més ajustat, potser encara s’arribaria a allargar la vida d’algunes produccions, o bé reactivar una segona oportunitat... perquè no cal oblidar que les nominacions i els premis sí atrauen a un nombre gens menyspreable d’espectadors. No seria el primer any que algú recull el premi i es queixa de que el seu espectacle no va gaudir de la confiança dels programadors... (és a dir, va durar quatre dies) o bé no va ser suficientment publicitat. A més, és absurd que el teatre, que tant costa de sortir als mitjans de comunicació, desaprofiti o llenci a la paperera tota aquesta publicitat gratuïta que li poden suposar els Max.

Sigui com sigui, amb els anys els Max han deixat de ser uns desconeguts i ja comencen a aconseguir –encara que sigui a poc a poc- el seu prestigi. I és que alguns dels millors actors i directors del país ja s’han fet amb la poma dissenyada per Joan Brossa, que, d’altra banda, suposa un dels trofeus més originals que he vist mai. Segons Brossa, l’estatueta simbolitza el teatre perquè “sembla un cap i també una poma, que és un fruit pecaminós i frívol; i a la vegada l’antifaç aporta la dimensió dramàtica i el misteri escènic”.

Enguany, els muntatges més nominats són “Plataforma” (11 nominacions), “Marat-Sade” (6 nominacions), “Pequeños paraísos” (4 nominacions) i “Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny” (3 nominacions). Entre els actors nominats hi tenim Juan Echanove, Alberto San Juan y Francesc Orella. I entre les actrius, Blanca Portillo, Belén Rueda y Vicky Peña. En rol secundari, defensen la posició Carles Canut, Mingo Ràfols i Lluís Villanueva, en el cas dels homes, i Alicia Hermida, Belén Fabra i Gloria Muñoz, en el de les dones. Els directors, com no, tres veterans en aquestes qüestions: Calixte Bieito, Àlex Rigola i Andrés Lima.

El resultat... d'aquí a un munt de temps. Quan no quedi cap espectacle nominat en cartellera i quan alguns hagin caigut irremeiablement a l'oblit.

Con faldas y a lo loco

La historia de la humanidad está llena de grandes preguntas, pero también de muchas preguntas idiotas: ¿Qué fue antes, el huevo o la gallina? ¿De qué color era el caballo blanco de Santiago? ¿Por qué tiene agujeros el queso Gruyère? ¿Qué llevan los escoceses debajo de falda…? A mi siempre me ha interesado especialmente esta última pregunta, pues los que me conocen ya saben de mi gran interés por los trajes típicos… y los bailes regionales.

Teniendo en cuenta que tengo un corresponsal en Glasgow, capital de Escocia y, por tanto, centro neurálgico de las faldas masculinas, pensé que hallaría la respuesta en un plis plas. Pero ay, se ve que el TAL IVÁN no se ha puesto en la cuestión, y ha preferido el estudio de la filosofía, que es a lo que ha ido a tan recóndito lugar. Si queréis saber más de sus ocupaciones, sus pensamientos, sus poemas, sus filias y sus fobias, sólo tenéis que entrar el blogg NIHILANTROPÍA. Sin duda alguna, un gran blogg.

Esta propaganda, sin embargo, tiene un precio Iván. A partir de hoy mismo quiero que entres de lleno en el estudio de los interiores falderos y que de aquí a pocos días nos des estadísticas, quesitos y pruebas gráficas de todo. Yo, por si acaso, te adelanto algunos documentos, que claro está… no están contrastados (bueno, se supone que el de la gaita lleva el calzoncillo pintado).

Vete poniendo “hilo a la aguja” porque de aquí a poco quiero resultados. Además, hay más cosas por resolver e investigar en tu zona de actuación: ¿Existe de verdad el monstruo del Lago Ness? ¿Cuántos escoceses sobrios viven en Escocia? ¿Cómo se toca una gaita? ¿Cuántas has tocado ya desde tu llegada a Glasgow (en el buen sentido, claro)?
Ya lo sabes, IvanHOE. Quiero resultados.

Luces y sombras. Madrid 2008

Llevo unos cuantos años yendo a Madrid, y lo cierto es que una misma ciudad puede parecer absolutamente distinta de un año a otro. Supongo que lo que ha cambiado son los ojos de quien la mira, y la influencia del entorno, pues la ciudad en sí –al menos en su casco histórico y monumental- no ha cambiado apenas. Madrid sigue siendo majestuosa y se nota como el peso de la historia pesa en cada rincón, en cada edificio, en cada piedra. Sin embargo, en mi último viaje me ha parecido más “capital del reino” que en otras ocasiones, más orgullosa y pagada de si misma, más segura de su poder. Y por qué no decirlo, más “pepera” que nunca.

Las impresiones no se deben sólo a lo que se ve, sino a lo que se siente, a lo que te cuentan, a lo que se rumorea… Que si Gallardón traslada su centro de operaciones y se lleva el tradicional Belén de Navidad con él; que si en la Tele autonómica no se habla de otra cosa que de “los pantanos” que inaugura Esperanza Aguirre; que si El Mundo entrevista a una pitonisa a página entera y ésta hace un pronóstico inquietante entre líneas: Aguirre, posible presidenta de Gobierno en vez de Rajoy; etcétera. Esto, unido a la ostentosa manifestación de la Iglesia en la Plaza Colón, pesa mucho e influencia bastante en la visión que te acabas llevando.

La verdad es que cuando estás en Madrid te da la sensación de que todo pasa ahí. Te sientes como en el centro de todo, en el meollo de la vida política, pero también económica, cultural, social… Cuando estás en Barcelona esto se te olvida, quizás porque TV3 hace lo posible y lo imposible para invertir la centralización. Y si digo esto es porque siempre que he estado en Madrid he estado al lado de la noticia más importante de esos días: ahora me ha tocado la concentración de curas, pero en verano me tocó la de gays, y en Navidades pasadas me tocó lamentablemente el atentado de Barajas. Todo pasa en Madrid. Todo se cuece en Madrid.

Este año, sin embargo, he podido observar también otro Madrid que desconocía. Gracias a nuestros anfitriones –tener a mi cuñado de guía es un auténtico lujo- he podido tomar café en el Gijón, al lado de Manuel Alexandre y Álvaro de Luna; he podido visitar la cripta de la Almudena y observar las tumbas de los asesinados Marqueses de Urquijo; he visitado La Encarnación; me he acercado a la monumental Alcalá de Henares; he descubierto monumentos, inscripciones y esculturas (la de Jorge Negrete, entre otras) que me había pasado inadvertidas; he pisado el antiguo y tenebroso teatro Infanta Isabel (casi especializado ahora en obras de misterio y terror); etcétera.

También hemos visto la cacareada, y realmente interesante, exposición sobre Andy Warhol y he descubierto por mi mismo un auténtico paraíso: la zona de Princesa, con cuatro cines de V.O. y más de 24 salas ofreciendo películas distintas simultáneamente, y en su lengua original. La verdad es que en cines y teatros nos ganan de calle…

Orient/Occident

Vaig descobrir a Ang Lee a principis dels noranta, quan es va estrenar a Espanya “El banquete de bodas”. En aquell moment em va semblar una comèdia agre-dolça extraordinària, on s’unien de forma increïble la manera de fer cinema occidental amb la sensibilitat oriental. El que no sospitava és que darrera s’hi amagués un dels més grans directors dels últims anys, i que en poc temps ens deixaria obres tan importants com “Sentido y sensibilidad”, “La tormenta de hielo”, “Tigre y dragón”, “Brokeback mountain” i “Deseo Peligro”.

Sempre a cavall entre orient i occident -o més ben dit, entre Taiwan i Estats Units- Ang Lee ha creat una filmografia sòlida, caracteritzada per l’elegància al dirigir, per la forma de narrar absolutament clàssica i gairebé invisible. Això últim ho comento perquè la seva última pel·lícula s’ha comparat molt amb “Deseando amar”, que tot i ser un film extraordinari basava gran part del seu èxit en l’estètica i en un exhibicionisme creatiu força evident. En canvi, Ang Lee –a l’igual que Ford, Houston o Eastwood- s’amaga darrera de la història, i encara que sembla que no hi sigui acaba dotant de personalitat tota la seva obra.

“Deseo Peligro” és, sense cap mena de dubte, la gran pel·lícula del 2007, i segurament una de les millors del 2008, a l’espera de les últimes estrenes dels Coen, de Tim Burton o del romanès Cristian Mungiu, entre d’altres. En aquesta cinta de quasi tres hores assistim a una de les històries d’amor més increïbles que he vist en una pantalla, i també una de les més romàntiques... tot i que a simple vista no ho sembli. A l’igual que a l’excel·lent “Brokeback mountain”, Lee ens retrata una relació que s’ha de viure d’amagat, i que no pot ser entesa per la societat que l’envolta. Els personatges principals, per tant, són éssers torturats pel seu destí, que des del principi accepten amb resignació... i potser un xic d’esperança, que desgraciadament no arriba mai.

L’altre gran motiu per veure aquest film és que Ang Lee l’encara com un melodrama clàssic, amb tot l’embolcall que això suposa: una fotografia meticulosa, una banda sonora realment espectacular d’Alexander Desplat i una producció de gran volada. Però tot i l’embolcall, “Deseo Peligro” és una pel·lícula de mirades, de petits gestos i de moments antològics (l’última escena a la joieria és d’aquelles que fa tornar la fe en el cinema).

Camí dels Òscars

Enguany he descobert alguns blogs dedicats en la seva totalitat a l’esdeveniment dels Òscars. I no és que expliquin la història del premi ni facin llistes de guanyadors anteriors, sinó que es dediquen a fer càbales –des de ben entrada la tardor- de les pel·lícules, dels actors i dels directors que tindran possibilitat de guanyar alguna estatueta l’any 2008. Es tenen en compte tots els premis de la crítica americana, les nominacions de cada gremi en particular i també les taquilles i les crítiques aconseguides per cada film. D’aquesta manera es poden elaborar unes llistes prou precises per saber les possibilitats de cada actor, actriu, director o pel·lícula (són els famosos "termòmetres" que s’elaboren al blogg Los Oscars 2008). Suposo que deu ser una estadística molt similar a la que fan tots aquells que cada any aposten fort en les travesses d’aquests premis cinematogràfics.

Les pel·lícules que, a hores d’ara, tenen més possibilitats de rebre nominació són “NO COUNTRY FOR OLD MEN” –la multipremiada peli dels Coen-, “EXPIACIÓN” –l’aposta britànica de l’any-, “JUNO” –una comèdia indie que ha caigut molt bé, a l’estil de Miss Sunshine-, “THERE WILL BE BLOOD” –un drama èpic amb pous de petroli pel mig- i “INTO THE WILD” –una història de Sean Penn sobre un estudiant prometedor que ho abandona tot per viure una aventura en plena natura. Enrere queden cintes fins ara favorites, com “SWEENEY TODD”, que últimament està baixant punts de forma escandalosa, “MICHAEL CLAYTON”, “AMERICAN GANSTER” o “LA ESCAFANDRA Y LA MARIPOSA”. De totes maneres, encara no hi ha res definitiu. Els globus d’or –un premi prestigiós que enguany es queda sense cerimònia per culpa de la vaga de guionistes- seran els que acabaran d’influir en tot plegat.

Pel que fa als actors, els que ja tenen nominació segura són Daniel Day-Lewis i George Clooney, mentre que Johnny Depp, Vigo Mortensen o Denzel Washington hauran d’esperar els últims moviments. I pel que fa als secundaris, els que més possibilitats tenen d’estar nominats són Cassey Affleck, l’espanyol Javier Bardem -el favorit de molts i també un dels més premiats per totes les associacions de crítics- i el veterà Tom Wilkinson.

Les actrius que segur que estan nominades enguany són Julie Christie i Marion Cotillard, ambdues europees. De prop les segueixen Angelina Jolie, Ellen Page (la noia que vam descobrir fa uns anyets a “Hard candy”), i Keyra Knightley. En el rol de secundàries, trobem que les favorites són Amy Ryan, Cate Blanchett i Tilda Swinton.

Us convido a passar per les pàgines, sobretot la primera, ja que és realment curiós fins on pot arribar l’afició a aquests trofeus. A moments sembla com si fos una lliga de futbol i que cada pel·lícula fos un equip, que puja o baixa segons la seva influència, o segons l’entorn que l’envolta. Vaja, real com la vida mateixa... de Hollywood.

http://lososcar2008.blogspot.com/
http://www.caminoalososcar.com/category/oscars-2008/
http://www.cuak.com/?cat=73