La nit més llarga

Un any més, la nit ha tornat a ser llarga, desesperadament llarga... però glamourosa. Hem estat tancats a l’estudi 1 de Ràdio Ciutat, envoltats de xocolates i begudes gasoses, pizzes encarregades i molestos auriculars. La Montse i la Mayte, veritables ànimes de LA LINTERNA MÁGICA, han tornat a ser les millors amfritiones, i també les locutores més divertides i desimboltes del panorama radiofònic.

Vam aplaudir els oscars del LABERINTO DEL FAUNO; vam felicitar per telèfon a un dels components de l’estudi de maquillatge que ha guanyat el codiciat premi; vam riure amb Ellen Degeneres i vam poder gaudir d’una de les millors cerimònies dels últims anys... Això no m’ho invento jo, ja que avui ho corroboraven gairebé tots els especialistes del gènere.

La Penélope, una de les millors vestides, tot i que la millor de totes va ser Cate Blanchet. La van seguir Nicole Kidman, Raquel Weisz, Cameron Díaz i Kate Winslet. I els més guapos, sense cap mena de dubte, van ser Daniel Craig, Hugh Jackman i George Clooney.

El pitjor pentinat, Philip Seymour Hoffman. I els més rapats, Jack Nicholson, Eddie Murphy, Forrest Whitacker i Will Smith.


En quant als premis, em sap greu la derrota de BABEL (crec que és una de les millors pel·lícules de l’any), però m’alegro per Scorsese i el seu benintencionat INFILTRADOS. També rendeixo honor a THE QUEEN, i em congratulo dels premis a LITTLE MISS SUNSHINE, HAPPY FEET, MARIA ANTONIETA i LA VIDA DE LOS OTROS.

Una nit llarga, però força distreta. Per cert, a qui hauríeu donat vosaltres els Òscars?

La Reina

Text escrit per a la secció No Comment, del programa de cinema La Linterna Mágica (Ràdio Ciutat de Badalona). Programa emès el 3 de febrer de 2007.

Aquest és i serà, cinematogràficament parlant, l’any de Helen Mirren. Poques vegades els crítics, els jurats dels diferents premis, etc... han estat tan d’acord. I és que el seu treball a “The Queen” no té rival... I que ens perdoni Penélope Cruz.

El més curiós del cas és que la Mirren ha tingut una carrera diferent a la d’altres “dames” del cinema britànic. Ella va començar a destacar a la dècada dels vuitanta, on se la veu aparèixer a molts films com a “tia bona” o “actriu de bon veure”. Això sí, en pel·lícules de “calité” o en superproduccions de l’anomenat i desaparegut “cinema S”. I és que la nostra encantadora Hellen, que ara llueix cabells blancs, abans va lluir altres coses a “CALÍGULA”, “EXCALIBUR” (on era la malèfica i eròtica Morgana), “EL COCINERO, EL LADRÓN, SU MUJER Y SU AMANTE” o “EL PLACER DE LOS EXTRAÑOS”.

El seu talent com actriu, però, sempre ha esta fora de dubtes. Fos quina fos la pel·lícula, ella té aquella estranya qualitat de destacar, d’estar per sobre de la resta del repartiment... I això, la veritat, deu donar “una ràbia...”. Suposo que és la ràbia que li donaria a Harrison Ford a “LA COSTA DE LOS MOSQUITOS”, on la senyora Mirren i el malograt River Phoenix li fotien l’esforç dramàtic enlaire.

A més dels films anomenats, l’actriu britànica ha deixat la seva impromta personalíssima a “LAS LOCURAS DEL REY JORGE”, EN EL NOMBRE EL HIJO”, “GOSFORD PARK”, “EL JURAMENTO”, “LAS CHICAS DEL CALENDARIO” o “LA SOMBRA DE UN SECUESTRO”. A més, com a tafaneria, val a dir que està casada amb el director Taylor Hackford, que va estar nominat fa uns anys per “RAY” i que ha dirigit èxits notables com “OFICIAL Y CABALLERO”, “NOCHES DE SOL” (on va conèixer a la seva dona), “ECLIPSE TOTAL” o “PACTAR CON EL DIABLO”.

Aquest any, la sorpresa dels Oscars seria que la Mirren no s’endugués el premi. Seria, sense cap mena de dubte, el gran titular del dia següent, perquè a l’igual que li passava a Philip Seymour Hoffman l’any passat (o sigui, a Capote), el premi està més que cantat. I és que Hoffman serà per sempre més Capote, i la Mirren serà per a tota la vida... the queen.

Històries de trens. El cartell.

Ja que el tenim fet... el publiquem, què carai!

Històries de trens

Sempre que he portat una obra meva a l’escenari ha estat gairebé per pura necessitat. Han estat sempre obres fetes per a un grup concret o per a uns actors determinats, i ja des del principi de l’escriptura del text sabia quina cara tindrien tots –o gairebé tots- els personatges. Amb Històries de trens, tot ha estat diferent.

Històries de trens va ser la segona obra que vaig escriure, i això seria pel 2002, més o menys. Un any més tard, vaig tenir la sort que pels volts de Sant Jordi em donessin el Premi Théatron de Mataró, que tot i que era un premi petit em va animar molt a seguir escrivint, i a seguir intentant-t’ho. Una part del premi era la representació de l’obra per un grup vinculat a l’entitat que concedia el guardó. Aquesta part del tracte, però, no es va arribar a acomplir mai. Diferents problemes interns de l’entitat van fer que estiguéssim gairebé dos anys amb estira i arronses, fins que finalment em van dir que s’havien dissolt, i que si volia... que me la muntés jo.

En aquell moment jo no tenia al cap la idea de dirigir, ja que ni tan sols havíem encetat l’aventura del “Invitado”. Per tant, el tema va quedar mort... i gairebé enterrat. Jo sabia, a més, que el casting de l’obra era complicat i que seria difícil trobar actors per fer-la.

Però un bon dia, quasi per casualitat, em trobo amb el Jordi Rodríguez a la cua del Tiquet 3, i de cop penso que podria ser un Manel fantàstic. Li vaig proposar uns dies després... i va acceptar. Teníem mig problema resolt, però... faltava l’Enric. Havia de ser un noi que aparentés uns 17 anys, però que tingués experiència i acceptés el compromís. Vaig fer un casting, i entre els nois que van passar hi havia l’Abel Zamora. Ara és l’Enric, i crec que ja no podria ser un altre.

Aquest muntatge, doncs, va començar amb una casualitat, però crec que s’ha anat convertint en un projecte seriós i en el que hem treballat amb ganes. Tots sabíem que era una obra dura, però tot i així ens ho hem passat bé, hem rigut força i finalment hem aconseguit arribar on jo volia. Potser hi haurà, com és natural, coses criticables, millorables... però el que no es pot negar és que en Manel i l’Enric ja són de carn i ossos.

Si els voleu conèixer... teniu vàries oportunitats:

• El 23 de febrer, al Centre Cívic Cotxeres-Borrell (22 h)
• Els dies 1, 8 i 15 d’abril, al Teatre Riereta (19 h)

Imatges imprescindibles (II)

Avui tocava una imatge romàntica... I el cert és que aquest petó "capiculat" sempre m'ha semblat interessant. Evidentment, pertany a "CABARET", pel·lícula que sempre m'ha agradat, tot i que s'ha acabat convertint en un icone massa recorrent... que a vegades ha pogut afartar una mica.

NU

Avui parlàvem de la nuesa amb uns amics (actors i actrius, per a més senyes), i és curiós que fins i tot parlar del tema incomoda o condiciona un cert posicionament. Cal estar en una punta, o en l’altra... No hi ha terme mig. I això potser és degut a què la nuesa tampoc té terme mig: o estàs nu, o no ho estàs.

Però aquesta conversa, que no passaria d’una aparent banalitat, amaga segurament més inhibicions i inseguretats de les que podem expressar en paraules. Això no vol dir que el més desinhibit sigui sempre obert i extravertit, i que no amagui racons foscos a la seva personalitat... Suposo que el problema cal buscar-lo –com en tantes altres coses- en una qüestió cultural, que a vegades ens condiciona a tancar-nos més, a preservar-nos més, a sentir-nos incòmodes –malgrat tot- davant del que és obvi, natural...

A la vida cal anar despullant-se sovint de moltes coses, i potser és per això que com més gran es fa un menys por té a mostrar parts de la seva ànima, del seu interior... i moltes vegades, també del seu cos (qui hagi anat a les platges nudistes, sabrà de què parlo). Tot i així, quan parles amb la gent t’adones que en moltes ocasions la nuesa segueix sent un obstacle, un fre... fins i tot en una societat com la nostra, que aparentment no s’escandalitza de veure a ningú tal i com va arribar al món, ja sigui en teatre, en cinema, en publicitat... o a la televisió (a la televisió potser una mica menys).


Estem acostumats a les platges nudistes; estem cansats de veure les fotografies d’Spencer Tunick, que ja ha despullat a milers de persones a tot el món; ens quedem més o menys igual quan algú es manifesta nu pel carrer (el cas de la protesta contra la matança d’animals està molt recent) o bé quan algú altre salta nu al terreny de joc. Però, en canvi, seguim tenint pudor... Un pudor que no està malament en ocasions, però que resulta excessivament exagerat en d’altres.

Imatges imprescindibles (I)

En què somnia Grace? Sospita la traició que està patint en aquests moments? Quan desperti, com si el malson encara no hagués acabat, es tornarà a trobar enmig de DOGVILLE, aquest poble on s'escenifiquen (i mai millor dit) totes les vergonyes de la nostra societat... Vergonyes reals, properes... però vergonyes, a fi de comptes.

Amb aquesta imatge, vull començar a partir d'avui una sèrie dedicada a imatges que m'han captivat -especialment de cinema, que és la meva principal font d'imatges interessants-, ja sigui per la seva bellesa, pel seu significat... Imatges que formen part de la meva memòria. Imatges que han marcat algun moment de la meva vida, i que han anat conformant el meu sentit ètic i estètic. Imatges que han desenvolupat un cert gust per lo eclèctic i poc convencional (a vegades, però, caic en els paranys de tothom, és clar).

La imatge que enceta la sèrie està extreta de la pel·lícula DOGVILLE, de Lars Von Trier, i retrata el moment en què la protagonista -enganyada- intenta escapar del poble on se sent presonera. Quan desperta, descobreix que no ha pogut escapar. Cal recordar que la pel·lícula volia retratar certs aspectes de la societat nord-americana... Interessant, oi?

Rectificació de la rectificació

Sembla "cachondeio", però finalment la presentació del llibre ha canviat de lloc... Segueix essent el dia 28 de febrer, a les 19,30, però ara serà al CENTRE CÍVIC DRASSANES (C/ Nou de la Rambla, 43. Metro: Paral·lel). Havia de ser al Pati Llimona, però ha estat impossible per la disponibilitat de la sala. Espero que vingueu, i que pogueu acompanyar-me...