Babilònia... era un cine club?

Aquests dies he rebut un correu de l’Oriol Lladó, i per mi l’Oriol serà sempre Cine Club Babilònia. També serà Revista de Badalona, El Punt, Tele Badiu o com es digués… (ostres, ja quasi no recordava aquella època), però serà sobretot Cine Club.

La relació m’ha despertat vells records, però també la curiositat. I així ha estat com he començat a navegar per Internet per saber què havia quedat de tot allò després de tants i tants anys. Res. No en queda res. Sap greu dir-ho, però només sortim “equivocadament” en un llistat d’entitats culturals de Micacoweb. I dic “equivocadament”, perquè sembla que són entitats en funcionament, i nosaltres vam morir ja fa uns quants anys…

Però tot i haver mort, m’ha sobtat no trobar-hi res. És possible que no hagi tingut prou paciència o que no hagi buscat bé, però tal com deien abans a Telefònica: “Por Cine Club Babilònia no me sale nada.” I és una llàstima, perquè crec que van ser set anys fructífers (1992 – 1999), de programació continuada i de molta il·lusió. Vam ser els primers en portar, de forma regular, la versió original a Badalona... i això mereix un recordatori, encara que sigui només al meu “bloc”. I no només versió original, sinó pel·lícules que no tenien cabuda a la programació habitual de les moltes sales badalonines de l’època (13, si contem els multicines Montigalà, els Picarol i també el Verbena). Ara recordo que vam programar “Nola Darling”, “Vivir”, “House of angels”, “Ladybird Ladybird”, “Conte d’hiver”, “Trois couleurs: Blanc”, “Un lugar en el mundo”, etc. I també recordo haver recuperat clàssics com “Touch of evil” (Sed de mal), “Breakfast at Tiffany’s” o “E la nave va”, i haver convidat a gent força important, que van presentar pel·lícules, van participar en debats o bé ens van ajudar amb el que bonament van poder: Jaume figueras, Miquel Porter i Moix, José Luís Guerín, Rosa Vergés, Francesc Bellmunt, Rosa Gàmiz, Mercè Lleixà, Mirito Torreiro, Eduardo de Vicente, José Sacristán, etc.



I a més de les pel·lícules recordo les anècdotes (moltes i ben sucoses), els inconvenients, els dies gloriosos (els passis de “Le mari de la coiffeuse”, “Fresa y chocolate” o del “Cyrano”), els problemes inicials amb l’Ajuntament, i sobretot recordo a les persones: en Miquel Sales (què hauríem fet sense ell?), la Montse Cortés, i també la Maria, la Núria, l’Anna, la Marta, en Dani, etc.

Un dia ens hauríem de posar d’acord i reunir material, o simplement records. Encara tenim prou memòria com per reconstruir una història prou realista de que va ser aquell cine club. Ja que la Xarxa ens ignora...

23 casualitats...

Qui creu en les casualitats? En el destí? En l’atzar?

Més de 15 persones assegudes a una taula, per un dinar. Un grup comença a cantar “aniversari feliç” a una noia, que curiosament… no fa els anys aquell dia. Es tracta d’una broma que acabarà amb un seguit de coincidències ... diguem-ne que sorprenents.

La noia homenatjada, la Mercè, comença a explicar que no és el seu dia, que ella els fa pel setembre. A la seva esquerra, en Pau diu que també és de setembre… però crec que no parlen del dia correcte. Jo començo a sentir que parlen del 13, o almenys això em sembla, i li pregunto a la Mercè si va néixer aquell dia. Jo també conec gent del dia 13…

I llavors comença tot. Em diu que del 13 no, que ella és del 23. “Del 23?", li dic. "No pot ser.” Començo a treure el carnet de la butxaca, ella em veu la intenció i no s’ho pot creure… Però tots dos quedem parats davant de la cara del Pau, que ens pregunta amb to de precaució si ha sentit bé el que dèiem. “Heu dit del 23? No pot ser. Del 23?”. Finalment, tots traiem els carnets, i veiem la coincidència. Tots tres, que casualment ens hem assegut de rengle, vam néixer un 23 de setembre.


Però qui vulgui buscar més casualitats pot trobar-les: d’un a l’altre ens portem 5 anys justos de diferència (1969 – 1974 – 1979); 2 més 3 sumen 5; tots tres anem vestits amb jersei vermell; tots tres ens dediquem al teatre; la nostra data té algunes reminiscències teatrals (d’Eurípides es diu que va néixer un 23 de setembre) … Podríem anar buscant i buscant coincidències, i segur que no acabaríem. Suposo que tot forma part de l’atzar, o bé tot és atzarós i nosaltres volem atribuir-li algun tipus de ressonància màgica. Paul Auster podria dir-ne moltes coses, i segurament n’escriuria una novel•la sencera. Jo no en sé més. Em quedo amb l’anècdota, i celebro haver conegut més coses de la Mercè i del Pau. Com a mínim, la seva data de naixement (una dada prou important, no us sembla?).

Dos años de "invitado"

Dos años ya (o incluso más). Todo empezó en primavera, pero se fue gestando poco a poco y cambió de rumbo varias veces. Antes de que surgiera "El último invitado" tuvimos otros planes, otros proyectos, que igual que nosotros tenían un enfoque equivocado. La verdad es que en esa época todos andábamos un poco desenfocados... Pero, finalmente se hizo la luz: ¿por qué no nos atrevíamos con un texto mío?¿por qué no probar en la dirección? ¿por qué no volar un poco?

El "Invitado" surgió a trompicones, a tropiezos, pero acabó surgiendo. Empezó con una idea muy vaga y un argumento incompleto. Acabó sin título y sin final, pero no tardamos en atar cabos y en cerrar un proyecto que duraría (y todavía dura) incluso más de lo previsto.

Con el "Invitado", y ya casi en la recta final de los ensayos, surgió el grupo. Quiero decir, surgió un nombre (Liquidación por derribo) que nos unió, que nos dió la marca o la etiqueta definitiva. Admito que a mi el nombre no me convencía (y aún no lo hace del todo), pero respeté el consenso y finalmente quedamos constituidos, a nuestro entender, como grupo... de teatro, y no de pop español, que es lo que podría parecer por el nombre.

Y ahora somos eso, un grupo. Un grupo sin dinero, ni local, ni cuarto de guardar trastos, ni "papeles"... Pero sí con proyectos, con algún volo previsto, con un pasado agradable (14 actuaciones, cuatro viajes, seis premios) y con cierto futuro. Seguimos sin saber muy bien nuestra categoría o división (¿amateur? ¿semiprofesional? ¿profesional?); sin conocer a todos sus miembros (cada día siguen entrando, como debe ser, y creo que no ha acabado aquí); sin una meta clara... Aunque ahí igual me equivoco, pues la meta de cualquier grupo es estrenar, y eso sí lo cumplimos.



Gracias Ángeles (¡cuántos años ya haciendo teatro juntos!). Gracias Robert (que bien se trabaja contigo, chico). Gracias Ginés (¿qué te voy a contar a ti que ya no sepas?). Gracias Germán, Silvana, Sergio, Oscar... Y bienvenidos Jordi, Abel... y pronto Iván, David (¡por fin!) y algunos otros. Creo que estamos haciendo algo, no sé si bien o mal, pero algo. Y eso en teatro ya es un logro.

Estiu, hores contades

Avui és un dels últims dies de l'estiu, o un dels primers de tardor... No ho sé amb exactitud. Jo vaig néixer per aquesta època, entre una estació i una altra, entre la calor i les pluges, entre el bon temps i la inestabilitat... Avui he decidit que neixi aquest blog. Avui, 21 de setembre, he pensat que valia la pena modernitzar-me, tenir un espai a Internet per explicar coses o per fer que les expliqueu vosaltres.

Avui també deixem enrera aquest estiu del 2006 . Un estiu estrany: tranquil i calmat a estones, sorprenent o sorpresiu a d'altres, inestable, divertit, amistós, retrobador, familiar... Ha estat com menys m'esperava, i ha deparat més coses que en tots els primers mesos de l'any. M'ha fet conèixer molta gent nova, m'ha canviat els projectes, m'ha permès veure els amics, m'ha ajudat a continuar la nova obra i a creure molt més en una altra que tenim entre mans(Ginés, te debía una disculpa pública). Ha estat un estiu complet sense treballar (quants anys fa que no el vivia!!!), un estiu sense massa platja ni massa gelats, però amb molta muntanya... Massa muntanya!! Un estiu curiós. Estrany, com abans deia.

I per acabar-lo estranyament, inauguro aquest espai. Un espai que ompliré amb el que em passi pel cap, però sobretot per parlar de projectes, de coses que segur que acabaré compartint amb la gent. El teatre ja ho té això. I aquí es parlarà molt de teatre, segur, i de la gent que m'ajuda a fer-lo. I criticaré el que no m'agrada, i exageraré el que m'hagi il·lusionat o agradat. I penjaré fotos, com la d'avui, que no és ni d'aquest estiu (primera trampa) però que fa estiu... L'estiu que potser no he tingut (entranyable platja de Carnota), però que tampoc enyoro. Ja en vindrà un altre!