Diario intermitente de un Carnicero (I)

Domingo 23 de marzo.- Reestrenamos con buen pie. Empezamos un Jueves Santo en el Guasch, y yo me pregunto aún de dónde sale el público. Me sonrojo al ver un cartel con mi nombre (extrañamente doble) en pleno Eixample. Me ilusiono cada vez que sabemos que la lista de Atrápalos sube y sube... y me pongo nervioso, mezclando responsabilidad e inseguridad a partes iguales. Robert me pregunta cosas que a veces no sé responder, y David rebosa optimismo, como siempre. Este reestreno me llena de esperanzas, y a veces pienso que también de dudas. ¿Qué sería yo sin una duda? Me extraño al hablar por messenger con el Bubu original, como si fuera un eco que viene de lejos... Él también está en el Guasch, pues muchas de mis palabras y de mis gestos fueron antes suyos. Me enorgullezco de tener un sobrino que apareció tarde, tan excepcional, tan único... y me preocupo por los tobillos y las rodillas de mi vedette preferida. ¿Qué sería de "Carniceros" sin Ginés? Me gusta ver a Xesca en los saludos, y me encanta oír risas sinceras. Sólo se trata de eso: de pasar un buen rato, de distraer... Y cuesta tanto. Tanto.

Jueves 27 de marzo.- Hoy ha sido un mal día. Bueno de actuación, malo de público. Ginés dice que se siente como de regreso a La Riereta, con esos públicos exiguos y esa entrega vocacional desde el escenario. Hace unos días aparecíamos en la Guía del Ocio como grupo Ménades... El error periodístico no sabemos de donde sale (seguramente de una mala lectura del dossier) pero hoy todos nos hemos sentido más Ménades que nunca; defendiendo a capa y espada la obra ante un público atónito, pero que finalmente se ha reído como el que más. ¡Qué difícil hacer reír a un teatro vacío!

Viernes 28 de marzo.- Me levanto con la sensación de estar donde siempre... Ayer casi se me mata el técnico, casi se nos caen los ánimos y Barcelona me recuerda que seguimos siendo off-off-off teatro... ¿La Semana Santa ha sido un espejismo? Pues no, parce que hoy empezamos a recuperar espectadores. La representación no sale tan rodada como otras veces, pero hablamos de los fallos al finalizar... Es bueno hablar de los fallos; hacer autocrítica (con mesura, eso sí). Aunque parezca evidente, no siempre ha sido así.

Sábado 29 de marzo.- El mejor de día de público esta semana... al menos, por ahora. Parece que se divierten. A ver las críticas de Atrápalo...

Domingo 30 de marzo.- Día extraño. Día especial, por muchos motivos. Salgo a actuar pensando en alguien, pero eso no me afecta. Estoy concentrado. Sí, hoy estoy concentrado. El público es frío, por no decir helado... pero al final, aplausos calurosos y algunos "bravos". Yo ya no entiendo nada.

En el soterrani de Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet, el dramaturg català en actiu més veterà i amb més èxits, acaba d'estrenar a la Sala Beckett la seva darrera obra, "SOTERRANI". Val a dir que és una obra de la línia dura de l'autor, en les que un fet sòrdid i fosc engega una trama amb girs inesperats i un clima opresiu, sovint ratllant amb lo macabre o morbòs. "Desig", "Testament", "El gos del tinent", "L'habitació del nen" i alguna altra obra podrien formar part d'aquest grup selecte, que per a mi és un dels més atractius de l'autor.

"Soterrani", més que cap altra, juga fort amb el clima, amb les paraules com a armes de doble tall, amb el combat dialèctic, amb la intriga com a motor de la història... Podríem dir que l'esperit de "La huella", de Mankiewikz, o la truculència de "Paraules encadenades" corren per la sala de Gràcia, tot i que encomanades d'un cert aire pinterià... Val a dir, però, que "Soterrani" és molt més que tot això, ja que la seva factura absolutament "noir" serveix com a embolcall d'una situació i uns temes realment més transcendents, que no desvetllarem per por a xafar la guitarra.

M'atreviria a dir que el text de Benet i Jornet és un èxit. L'altra cosa que em costaria més de dir és que el muntatge que n'ha fet l'Albertí sigui tambè ún èxit total. Crec que parteix d'una bona premissa -l'austeritat del gest, de l'entonació i de la intensitat-, però al final l'acaba allargant en excés... i el que hauria de ser una història d'aquelles que fan contenir la respiració -estic completament segur que això era potencialment possible- acaba conventint-se en una execució tediosa, monòtona i avorrida. Sabent la història que hi ha al darrera, i sabent també l'admiració que tothom sentia pel text, no m'explico els badalls i la somnolència de molts dels assistents dimecres passat a la Beckett. Per tant, només puc donar-li la culpa al ritme imposat, a aquesta contenció salvatge que funciona a estones, i més en un personatge que en l'altre.

Als actors no crec que els hi poguem donar pas la culpa, perquè Pere Arquillué i Pep Cruz tenen qualitat contrastada, i està clar que s'esforcen de valent per no passar-se de la premissa albertiniana... tot i que Arquillué sembla trobar-se més incòmode que no pas Cruz, almenys a simple vista. Pep Cruz, en canvi, té moments brillants, i el seu personatge té tanta força que crec que quedarà per sempre més en la memòria de molts espectadors barcelonins.

Els thrillers d'Antonio Hernández

Ja fa uns quants anys vaig descobrir en el cinema, quasi per casualitat, una pel·lícula d'aquelles que et deixen clavat a la butaca. Era "Lisboa", una pel·lícula amb un guió intel·ligent -i quasi inusual en el cinema espanyol, ja que barrejava el thriller i les road-movies amb gran solvència-; una interpretació antològica de la Carmen Maura; una direcció excel·lent... Darrera de tot allò hi havia l'Antonio Hernández, un director novell que just aquell mateix any tindria el dubtós honor d'estrenar la seva segona pel·lícula, "El Gran Marciano", una broma pesada i allargada a costa dels integrants del primer Gran Hermano televisiu. Ara, vist en el temps, entenem que aquell encàrrec li va servir per dirigir -paral·lelament- la que seria la seva original i particular òpera prima. A més, que els directors també mengen... i si no que preguntin a Bayona, que abans d'atemorir a Belén Rueda ho feia rodant els videoclips de Camela.

"En la ciudad sin límites" va ser, sense cap mena de dubte, el reconeixement unànime de crítica, públic i companys de professió. La pel·lícula va ser nominada als Goya, va aconseguir alguns premis i, sobretot, va fer que Hernández fos tingut en compte en l'estranya indústria d'aquest estrany país. La cinta -excel·lent, tot i que em quedo amb "Lisboa"- tornava a ser un altre thriller. En aquest cas un thriller emocional, de sentiments amagats, ocults... I així es diria, precisament, la següent pel·lícula, el següent thriller: "Oculto", una peli que no va tenir la fortuna de les altres i que va passar més desapercebuda... tot i que no va renunciar a un estil que Hernández anava recreant i perfeccionant, almenys estèticament.

Després va venir el gran "boom" comercial: "Los Borgia". Potser no és de les seves millors cintes -el casting (suposadament imposat) d'actors joves i televisius deixava molt que desitjar-, però sí demostrava que podia afrontar una gran producció. I a més, d'època!! Això sí, tornava a ser un thriller: aquest cop polític, de poder... quasi mafiós.

I ara ens arriba "El menor de los males", una pel·lícula que vull recomanar perquè sé que durarà poc als cinemes. Ve avalada pels premis del Festival de Màlaga, però val a dir que són uns premis que encara no influeixen massa al públic (a excepció, potser, de "Bajo las estrellas", descoberta també en el mateix festival). Aquesta última cinta, aquest últim thriller, ens retorna a l'Hernández habitual. Un Hernández que es recrea amb els seus personatges, amb un ambient opressiu -quasi teatral- i amb un guió juganer, imprevisible, intel·ligent. Torna a haver-hi una gran Carmen Maura, però també un portentós Roberto Álvarez en el paper d'un polític gallec de dretes -de centre, especifica ell- que menteix més que parla i que és a punt de ser anomenat president del partit (que ningú tregui conclusions precipitades; no, no és la vida de Rajoy). I no em vull oblidar de Verónica Echegui, la Juani de Bigas Luna que aquí ens recorda que és una de les actrius amb més futur dins del cinema espanyol.

No us la perdeu. L'obra és plena de trampes, de situacions rebuscades, de mentides... Imprescindible l'escena de la merda barrejada amb el discurs del polític, tot fotent-se una amanida!!

Nota: Per cert, cap dels cartells exposats aquí ha estat l'escollit per a la promoció de la pel·lícula. Desconeixem el perquè.

El mejor vestido de la historia

Hace unos meses, la Revista In Style y la plataforma británica de canales de cine en TV, Sky Movies, dieron la vuelta a la lista de vestidos más famosos e icónicos (palabra de ellos, no me la he inventado yo) de la historia del cine. El número uno, que siempre había estado ocupado por el vestido blanco de Marilyn (el que se levantaba para arriba por culpa de un respiradero del metro de Nueva York) o el negro de Audrey (el que usaba para desayunar en frente de Tiffany's), fue substituido por un vestido reciente, tan reciente como para sospechar que alguno de los votantes estaba metido en la producción o distribución de la película... Bueno, al final la decisión, que podría haber quedado relegada a los lectores de la revista, dio la vuelta al mundo... y el vestido verde que Keyra Knightley usa en "Atonement" se ha hecho famoso y ha cobrado vida de una forma sorprendente.

No negaremos desde aquí que el vestido tiene su importancia en la película, que está muy bien llevado, muy bien retratado, que une muy bien la moda actual (alta gama, claro está) con la de la época en la que se desarrolla la película y que seguro puede convertirse en una especie de icono. Pero está claro que la historia del cine empieza ya a ser larga, y la lista de vestidos maravillosos (dejando ya de lado que influyeran o no en la moda del momento) es también muy larga.

Hay vestidos que se han convertido en iconos, como los ya citados. En esa lista también se podría añadir el de Rita Hayworth en "Gilda", el de Judy Garland en "El mago de Oz", etc. Pero por otra parte también hay vestidos que han destacado por su majestuosidad, por su importancia en el filme en el que participaban. Ahí cabrían, como no, todos los de "Lo que el viento se llevó", "My far lady" -mis preferidos, sin duda alguna-, alguno de "Orlando", el famoso vestido rojo de "Jezabel" -aunque la película era en blanco y negro-, casi todos los de "El último emperador" o "Las amistades peligrosas", etc. Y no querría dejar en el baúl de los recuerdos el famoso traje amarillo de "La bella y la bestia", así como muchos trajes Disney de igual efectividad (el de Cenicienta, el de Cruella de Vil, el de Blancanieves... o el mismo de la Reina/Bruja).

Por otro lado están los vestidos filigrana; es decir, todos aquellos que se recrean en si mismos y lucen majestuosidad, originalidad y fantasía. Ahí estarían los que diseñó Eiko Ishioka para el "Drácula" de Coppola, o bien los que lució Elizabeth Taylor en "Cleopatra", sin olvidar todas las maravillas que lucen en muchas películas japonesas de Zang Yimou ("Heroe", "La maldición de las dagas voladoras" y, sobre todo, "La maldición de la flor dorada").


También están los vestidos sueltos, aquellos que aparecen en una escena vanal o anodina, pero que resaltan por su diseño, por su calidad... Ahí estaba Grace Kelly luciendo un maravilloso vestido blanco y negro cerca de una indiscreta ventana por la que espiaba James Stewart; ahí estaban los impecables trajes chaqueta por las que se hizo famosa Joan Crawford en sus melodramas; ahí estaban los vestidos que lucía Maggie Cheung en "Deseando amar" (repetidos en corte, pero variantes en color y texturas); etc.

La lista de In Style y Sky Movies, por si a alguien le interesa, recoge los siguientes trajes, obedeciendo más a su influencia mediática y de moda que quizás a su belleza estética...

1. El verde de "ATONEMENT"
2. El famoso vestido blanco de "LA TENTACIÓN VIVE ARRIBA"
3. El negro con guantes de "DESAYUNO CON DIAMANTES"
4. El ajustado atuendo final de Olivia Newton-John en "GREASE"
5. El traje azul de Kate Winslet en "TITANIC"
6. El indescriptible e inimitable estilo neoyorkino de Diane Keaton en "ANNIE HALL"
7. El erótico corsé negro de la Kidman en "MOULIN ROUGE"
8. Otro corsé, pero con bombín: Liza Minnelli en "CABARET"
9. Los suntuosos trajes de la reina Cate Blanchett en "ELIZABETH" (parte I y parte II)
10. El famoso vestido del baile de Escarlata O'Hara en "LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ"

CARNICEROS - Temporada al Guasch Teatre

Reobrir un teatre -com és el cas del Guasch- amb una companyia que es diu Liquidación por Derribo és, sense cap mena de dubte, agoserat, valent i encomiable. Si a sobre, aquesta companyia és la que jo dirigeixo... encara em sembla millor.

I és que des del 20 de març, i fins el 13 d'abril, estarem de dijous a diumenge al Guasch Teatre (C/ Aragó, 140) representant "CARNICEROS DE MILWAUKEE", l'obra que tantes alegries ens està donant. També ens ha donat sobresalts, ensurts i algun que altre disgust... però no cal oblidar que ens està obrint, de mica en mica, portes que per nosaltres encara no estaven obertes. Primer va ser la Mostra de Teatre de Barcelona, una cita important, i ara és aquesta mini-temporada a un teatre cèntric de la ciutat.

Els CARNICEROS tornen amb força, renovats parcialment en el seu elenc (ara jo assumeixo un dels personatges principals) i amb ganes d'atreure un públic que sabem que existeix. Ara només cal esperar que vingui.

¿Por qué los deportistas son de derechas?

Sé que la pregunta es tendenciosa, pues no todos los deportistas -claro está- tienen esta preferencia política. Pero es curioso ver que cuando nos adentramos en campañas electorales siempre hay gremios que apoyan a uno u otro candidato: los artistas, con Zapatero; los deportistas, con Rajoy. Y es curioso ver también que son apoyos que, desde fuera, pueden parecer casi unánimes... porque ¿hay acaso algún artista que haya apoyado abiertamente a Rajoy estas elecciones? Alguno habrá, pero no ha sido muy comentado... pues creo que nadie quiere ir en contra de su gremio, ni ponerse en contra de su entorno. Lejos han quedado ya los tiempos en que Julio Iglesias, Norma Duval, Raphael y Lina Morgan apoyaban o flanqueaban a Aznar en sus mítines. Supongo que es porque ya están todos medio retirados... (¡¡Ay, no... que Rafael repite cada año en el especial de Noche Buena!!)

Entre los deportistas de élite que apoyan esta vez al candidato popular están los atletas Marta Domínguez, Niurka Montalvo y Abel Antón, los gimnastas Jesús Carballo o Almudena Fernández, el ex-futbolista Emilio Butragueño, las judokas Miriam Blasco e Isabel Fernández, el ciclista Eduardo Chozas o el ex-seleccionador de España de baloncesto, Lolo Sainz, entre muchos otros. Como véis, las disciplinas son variadas, y los nombres bastante conocidos. Pero mi pregunta sigue en el aire... ¿Por qué los deportistas son mayoritariamente de derechas?

Puedo entender que los artistas, en general, sean mayoritariamente de izquierdas, puesto que tienen una visión de la realidad social mucho más abierta, más liberal y poco afín al conservadurismo del PP. Para hablar en plata, los artistas -desde siempre, incluso ya desde sus orígenes en Grecia- son "gente de mal vivir" que no encaja con los pensamientos más moralistas y conservadores. Y menos ahora, que la Iglesia vuelve a ponerse abiertamente al lado de la derecha (artistas y curas nunca han hecho buen matrimonio).

Pero... ¿por qué los deportistas? ¿Puede ser por las promesas electorales de Rajoy (mayor inversión, etc.)? ¿Puede ser porque algunos deportistas de élite (no todos) provienen de familias acomodadas, afincadas en la derecha desde siempre? ¿Puede ser que el hecho de ganar mucho dinero (caso de los futbolistas) te haga replantear tus ideas políticas? ¿Puede ser que las concentraciones, el esfuerzo individual, la lucha por la superación... acaben fomentando una mentalidad más conservadora? ¿Puede ser que se sientan descuidados o abandonados por parte de la Izquierda? ¿Puede ser que la mentalidad de gremio -y eso va también para los artistas- tenga una influencia decisiva?

Son preguntas sin respuesta. O preguntas que pueden tener múltiples respuestas. O preguntas que pueden ser rebatidas de cuajo... No lo pongo en duda. Sólo sé que muchos deportistas expresan este apoyo al Partido Popular, y yo no dejo de sorprenderme. Cuando el tenista Juan Carlos Ferrero se posicionó al lado de Aznar en 2003 pidiendo el travase del Ebro (ojo, que el tema vuelve a estar sobre la mesa) pensé que era un caso aislado... Y no. Este año hemos visto mítines exclusivos del PP para deportistas, con tatami incluido y llaves de judo trucadas que permitían a Rajoy erigirse como vencedor.


Aún así, cabe decir que, para no faltar a nadie, otros famosos deportistas como Fermín Cacho, Reyes Estévez o Gervasio Deferr se han puesto al lado socialista, junto con un aparatoso y abultado número de artistas varios: Soledad Jiménez, Jesús Vázquez, Fran Perea, Mi­guel Bo­sé, Cayetana Guillén Cuervo, Judith Mascó, Boris Izaguirre, Juan Echanove, Joa­quín Sa­bi­na, Joan Ma­nuel Se­rrat, Víc­tor Ma­nuel, Ana Be­lén, Mi­guel Ríos, Nu­ria Es­pert, Enric Majó, Pep Munné, Rosa Novell, Lluís Pascual, Mario Gas, Lluís Marco, Ferran Madico, Pe­dro Al­mo­dó­var, José Luis Cuerda, Manuel Gómez Pereira, Mariano Barroso, Vicente Aranda, Manuel Gutiérrez Aragón, Marisa Paredes, María Barranco, Álvaro de Luna, Concha Velasco, Andrés Vicente Gómez, Juan Luis Galiardo, Cristina del Valle, Rosa León, Rafael Azcona, Juan Goytisolo, Gün­ter Grass, José Saramago, Bernardo Bertolucci, Daniel Baremboim, Luís Puenzo, Antonio Skármeta, Leonor Benedetto, Marilina Ross, Carlos Fuentes, etc.

La mala llet de Sagarra

Per qüestions que ara no venen al cas, he estat fullejant aquests dies els poemes satírics que Josep Maria de Sagarra va escriure al llarg de la seva vida literària. Són poemes que, en algun cas, van ser publicats en revistes, però que generalment van ser manuscrits (fins i tot darrera d'un plat) i lliurats a la persona a la que es referien. Altres vegades van ser apresos oralment, i van circular de boca en boca. En d'altres, com en el cas de la famosa i escandalosa "Balada de Fra Rupert", es copiaven els versos a mà i es passaven d'amagat entre les coneixences de l'escriptor.

Tota aquesta introducció ve al cas perquè he trobat un poema dedicat al teatre, i m'ha fet tanta gràcia que no vull desaprofitar la ocasió de reproduir-lo. El poema va sorgir (estem als anys 30 o 40 del segle passat) quan va començar a córrer la notícia que un conseller de la dreta havia concedit una subvenció considerable a una actriu catalana força coneguda, amb el propòsit que pogués fer una temporada de teatre. Veiem, doncs, com Sagarra critica obertament el favoritisme, sense anar-se'n per les branques ni sense ocultar el que ja corria en boca en boca (mai millor dit) per tot Barcelona.

La qüestió del teatre,
del teatre català,
és una qüestió de catre,
que tractaré d'explicar.

Amb els quinze mil de l'ala,
que l'han tret del compromís,
es fa mamar la cigala
el conseller don Lluís,
que diu amb paraules lasses,
en sentir els senyals primers:
"Ai, Mercè, si te'ls empasses,
te'n daré quinze mil més".

(Si a algú li fa gràcia consultar alguns poemes satírics més pot fer-ho a http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/sagarra/sagarra.html. Allà hi trobarà la Balada de Fra Rupert, a la que ens referiem abans. En temps d'una duríssima, intolerant i enrabiada Conferència Episcopal, no m'he atrevit a publicar-lo... Llegiu-lo, llegiu-lo... que riureu una estona!)

Setmana Tràgica pel teatre barceloní

El dimecres ens assabantàvem que el Guasch Teatre havia estat precintat temporalment per incumplir la normativa de seguretat contra incendis, i ja a finals de setmana veiem que la Sala Beckett s'havia salvat pels pèls -només pels pèls- de ser desallotjada del local de Gràcia en el que porta més de 20 anys. Tot i així, l'ordre judicial posa en safata a la immobiliària Núñez i Navarro la oportunitat de rescindir de nou -ara amb totes les formalitats legals- el contracte de lloguer que té amb el teatre.

Què està passant? Totes les institucions es felicitaven a principis de temporada per l'obertura de dos nous espais teatrals (el Teatre del Raval i el TGB), però ara -davant de les gravíssimes dificultats de dues sales històriques- callen com monges de clausura... Ni en temps d'eleccions, importa el teatre? Deixaran morir a la Beckett sense haver dit ni "mu"?

A més, són les mateixes institucions -concretament, l'Ajuntament de Barcelona- les que han ordenat el tancament temporal del Guasch. I diuen que per incomplir la normativa de seguretat!! Bé, perdonin si arribats a aquest punt la gent de la professió -o fins i tot els aficionats- ens descollonem de riure... Desconec si realment en aquest teatre es compleix la normativa al peu de la lletra, però tots hem treballat o assistit com a espectadors a sales, teatrets, teatrots i altres coses per l'estil que -aparentment- ni tan sols saben que existeix una normativa. Vaja, locals que no arriben ni a l'alçada de la sabata a les instal·lacions del Guasch. I no parlo només de "llocs on es fa teatre", sinó de sales que estan supersubvencionades per totes les institucions d'aquest estrany i aleatori país.

Confiem que el Guasch obri molt aviat, ja que sembla que els incompliments no són tan greus... Almenys, no tan greus com per tancar un negoci (es tanquen tan ràpidament les fàbriques o locals de restauració i oci que no compleixen la normativa?). I confiem també que Núñez i Navarro no pugui amb la Beckett, tot i que això ja ho veig més i més difícil... sobretot, sense el suport institucional, i fins i tot de la mateixa professió.

Òpera salvatge

Diuen que el Liceu és de tradició wagneriana i straussiana; és a dir, que les notes de Richard Wagner i Richard Strauss han estat, i segueixen essent, les que més han sonat i les que més satisfan al públic entès d'aquest gran teatre. És potser per això que gairebé cada any aquests dos difícils compositors -difícils per les seves posades en escena, pels riscos argumentals, per una música complexa i per una gran dificultat vocal- acostumen a treure el cap en les programacions. Això no seria d'estranyar en països centre-europeus, però sembla que en un país com el nostre les arrels haurien de ser més verdianes o puccinianes... Però és clar, els catalans -quan ens ho proposem- som més germànics que napolitans.

Aquesta temporada, Strauss -res a veure amb la família dels valsos i les polques- ha tornat a la cartellera amb una de les seves grans peces: "ELEKTRA". Juntament amb "SALOMÉ" o "EL CAVALLER DE LA ROSA", aquesta òpera salvatge i enèrgica completa el gran testament operístic del compositor alemany, que també és autor d'"Ariadne auf naxos", "Intermezzo", "Arabella" i la famosa composició simfònica "Así habló Zarathustra", entre d'altres. A "Elektra", se'ns explica una part de la història de la filla de Clitemnestra, just en el moment en què espera a Orestes i planeja la venjança contra la seva mare i el seu padrastre.

L'obra que s'ha pogut veure al Liceu -i també a unes quantes sales de cinema del país, com a experiència única i novedosa- està dirigida per Guy Joosten, que aconsegueix moments dramàtics i teatrals que fa temps que no veia en cap escenari d'aquesta ciutat. Em sap greu dir-ho, però últimament m'emocionen més els espectacles d'òpera que la majoria d'espectacles teatrals prefrabricats i esterilitzats que es veuen en quasi tots els teatres barcelonins, i també madrilenys. Tot i la seva premeditada artificiositat, l'òpera ens està servint darrerament alguns moments absolutament catàrquics, veritables.

Les cantants Deborah Polaski, Eva Marton i Ann-Marie Backlund deuen haver tingut alguna cosa a veure amb les seves increïbles actuacions (tant interpretatives com vocals). Però també hauran influït l'escenografia de Patrick Kinmonth; les idees del director, que transportaven tota la cort grega cap a una mena de temps i espai irreals, amb reminiscències de l'imperi romà i del Tercer Reich; la portentosa música de Richard Strauss, magníficament interpretada per l'oquestra del Liceu; etc. Molta genialitat unida per atemorir al públic present amb una força i una energia inusitades. "Elektra" és, sense cap dubte, un cop de puny a l'estómag. Una peça relativament curta, interpretada sense interrupció i amb una crispació que comença amb la primera escena i acaba amb el sanguinolent i terrible desenllaç. Una obra mestra.